Desnonament del B9: la crueltat del capitalisme exposada

Dimecres passat, a Badalona, es va dur a terme el desnonament més gran de l’Estat espanyol. L’alcalde, Xavier Albiol, el presumia a xarxes mentre 400 persones es troben, a hores d’ara sense cap opció d’habitatge. En ple desembre es veuen exposats al fred i les pluges. S’obre el “debat” sobre la immigració i el dret a l’habitatge, però, quina és l’arrel material de la qüestió?

ANTECEDENTS

El que ara es coneix com a “B9” és un vell Institut d’Educació Secundària que va tancar ja fa més de vint anys, encaixonat al polígon industrial de Badalona Sud.

Des del 2023 hi han viscut més de 400 persones. Les aules s’han convertit en habitacions amb matalassos a terra i delimitacions fetes amb fustes i altres materials que poguessin aconseguir. També hi ha zones comunes delimitades on cada diumenge es fan assemblees.

Hi vivien principalment homes en diferents situacions de vulnerabilitat. Molts es dedicaven a la ferralla, altres tenien feines assalariades que, així i tot, no els permetien accedir a un habitatge. N’hi havia d’altres amb estudis universitaris. Persones que en el seu país d’origen tenien feines que requereixen qualificació com és capità de vaixell. Persones a qui, per mitjà de llargs tràmits administratius i altres impediments de caràcter burocràtic, se’ls força a situació de carrer.

Moltes d’aquestes persones ja venien d’haver estat desplaçades d’altres naus ocupades o, per exemple, de l’assentament al barri de Gorg que va patir un incendi l’any 2020 que es va cobrar la vida de cinc persones i va deixar altres 30 ferides.

Dimecres es va fer efectiu el desnonament de totes aquestes persones. A les set del matí ja hi havia un gran desplegament policial dels Mossos d’Esquadra i a les 8.00 h es veien els primers cotxes de la Policia Nacional.

Un cop expulsats de l’institut es van quedar a la plaça completament desemparats, atesos només per les entitats socials de Badalona que els van oferir suport i alguns productes alimentaris. Allà, en tendes de campanya completament insuficients per a aixoplugar-los del fred van passar les primeres nits fins que divendres a les 7.00 h la Guàrdia Urbana i els antidisturbis els van amenaçar amb un nou desnonament per la força si no marxaven abans de les 10.00 h.

ALBIOL I LA RESTA

La titular del jutjat va concloure que resultava “necessària i proporcionada” l’execució del desnonament dels B9.

L’alcalde de Badalona, l’únic càrrec important del PP a Catalunya, Xavier García Albiol, ha presumit en diverses ocasions de ser el responsable del “desallotjament més gran de la història d’Espanya”. «Vaig dir que faríem fora aquesta gent i ho hem fet». “Aquesta” gent. No hi ha cap mena de dubte, sobretot si es para atenció al discurs amb què ha cultivat la seva popularitat, de què parla quan s’hi refereix amb aquest menyspreu. Albiol fa anys que dirigeix una campanya de criminalització dels sense sostre i immigrants.

No només es tracta, però, de la postura de la dreta. Al seu torn, el president de la Generalitat, Salvador Illa del PSC ha defensat l’acció com “un desallotjament amb valors”. Els valors de què parla definitivament no són els de la nostra classe. Continuava dient que el Govern “procura atendre tots els que cal atendre”. “Als que cal atendre”.

A qui cal atendre? Qui és mereixedor d’un sostre i qui no? I qui ho decidirà?

L’alcalde de Badalona té clar que aquesta decisió li correspon al president del Govern, Pedro Sánchez.

Per una banda, de part del Govern de la Generalitat s’ha demanat la reobertura de l’alberg municipal de Can Bofí Vell, que va tancar fa dos anys per l’impagament de l’Ajuntament del PP a la cooperativa Suara, que gestionava el servei. Tot i que hi ha hagut entitats que s’han mostrat disposades a fer-se’n càrrec d’aquest, l’Albiol ha descartat aquesta proposta a raó de “greus deficiències estructurals”, al·legant que no es pot garantir la seguretat de les persones.

Una de les opcions sobre la taula era que aquestes persones es moguessin de Badalona, i davant la idea, la comissionada d’Acció Social del consistori barceloní, Sònia Fuertes, també se n’ha desentès declarant: “Estem observant la situació dinàmica, però entenem que no pertoca a Barcelona generar una resposta cap a Badalona”.

Tampoc s’han quedat enrere des del Govern Central per a tirar pilotes fora.  Carlos Prieto, delegat del Govern a Catalunya, ha defensat que les competències de cada administració són clares i cadascú ha fet allò que li corresponia, excepte el consistori.

