Entrevista a dos docents en vaga: què fer per protegir l’educació?

De nou, la vaga de treballadors de l’ensenyament ha estat un èxit històric. Desenes de milers, 70.000 segons Ustec, van omplir Barcelona de samarretes grogues en el primer dels molts dies de vaga educativa que hi haurà entre els mesos de maig i juny.

La consellera Niubó ha reaccionat amb un mantra que ja li coneixem: és desproporcionat els 17 dies de lluita anunciats i cal rebaixar la tensió. En una cosa estem d’acord amb Niubó: cal rebaixar la tensió, però no als carrers.

La tensió que provoca l’estat de l’ensenyament arreu del país no s’aguanta per enlloc. No s’aguanta la falta de personal, les ràtios, la burocràcia, els currículums sense sentit i canviants, ni la falta de de democràcia i estabilitat. No s’aguanta la pèrdua de poder adquisitiu any rere any.

Davant les demandes, el govern ha reaccionat amb noves provocacions. Si primer va intentar rebentar la vaga amb un miserable pacte amb UGT i CCOO, que va ser rebutjat per la immensa majoria de treballadors del sector, ara opta per les ocurrències anunciant un pla per enviar mossos a les escoles en comptes de més educadors. Se li afegeix la infiltració policial, de manera patètica, a una assemblea de docents. A part del greuge inherent a tota infiltració, aquesta en particular està plena de simbolisme, donat que ha estat al Pau Claris. Les escales d’aquest institut romandran sempre en la memòria popular com símbol de la repressió de la policia nacional l’1 d’Octubre.

I per acabar-ho d’adobar, de nou incrementa la tensió la consellera intentant prohibir que els claustres aprovin democràticament adherir-se a manifests; el govern del PSC, promovent les identificacions indiscriminades de docents a les manifestacions i vagues…

Algú hauria d’explicar a la consellera Niubó que el clima de tensió el provoquen les nostres condicions de vida als barris i als centres educatius i la repressió i vigilància injusta que estem patint, i no el nostre dret legítim a la vaga.

El Govern dóna símptomes d’estar afectat per la magnitud de la protesta. Cada acció desesperada que intenten escometre per desactivar el moviment del sector educatiu deixa
entreveure la preocupació perquè centenars d’assemblees estiguin constituint-se i ampliant l’organització escola a escola, barri a barri. Aquesta es la nostra força i cap on cal avançar.

Els docents en vaga ho tenen clar

Aquesta situació insostenible s’ha traduït en una profunda determinació als carrers i ha significat la recuperació de l’eina més efectiva que tenim els treballadors per combatre les injustícies, defensar els nostres drets i conquerir-ne de nous: la vaga.

Pregunta: Què et va motivar per sortir avui al carrer?

Primer entrevistat: Hi ha una primera dimensió que seria el conflicte salarial, el conflicte laboral d’entrada que obliga a secundar una vaga i un moviment que s’està formant per defensar uns interessos del sector i dels treballadors de l’educació. I hi ha una altra dimensió com a militant de classe que veu en aquesta vaga una oportunitat per posar damunt la taula molts altres temes com són el reforçament autoritari dels estats, l’entrada de la policia a les aules, les infiltracions que han hagut a les assemblees dels professors, l’augment dels pressupostos militars, el paper dels sindicats grocs en la roda de transmissió dels interessos de la burgesia en el sector dels professors i de la classe treballadora organitzada. Hi ha aquestes dues dimensions que porten a un treballador a secundar una vaga i a participar del moviment laboral.

Pregunta: Com s’ha organitzat la vaga al vostre centre?

Segon entrevistat: El que jo he vist als centres en què he anat treballant és que hi ha hagut un canvi gran en l’autoorganització dels treballadors. S’han començat a crear unes dinàmiques d’assemblees de treballadors en tots els centres que també han servit per trencar les barreres entre diferents tipus de treballador dins del centre que al meu parer s’ha estès bastant per tot Catalunya.

Primer entrevistat: D’alguna manera els treballadors han recuperat capes de poder que estaven perdent. No recordo quina era la llei del 2013 que reconfigura les direccions i la cadena democràtica dels instituts, però va retirar molts drets democràtics dels claustres i ara, amb el sindicalisme democràtic que s’ha estat fent aquests mesos a les assemblees, els treballadors han recuperat l’agència per posar damunt la taula mesures de pressió i mesures per portar endavant un conflicte sindical i un conflicte de drets polítics també en el claustre i en el conjunt de la comunitat educativa i dels treballadors de l’educació. Per això la gent també està tan motivada, perquè veu que fent sindicalisme es guanyen coses. No només cedint la lluita per aquests drets als sindicats, com poden ser (i que tots hem vist quina era la seva careta) CCOO i UGT. El sindicalisme són les assemblees de professors on es posen damunt la taula aquestes qüestions.

Pregunta: Què opineu del pacte de CCOO i UGT amb el Departament?

