Estats Units: Zohran Mamdani sorprèn l’establishment. És una passa cap a un Nova York socialista?

En un gir sobtat dels esdeveniments polítics, Zohran Mamdani, membre dels Socialistes Democràtics d’Amèrica, ha guanyat les primàries a la posició d’alcalde de Nova York. El jove de 33 anys ha vençut l’antic candidat i el predilecte de l’establishment, Andrew Cuomo, guanyant amb un 43% de vots de primera elecció respecte el 36% de Cuomo. Com ha observat el Wall Steet Journal, “l’epicentre del capitalisme global potser tindrà en breus un alcalde socialista”.

La victòria de Mamdani és un senyal més dels temps que corren, en què la crisis global del capitalisme força milions de treballadors i joves a buscar noves respostes polítiques.

Tal victòria no només va sorprendre l’adinerada elit del partit Demòcrata, també va agafar desprevinguts els titans de Wall Street. En una peça d’opinió titulada “La República Popular de la ciutat de Nova York”, l’equip editorial del Wall Street Journal tremolava davant el possible auge del “populisme econòmic d’esquerres”, mentre Dan Loeb, bilionari en carteres de fons, escrivia a X “Oficialment: som al calorós estiu comunista”.

Encara no està clar que Mamdani guanyi les eleccions generals el novembre. L’alcalde titular, Eric Adams, s’ha presentat com a candidat independent i l’ara derrotat Cuomo podria també presentar-se com a tal. Amb tot, un autodenominat “socialista” és l’aposta més forta com a alcalde de la metròpolis més gran d’Amèrica, i una de les ciutats econòmica i culturalment més importants del món.

Amb poc més de quatre mesos per endavant fins a les eleccions generals, la classe dominant no ha perdut el temps en atacar-lo, amenaçant amb una fuga de capital, i acusant-lo d’antisemitisme per la seva lleu oposició a Israel.

Però del que la classe dominant està realment espantada no és ni de Zohran ni de les seves propostes lleugerament progressistes. Va presentar candidatura amb un programa liberal subtilment d’esquerres, respecte la línia central del capitalista Partit Demòcrata. El que preocupa a la classe dominant és la gent que l’ha votat, i el que representa la seva victòria. Temen que una secció de la classe treballadors es senti més confiada i atrevida amb una victòria de Zohran.

Per què ha guanyat Mamdani?

Zohran va guanyar utilitzant com a punta de llança de la seva campanya la crisis del cost de vida a la ciutat. El seu programa prometia congelar les rendes, autobusos ràpids i gratuïts, sanitat gratuïta pels infants, entre d’altres.

Els resultats de les primàries demostren un sentiment de profunda ràbia i frustració contra l’establishment del Partit Demòcrata. El principal opositor de Zohran era l’ex governador de Nova York Andrew Cuomo, el qual va tenir un mandat regit per escàndols. Fill del tres cops governador pels demòcrates Mario Cuomo, semblava que tenia tots els avantatges: un nom reconegut, experiència, el recolzament del seu partit -incloent-hi el suport de figures com Bill Clinton i Michael Bloomberg- i milions de dòlars en donacions per la campanya. Mentre Zohran, segons els sondejos de febrer, treia un 1%, Cuomo guanyava amb un lideratge d’un 40% tan sols entrar com a candidat.

Però en un moment en què els Demòcrates estan més desacreditats i són més impopulars que mai, les connexions i avantatges suara descrits van jugar en contra seva. El neoyorkins corrents, especialment els joves, estaven ansiosos per votar algú a qui veiessin com un intrús a la política. Aquesta actitud fou resumida per una resident de Queens, que va declarar a The Communist: “Mentiria si digués que no estic ni una mica contenta perquè Cuomo hagi estat recolzat pel partit Demòcrata i el New York Times i després s’hagi fotut amb el canto a les dents.”

La victòria de Zohran forma part d’un fenomen més ampli de desconfiança i ràbia contra el sistema polític i els dos partits principals, que ha creat un enorme buit polític.

Trump fou capaç de beneficiar-se d’aquest descontent per les seves victòries el 2016 i el 2024. Molts comentaristes van descriure les seves victòries com un “gir cap a la dreta” de la política estatunidenca. Alguns fins i tot havien recalcat el gir a Nova York cap a Trump la tardor passada com a prova d’un gir reaccionari més ampli. Però la victòria de Zohran demostra que no hi ha hagut aquest gir de base cap a la dreta ni a Nova York ni a la resta del país, sinó un gir cap als candidats contraris a l’establishment tant a la dreta com a l’esquerra, conseqüència de la creixent ràbia de classe dins la societat estatunidenca.

42.000 persones van presentar-se voluntàries per la campanya de Zohran col·laborant de diverses maneres -trucant porta per porta, per telèfon, posant taules, distribuint pamflets etc. Aquesta quantitat de suport actiu per un candidat socialista hagués estat impensable fa només 15 anys, i mostra un profund desig entre certa capa de la població de trobar una via per lluitar contra l’establishment polític.

Haurien de recolzar Mamdani els comunistes?

Molts a l’esquerra veuen la victòria a les primàries de Zohran com una victòria clara pel moviment socialista i consideren una conclusió òbvia d’això que l’han de recolzar en vistes a novembre. De totes totes, els seus desitjos de baixar el cost de vida a Nova York semblen sincers.

Tot i que sigui satisfactori veure derrotat a algú com Andrew Cuomo -i alguns argumentaran que qualsevol candidat seria millor que Eric Adams-, els comunistes hem de prendre una aproximació sòbria i científica a les qüestions d’estratègia electoral.

El punt de partida hauria de ser el nostre objectiu estratègic a llarg termini: la presa del poder per la classe treballadora a través d’una revolució socialista que procedeixi a desmantellar l’estat capitalista, reemplaçant-lo per un estat obrer, i nacionalitzant les palanques industrials clau amb una planificació econòmica democràtica sota control obrer.

Una revolució exitosa serà la culminació del conflicte centenari entre les dues classes principals de la societat moderna, els treballadors assalariats i els capitalistes. La classe treballadora només pot reeixir d’aquesta lluita si som conscients que existeix una divisió fonamental entre les classes i que nosaltres constituim la nostra pròpia classe, en què els nostres interessos són absolutament irreconciliables i oposats als dels capitalistes. Hem de conduir una lluita unida com a classe contra el nostre enemic, els capitalistes.

El paper dels comunistes és el d’aguditzar i facilitar el desenvolupament de la consciència de classe en cada etapa de la lluita. Això significa lluitar per la independència de classe en totes les esferes. La classe obrera necessitem el nostre propi programa, mètodes i organitzacions -inclòs el nostre propi partit polític.

Així veiem els comunistes les eleccions, com a part d’una lluita més àmplia de classe, no com a victòries o derrotes tàctiques aïllades. Tota campanya duta a terme o recolzada per comunistes hauria de comportar una passa endavant en la consciència, la confiança i la unitat de la classe treballadora.

Difonent la línia de classe

Des de que Bernie Sanders es presentà per primera vegada a la presidència el 2015, ha ressorgit un debat en el moviment socialista d’Estats Units sobre si recolzar candidats socialistes dins del capitalista partit Demòcrata. No és una pregunta secundària, ans arriba al cor de la qüestió: pot la classe treballadora fer ús dels partits capitalistes per abastar els seus objectiu? O necessitem el nostre propi partit?

Els Demòcrates i Republicans no són institucions neutrals. Estan controlades pels capitalistes per servir i defensar els seus interessos de classe i el seu sistema.

Des d’aquest punt de vista , és evident que els comunistes no podem recolzar Zohran mentre es presenti com a candidat dels Demòcrates. Significaria creuar una línia de classe fonamental. En efecte, seria dir a la classe treballadora que el partit Demòcrata pot ser confiat o utilitzat en cert grau -una il·lusió perillosa que tan sols condueix al desastre.

En lloc d’ajudar a clarificar la divisió de classes de la societat, recolzar els demòcrates la difumina perquè implica que una ala de la classe dominant és preferible a l’altra i que està, d’alguna manera, “de part nostra”.

Els comunistes no ens oposem a participar en eleccions burgeses de principi. Les campanyes electorals podrien fer-se servir amb l’objectiu d’exposar els problemes del capitalisme i per fer campanya per un programa comunista i per un partit obrer amb independència de classe.

De fet, el problema immediat a que s’enfronta la classe treballadora americana és la manca d’un partit polític independent -un que no estigui controlat per la classe explotadora- que pugui ser utilitzat per lluitar pels interessos de la classe treballadora en conjunt, presentant candidats de classe treballadora pels diferents càrrecs.

El grup voluntari de 42.000 persones de Zohran podria haver estat el nucli de tal partit obrer. Ell podria haver-se presentat com un candidat independent socialista i haver cridat a que aquests voluntaris firmessin targetes de partit i anessin reclutant treballadors, amics, família, etc.

Fins i tot si això hagués reduit les seves possibilitats de guanyar aquestes eleccions en particular, la formació d’aquest partit hagués estat un enorme salt endavant pel moviment obrer en conjunt. Hagués preparat la base per una lluita amb caràcter genuí de classe, a les urnes, als centres de treball i als carrers. La RCA [Revolutionary Comunists of America, secció estatunidenca de la ICR] hagués recolzat aquesta campanya de forma activa i energètica, a part d’oferir crítiques als camarades on hagués sigut necessari.

Per desgràcia, mentre els comunistes perseguim una estratègia dirigida a una revolució socialista exitosa, Zohran i altres dels Socialistes Demòcrates d’Amèrica [DSA en anglès], no treballen dins d’aquest marc.

Centenars de milers de socialistes honestos volen veure un món millor. Volen lluitar per la classe treballadora, i molts volen veure la fi del capitalisme. Però hi ha un error fonamental al cor del reformisme. Els reformistes creuen que poden assolir aquests objectius sense cap divergència fonamental respecte el capitalisme. Com a resultat, independentment de les seves intencions, limiten les seves tàctiques i programa al que “és assolible” dins del sistema capitalista, i dins dels partits de la classe enemiga. Però els problemes que afronta la classe treballadora només poden ser resolts a través d’un enderrocament complet del sistema capitalista.

Els límits del programa de Zohran

Els defensors de presentar-se dins del partit Demòcrata argumenten que està justificat creuar la línia de classe per a guanyar eleccions. Argumenten que un cop en el càrrec aquests candidats poden portar endavant un programa que milloraria les vides de la classe treballadora i la popularitat del socialisme.

Però la realitat és que el programa de Zohran serà extremadament difícil d’aplicar i s’enfrontarà a barreres que només poden ser superades amb mètodes de lluita de classes, incloent vagues, ocupació de llocs de treball i mobilitzacions massives.
En absència de lluita militant de classe als carrers, els esforços de Mamdani tindran un impacte mínim en les vides dels treballadors de Nova York. Romandre dins dels límits del sistema dels enemics de classe el forçarà a presidir sobre un declivi encara major dels estàndards de vida de la classe obrera. El resultat serà el descrèdit major, i possiblement la desil·lusió, amb el “socialisme”.

Per exemple, una de les propostes principals del programa de Zohran és baixar el preu de la cistella de la compra. El seu mètode proposat involucra un programa pilot d’obrir una única botiga d’aliments propietat de la ciutat en cadascun dels cinc districtes, en què els preus estiguin controlats. Diu que si el programa va bé, es podria expandir.

Cinc botigues de queviures en una ciutat de vuit milions -una botiga pels 2.7 milions de Brooklyn, una botiga pels 2.3 milions a Queen, etc.- difícilment marcarà la diferència per la gran majoria de neoyorkins. I fins i tot si aquest pilot arribés a ser popular, li costaria moltíssim convèncer la classe capitalista perquè li permetés expandir el programa de botigues de propietat pública que competissin directament amb els monopolis privats, reduint així els seus beneficis.

Confinar-se als límits dels mitjans capitalistes significa acceptar paràmetres extremadament limitats per perseguir reformes. Un candidat comunista advocaria per queviures més econòmics, però alhora explicaria que el benefici capitalista i la propietat privada nacional i internacional obstaculitzen el camí que porta a aquest objectiu.

La tasca seria mobilitzar un moviment de masses que demanés la nacionalització de tota la indústria alimentícia, sota control democràtic dels obrers. Això s’hauria de vincular amb un esforç per fer el mateix, no només a tota la ciutat, sinó a tot el país. Aquesta seria només una de les moltes demandes de transició que connectaria les necessitats immediates del dia a dia amb la lluita contra el sistema capitalista en conjunt.

Un altre pilar del pla de Zohran per fer la ciutat “assequible” és fer una crida per una congelació dels lloguers en els apartaments de lloguer estable. Però la barrera fonamental per aconseguir habitatge assequible són les relacions de mercat capitalistes. Els comunistes no ens oposem a les reformes que puguin reduir el cost del lloguer ni que sigui una mica, però hem de deixar clar que només un pla racional d’habitatge públic pot resoldre la crisis, que no està limitada només a Nova York, sinó que existeix a cada gran ciutat d’Amèrica.