El diumenge Càritas i altres entitats religioses van anunciar que s’habilitaria un espai a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat per allotjar 15 de les persones desnonades. En resposta a això, mentre la Creu Roja transportava el material per condicionar l’espai, es van concentrar unes 100 persones a les portes per protestar contra la mesura.

Com s’explica aquest fet? A quatre dies de Nadal, quan les temperatures són més baixes i cap altra opció ha estat oferida per aquestes persones que ara estan dormint a la intempèrie sota un pont de l’autopista C-31. Seria un error fer una lectura únicament moralista o intentar obviar els fets com a cas puntual. La campanya de criminalització contra els immigrants s’ha intensificat molt darrerament i té com a fi dirigir el malestar social causat pel capitalisme a un boc expiatori. I en aquestes accions i reaccions hi veiem els resultats concrets. Tal com vèiem fa uns mesos amb els atacs organitzats a Torre Pacheco, els casos d’assassinats i agressions a immigrants per motius racistes estan en alça.

Les polítiques reaccionàries i la manca d’una vertadera direcció d’esquerres no està causant més que la perfecta situació de divisió de la classe obrera en què unes capes es divorcien d’una massa del proletariat i es posicionen del costat dels interessos d’una classe dominant que res farà per compensar-los aquest esforç, ja que els mateixos que surten a protestar en contra de què s’acullin als desnonats avui demà continuaran passant les mateixes dificultats per a pagar el lloguer.

I ARA QUÈ?

La pregunta que més es repeteix és precisament, què es farà amb aquestes persones. Gent que ja ha patit diversos desnonaments i la situació de la qual no està sent abordada per cap institució de forma efectiva.

S’ha parlat d’oferir allotjaments temporals (una o dues nits) a 30 de les 166 persones que estan sota el radar dels serveis socials (el cas de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ens indica quan confiar-hi). Entitats com Càritas s’estan fent càrrec d’ajudar amb aliments i recer temporal. El Govern insta a la reobertura de l’Alberg Can Bofí Vell.

Però aquestes mesures no són més que pegats en una ferida que no pot parar de sagnar dins el marc d’aquest sistema. Tot i que es reobrís l’alberg, ni seria capaç d’allotjar a tothom ni respon a la necessitat, el dret, de tothom de comptar amb un habitatge on viure-hi. Ni molt menys posa fi a la causa arrel de que tanta gent es trobi en aquesta situació quan a l’Estat espanyol hi ha aproximadament quatre milions d’habitatges buits.

El que sabem és que mig milió serà destinat per l’Ajuntament de Badalona a netejar per dins l’edifici i enderrocar-lo (els sostres són majoritàriament d’uralita) per a construir-hi una comissaria conjunta de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra.

El més probable és que ja s’estiguin obrint procediments per a expulsar del país a aquells que s’hagi pogut identificar i estiguin en situació irregular o internar-los al Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona.

Altra vegada posant èmfasi en la irregularitat de la situació d’aquestes persones i, per recordar paraules del mateix Albiol, “A Badalona ho tenim molt clar, no prioritzarem facilitar un habi­tatge a una persona conflictiva abans que a un veí”. Per començar, demanaríem al senyor Albiol explicacions sobre com exactament SÍ s’està facilitant l’accés a l’habitatge i de quins veïns de Badalona parla. Però per altra, hem d’entendre aquest assenyalament com el que és: una eina més per a dividir la classe obrera. Les persones que es troben en situacions d’irregularitat tenen condicions de treball i vida desoladores. Que es donin episodis puntuals de criminalitat protagonitzats per immigrants (els únics que interessa destacar per tots els mitjans de comunicació) en aquest ambient de racisme social i institucional, a qui li sorprèn? No és més que el resultat de les condicions materials a què estan sotmesos.

L’arrel del problema és el mateix sistema que els apunta ara amb el dit. Un sistema imperialista que, en primer lloc, assenta les bases que causen la necessitat que empeny a què un hagi de fugir del seu país en cerca d’una vida digna o una forma d’assegurar-la pels seus familiars. Un imperialisme precisament defensat i aplaudit, com hem vist amb el suport al saqueig dels països pobres i genocidis com el de Gaza, per PP, Vox, Aliança Catalana i Junts. Però en aquestes mateixes files nacionalistes, què els haurien d’haver aconsellat, per exemple, al mig milió de republicans espanyols i catalans que van escapar d’una mort segura per la frontera francesa fugint dels feixistes? Que es quedessin a Espanya i Catalunya perquè fossin massacrats? PP; Vox, Aliança i sectors de Junts van aplaudir a Netanyahu per deslligar un infern contra 2 milions de gazians. S’estranyarien que aquests 2 milions escapessin a Europa si se’ls permetés? Però també ERC i PSOE a Ucraïna. Deixen milions d’empobrits i de vides arruïnades i ara s’estranyen que això tingui com a conseqüència desplaçaments humans per a escapar de la misèria, la fam i el patiment? Tots ells són còmplices i responsables d’això.

I precisament perquè dins aquest sistema no es pot respondre al “i ara què?” és que cal formular la superació d’aquest.

CONCLUSIONS I PROGRAMA

La immigració no només és utilitzada com a boc expiatori per l’Ajuntament de Badalona o els partits de dretes, en el període recent ha esdevingut un dels punts centrals de tots els programes polítics al Parlament. I sobre aquesta qüestió hem de posar en clar l’objectivitat de les dades: la “conflictivitat” no és en cap cas derivada de la procedència o la tan esmentada “incapacitat per a l’adaptació” dels migrants sinó de les situacions de misèria en què es troben. Misèria fruit de les condicions de treball que se’ls presenten trobant-se en situació d’irregularitat. Condicions de les quals els capitalistes no fan més que aprofitar-se; mà d’obra barata a la qual poden maltractar i amenaçar amb la deportació.

Al cap i a la fi, la migració és part constituent del sistema capitalista com el demostren els seus dos-cents anys d’història a tot arreu, és una economia global, igual que el lliure comerç de matèries primeres, components i tecnologia que es mou d’un país i continent a un altre és progressista. i posa de manifest el paper endarrerit que representen ja les fronteres nacionals, que han de ser escombrades juntament amb la propietat privada. En realitat, el país receptor sempre guanya: s’estalvia l’alimentació i instrucció de treballadors joves i vigorosos que arriben completament formats i llestos per a treballar, en igual proporció que empobreix al país emissor que no aprofitarà els esforços i recursos destinats a criar-los i formar-los en marxar dels seus països.

El migrant és perfectament conscient de la seva feblesa legal i el que més desitja és passar desapercebut. Hi ha un interès conscient per part dels empresaris i policia de situar-lo en la marginalitat per a evitar aquesta integració que incrementaria la força de la classe obrera. Aquesta marginalitat és la que alimenta la idea de la “conflictivitat”. Allí on els migrants tenen iguals drets i condicions de vida que els nadius no existeix tal “conflictivitat”. Ara resultarà que els problemes socials ja no els causen els banquers, rendistes o grans empresaris que evadeixen impostos, que paguen baixos salaris i ens demanen un sou impossible per a adquirir l’habitatge, sinó els migrants pobres que tracten de guanyar-se la vida dignament contribuint amb el seu treball al benestar general i a enriquir als empresaris.

Tenim, doncs, l’obligació d’assenyalar aquest debat com el que és: una dissuasió més perquè la classe treballadora es divideixi i rebutgi lluitar de forma unida amb qui són també germans de classe.

El tema a tractar és el dret ineludible a un habitatge digne que continua anul·lat pel “dret” a la propietat privada i el lucre capitalista. Hem d’assenyalar també que el problema real són els grans bancs i tenidors com CaixaBank, Blackstone i la SAREB, a més empresa amb important finançament públic, que monopolitzen l’oferta d’immobles a les grans ciutats, mentre el govern només inverteix un 0,2% del PIB en habitatge social. Davant d’aquesta situació ni es pot “apel·lar a la solidaritat” dels rendistes com s’ha estat instant des del Govern Central ni acceptar mesures merament temporals com és la posada en marxa d’albergs. Cal entendre que la lluita per l’habitatge és part de la lluita contra el sistema capitalista en conjunt.

La crisi de l’habitatge no es podrà resoldre mentre el capitalisme continuï dempeus. Expropiem als grans capitalistes i propietaris i posem l’habitatge d’una vegada sota el control dels veïns i els treballadors!

En la fase actual del capitalisme es produeix prou menjar per a alimentar 10.000 milions de persones, cada any es produeixen més de 100.000 milions de peces de roba, s’estima que, només a Europa hi ha unes 38 milions d’habitatges buits. El nivell de desenvolupament tecnològic permet construir un cotxe en qüestió d’hores, i els recents desenvolupaments en la intel·ligència artificial permet automatitzar un gran nombre de tasques i avenços molt importants en camps de recerca.

Tot i això, més de 20.000 persones moren al dia per fam, el 20% de la població no té un habitatge digne, al voltant de 2.200 milions de persones manquen d’accés a serveis d’aigua potable gestionats de forma segura i segons l’Informe anual d’ACNUR a la fi d’abril de 2025 hi havia 122,1 milions de persones desplaçades per la força (guerres, violència i persecució). Així doncs, és clar que hi ha els recursos per a donar recer a tothom qui ho necessita. Contribuïm amb el nostre treball per a crear no només el nostre salari sinó els beneficis que nodreixen als empresaris, ara del que es tracta és que ells paguin de tornada.

Aquest sistema ha demostrat ser al seu límit i és necessari superar-lo.

Repetim: Socialisme o barbàrie.