És viable el front electoral d’esquerres que promou Gabriel Rufián? – Posició de l’OCR

El diputat d’ERC Gabriel Rufián ha presentat la proposta d’organitzar una llista unificada de l’esquerra independentista, regionalista i estatal per a les properes eleccions legislatives de 2027. Segons Rufián mentre que l’esquerra independentista i nacionalista és forta a Catalunya, el País Basc i Galícia fora d’aquests territoris la feblesa de lideratge de l’anomenada esquerra “alternativa” (SUMAR i Podem) fa molt probable que la seva representació parlamentària quedi molt mermada i això faciliti una majoria absoluta de PP i Vox en un futur Parlament. Rufián no oculta que actualment gent com ell al Congrés espanyol té una popularitat i una força d’arrossegament de la qual manquen els dirigents de SUMAR i Podem. D’aquesta manera en presentar una llista unida de l’esquerra “alternativa” a tot el territori espanyol que inclogui ERC, EH Bildu i BNG Rufián té l’esperança que això milloraria substancialment el resultat electoral d’aquesta esquerra fora de Catalunya, el País Basc i Galícia, i faria més difícil al PP i Vox sumar una majoria absoluta de diputats al Congrés.
Aquesta proposta ha aixecat una àmplia polseguera en el món polític però també ha generat certes expectatives en molts votants d’esquerra desencantats que senten angoixa per l’avenç de la ultradreta de Vox i la possibilitat que arribi al govern de la mà del PP.

Una “esquerra” sense ànima i sense dents

Com vam explicar en un article recent, certament l’estat de l’anomenada esquerra “alternativa” (la coalició SUMAR d’una banda, i Podem per l’altra) és catastròfic. Sobretot la primera mimetitzada completament amb el PSOE ha perdut tot atractiu per a centenars de milers de votants d’esquerres. Més encara, està obligada a compartir amb el PSOE l’escepticisme que la seva acció de govern genera en molts votants d’esquerres frustrats per la seva incapacitat d’oferir solucions a problemes bàsics com el de l’habitatge, el transport i la carestia de la vida entre d’altres.
En el pic de la contestació social dels anys 2011-2015 l’esquerra “alternativa” parlava almenys de canviar aquest règim polític injust i fins i tot de república; assenyalava els banquers i rics com els culpables dels problemes i cridava a lluitar al carrer. Avui és impossible escoltar de la boca dels dirigents de SUMAR i de Podem una sola paraula d’encoratjament, alguna frase que connecti amb les esperances i desitjos de la gent que pateix les calamitats d’aquest sistema. A l’hora de la veritat un cop al govern tots ells van
trair les seves promeses de derogar la reforma laboral i la llei mordassa del PP, ambdues molt sentides pels votants i la militància d’esquerres que els van elevar al poder el gener de 2020. Tots aquests partits s’han mostrat impotents al govern per alleujar, ni que sigui parcialment, el sagnant problema de l’habitatge. Per a pitjor, els partits que componen SUMAR es van alinear amb l’imperialisme occidental donant suport a la guerra d’Ucraïna que va assentar les bases del militarisme i de l’augment de les despeses militars a Europa i a l’Estat espanyol.
Al final, si del que es tracta és de votar el “mal menor” per frenar la dreta i la ultradreta, per a la majoria dels votants d’esquerres ja hi ha Sánchez i el PSOE ja que no existeix cap diferència substancial que sigui percebuda entre aquest, SUMAR i Podem que segueix orgullós del seu pas pel govern de Sánchez.