Segon entrevistat: No els calia destapar-se la careta perquè ja ho sabíem tots, però ha seguit fent la funció que han fet CCOO i UGT des de que jo tinc memòria, amb tots els conflictes laborals, i quan els treballadors s’han intentat organitzar, que és mitjançant aquest pactisme, intentar apaivagar l’organització dels treballadors i sempre caure del cantó de la patronal, en aquest cas del departament d’educació.

Pregunta: Quines passes creieu que calen per continuar amb la vaga?

Primer entrevistat: En primer lloc, reforçar el moviment que s’ha estat generant aquests últims mesos. Reforçar-lo, amplificar-lo, convèncer encara més a d’altres companys que cal fer vaga, que la vaga és un sacrifici però un sacrifici per guanyar uns drets i un poder polític i cal ser-hi. A altres capes també, no només als companys professors, sinó a tots els companys que patiran aquests conflictes. També als alumnes; els alumnes no els podem deixar de banda; hem de socialitzar aquest conflicte amb ells perquè aquest conflicte els afecta. I no només perquè t’afecta: és un conflicte laboral, és un conflicte sindical i és un conflicte de classe i, com a tal, ha d’extendre’s a d’altres capes de la classe treballadora i, per tant, aquesta és la gradualitat que s’hauria de seguir i que penso que s’està fent. I jo penso que s’està fent bastant bé, perquè també hem de poder reconèixer victòries com aquesta i veure que, efectivament, l’organització dóna fruit, tot i que el departament estigui boicotejant, entorpint i ningunejant la mobilització i la vaga.

Per una vaga victoriosa!

Els testimonis a peu de carrer són clars: perquè aquesta vaga sigui un èxit i assoleixi els seus objectius cal desenvolupar i estendre les assemblees de docents que estan sorgint per tota Catalunya.

Tenim la sort de poder-nos emmirallar en els companys i companyes del sector educatiu del País Valencià, que han marcat el pas des de que el 31 de març sortissin en una jornada de vaga massiva i històrica.

Per preparar-la van promoure per xarxes, amb piquets informatius i a través de diverses accions la creació d’assemblees de docents a cada centre. Tot i que el 5 de març comptessin amb 80 centres, a data del 30 de març eren ja 229 els centres adherits a la convocatòria! És un exemple claríssim de com una tàctica correcta en l’organització d’una vaga pot escalar la seva força en un temps relativament breu.

El següent encert del que tenim molt a aprendre va ser la creació de coordinadores comarcals -fins a unes 17, que englobaven la majoria del territori- que tenien l’objectiu de planificar i canalitzar les forces perquè tots els centres colpegessin com a un de sol el dia de la vaga. I és que fer una vaga, com sap tot treballador i treballadora, és un sacrifici per les nostres butxaques. Aquest és un dels motius pels quals la planificació i coordinació de la vaga és tan important: per demostrar als elements vacil·lants que tenim molt més a guanyar que a perdre, i que existeixen les forces i la coordinació per aconseguir-ho, i que el sacrifici no serà en va. Per tant, tot docent hauria de lluitar des del seu centre educatiu o sindicat perquè s’assolissin aquests objectius.

Però amb estendre la vaga no seria suficient: caldria escalar-la, omplir-la de contingut polític per apel·lar a la solidaritat de la resta de la classe treballadora. Caldria mostrar clarament que els atacs al sector educatiu són només una cara de la moneda dels atacs que estan patint els serveis públics com a conseqüència de l’augment en despesa militar, del deute públic pels núvols que drena els nostres recursos i de la complicitat de tot govern amb les empreses i bancs que cada any baten record de beneficis mentre la resta ens empobrim.
Caldria recordar a tot treballador i treballadora que la despesa militar ens ha estat imposada per defensar els interessos de la rica classe dirigent d’EEUU i d’Europa, i que el deute que arrossega l’estat espanyol és el recordatori constant de que el govern va rescatar el 2008 els bancs privats amb els diners que surten de les nostres butxaques…

En definitiva: seria necessari que els òrgans de l’actual vaga esbombessin a so de trompeta que la lluita dels docents és la lluita de tota la classe treballadora contra el nostre enemic comú, els capitalistes i els governs que defensen els seus interessos, i que servissin per unir a l’actual vaga altres lluites que tenen la mateixa arrel: la lluita per l’habitatge, contra el racisme i l’opressió de la dona, contra les polítiques d’austeritat…

Perquè l’actual vaga educativa ha posat sobre la taula que només la classe treballadora som els qui ens preocupem per cuidar el futur de la nostra societat, mentre polítics, capitalistes i rendistes, cada cop amb les butxaques més plenes, ens miren fredament i ens omplen d’insults i calúmnies.

Per la victòria de la vaga del sector educatiu!
Estenguem la vaga a cada centre!
Coordinem les lluites socials contra l’enemic comú!
Assenyalem els autèntics responsables!
Endavant companys i companyes!