Contra el rearmament i la falsa defensa de la democracia

Un article de El País publicat el 31 de març passat (El precio de la autonomía: la inversión en defensa como pilar económico del bienestar europeo) anuncia «Defendre la nostra democràcia, les nostres llibertats i el nostre benestar no és una opció, sinó un imperatiu. I fer-ho requereix […] una indústria de defensa europea robusta, innovadora i autònoma.» Aquesta no és una opinió aïllada, és simplement una part més de l’última ronda de discursos per part dels líders europeus, que anuncien una campanya de rearmament darrere de la “defensa de la democràcia i els valors europeus”.

Davant d’aquesta campanya cal preguntar-se, és la burgesia europea realment capaç de defensar els valors democràtics, i quins interessos s’amaguen realment rere el rearmament?

Després de més d’una dècada d’austeritat, de retallades i de promeses buides, la Comissió Europea ha aprovat un pressupost de 800.000 milions d’euros per a defensa, i els diferents governs europeus ja han començat un procés de negociacions per trobar els diners necessaris. Si bé alguns dirigents com Macron a França i Pedro Sánchez a l’Estat espanyol han promès no retallar la despesa social per assolir les noves xifres de despesa en defensa, la realitat de la situació és ben coneguda per tothom: per aconseguir el rearmament d’Europa cal fer “sacrificis” i, com cal esperar, és la classe obrera qui els farà. El govern de Kier Starmer al Regne Unit, sense anar més lluny, ja ha anunciat retallades de fins a 6.000 milions de lliures en ajudes a discapacitat alhora que anunciava un augment de la mateixa quantitat en despesa militar; no hi ha dubte que altres estats europeus seguiran el mateix curs.

Els interessos reals que amaga la seva “defensa de la democràcia”

En aquest context, doncs, no sorprèn que la justificació al voltant del rearmament se centri en la “defensa” dels valors democràtics, en un intent de guanyar suport popular per als atacs futurs contra la classe obrera. Per això, busquen convèncer les masses del perill imminent d’una invasió russa, que suposadament representaria una greu amenaça per a la democràcia europea.

La realitat de la situació, però, és molt diferent. Ens trobem precisament en els darrers moments de la guerra d’Ucraïna, amb una pau definitiva propera a l’horitzó. La perspectiva d’una invasió russa cap a la resta del continent és tan absurda com ho és la possibilitat que les lil·liputenques potències europees aconsegueixin en un parell d’anys el que no han aconseguit en 30 anys: crear un exèrcit amb interessos comuns capaç de guanyar aquesta hipotètica guerra.

Els capitalistes no fan la guerra per caprici o plaer, sinó per defensar els seus interessos imperialistes. Des d’aquesta perspectiva, una invasió russa del continent europeu seria molt arriscada i per poca recompensa. Encara més als països bàltics, on més s’ha insistit en “l’amenaça russa”, que no allotgen a les seves fronteres res que Rússia no tingui ja a les seves. Tindria molt més sentit per als interessos russos aprofitar la seva actual posició forta i estendre la seva influència econòmica sobre el continent, en particular a través del seu control sobre l’accés a gas natural barat, amb què ja ha aconseguit un acostament als governs d’Hongria i Eslovàquia i tensar l’economia alemanya. La realitat és que la crisi econòmica global i, amb ella, el declivi econòmic europeu, ha obert la porta a la influència russa sobre Europa, així com americana i xinesa, que cada cop tenen més capacitat per imposar els seus interessos sobre el continent, desplaçant les pretensions imperialistes dels governs europeus.

Els interessos reals de la campanya de rearmament són protegir i reforçar el poder de l’imperialisme europeu, que amb la pèrdua del suport militar americà es troba feble i aïllat davant de tres superpotències (EUA, Xina i Rúsia) cadascuna amb les seves ambicions imperialistes pròpies. Esdeveniments recents com la creació de la Confederació d’Estats del Sahel el 2023, que ha aconseguit expulsar les tropes franceses de la regió amb suport rus, el fracàs per part del Regne Unit de coordinar pel seu compte diverses potències europees en un atac conjunt contra els Houthis al Iemen al 2024 (atac que finalment va haver de realitzar els EUA ) i les negociacions actuals sobre Ucraïna snese la consultació de la Unió Europea posen de manifest la incapacitat d’Europa de defensar els seus interessos capitalistes fora del continent. Vet aquí el que temen realment les elits europees.

