Punt de no retorn: la polarització de la societat

Aquest passat juny s’han estrenat dos nous episodis del programa documental i periodístic “Punt de no Retorn” a TV3, dirigit per Raül Gallego. Aquests se centren en la polarització de la joventut, que es radicalitza cada cop més a esquerra i dreta en busca de noves respostes a la crisi actual del sistema capitalista.

A través d’una sèrie d’entrevistes i imatges de manifestacions diverses, el programa ens porta primer dins del si de l’extrema dreta i després en el si de les organitzacions “antifeixistes” a peu de carrer. Al llarg dels dos capítols se’ns forma una imatge d’una creixent amenaça del feixisme i la ultradreta en general, que per sort es compensa per un auge paral·lel de l’antifeixisme.

La pregunta que ens hem de fer en veure’l és: quin és el balanç real de forces i a què respon aquesta polarització? Per damunt de tot, com hem de respondre els comunistes a aquest canvi en el clima polític?

Balanç real de forces

El primer episodi del documental, centrat en l’auge de la ultradreta, consisteix en una sèrie d’entrevistes amb militants de diferents grups d’extrema dreta, des de grups parlamentaris com Vox i Aliança Catalana a grupuscles feixistes com Núcleo Nacional i Revuelta. Les entrevistes s’entretallen amb imatges de concentracions d’aquestes organitzacions, destacant-ne dues: una convocada per Núcleo Nacional el 7 de febrer a Madrid i una convocada pel grup estudiantil ultradretà NSV a Lovaina, Bèlgica, el 26 de març.

Val la pena aturar-se a analitzar les imatges. Al llarg de la manifestació veiem tota una sèrie de plans molt propers, enfocant cares, insignies i banderes; els fons queden desenfocats la major part del temps, i tot queda confós en un seguit de cossos mig tapats mentre al darrera s’escolten discursos i crits d’”Arriba España”. L’escena més impactant: una columna desfila amb el braç alçat cantant el Cara al sol.

Veient això, les úniques reaccions raonables són la por i l’alarma. Ens queda clar amb aquestes escenes que davant se’ns presenta una clara amenaça feixista que surt als nostres carrers sense por.

Amb l’objectiu de ser tan informatiu com fos possible, caldria esperar, però, que el documental ens mostrés en algun moment un pla general o alçat, en que es pugui apreciar la dimensió total d’aquesta concentració i per tant la dimensió de l’amenaça. Això no ocorre, si bé al següent capítol, en el que es mostren manifestacions convocades des de l’esquerra, són tot plans generals. I és que si la càmera fes dues passes enrere, la imatge que se’ns presentaria seria una de molt diferent.

De la primera manifestació en concret no es tenen xifres sobre la participació. Per sort, Núcleo Nacional no compta amb la mateixa habilitat fotogràfica que Raül Gallego, i els vídeos que ells mateixos van penjar de la concentració ens mostren que no hi ha gaire més d’un centenar de participants. En un moment donat, se’ns mostra una panoràmica de la mateixa columna de cantaires feixistes, i queda clar per tothom el reduït de les seves dimensions reals.

La manifestació de Lovaina de nou repeteix el patró. Aquesta manifestació a més se’ns presenta com una concentració a nivell europeu de diferents grups d’extrema dreta, comptant amb convidats internacionals com Pablo González, secretari general de Revuelta. Aquest mateix ens acompanyarà al llarg de la manifestació tot parlant de quant ha crescut el moviment en els últims anys, afirmant que ni la policia ni els antifas poden fer res per aturar-los. De fons, de forma anecdòtica, es veuen indicis de grups antifeixistes intentant plantar-lis cara.

Una ullada ràpida a les noticies belgues, però, ens mostrarà que la participació de la xusma feixista va ser de 500, mentre que per contra, la contramanifestació va ser lleugerament superior, de 600 participants. La diferència no sembla gaire gran a una ullada, fins que ens adonem que la convocatòria feixista es tractava d’un esdeveniment internacional planificat, mentre la contramanifestació era una convocatòria local improvitzada.

