Eleccions catalanes 12M: canvi de cicle, però es manté la inestabilitat

La campanya i els resultats de les eleccions catalanes mostren concretament un canvi de cicle en la política catalana. Aquest nou escenari ja es va palpar en les eleccions municipals de l’any passat, amb la victòria destacada del PSC.

Anàlisi dels resultats

El primer que cal destacar és la baixa participació (58%), factor important a tenir en compte en l’anàlisi dels resultats. A excepció de les eleccions de 2021, que es van celebrar en plena pandèmia (51% de participació), ens hem de remuntar fins al 2010 (59%), dos anys després de la crisi del 2008, per a trobar xifres tan baixes. En la comparació del número de vots amb les eleccions del 2021, en aquestes eleccions han votat una mica més de 3 millons, mentre que al 2021 van ser una mica més de 2,8 milions, una diferencia d’uns 250.000 vots.

El PSC ha guanyat clarament aquestes eleccions, amb el 28% dels vots i 42 escons. Malgrat el PSC ha defensat un programa que en les qüestions clau és favorable als interessos capitalistes, la manca d’una alternativa a l’esquerra que desperti expectatives en la classe treballadora i la joventut, l’arrelament tradicional del PSC en unes certes capes de la classe obrera catalana, i sobretot el seu paper de canalitzador del moviment independentista cap a l’autonomisme i “l’estabilitat” política, tant a Catalunya com sobretot en el govern central, amb els indults i la llei d’amnistia, expliquen aquests resultats.

Quant a ERC, la convocatòria anticipada d’Aragonès no ha evitat parar el seu descrèdit. Ha passat de 33 escons a 20, i aquesta forta patacada ja s’ha emportat per davant a Aragonès, que no serà diputat. ERC ha recollit els fruits de la seva política de capitulació oberta al règim del 78, arrossegant-se davant el govern central, i la seva gestió procapitalista.

Junts ha pogut aprofitar el descrèdit d’ERC, passant de 32 a 35 escons. Així i tot, malgrat l’èpica que ha intentat presentar Puigdemont com a cap de llista, Junts també està desacreditat davant una part del moviment independentista. Tot i que demagògicament han buscat mantenir la bandera independentista hissada, en la pràctica han buscat disputar-li a ERC la capitulació autonomista. L’últim exemple d’això és la mateixa campanya, on la qüestió de la lluita independentista ha passat a segon pla, per a ser ocupada per la millora del finançament autonòmic.

El descontentament amb Junts d’una part del seu electorat l’ha recollit el partit d’extrema dreta Aliança Catalana (AC), que entra en el parlament amb 2 escons. Les capes més reaccionàries i petitburgeses del moviment independentista s’han expressat per aquí. Cal recordar que va ser precisament Junts qui va permetre que AC es fes amb l’Ajuntament de Ripoll, facilitant així una plataforma en la qual estendre el seu discurs reaccionari.

En les condicions actuals, on la classe obrera catalana encara no ha estat posada a prova ni ha sofert cap derrota important, AC té un camp limitat per a créixer. Encara més, durant la campanya es va trobar amb una oposició als carrers, que a més era generalment més numèrica que la participació en els seus propis mítings.

Quant a la CUP, ha perdut 5 escons per quedar-se amb 4. Les excuses d’auge reaccionari no amaguen el seu gir cap a la dreta, la seva desconfiança en si mateixos i en la classe obrera. En la campanya es van dedicar a apel·lar als dirigents d’ERC i Junts de tornar a la unitat independentista, amb Estrada arribant a afirmar que “els partits independentistes tenim el deure de desplegar una agenda social i nacional pròpia. A ERC i Junts els hem vist compromesos en aquest sentit.” (cursives nostres). Posicionar-se com als consellers d’esquerra del bloc independentista que no ha assolit la independència, que ha gestionat la crisi capitalista a favor dels rics, es veu reflectit en la tendència de la CUP a perdre tot el que havien assolit en el passat.

Finalment, el PP aconsegueix 15 escons després d’haver obtingut només 3 el 2021. Ha absorbit els vots de Ciutadans, que desapareix. Vox manté els 11 escons que va assolir en les últimes eleccions.

Els resultats de la dreta espanyolista se situen en la suma del 20% del total, una xifra en línia amb els seus resultats històrics. En altres paraules, no ha avançat. L’alarmisme d’un auge reaccionari és així incorrecte, i perillós, perquè, d’una banda, s’utilitza per part d’alguns per a justificar els errors propis i evitar així la crítica, i per l’altra perquè no prepara a la classe obrera políticament davant el possible escenari d’un auge real i significatiu de la reacció.

Així les coses, la majoria se l’emporten partits que els seus votants consideren “d’esquerres”, amb una suma de 72 escons (PSC, ERC, Comuns i CUP) i el 52%, mentre que la dreta (Junts, PP, Vox i AC) obté 63 escons i el 45%. Només cal veure la distribució geogràfica dels vots per a entendre la composició social de la votació. Alhora, és necessari recordar la baixa participació per a contextualitzar la votació en el marc d’aquestes eleccions.

Perspectives de govern

Puigdemont s’ha llançat a proposar a l’independentisme formar govern amb ell de president. No obstant això, no hi ha suma possible. Fins i tot amb el suport d’AC, la suma total és de 61, a 7 escons de la majoria de 68.