Amb el desenvolupament d’un exèrcit i complex militar important Europa tindria més pes a l’hora d’imposar-se i amb això seria capaç d’exercir una influència més gran i atreure estats menors a la seva òrbita, tal com ara pot fer Rússia a causa del seu recent enfortiment. La qüestió és que fins fa només un any Europa comptava amb un complex militar d’aquestes condicions; el complex militar americà, que s’estenia com un mantell sobre Europa i alliberava els estats europeus d’haver d’invertir en defensa, podent en contra utilitzar els seus pressupostos per cedir davant la lluita obrera i finançar un aparell públic per satisfer parcialment les demandes dels treballadors, l’estat del benestar, sense que això suposés un cop massa greu per als capitalistes europeus.

Ara que Donald Trump ha deixat clar que ja no finançarà la defensa europea i que els interessos dels EUA i la UE ja no són compartits, Europa finalment ha d’enfrontar-se a la realitat i acceptar que ja no és capaç de fer front a altres potències i que ja no es pot repartir el món com va fer abans. Així doncs, en un afany per mantenir la seva posició política i continuar defensant els seus interessos imperialistes, els governs d’Europa pretenen disposar-se a la tasca impossible de crear un exèrcit conjunt a l’alçada del que al seu dia els proveís els EUA, i per aconseguir-ho no hi ha cap altre camí que el de desmantellar peça a peça l’estat del benestar i reciclar-ne les parts per fer-ne bales.

Per descomptat, aquesta és una realitat que cap govern no pot dir obertament si pretén seguir en el poder molt més temps. Al capdavall, quan arribin les retallades en sanitat i educació, en pensions, en cultura; quan tots els drets pels quals la classe obrera ha lluitat durant segles es vegin amenaçats per la necessitat dels capitalistes de defensar els seus interessos a punta de canó, quin burgès s’atrevirà a dir honestament “va ser tot en nom de l’imperialisme europeu”?

Així doncs, davant la necessitat d’imposar als treballadors sacrificis que de cap manera els beneficien, la premsa burgesa i els dirigents europeus fan el que millor saben: menteixen. Oculten els interessos imperialistes sota la defensa de la “democràcia” i els abstractes “valors europeus”, i encara tenen la gosadia d’intentar convèncer-nos que aquest atac conscienciós a la classe obrera és en realitat per protegir-la!

Sota aquesta premissa, qualsevol crítica al rearmament és fàcilment tergiversada com a una “manca de voluntat” per defensar aquests suposats valors o fins i tot la democràcia mateixa; el mateix article de El País citat més amunt, carrega contra aquestes crítiques seguint exactament aquesta tàctica: «Sectors progressistes que van abanderar causes justes com la igualtat, la llibertat d’expressió o els drets de les minories semblen ara incapaços de reconèixer que aquests mateixos valors requereixen protecció davant amenaces externes.»

Res no podria estar més lluny de la veritat. Com a comunistes, des de l’OCR abanderem la lluita per les demandes democràtiques i la seva defensa. El que resulta evident, però, és que aquesta campanya de rearmament no parteix de cap manera de la “defensa de la democràcia” i que les elits burgeses que l’empenyen endavant no només són incapaços de defensar-la sinó que constitueixen precisament la seva amenaça més gran.