Comparant aquestes manifestacions amb d’altres convocades per organitzacions a l’esquerra, per exemple la manifestació antifeixista convocada per GKS a Bilbao el passat 31 de gener, en què van participar 10.000 persones; o les convocades pel Moviment Socialista arreu de l’Estat espanyol per l’1 de maig, que van comptar amb milers de participants en les principals ciutats de l’Estat, se’ns presenta una visió del balanç de forces real molt diferent.

Fins i tot deixant al marge actes convocats per organitzacions com Moviment Socialista, només cal mirar a les grans mobilitzacions de l’any passat arran del moviment per Palestina, les jornades de vaga del 15 d’octubre amb 350.000 participants per tot l’Estat o la irrupció de les masses en la Vuelta Ciclista de Madrid, per adonar-se de l’enorme diferència numèrica entre un “extrem” i l’altre, entre la reacció i el progrès.

Aquí rau el principal problema amb el documental en el seu conjunt. Se’ns presenta la radicalització a dreta i esquerra com a equiparable, mostrant primer una manifestació i després l’altre, amb imatges on pot veure’s que aquelles convocades des de l’esquerra són més grans, però sense esclarir mai quines són les dimensions reals d’un o altre moviment.

La realitat, com bé apunta la companya Judith González de l’OJS al següent capítol, és que l’extrema dreta “no ha aconseguit guanyar els carrers, no ha aconseguit mobilitzar socialment a la gent”. Com es diu també al documental, els feixistes “no son tans ni están tan ben organitzats com pareix”.

Volem dir amb això que podem simplement ignorar a aquestes organitzacions, o que no hagin experimentat un cert creixement en l’últim període? Tot el contrari, no es tracta de minimitzar aquests esdeveniments. Sens dubte, que un centenar de declarats feixistes pugui sortir al carrer amb la mà alçada amb impunitat és un fet preocupant al que cal donar resposta. Sobredimensionar aquests esdeveniments, però, i presentar una imatge alarmista de la imminència del feixisme, suposa una distorsió dels fets que no es correspon amb la realitat.

Els discursos alarmistes sobre l’auge de la ultradreta només poden portar-nos a la por, com si la por fos un actiu mobilitzador, però és al contrari: l’efecte de la histèria i del pànic de l’esquerra en clamar contra l’amenaça de la ultradreta és transmetre la seva por, impotència i histèria al conjunt de la classe obrera, desarmant-la i exagerant la força de l’enemic de classe.

El que cal dir és que les amenaces i avalots de la ultradreta es trobaran amb el puny dels explotats, que no els deixarem passar, que no permetrem que arrasin els nostres drets democràtics sense lluitar fins a les últimes conseqüències. Aquesta és la manera de respondre a les amenaces de Vox i companyia: són ells els qui han de sentir por i no els milions que formem part de l’única classe progressista i productiva de la societat.

Aquesta serà la millor manera d’atraure sectors confosos, desencantats i endarrerits de la classe obrera i dels petits propietaris que miren Vox com una alternativa; han de sentir que el nostre puny és molt més poderós que el de la reacció, a més d’oferir un programa de transformació social amb avenços inqüestionables.

Si aquests grupuscles s’atreveixen a sortir al carrer és precisament perquè no han xocat amb una resposta als carrers, cosa que els ha fet sentir forts i els ha encoratjat a ser més públics que mai. La responsabilitat d’aquesta manca de resposta recau fermement sobre la direcció del moviment obrer, que, atemorit de despertar forces que no pot controlar, refusa cridar a l’acció. Aquest és un fet que de nou la companya Judith apunta correctament al documental, assenyalant a l’esquerra reformista com a principal responsable de la crescuda de l’extrema dreta.