El paper de Gabriel Rufián

La paradoxa és, i cal reconèixer-ho, que el polític més popular avui a la base de l’esquerra espanyola és Gabriel Rufián, el portaveu de l’esquerra independentista catalana al parlament espanyol. Això no parla tant de les bones qualitats de Rufián, sinó de la profunda orfandat de direcció política que senten les bases de l’esquerra espanyola i el poc crèdit que els mereixen els dirigents de SUMAR i Podem.
Rufián ha pogut connectar amb una capa important de votants d’esquerres fora de Catalunya perquè s’ha convertit, en primer lloc, en el flagell número u de la dreta i de la ultradreta, amb discursos molt fogosos i plens d’ironia. Ha sabut, per tant, connectar com cap altre dirigent de l’esquerra estatal amb el sentiment d’odi i ira que tenen milions de joves, dones i treballadors cap a la dreta i les seves amenaces de regressió social. Això és el que després dóna autoritat a Rufián per adreçar les seves crítiques a Sánchez. Aquesta situació peculiar també té un efecte a Catalunya. Segons les últimes enquestes, ERC és l’única força de l’esquerra catalana que manté, i fins i tot amplia lleugerament, el seu suport electoral, tant per a les eleccions generals com catalanes, la qual cosa indica que ERC ha aconseguit assentar una base en un sector de la classe obrera catalana castellanoparlant, tradicional graner de vots del PSOE i dels Comuns. Però Rufián també es beneficia de no ser part del govern, cosa que li dóna més llibertat d’actuació, malgrat que ERC és un dels principals pilars de suport al govern central i, per tant, també hem d’assenyalar-lo com a corresponsable de les seves polítiques.
Ara bé, seria un error crear expectatives massa optimistes sobre l’impacte electoral d’un front d’esquerres estatal encapçalat per Rufián. La pregunta central que milions a l’esquerra es faran, siguin votants actius o s’inclinin ara per ara per l’abstenció, és: què canviarà aquesta vegada si derrotem novament PP i Vox? Hi ha una part substancial a l’esquerra que no posarà cap condició per prestar el seu vot al nou front d’esquerres perquè té clar què representa el retorn de la dreta al poder, més encara de la mà de Vox; però una altra part més nombrosa de l’electorat, que serà qui tindrà a la mà la clau de la majoria, no es mourà per qüestions abstractes tan grapejades d’esquerra i dreta, sinó per esperances clares de millores i avenços en les seves condicions de vida. I ja han tingut una experiència de 8 anys de govern “d’esquerra” que no els ha satisfet.

Quin programa?

