Balanç del 28M a Barcelona: Construïm l’organització comunista per barrar el pas a la dreta!

Foto: Beteve. Departament d’Estadística [Ajuntament de Barcelona]

Xavier Trias i Junts guanyen les eleccions municipals en una campanya marcada per l’estigmatització d’Ada Colau com a “mal absolut”  i l’agitació inflada sobre els “okupes” per la dreta rància, tant catalana com espanyola.

La tasca dels comunistes davant d’uns resultats electorals és analitzar-los científicament, defugint l’impressionisme i qualsevol reacció emotiva que ens allunyi d’entendre els processos de la lluita entre les classes.

Hi ha hagut un tomb a la dreta a Barcelona?

Per començar amb una fotografia, podem dir que les eleccions del 28M a BCN es caracteritzen per 1) el final de l’alcaldia d’Ada Colau; 2) una baixada de participació que afecta sobretot els barris obrers; 3) un traspàs de vots des dels Comuns al PSC, que recupera gairebé tots els districtes de classe treballadora, 4) un tomb a la dreta dins de l’independentisme amb la victòria de Trias, el càstig a ERC i el fracàs de la CUP, que no entra a l’Ajuntament per segona vegada consecutiva; 5) l’entrada de VOX per primera vegada i la desparició de Cs.

Tot i la victòria de Trias i l’entrada de Vox a l’Ajuntament, els partits d’esquerra mantenen una sòlida majoria en terme de vots absoluts, 363.990, un 54% del vot emès, una pèrdua del 3% respecte al 2015 quan aquests varen ser 373.046, uns tímids 10.000 vots menys. Però, si els comparem als 455.895 del 2019, el conjunt de l’esquerra es deixa quasi 92.000 vots a l’abstenció i a Junts en el cas d’ERC. També en escons, PSC-BeC-ERC sumen 24, és a dir, 3 per damunt de la majoria absoluta. La dreta d’àmbit estatal segueix tenint una presència gairebé irrellevant a Barcelona passant de 8 escons a 6, només repartint els vots de Cs entre PP i Vox.

Aquests resultats reflecteixen el ràpid procés d’adaptació al sistema de Barcelona en Comú, el paper subaltern al PSOE de l’espai d’Unides Podem, la incapacitat del reformisme a nivell estatal i local de donar respostes a les necessitats de la classe treballadora en un context de crisi profunda i pèrdua de poder adquisitiu i el final del “Procés” tal com l’hem conegut des del 2012 al 2019.

Barcelona en Comú: 8 anys d’adaptació al sistema 

Ada Colau i Barcelona en Comú perden tots els districtes obrers de Barcelona a favor del PSC amb l’excepció de Sants-Montjuïc i Ciutat Vella. Una imatge molt diferent de la victòria del 2015, quan BeC il·lusionava la classe treballadora que es va mobilitzar en força per la promesa d’un canvi radical. Ja el 2019 va perdre el districte de Nou Barris que va ser clau en la victòria del 2015. Després de 8 anys de canvis cosmètics, govern amb el PSC i mantenir l’alcaldia gràcies a la abstenció de Valls, d’equidistància envers l’1 d’Octubre i col·laboració de classes amb el turisme i l’habitatge, BeC ja no desperta il·lusió com abans i molts joves van decidir no votar. El missatge és clar: si no hi ha diferències substancials amb el PSC, per què no votar l’original?

S’ha de reconèixer que sí que van implementar-se mesures socials d’impacte mitjà pel que fa habitatges socials, escoles bressols i pacificació dels carrers, però aquestes s’han quedat curtes en un context d’inflació, crisi d’habitatge i pressió turística descontrolada. Si acceptes els límits dels sistema, només repartiràs engrunes.

Ada Colau paga la factura de no confiar en el paper actiu de la classe treballadora, que hauria pogut ser mobilitzada en defensa de la implementació completa del programa electoral original de BeC el 2015 cada vegada que els els capitalistes i els seus representants al consistori intentaven bloquejar-la. Contràriament, es van tancar dins de l’Ajuntament, confiant en els pactes de palau, aigualint cada vegada més el seu programa i caient en l’abraçada tòxica al PSC.