És el PSC amb els seus 42 escons qui està realment en posició de formar govern. Comuns ja venia plantejant el pacte en campanya amb el PSC i ERC, i amb els seus 6 escons i els 20 d’ERC, es dona la suma mínima d’aquests 68 necessaris per a formar govern.

No obstant això, donada la patacada d’ERC, no el posaran fàcil. D’una banda, amb la vista posada a evitar noves eleccions i el vertigen que els suposa perdre fins i tot més butaques, els seus dirigents miraran de gratar el màxim en un probable pacte amb el PSC. Per l’altra, partint de la base que la derrota els pressionarà per a marcar un perfil propi, el més probable és que facilitin un govern del PSC, passant a l’oposició. En aquest sentit, emmarcat en la seva estratègia actual de tornar a l’autonomisme, mirarà de competir amb Junts per veure qui pressiona i arrenca més concessions al PSC a la Generalitat i al PSOE al Govern central.

Un altre possible escenari, menys probable, i pressionat sobretot pel desig d’evitar noves eleccions, seria el de la formació d’un govern del PSC en solitari amb les abstencions d’ERC i Junts.

Més enllà d’això, el que està clar és que el govern que finalment es formi haurà de gestionar la crisi del capitalisme mundial, en un Parlament fragmentat, sense una majoria sòlida, i amb ERC i Junts disputant-se qui és més ferma en la defensa de “Catalunya”. El descrèdit dels partits existents i, de forma més general, de la democràcia burgesa augmentarà.

La fallida de la democràcia burgesa

La flagrant contradicció entre la situació objectiva de crisi i de creixent dificultats per a la majoria, i el paper de les direccions dels partits suposadament “d’esquerres”, que demanen el vot de la classe obrera i la joventut per a després facilitar l’acumulació capitalista mitjançant la fórmula de la “pau social”, és una viva mostra de la fallida de la democràcia burgesa i la maduresa de la situació històrica per a la seva superació revolucionària.

Tot això és cert. Però no és menys cert que, així i tot, per la manca d’una direcció a l’alçada del moment històric, per la manca d’una alternativa real a la democràcia burgesa, una majoria de la població encara no ha trencat amb les seves il·lusions cap a la democràcia burgesa. Per als comunistes, això és clau, i ha de ser el punt de partida de la nostra agitació i propaganda.

La tasca fonamental dels comunistes és guanyar-se a les masses al programa de la revolució social. En aquest sentit, és necessari comprendre que les masses aprenen a través de la seva pròpia experiència, que la consciència de classe es desenvolupa principalment a conseqüència de l’impacte dels grans esdeveniments, com ho són les crisis econòmiques, les guerres i les revolucions. Dit d’un altra manera, el descrèdit vers la democràcia burgesa s’accelera precisament a conseqüència de les contradiccions del capitalisme.

A l’alemanya revolucionària de 1921, l’error del jove Partit Comunista Alemany (KPD) va ser precisament no comprendre correctament aquesta qüestió clau. Tot i comptar amb una situació revolucionària general, tot i tenir milers de militants en les seves files, el KPD va cometre l’error de separar-se de les masses en llançar-se a l’ofensiva insurreccional sense haver preparat políticament el terreny prèviament. En separar-se de les masses, al no connectar amb la consciència concreta de les àmplies masses en aquell moment, es va facilitar que la reacció reprimís feroçment l’avantguarda comunista. Malauradament, hi ha hagut molts exemples d’aquest error en la història.

Com va explicar Lenin, i com va aplicar a la pràctica tota la seva vida, la tasca dels comunistes és defensar fermament els principis infrangibles del marxisme, però amb la condició de connectar-los mitjançant l’estratègia i tàctiques correctes a la situació concreta, al nivell concret de la consciència de les masses. Lenin, en criticar l’ofensiva del KPD, resumeix la seva posició així: “cal guanyar a les masses com a pas previ a la conquesta del poder”. El seu llibre La malaltia infantil de l’ultraesquerranisme és una obra molt important a estudiar per als comunistes, ja que conté tota l’experiència del treball pràctic del bolxevisme, l’únic partit obrer en la història que ha dirigit a la classe obrera a la victòria.

La necessitat de construir el partit comunista revolucionari

La tasca urgent per als comunistes consisteix a guanyar al comunisme la capa avançada de la joventut, que ha trencat amb el capitalisme i cerca una sortida revolucionària a la crisi. Una vegada dins de l’organització, cal educar-la en les idees científiques del marxisme perquè puguin intervenir eficaçment en el moviment obrer i estudiantil, connectant les demandes concretes del moviment i el nivell concret de consciència amb la lluita general contra el capitalisme.

A través d’aquest procés, els comunistes lluitem per a disputar-li la direcció del moviment obrer al reformisme, exposant, per sobre de tot a través de la pràctica, que els comunistes són els lluitadors més abnegats i els més ferms defensors dels drets democràtics i socials, i que el reformisme conté en si mateix la llavor de la traïció.

La perspectiva per al pròxim període és de major crisi capitalista, guerra, misèria i destrucció. La inevitable intensificació de la lluita de classes i els salts endavant en la consciència de la classe obrera obriran enormes oportunitats per als comunistes.

Aquest és el plantejament de l’Organització Comunista Revolucionària, secció catalana de la Internacional Comunista Revolucionària. Si estàs d’acord amb nosaltres, uneix-te a les nostres files!