És necessari organitzar una resposta decidida cada cop que aquesta brossa intenta aixecar el cap, no tan sols per frenar-los, sinó per demostrar en la pràctica quin és el balanç de forces real, envalentir a la nostra classe i obligar aquests grups neonazis a tornar als caus d’on surten. Un exemple recent d’això el vam veure el passat 10 de gener a Barcelona, on quatre gats de Núcleo Nacional van haver-se de refugiar en un polígon de Sentmenat darrere la policia mentre centenars d’antifeixistes de diverses organitzacions polítiques els foragitaven.

A què respon la radicalització de la joventut

Això dit, és un fet innegable que s’ha produït una polarització entre la joventut en el darrer període. Si bé les files dels grups més extrems com NN no s’engruixen al mateix ritme que les organitzacions de l’esquerra, sí que trobem un creixement important entre la joventut per part de Vox i Aliança Catalana.

Un dels motius per aquest creixement, segons ens informa Alex, un humorista entrevistat al segon capítol del documental, és que la dreta és qui utilitza l’humor, i que potser si és capaç d’atreure cap a la seva ideologia a través de l’humor podrà contrarestar l’efecte. Aquesta afirmació és part d’un discurs generalitzat en què s’assenyalen les causes fonamentals del creixement electoral de la dreta en l’ús de les xarxes socials, programes televisius i altres.

Sense anar més lluny, Gabriel Rufián el passat abril afirmava en un acte conjunt amb Irene Montero: “Prefereixo omplir TikTok que biblioteques, perquè el meu fill mira TikTok”; cita que complementava emplaçant l’esquerra a fer millor ús de les xarxes socials per combatre a la dreta.

Sens dubte, aquests factors són un element més que juga un paper en la difusió de certes ideologies, però no és aquí on trobarem les raons de fons per la radicalització de la joventut treballadora.

El motiu de fons no és altre que la crisi generalitzada del sistema capitalista. Els joves de classe obrera d’avui dia no han viscut altra cosa que crisi, saltant d’una en altre com en un joc de taula demencial. S’enfronten a un cost de vida en constant augment mentre els sous reals s’estanquen, a un mercat laboral cada cop més inestable i complicat, a una profunda crisi de l’habitatge, canvi climàtic, guerres… Cada cop més, els joves no veuen un futur clar.

D’aquí el qüestionament a les institucions estatals i els partits tradicionals, tant de dreta com d’esquerra, resultant en una immensa capa de la joventut que exigeix noves propostes polítiques capaces d’aportar solucions.

Sumat això al fracàs del reformisme en el darrer període, en la forma de Podemos, Sumar i els Comuns a l’Estat espanyol, que no han estat capaços d’aconseguir les reformes promeses, es crea l’escenari perfecte perquè polítics demagogs reaccionaris puguin captar a aquestes capes radicalitzades prometent una lluita contra l’establishment i distorsionant la ira de classe de les masses.

És fonamental, però, tenir ben clars els límits d’aquests partits en la situació actual.

L’última ronda d’eleccions autonòmiques ens ha portat una sèrie de victòries pírriques per part de la dreta, en què Vox ha crescut tan sols de forma marginal i no ha estat capaç de guanyar les ciutats. Hi ha límits importants al seu creixement, i sembla que ja comencen a apropar-s’hi. En gran part, això respon a un rebuig important per part de la joventut a aquests elements, més retrògrads que els seus amics a la resta d’Europa. Si bé en l’últim període, Vox ha adoptat un discurs més netament antisistema, fins i tot depurant el partit d’alguns dels seus elements més vells; no enganyen a gairebé ningú. No han aconsseguit desfer-se de la imatge, merescuda, que projecten: els elements més retrògrads de l’aparell de l’estat, indissolublement vinculats a la burgesia rural latifundista i el pitjor del PP.

El baròmetre de 2026 a Catalunya ens mostra dades similars per a Aliança Catalana, si bé continua projectant un creixement important, només és superada en rebuig general pel PP i Vox. En qualsevol cas, tots tres partits perdrien davant l’abstenció.