De fet, els últims esdeveniments a Nova York mostren les conseqüències absurdes del “lliure mercat” en habitatge. El 2019 el Consell de Nova York va aprovar la Llei d’Estabilitat de l’Habitatge i de Protecció del Llogater, llei que limitava l’import al que podien pujar els tenidors el lloguer dels pisos estabilitzats, entre d’altres reformes ben vistes pels propis tenidors. Els tenidors van respondre traient fora del mercat els pisos estabilitzats. Això va comportar una oferta insuficient d’habitatge i va fer que els preus del lloguers dels pisos no estabilitzats estiguessin pels núvols. Aquest exemple mostra clarament perquè necessitem una lluita militant i revolucionària per lluitar contra la crisis de l’habitatge.

Pel que fa al finançament de les reformes proposades, cal mencionar que Zohran no gaudirà d’una economia de boom amb abundants ingressos en impostos. Al contrari: el capitalisme es troba en una crisis profunda, ensivellat per un deute públic immens, i la classe dominant està buscant una manera d’enforçar les polítiques d’austeritat i les retallades al finançament públic.

Un programa reformista parteix de l’assumpció que les dificultats que acara la classe treballadora són el resultat d’una “mala presa de decisions”, i que aquests problemes podrien solucionar-se simplement prenent millors decisions. Però prometre millores de vida substancials sense un programa que ataqui les barreres estructurals del capitalisme és una recepta per la decepció.

Aquest és el motiu pel qual els marxistes assenyalem que, malgrat la millor de les intencions, la traïció és inherent al reformisme. Aquests mètodes no només fallaran en portar les reformes a la classe treballadora, sinó que conduiran a la desacreditació del “socialisme” en associar-lo amb promeses trencades. Podem estar segurs que la premsa capitalista prendrà ansiosament tota oportunitat per escometre contra el “socialisme”.

La necessitat de la independència de classe

Un comunista genuí que és trobés de sobte en un càrrec del govern també s’enfrontaria a tota la potència dels mitjans de comunicació burgesos. En tal escenari, el paper de les polítiques revolucionàries seria el de contraatacar i utilitzar l’agudització del conflicte de classe per fer entendre als treballadors que els seus interessos són incompatibles amb el sistema capitalista. Un comunista en el càrrec utilitzaria aquesta plataforma per exposar els límits del mercat i de la propietat privada, i per explicar la veritat a la classe treballadora: que assolir reformes reals comportarà una lluita exigent i ben organitzada contra la classe capitalista.

Un tal candidat seria honest sobre això des del primer moment de la campanya, i no prometria coses que no pot complir. Un comunista clarificaria que ells s’estan presentant a les eleccions no per “fer-li el joc” al sistema, ans per ajudar a organitzar la lluita contra la classe dominant, com a part d’una lluita més àmplia de classe per destruir tot el sistema.

És per això que la independència de classe és l’únic principi guia per les polítiques revolucionàries. No es tracta de “polítiques de puresa” o de “dogmatisme”. Es tracta de trencar políticament amb els capitalistes per lluitar-los efectivament. Això significa trencar no només amb els seus partits, sinó amb la seva visió del món, i amb els límits estrets del seu sistema.

Sense un programa de classe independent i sense els mètodes revolucionaris, Zohran inevitablement serà arrossegat a la dreta sota la pressió de pactar per complir les seves promeses. Això ja ha passat en certa mesura en diversos fronts.

Per exemple, en les últimes setmanes de la seva campanya, ell i Brad Lander, interventor del Consell de Nova York, van concloure un pacte per a investir-se mútuament, fent una crida als seus votants perquè els votessin a ells dos com a primera i segona opció. L’objectiu de Zohran de guanyar les eleccions va significar que es lligués a aquest polític Demòcrata, un liberal típic que no té res a veure amb el socialisme. Si el teu objectiu és només accedir al càrrec, això pot considerar-se una “política intel·ligent”. Si el teu objectiu és ajudar la classe treballadora a canviar la societat, aquesta mena d’intercanvi de cavalls a esquenes del públic és una passa en la direcció incorrecta.

L’èxit de la campanya de Zohran és un indicador clar de la ràbia contra l’establishment demòcrata i un signe del vast potencial que existeix per un partit de classe independent. Però limitant-se a si mateix al que és possible sota el capitalisme, s’està preparant pel fracàs.

Molts dels seus votants aprendran per aquest procés que guanyar canvis no passa simplement per anomenar-se “socialista” ni per tenir un programa que soni bé en paper. Requereix d’una estratègia seriosa per enderrocar el capitalisme, que no és tan fàcil com merament guanyar unes eleccions. Una lluita victoriosa contra la classe capitalista és plenament possible, però comença per trencar amb els seus partits i per lluitar per crear un partit de -i per- la classe treballadora.