L’oportunisme de la democràcia burgesa

L’1 de juliol de 2015 a l’Estat espanyol va entrar en vigor la Llei orgànica coneguda com a “Llei mordassa”, que retallava en gran mesura les llibertats de manifestació, imposava sancions de fins a 30.000 euros i permetia l’arrest i el registre forçós per mera “desobediència a l’autoritat”, encara que la persona no hagués comès cap delicte. Una llei que no va entrar en vigor per casualitat, sinó que es va presentar com a projecte de llei al punt àlgid del moviment del 15M com un intent per part del govern de frenar el moviment i assegurar-se que no es pogués repetir. Es tracta d’una llei tan transparentment antidemocràtica que el New York Times va afirmar que «aquesta llei porta records dels pitjors dies del govern.

Entre el 2015 i el 2019 es va fer servir per imposar més d’1 milió de multes, xifra que ni tan sols inclou Euskadi i Catalunya, dues de les comunitats on més manifestacions es van produir en aquest període.

Tot i l’enorme impopularitat de la llei i la promesa del PSOE i Podem de derogar-la, avui dia segueix vigent, i tan sols es planteja reformar-la, suavitzant alguns aspectes de la llei però sense eliminar els nous delictes que va introduir, ni les multes administratives, ni els poders afegits a policies i guàrdies de seguretat.

Només dos anys més tard, l’octubre del 2017, el règim del 78 va tornar a mostrar el seu menyspreu pels valors democràtics amb la prohibició del referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya i la subsegüent mobilització de 10.000 efectius policials per assegurar-se per la força que el referèndum no se celebrés. Com a resultat de la repressió policial, només el dia del referèndum hi va haver més de 800 ferits en càrregues policials; xifres que es tornarien a repetir el 2019 durant les protestes per la detenció de diversos membres del govern de la Generalitat i manifestants durant el referèndum. En tot aquest procés, El País, amb la seva disfressa “democràtica” guardada al calaix, defensava l’actuació de l’aparell de l’Estat en la repressió del moviment.

Recentment, hem tornat a presenciar el caràcter antidemocràtic del règim en destapar-se nombrosos casos d’infiltració policial en moviments socials, i seguim sent-ne testimonis en cada desnonament i cada càrrega policial.

A escala europea només recentment hem pogut presenciar atacs similars contra els principis més bàsics de la democràcia, amb la detenció de Georgescu a Romania i la prohibició de presentar-se a les properes eleccions presidencials a Le Pen a França, candidats que gaudien d’ampli suport en els seus respectius electorats. Tot i que sens dubte candidats reaccionaris als quals l’OCR rebutja contundentment, la seva detenció suposa de manera clara i transparent la ingerència de l’aparell judicial en un procés democràtic per eliminar aquells candidats que la burgesia governant considera perillosos per als seus interessos. Aquesta “perillositat”, no obstant, no deriva que representin els interessos de la classe obrera davant dels de la burgesia, sinó que, en canalitzar el descontentament social a través de discursos populistes i atacar l’establishment, però alhora no tenir cap capacitat per crear l’estabilitat que prometen, amenacen de desestabilitzar l’ordre polític i alimentar el creixent odi de classe. Si bé des de l’esquerra és fàcil celebrar la caiguda de polítics demagogs i reaccionaris, aquests fets demostren la facilitat que l’Estat té per llançar per la borda els valors democràtics quan aquest es veu amenaçat. Amb la mateixa facilitat amb què avui han eliminat candidats reaccionaris, demà eliminaran candidats d’esquerres servint-se dels mateixos mètodes. Per evitar qualsevol confusió, nosaltres defensem que sigui la mateixa classe obrera i la joventut els qui decideixin qui es presenta a les eleccions i qui no, no pas l’aparell de l’Estat burgès, enemic irreconciliable dels interessos de la majoria.