La Barcelona en Comú d’avui s’assembla molt més a ICV que a l’organització de militants del 2015. El sagnat de vots parla per si sol, de 176.000 el 2015 a 156.000 el 2019 i 131.000 aquest any. D’11 a 10 a 9 regidors i la pèrdua de l’alcaldia, quedant a la tercera posició.

El retorn de Convergència i el càstig a ERC

Els empresaris de la capital catalana han celebrat la victòria d’en Xavier Trias que consegueix 11 regidors. Tot i les vacil·lacions i capitulacions davant del sector turístic i immobiliari d’Ada Colau, fa temps que els capitalistes desitgen fer-la fora de l’Ajuntament. Mai no han digerit que una dona de classe treballadora arribés a l’alcaldia de BCN, aixecant tot tipus de calúmnies i falsedats per desgastar la seva imatge. En Xavier Trias s’ha aprofitat d’aquesta campanya histèrica del capital, connectant amb les pors d’un sector de la petita burgesia que tem els efectes de la crisi, així com del desgast d’ERC en el camp independentista. És significatiu que hagi guanyat al districte més ric i espanyolista de Barcelona, Sarrià-Sant Gervasi on el 2019 va guanyar Cs, quan les eleccions estaven polaritzades sobre en clau nacional en un context d’auge del moviment independentista.

Trias ha sapigut presentar-se com l’alcalde de la “moderació”, del “seny”, el millor gestor dels interessos del capital turístic i immobiliari local i a la vegada com el representant d’una candidatura que al menys en paraules ha capitulat menys davant de l’Estat pel que fa a la independència. Literalment un malabarisme oportunista entre la Convergència de tota la vida i el Junts del post 1-O. No és un cas que en el final de la campanya s’envoltés de la Laura Borràs o d’en Jordi Turull per apujar les seves credencials independentistes.

Que ens quedi ben clar: Trias és representant de l’ala pujolista dins de Junts i el seu objectiu és desfer qualsevol petit avenç dels mandats d’Ada Colau, tornant a la barra lliure per els empresaris del turisme, els fons voltors i el capital en general. “Peix al cove”, deia en Jordi Pujol. De la independència no li queda ni tant sols la demagògia.

Això reflecteix un tomb a la dreta del camp independentista, particularment la petita burgesia catalana, que castiga durament ERC per haver abandonat la via unilateral i el seu paper subaltern al PSOE. ERC perd la meitat dels seus vots i regidors, passant de 10 a 5.

El PSC: entre oportunisme sociovergent i  intent de tripartit 

El PSC queda segon amb 10 regidors tot i haver perdut 7 mil vots respecte al 2019 quan en va treure més de 138.000 contra poc més de 131.000 aquest any. Aprofitant-se del desgast del seu soci de govern, Barcelona en Comú, recupera gairebé tots els districtes obrers, Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí més Nou Barris que ja havia guanyat el 2019.

La campanya de Collboni va ser caracteritzada  per un us oportunista de la histèria de la dreta contra Colau i també de la campanya de por sobre els “okupes” connectant amb la capa més enderrerida de la classe, amb al·lusions a possibles pactes sociovergents en clau anti-Colau.

Un autèntic cavall de Troia per a Colau, que li va cedir les carteres de turisme i economia, i va ser culpada pel PSC precisament per allò que ells mateixos varen fer al govern.

Collboni pensava guanyar les eleccions i governar gràcies a l’abstenció de

Junts en un “pacte de barons” on es deixa governar la llista més votada. Ara que ha guanyat Trias, la música canvia i vol ser alcalde liderant una “coalició progressista” com va passar el 2019 amb l’Ada Colau.