Comprendre els motius de fons reals d’aquest “auge reaccionari” i el seu abast és clau per a poder plantejar un camí endavant i no cometre errors que podrien ser fatals per al desenvolupament de la lluita de classes. Lluny d’estar davant d’una “feixització” de la societat, d’un gir a la dreta o altres apreciacions alarmistes, estem davant d’un auge en la ira de classe i en la radicalització de la societat, en particular de la joventut.

Si és la dreta qui per ara capta més seguidors d’entre aquesta capa radicalitzada, no és per altre motiu que per la manca d’una alternativa seriosa per l’esquerra, que plantegi un programa decidit que abordi l’arrel de la crisi; el sistema capitalista.

La necessitat d’un programa

Com ja hem explicat anteriorment, la qüestió fonamental és el programa. No n’hi ha prou amb cridar a combatre a la dreta, cal plantejar un programa audaç capaç de suposar una alternativa real.

L’única manera d’entusiasmar la base de l’esquerra i aconseguir el suport dels indecisos, fins i tot de sectors desesperats que poden estar mirant Vox perquè són els que fan més soroll, és amb un programa audaç i valent que desafiï els interessos dels rics i que mostri alhora els fils que uneixen aquests amb la dreta i la ultradreta, que s’oposarien ferotgement a aquest programa.

S’ha de lluitar per habitatge digne per a tothom, i per això cal proposar l’expropiació de les desenes de milers d’habitatges en mans dels fons voltor i dels rendistes que posseeixen més de 3 habitatges de lloguer, prohibir la compra d’habitatges per llogar, taxar amb impostos especials els habitatges turístics, organitzar un pla de construcció de centenars de milers d’habitatges públics l’any.

Es necessita un pla d’inversions en transport que modernitzi i dignifiqui els trens de rodalies. Cal trencar tots els concerts privats en sanitat, incrementar les plantilles i pagar aquí salaris decents.

Hem de tenir un sistema d’educació pública gratuït de 0 anys fins a la universitat, eliminar la despesa en armament i destinar els més de 30.000 milions d’euros que es destinen anualment a això per finançar aquestes despeses socials.

Cal posar a ratlla bancs, empreses i rics, expropiant les empreses implicades en la corrupció i l’evasió d’impostos, i nacionalitzar les xarxes de comercialització perquè es pagui un preu just als agricultors i assegurar preus barats als consumidors.

Cal nacionalitzar íntegrament el sistema energètic per tenir llum barata i no per lucrar un grapat de monopolis paràsits.

De diners n’hi ha. A més del malbaratament de diners públics en armament i interessos del deute, els bancs i grans empreses acumulen beneficis com mai abans; per tant, han de ser expropiats sense indemnització i sota control obrer perquè serveixin a l’interès general, a la immensa majoria que som la classe treballadora que creem tota la riquesa i no al grapat de plutòcrates no elegits que són realment els amos de les nostres vides.

Cal desafiar Vox a què es pronunciï sobre un programa com aquest, que es vegi obligat a explicar que cal protegir als banquers i rendistes usurers en comptes dels treballadors i a les famílies sense recursos. Quedarà exposat que tota la seva fraseologia contra la immigració només busca crear una cortina de fum per ocultar la seva defensa dels rics i poderosos.

A les àmplies capes radicalitzades i desencantades de la joventut només se la podrà guanyar sobre la base d’aquest programa. En reduir la polarització actual en una mena de radicalització abstracta fruit de les xarxes socials o altres factors secundaris, en caure en la por i sobredimensionar l’amenaça de l’enemic, donem l’esquena a una consciència antisistema que es desenvolupa amb creixent intensitat entre el jovent de la nostra classe.

És la tasca dels comunistes d’avui saber reconèixer aquest canvi en la consciència i canalitzar-lo, a través d’un programa que lligui les demandes concretes actuals amb la necessitat de la revolució, per fomentar l’organització i crear el partit revolucionari capac de dirigir la lluita per enderrocar aquest sistema.

Com molt bé diu la companya Judith, la qüestió es planteja en termes de… socialisme o barbarie!