Cap d’aquests esdeveniments no ens ha de sorprendre, només són una demostració del caràcter oportunista de la democràcia que defensa la burgesia europea. Sota el sistema capitalista, la democràcia no és més que un altre mètode de què se serveixen les elits burgeses per preservar els seus interessos polítics i econòmics. Al cap i a la fi l’Estat capitalista és, abans de res, una organització de la classe capitalista dominant i a les mans la democràcia és poc més que una eina que es pot rebutjar quan les circumstàncies ho requereixen, cosa que Rosa Luxemburg expressava ja en Reforma o Revolució:

“Formalment, el parlamentarisme serveix per expressar els interessos de tota la societat dins de l’organització de l’Estat. Tanmateix, realment, només expressa els de la societat capitalista, és a dir, una societat on predominen els interessos capitalistes. Les institucions, encara que democràtiques en la seva forma, són en el contingut instruments dels interessos de la classe dominant. Això es demostra de la manera més palpable en el fet que, quan la democràcia mostra una tendència a negar el seu caràcter de classe i a convertir-se en un instrument dels interessos reals de les masses populars, la burgesia i els seus representants a l’aparell de l’Estat sacrifiquen les formes democràtiques.”

Per descomptat que la democràcia és una eina invaluable per a la classe obrera, més fins i tot, és un dret fonamental pel qual s’ha de lluitar i que s’ha de defensar sigui com sigui, però les mateixes classes dominants que ara exigeixen sacrificis en la seva defensa són en realitat la seva principal amenaça. Les elits europees són incapaces de defensar la democràcia, ja que només està en el seu interès desenvolupar la democràcia fins al punt que els resulti útil per defensar els seus interessos capitalistes, i quan la mateixa democràcia amenaça aquests interessos, són els primers a desfer-se’n sense miraments.

La necessitat de la democràcia obrera

Si la burgesia, propietària dels mitjans de producció i lligada als seus interessos capitalistes, és incapaç de defensar la democràcia més enllà del seu ús instrumental, només una classe lliure d’aquestes cadenes en pot assumir la defensa real. A l’actual societat de classes, l’única classe que pot actuar amb independència dels interessos del capital i mobilitzar-se pels de la humanitat en conjunt és la classe obrera.

Una autèntica democràcia, allunyada del simulacre burgès, requereix com a condició material prèvia l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció. Només mitjançant l’apropiació col·lectiva del treball social i la superació de l’Estat Nació burgès, eix institucional de la dominació de classe, es pot resoldre la contradicció fonamental del capitalisme: el caràcter social de la producció i l’apropiació privada dels seus beneficis.

Aquesta democràcia obrera no es pot limitar a la representació parlamentària, sinó que ha d’estar basada en el control obrer sobre tot el cicle productiu, de la producció a la distribució seguint un model planificat per satisfer les necessitats materials de la població. Només quan les necessitats col·lectives es vegin satisfetes, quan la base material de la societat correspongui al desenvolupament dels mitjans de producció a través de l’eliminació de la divisió de classes, les decisions polítiques deixaran de reflectir els interessos d’una minoria explotadora, ja que no es prendran a través d’institucions hermètiques el propòsit de les quals és revestir de democràcia les decisions de la classe capitalista, sinó que es prendran a través de la participació activa de la classe treballadora en la vida política. La història ja ens ha mostrat aquests òrgans, els soviets o consells obrers: la comuna de paris, la revolució russa, alemanya, també la revolució espanyola, etc.

Al llarg de la història, cap classe dominant no s’ha desfet voluntàriament de les seves eines de control, i les institucions estatals actuals no en són excepció. El rearmament d’Europa, l’augment del deute nacional i les retallades en despeses socials; cap d’aquestes iniciatives no té ni la voluntat ni la capacitat per defensar gens ni mica la democràcia. Lluny d’això, demostren la seva veritable naturalesa com a instruments per dominar una classe sobre una altra.

No trobarem en aquestes institucions la via cap a una veritable democràcia.

Només mitjançant una revolució que prengui el poder polític i desmantelli l’Estat capitalista actual per a substituir-lo per òrgans per i de la classe treballadora que serveixin als interessos comuns del proletariat és possible construir aquesta democràcia.

Davant les mentides de la burgesia i la hipocresia dels seus discursos democràtics, hem de dir fermament: Sí a la defensa de la democràcia, en contra dels atacs del capital i en poder de la classe obrera!