Mentres escrivim aquest article aquesta perspectiva de tripartit es veu complicada per l’avançament de les eleccions generals per part d’en Pedro Sánchez i de la pressió del Cercle d’Economia per una opció sociovergent.

El fracàs de la CUP 

La CUP Barcelona no assoleix l’objectiu de tornar a l’Ajuntament, pagant tots els seus errors estratègics del 2015 a avui. La pèrdua de vots és molt significativa, de gairebé 52.000 vots el 2015 a 28.000 el 2019 i 25.000 enguany. Aquesta és sens dubte una mala notícia per al joves radicalitzats de Catalunya i els moviments socials, que no tindran veu al consistori.

Passa factura la seva actitud sectària durant el primer mandat de BeC, quan en comptes d’emplaçar BeC a implementar el seu programa, posant els reformistes a la prova dels fets, van decidir votar en contra de mesures socials per insuficients. Fou significatiu quan la CUP per expemple va votar amb el PP en contra de la municipalització de l’aigua, en comptes de presentar esmenes, votant a favor i així conquerint l’atenció dels votants de BeC que els haurien vist com els regidors més conseqüents.

Però per sobre de tot, pateixen l’efecte de no haver disputat, a nivell del país, la direcció del moviment republicà després de l’1O i de les sentències del 2019.

Tot i tenint el programa més radical amb la mesura estrella de l’expropiació dels pisos buits dels fons voltor, van centrar la campanya en polítiques identitàries que, encara que importants, no donen respostes a les preocupacions de la majoria de la classe treballadora. Tampoc s’entén per què es proposés un referèndum sobre l’expropiació dels pisos buits i no la seva actuació directa.

A això s’han d’afegir mesures confuses i infantils com “no permetre l’arribada d’avions turístics a Barcelona” o haver aprofitat oportunísticament la campanya de la dreta del sector automobilístic en contra de les Superilles. No són les superilles que gentrifiquen, sinó l’especulació de les zones atractives per part  dels capitalistes del sector. El problema de fons és que la CUP pensa que sigui possible un “decreixement” de la pressió turística dins del marc del capitalisme quan, al contrari, queda clar que no hi ha espai per un model de turisme diferent sense la transformació socialista.

La CUP necessita dur a terme una reflexió profunda d’aquesta derrota, passant per el seu paper subaltern a ERC i Junts i la seva incapacitat de connectar amb el vot obrer en un context molt favorable al seu programa radical.

El deure dels comunistes: barrar el pas a la dreta enfortint l’organització revolucionària

Les eleccions per els marxistes son només una fotografia de la consciència de les masses en un dia determinant. Per tot el que hem explicat anteriorment s’entén per què aquestes eleccions han sigut caracteritzades per un grau d’apatia per part del jovent radicalitzat i per la capa més avançada de la classe obrera. Hi ha una clara intuïció de que guanyi qui guanyi, les veritables relacions de forces es troben a fora del consistori, al carrer, a cada lloc de treball i universitat. Un sector considerable del jovent i de la classe ha tret la conclusió que no basta guanyar unes eleccions. És necessari anar més enllà.

És comprensible que un sector majoritari de la classe treballadora voldrà pressionar el PSC, BeC i ERC a pactar per evitar que governi Trias en solitari, en una institució on l’alcaldia té el poder de dictar l’agenda. Els comunistes hem de simpatitzar amb aquest sa instint obrer de parar el pas a la dreta pija de les retallades i de l’especulació.

Dit això, sigui qui sigui finalment l’alcalde de Barcelona, el deure dels comunistes és organitzar-se per difondre el programa revolucionari i construir l’organització proletària al carrer, en cada lloc de treball i assemblea.

L’única forma veritable de parar el pas a la dreta és la mobilització de la classe treballadora sota el programa comunista per donar resposta a la crisi del poder adquisitiu, la inflació, la crisi d’habitatge, el turisme massiu i la crisi climàtica. Si estàs d’acord amb la nostra anàlisi, uneix-te a la CMI per a fer-ho possible!

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí