El nou partit de Núcleo Nacional: com combatre’l

El passat 7 de juliol el grup neonazi Núcleo Nacional va anunciar amb un vídeo a xarxes el llançament d’un nou partit polític, anomenat Noviembre Nacional per les manifestacions de Ferraz d’on van sorgir. L’anunci ha estat acompanyat d’un acte inaugural aquest 11 de juliol en què han respost a preguntes de la premsa, completant el llançament.

A propòsit d’això, el registre com a partit s’havia fet efectiu ja el passat 10 de febrer a càrrec d’Enrique Lemus, vell membre del partit ultra Democracia Nacional, però és arran de l’anunci públic que la notícia ha despertat indignació i dubtes sobre la suposada legalitat d’un partit els dirigents del qual es declaren obertament feixistes.

D’on surt Núcleo Nacional?

Els dirigents visibles del nou partit tenen més aviat poc de nou, i junts formen un autèntic qui és qui del neonazisme de l’última dècada.

D’una banda, tenim a Enrique Lemus com a secretari general, que anteriorment militava a Democracia Nacional, un vell partit ultradretà que acumula diversos casos per delictes d’odi, entre ells, notablement, el tràgic assassinat de Carlos Palomino el 2007.

Un altre neonazi que ara engruixa les seves files és Alberto González de Juan, més conegut com a “Pugilato”, cantant i condemnat per delictes d’odi, cèlebre per la seva agressió a un humorista.

Els representants del seu “enclavament” a Barcelona, Dídac Gonzalez i Sergi Verdaguer, no presenten millors credencials. El primer va ser condemnat el 2003 per una brutal agressió a una menor d’edat i ambdós van ser detinguts el 2021 per narcotràfic, tràfic de blanques per a la prostitució i intent d’assassinat.

A ells se suma la coneguda nazi Isabel Peralta, el pare de la qual ja havia estat membre d’un altre grup feixista, Alianza por la Unidad Nacional i posteriorment va ser cap de llista per les eleccions europees d’España 2000; partit, de nou, feixista. Més endavant va ser regidor del PP i ara és columnista pel Programa de Ana Rosa. La mateixa Isabel va ser militant de la Falange i posteriorment cofundadora de Bastión Frontal el 2020, grup feixista que cridava obertament a la “caça” de menors migrants als carrers, i que es va fer famosa per llençar una salutació nazi enfront de la seu del PSOE i intentar entrar a Alemanya amb una esvàstica a la maleta.

Completant l’elenc tenim als germans Rico: David Rico, encarregat del contingut a xarxes, i Ivan Rico, cara més visible del partit i, a totes llums, el seu principal dirigent. D’ells dos no es coneix historial anterior a les manifestacions de Ferraz del 2023, ni polític ni laboral, però tampoc són del tot aliens a la política. El seu pare, Enrique Rico, va ser regidor del PP durant 4 anys, a més d’empresari, i, tenint en compte que segueix per xarxes a Núcleo Nacional des dels seus inicis, podem assumir que, quan menys, simpatitza amb la labor dels seus fills.

Vet aquí la direcció de Núcleo Nacional, un batibull d’escòria feixista amb un llarg historial criminal i fills de polítics professionals.

Aquesta macedònia de feixistes es va conèixer per primer cop a les manifestacions de Ferraz de 2023, en contra de la llei d’amnistia pels presos polítics catalans. Si bé aquestes manifestacions es van caracteritzar principalment pel seu patetisme i falta d’organització, així com una clara falta de base social (en el seu punt àlgid hi van assistir unes 8.000 persones); van suposar una passa endavant important per molts d’aquests grups. Van aconseguir sortir al carrer, fent gala de tot el seu odi, sense trobar oposició organitzada per part de l’esquerra. Així, si bé continuaven sent una minoria insignificant sense base social, aquest acte els va fer sentir reforçats, impulsant-los a unir forces i fer la seva activitat més pública.

Des d’aleshores les bases dels diferents grups feixistes presents a Ferraz (Democracia Nacional, Bastión Frontal, Ultras Sur, la Falange…) s’han anat agrupant, parcialment o completament, entorn de Núcleo Nacional, fins a formar la cúpula actual.

En una entrevista el 2025, Iván Rico descrivia les següents corrents que formaven Núcleo Nacional de la següent forma: “Hi ha molts perfils ideològics. Hi ha carlistes, franquistes, nacionalsocialistes i feixistes.” És de celebrar que ideologies tan diferents hagin aconseguit deixar a un costat les seves diferències!

Per no donar lloc a dubtes, aclareix a posteriori: “La ideologia principal de Núcleo és una barreja de feixisme, cristianisme i nacionalsocialisme.” Més endavant, ho aclareix encara més: “Soc nazi.”

En aquesta mateixa entrevista parla llargament de puresa racial, de l’“antinaturalitat” de l’homosexualitat, i de l’amenaça dels lobbies jueus que, segons ell, financen als principals enemics d’Espanya, vegis: el Marroc. De fet, se centra tant sobre aquests punts, que qüestions que es creurien essencials a discutir per un grup que diu representar la ira de la joventut treballadora, com per exemple l’habitatge, l’estabilitat laboral, l’accés a sanitat i educació, etc; o s’esmenten de forma anecdòtica o directament no s’esmenten.

Un cop més, disfressat com a nou, ens trobem als mateixos enemics de sempre.

En realitat, tot i que sens dubte han experimentat un creixement significatiu des que van deixar d’amagar-se (a la mateixa entrevista Iván Rico situa els seus membres en centenars, mentre ara tindrien entre 1.500-2.000 socis que paguen quota), la seva composició general no és més que la unió d’una sèrie de grups vells, més criminals que polítics, que ara decideixen presentar-se sota una mateixa bandera; als que s’han unit les capes més endarrerides de la joventut treballadora radicalitzada. No representen una nova amenaça i amb prou feines una nova tàctica. És la mateixa escòria neonazi que la nostra classe porta dècades esclafant.

Respecte a què ara es presentin com a partit polític, tot i que ho utilitzin com a campanya mediàtica amb el llançament a xarxes i l’acte de presentació, el més probable és que la seva finalitat principal no sigui altra que aconseguir major immunitat per a la seva cúpula. De fet, tot i que hagin volgut convertit en repte polític a l’establishment l’acte de treure’s el passamuntanyes, les seves identitats són conegudes des de fa més d’un any. 

El mateix Iván Rico va ser bastant clar sobre aquesta qüestió a la mateixa entrevista del 2025: “En principi no sabem si farem un partit o no. Possiblement sí, pel fet de blindar-nos davant la persecució.”

Els límits de la legalitat burgesa

Tot i les intencions reals que puguin amagar-se sota la formació de Noviembre Nacional, el fet evidentment ha suscitat indignació i crides a la il·legalització del partit.

De primeres, amb la notícia de la seva inscripció com a partit aquest passat febrer, va haver-hi cert enrenou i interès pels mitjans, que preguntaven per què s’havia permès la seva inscripció. Davant d’això, Grande-Marlaska, ministre d’Interior, responia el següent:

“Dels elements i circumstàncies, dels seus estatus i de les exigències que la norma estableix, no s’ha vist ni s’ha observat un element que pogués determinar o negar la inscripció.”

Resulta difícil imaginar una resposta més vaga.

Després de l’anunci a xarxes, el passat 6 de juliol, Aina Vidal, diputada dels Comuns, va instar al Congrés dels diputats aplicar la llei de partits perquè Noviembre Nacional no pugui “arribar a veure la llum”. Des d’aleshores, però, no sembla haver-hi gaire moviment al respecte.

Donat que la inscripció, doncs, va ser acceptada sense més dilació, el recurs que queda per a procedir a la il·legalització de Noviembre Nacional és la Llei de Partits Polítics. Aquesta permetria, a través d’una sol·licitud del Govern o la Fiscalia, procedir a la il·legalització de qualsevol partit que pugui “atemptar contra aquell règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o recolzar políticament la violència i les activitats de bandes terroristes.”

Donat l’historial de la seva cúpula dirigent, com també les seves crides a replicar els pogroms de Belfast a l’Estat espanyol, o el fet que ja diversos dels seus membres han estat detinguts per delictes d’odi i possesió d’armes; no sembla que hi hagi massa espai a dubtes sobre si aquesta llei podria aplicar-se a Noviembre Nacional.

El problema, però, és que la Llei de Partits no va ser redactada com alguna mena de contingència per a la defensa de la democràcia en abstracte. Va ser un projecte impulsat per José María Aznar amb el propòsit explícit de criminalitzar els partits de l’esquerra abertzale, en particular Herri Batasuna, i impedir que poguessin tenir representació parlamentària. De fet, des de la seva aprovació, s’ha aplicat a 14 partits polítics diferents, 13 dels quals eren de l’esquerra abertzale.

Durant el temps que aquesta llei porta en actiu, a més, diversos partits d’ideologia feixista han pogut existir sense cap mena d’amenaça a la seva legalitat, d’entre ells alguns els membres dels quals ara són part de Núcleo Nacional; com Democracia Nacional, Alianza Nacional i España 2000. La llei mai es va pensar per a utilitzar-se en contra de grups d’extrema dreta o ni tan sols neonazis, per molt obertament que cridessin a la violència, i mai s’ha usat com a tal.

No ens ha de sorprendre, aleshores, la inactivitat que es mostra respecte al nou partit de Núcleo Nacional, i queda molt en dubte quin recorregut pot tenir realment la demanda d’il·legalitzar-lo.

Amb aquest historial, quina confiança podem tenir en què el govern prengui mesures en contra d’aquesta mena de grups? L’actitud dels governs burgesos respecte a les bandes feixistes és ja coneguda de sobres per tots, i no hi ha millor exemple d’això que l’actitud de la policia.

La mateixa policia que va llançar centenars d’antiavalots i blindats per esclafar la vaga del metall de Cadiz el 2021 i de nou el 2025, que es va atrevir fins i tot a carregar contra els manifestants per la Dana de València i que es llença amb la major violència davant manifestacions de l’esquerra i aturaments de desnonaments, mostra en contra una gran calma i passivitat en enfrontar-se als grups ultres. Observen les seves manifestacions sense interrompre i fins i tot actuen com els seus principals defensors quan aquesta gentussa es troba oposició als carrers. Aquest no és un fenomen particular d’aquest govern, i ni tan sols de l’Estat espanyol; aquesta és la tònica dels governs burgesos de tot el món.

La història de la lluita de classes ens demostra que per defensar-nos contra els majors enemics de la nostra classe no podem posar les nostres esperances en la legalitat burgesa, i que no n’hi ha prou amb recolzar la crida a la il·legalització d’aquests partits per part de polítics reformistes. Només l’acció directa de les masses pot servir-nos com autèntica defensa, a la par que avançar els interessos de la nostra classe.

Com hem de respondre

Com indicàvem més amunt, i com ja assenyalàvem el 2023, l’únic motiu pel qual aquests grups han trobat la valentia per treure’s el passamuntanyes i sortir als carrers és per la falta d’una resposta organitzada per part de la classe treballadora que els parés els peus.

Mentre no trobin una oposició ferma i organitzada als carrers, la seva moral es veurà reforçada i continuaran sortint en demostració de força. Aquest fenomen no l’hem vist tan sols a Ferraz, hem pogut veure demostracions d’això també a Belfast, i més significativament a Anglaterra, el passat setembre, on l’extrema dreta va aconseguir fer una demostració de força històrica, campant tan amples en grans nombres, tot i que una resposta organitzada per part de l’esquerra els hauria deixat en ridícul sense gran esforç.

En l’últim any, hem tingut demostracions de sobra que reflecteixen quin és l’autèntic balanç de forces a la societat; les enormes manifestacions fruit del moviment per Palestina, les vagues docents a Catalunya i València, i les mobilitzacions convocades en contra del feixisme per part del Moviment Socialista i posteriorment per l’1 de Maig, totes elles amb números que ridiculitzen a la xusma que Núcleo Nacional és capaç de treure al carrer.

No ens hem d’enganyar, si bé aquests grups han experimentat cert creixement en l’últim període, continuen sent insignificants davant les organitzacions de la classe obrera; partits, sindicats i organitzacions d’esquerres i antifeixistes. Amb només moure un dit, la nostra classe els esclafaria i es veurien obligats a tornar a les clavegueres de la història.

Fins ara, aquest ha estat el cas.

Potser el cas més sonat va ser el passat 4 de gener, quan en un vídeo per xarxes Núcleo Nacional va anunciar la intenció d’obrir una seu a Barcelona pel dia 10. Davant d’aquesta provocació, diferents organitzacions antifeixistes i de l’esquerra es van organitzar ràpidament, anunciant públicament la seva intenció de frenar l’acte, i la covardia de Núcleo Nacional no va trigar a evidenciar-se.

Al llarg dels següents dies van amagar la ubicació de la suposada seu, prometent anunciar-la un dia abans. Arribada l’hora de l’anunci, no es van atrevir a revelar-la, i van continuar donant llargues fins tan sols 1 hora abans de l’esdeveniment, quan per fi van anunciar la ubicació: una nau industrial, utilitzada habitualment com a chiquipark, a Sentmenat, un poble a 25km de Barcelona.

Amb aquesta actuació van demostrar el pànic que sentien davant la perspectiva d’una resposta organitzada i van quedar completament ridiculitzats. No van atrevir-se a posar ni un peu a la ciutat.

Per si fos pocs, les imatges posteriors demostren que a l’esdeveniment de Núcleo Nacional no hi havia més d’unes poques desenes presents, enfront de més de 1.000 persones que es van presentar a Sentmenat, tot i haver tingut només 1 hora per coordinar-se.

Uns mesos després, el passat 13 de juny, van intentar de nou fer acte de presència a Barcelona. Van convocar una manifestació davant la Delegació del Govern. El centenar de neonazis que hi va acudir es va trobar de front amb més de 800 persones organitzades en contramanifestació.

En ambdós casos, van ser els Mossos d’Esquadra els responsables de defensar-los, formant un cordó policial al seu voltant i llaçant càrregues implacables contra els col·lectius antifeixistes. Per a més inri, el gener fins i tot van anunciar que presentarien una denúncia per haver patit delictes d’odi per part dels organitzadors de la manifestació antifeixista, demostrant així clarament la seva relació amb la justícia espanyola.

També a Madrid han intentat fer acte de presència en reiterades ocasions, en tot moment aconseguint treure un centenar de membres, en enfront de contramanifestacions majors; com la del passat 8 de maig en què es van topar amb 700 antifeixistes plantant-los cara.

Tots aquests exemples ens demostren la facilitat amb què la nostra classe és capaç de frenar a les bandes d’escòria neonazi que pretenen alçar el cap de nou. Encara tractant-se de mobilitzacions parcials, organitzades a través d’organitzacions petites o amb poca coordinació entre elles, empetiteixen a les majors convocatòries de Núcleo Nacional sense cap mena d’esforç.

Aquest és el camí que hem de seguir, cada cop que intentin aparèixer en públic, que intentin llençar un atac o ampliar la seva plataforma de qualsevol forma, hem de donar una resposta decidida i audaç als carrers; demostrar qui té la força realment i obligar-los a amagar-se de nou a les clavegueres de la història.