Això ens porta a la qüestió crucial del programa, que és el que està absent de la proposta de Rufián. Quedar-se en el lema “Que ve la ultradreta” no el portarà gaire lluny. El que s’estaran preguntant centenars de milers de votants indecisos que poden tenir certa simpatia cap a la proposta de Rufián és: quina utilitat tindrà aquest vot per assegurar habitatge assequible de qualitat per a tothom i acabar amb l’especulació immobiliària? Què n’hi ha del transport de rodalies? Què n’hi ha de les llistes d’espera en sanitat? Què n’hi ha de l’elevat cost de les matrícules i màsters universitaris? Què n’hi ha del malbaratament de diners públics en guerres i despeses d’armament? Què n’hi ha de l’evasió d’impostos de bancs i grans empreses?
L’única manera d’entusiasmar la base de l’esquerra i aconseguir el suport dels indecisos, fins i tot de sectors desesperats que poden estar mirant Vox perquè són els que fan més soroll, és amb un programa audaç i valent que desafiï els interessos dels rics i que mostri alhora els fils que uneixen aquests amb el PP i la ultradreta, que s’oposarien ferotgement a aquest programa.
Per aconseguir habitatge per a tothom cal proposar l’expropiació de les desenes de milers d’habitatges en mans dels fons voltor i dels rendistes que posseeixen més de 3 habitatges de lloguer, prohibir la compra d’habitatges per llogar, taxar amb impostos especials els habitatges turístics, organitzar un pla de construcció de centenars de milers d’habitatges públics l’any. Es necessita un pla d’inversions en transport que modernitzi i dignifiqui els ferrocarrils de rodalies. Cal trencar tots els concerts privats en sanitat, incrementar les plantilles i pagar aquí salaris decents. Hem de tenir un sistema d’educació pública gratuït de 0 anys fins a la universitat, eliminar la despesa en armament i destinar els més de 30.000 milions d’euros que es destinen anualment a això per finançar aquestes despeses socials. Cal posar a ratlla bancs, empreses i rics, expropiant les empreses implicades en la corrupció i l’evasió d’impostos, i nacionalitzar les xarxes de comercialització perquè es pagui un preu just als agricultors i assegurar preus barats als consumidors. Cal nacionalitzar íntegrament el sistema energètic per tenir llum barata i no per lucrar un grapat de monopolis paràsits. De diners n’hi ha. A més del malbaratament de diners públics en armament i interessos del deute, els bancs i grans empreses acumulen beneficis com mai abans; per tant han de ser expropiats sense indemnització i sota control obrer perquè serveixin a l’interès general, a la immensa majoria que som la classe treballadora que creem tota la riquesa i no al grapat de plutòcrates no elegits que són realment els amos de les nostres vides.
Cal desafiar Vox a què es pronunciï sobre un programa com aquest, que es vegi obligat a explicar que cal protegir als banquers i rendistes usurers en comptes de als treballadors i a les famílies sense recursos. Quedarà exposat que tota la seva fraseologia contra la immigració només busca crear una cortina de fum per ocultar la seva defensa dels rics i poderosos.
Només un programa com aquest pot despertar entusiasme i mobilització electoral i més encara si no està lligat a participar en una coalició amb el PSOE a la Moncloa per guardar-lo al calaix si es reedita el govern “progressista”. Davant la negativa del PSOE a donar suport a aquestes propostes, l’esquerra “alternativa” hauria de mantenir-se fora, donant suport a les mesures progressistes que impulsés el govern i oposant-se a les altres. Això sí que seria
vist com a “útil” per l’electorat d’esquerres i no sacrificar els principis per llocs al consell de ministres que només provoquen desencant i escepticisme.

Confiar en la classe treballadora

El costat feble de Rufián és el mateix de tots els polítics reformistes d’esquerres: la seva desconfiança cap a la capacitat de mobilització de la classe treballadora i cap a la capacitat d’aquesta per dirigir la societat. Aquests polítics només veuen la classe treballadora com a subjectes passius la única funció dels quals és dipositar vots en una urna. Per contra, cal basar-se en la mobilització i conscienciació activa dels milions de treballadors, joves i dones que sostenim tot l’andamiatge social. Cada proposta programàtica ha d’anar acompanyada de mítings de masses, manifestacions i de l’edició de milions d’octavetes i cartells per popularitzar-la i per posar la gent dempeus. És lamentablement patètic escoltar Rufián dir que si triomfen “aquests”, referint-se a Vox i Abascal, hi haurà detencions, il·legalitzacions, prohibicions, etc. Com si la por fos un actiu mobilitzador, però és al contrari: l’efecte de la histèria i del pànic dels polítics reformistes de l’esquerra en clamar contra l’amenaça de la ultradreta és transmetre la seva por, impotència i histèria al conjunt de la classe obrera, desarmant-la i exagerant la força de l’enemic de classe. El que cal dir és que hem obert una trinxera social infranquejable que està ocupada per milions de treballadors i jove que les amenaces i avalots de la ultradreta es trobaran amb el puny dels explotats, que no els deixarem passar, que no permetrem que arrasin els nostres drets democràtics sense lluitar fins a les últimes conseqüències. Aquesta és la manera de respondre a les amenaçes de Vox i companyia: són ells els qui han de sentir por i no els milions que formem part de l’única classe progressista i productiva de la societat. Aquesta serà, la millor manera d’atraure sectors confosos, desencantats i endarrerits de la classe obrera i dels petits propietaris que miren Vox com una alternativa; han de sentir que el nostre puny és molt més poderós que el de la reacció, a més d’oferir un programa de transformació social amb avenços inqüestionables.

Tindrà èxit el front d’esquerres que proposa Rufián?

La proposta de Rufián està avui encara lluny de poder ser portada a la pràctica. De moment, Bildu i BNG s’han desmarcat i han declinat l’oferiment. Bildu no necessita arriscar res en un front electoral ampli per assegurar-se una bona representació parlamentària i no vol quedar exposat a la crítica maliciosa del seu competidor, el PNB, que l’acusaria de participar en una llista electoral “espanyola”. Ni tan sols està clar que la proposta de Rufián tingui el suport explícit de la direcció d’ERC que també quedaria exposada a la mateixa crítica per part de Junts i Aliança Catalana. Per la seva banda Podem està jugant amb l’ambigüitat, i serà l’últim a dir “Sí vull” en cas que aquest front electoral es porti a la pràctica i no tingui més remei que sumar-s’hi per no quedar completament aïllat i desacreditat davant l’opinió pública d’esquerres. Malgrat no ser al seu guió, els components de SUMAR (Esquerra Unida, Més Madrid, Compromís, Comuns i Moviment Sumar, l’agrupació minúscula al voltant de Yolanda Díaz) sí que semblen obrir-se favorablement a la proposta de Rufián. És lògic, són els seus càrrecs públics els que estan en joc i són els que més tenen a perdre en unes properes eleccions.
En realitat, la situació a SUMAR és crítica. La seva dirigent principal Yolanda Díaz no desperta cap entusiasme a l’esquerra, el seu carisma està molt mermat i està cada vegada
més qüestionada. És un secret a veus que farà un pas al costat com a principal cap electoral de SUMAR. Més Madrid és simplement un partit madrileny sense vertadera base militant ni social i molt escorat a la dreta dins la coalició. Els Comuns porten un temps prolongat de declivi i actualment estan encapçalats per la seva ala dreta, els vells exdirigents i quadres de l’antiga Iniciativa per Catalunya. Esquerra Unida, el grup més organitzat i amb major extensió geogràfica, ha perdut molta militància i influència a mesura que s’ha fusionat amb la maquinària del govern i de l’Estat i ha abandonat qualsevol pretensió d’aparèixer com a “radical”. Ara IU ha llançat la proposta a la resta de SUMAR de “refundar-se” amb un acte públic aquest dissabte 21 de febrer. Però, en què consistirà aquesta refundació? Proposaran sortir del govern Sánchez? Adoptaran un nou programa radical? Es posaran al capdavant de les reivindicacions populars per l’habitatge, l’ocupació decent i la sanitat digna? Res d’això: la “refundació” simplement consistirà a canviar de nom! I com a molt suplicar a Podem que s’hi integri per fer més força.
D’una manera o una altra les iniciatives de Rufián i de SUMAR (front electoral ampli, refundació, etc.) es limiten simplement a canvis exteriors: ser més, anar units, canviar de nom, etc., però no plantegen canvis de fons: revisió crítica de la seva participació/col·laboració en el govern PSOE, adoptar un programa d’esquerres radical, apostar per la mobilització social, delimitar completament amb el PSOE, etc. No es comprometen a cap gran canvi respecte del que porten fent 6 anys. El que falta és una “gran idea” per la qual lluitar i guiar les esperances i il·lusions dels descontents, dels oprimits i dels que pateixen. Per aquest camí, les perspectives per a aquesta esquerra “alternativa” són ombrívoles en el pla electoral.
Independentment de com acabi la proposta de Rufián, la lluita pels interessos de la classe obrera ni comença ni acaba en el parlament burgès, com creuen els polítics reformistes, malgrat que no menyspreem les posicions que poden i han de prendre en els parlaments per utilitzar-les com un gran altaveu per arribar amb les nostres idees a les més àmplies capes de la població i de la classe treballadora. Però al final és en la lluita de classes on es decideix el destí dels explotats. És el capitalisme el responsable primer i últim dels nostres problemes. Per això la tasca urgent és organitzar-se i enfortir i expandir les idees del comunisme revolucionari entre la classe obrera i la joventut per als tumultuosos esdeveniments que estan per venir.