Estudiants de la UB Raval expulsen Estudiants pel canvi: quines lliçons en podem extreure?

Ahir pel matí, estudiants de la UB Raval es van reunir en massa a les portes del recinte de la facultat per impedir que Estudiants pel Canvi, una associació de caire nacionalista espanyol, representant de les capes més retrògrades del règim del 78, poguessin dur a terme un acte acadèmic “desmentint” mites sobre l’imperi espanyol. La presentació estava a càrrec de Fernando Paz, “historiador” i escriptor, conegut per sostenir posicions revisionistes sobre l’holocaust, per ser l’ex-secretari de Formació i Organització de Vox i per haver impartit d’altres xerrades a grups pròpiament feixistes com Alianza Nacional.

La setmana passada va ser la pròpia Universitat de Barcelona qui els va denegar el permís per emplaçar la presentació dins del recinte universitari. Estudiants pel Canvi van utilitzar la negativa per agitar a través de xarxes socials, proclamant confrontativament la seva intenció de presentar-s’hi malgrat la denegació institucional per realitzar l’acte i demanant que tothom interessat en ajudar-los es posés en contacte amb ells. Tot i haver fet aquesta crida per xarxes, van aconseguir reunir aproximadament tan sols unes 30 persones. Per contra, el que es van trobar en arribar al recinte universitari van ser uns 150 estudiants bloquejant l’entrada braç a braç, una demostració de quina és la correlació real de forces en l’actualitat. Poc després, van aparèixer sis furgons antidisturbis dels mossos d’esquadra per separar ambdós bàndols i per assegurar la retirada sense incidències del grup de reaccionaris.

Celebrem que es pogués reunir aquest número de gent per fer-los fora, sobretot si tenim en compte que la crida per aturar-los s’havia difós únicament pels canals interns dels petits grups d’estudiants que participen d’alguna organització política amb presència a la universitat -és a dir, la gran minoria- i que l’advertència oberta a la resta d’estudiants tan sols va començar minuts abans de l’arribada del grup reaccionari, moment en què, per iniciativa pròpia, membres de l’Assemblea de la UB Raval van anar passant per algunes classes explicant la situació. Va ser aquesta darrera agitació la que comportà l’assistència de bona part de les persones que bloquejaren l’accés a la universitat. 

Que amb una preparació de poc més que un dia -en el cas de l’agitació intra associacions polítiques- i fins i tot que minuts -pel cas de l’agitació oberta a tot l’estudiantat- s’aconseguís reunir unes 150 persones un divendres en què la majoria de cursos i carreres no tenen classe a les facultats del Raval, no pot menys que infondre’ns el dubte raonable de quina hagués estat la resposta estudiantil si s’hagués realitzat una agitació oberta des del moment en què es va saber de l’acte.    

Que l’èxit d’avui sigui l’èxit de demà 

Ahir vam fer fora de la universitat Estudiants pel Canvi, gossos de presa al servei de la burgesia més parasitària, que volien omplir els nostres passadissos de lladrucs carregats amb les mentides supremacistes pròpies dels defensors del règim del 78. Per bé que els capitalistes espanyols i els seus ministres semblin estar obrant un miracle al mantenir amb vida el cadàver pudrefacte de l’economia espanyola, arribant a parlar impúdicament del “miracle espanyol”, la realitat és que la classe treballadora, la immensa majoria de la població en actiu, no està veient reflectit aquest “miracle” en les seves condicions de vida, ans al contrari: tot apunta a una creixent proletarització de la petita burgesia (la que encara queda) i a un empobriment cada cop major dels treballadors i treballadores. Sobre la base d’aquestes perspectives pronostiquem una intensificació de la lluita de classes en els anys a venir, és a dir, la recuperació dels mètodes de lluita de la nostra classe -vagues, manifestacions, ocupacions de centres de treball- i l’oposició cada cop més oberta entre treball assalariat i capital.

Així les coses, si volem repetir en el futur l’èxit d’avui, no per l’atzar d’anar temptejant cegament, sinó per haver après de debò com combatre els capitalistes i els seus sequaços, haurem d’extreure un seguit de lliçons que ens ajudin a orientar la lluita contra la reacció els dies a venir. Hem de considerar breument, per tant, quin és el poder real dels reaccionaris i dels grupuscles feixistes en l’actualitat, com poden respondre els estudiants i quin és el paper que les organitzacions comunistes hem de tenir al respecte.

El partit d’extrema dreta al que Estudiants pel Canvi està vinculat és Vox. Ara bé, si mirem quina és la base social dels seus votants, trobem que la majoria no només no són joves, sinó que inclou una àmplia capa de membres dels cossos policials i de l’exèrcit que van obtenir la seva posició defensant el franquisme i que allà s’han quedat. I encara més, si comparem els resultats de les eleccions generals de 2019 amb els de 2023, veiem com Vox va perdre vots en gairebé totes les comunitats autònomes. Els seus votants són aquells terratinents i capitalistes (i alguns petitburgesos radicalitzats per les esperances d’ascendir en l’escala dels explotadors) que somien amb el retorn obert del franquisme per poder viure per sempre més del treball aliè; no tenen una base de suport real entre la classe treballadora, que encara guarda en la memòria els seus dies de lluita. Això s’ha demostrat avui de forma patent amb la correlació de forces entre ells i nosaltres.

Pel que fa a la qüestió de si Vox i Aliança Catalana són feixistes o no, en les pròximes setmanes publicarem un article abordant-ho en profunditat. El que sí podem avançar és que els grups feixistes en actiu avui en dia, com és el cas d’Alianza Nacional, són poc nombrosos i no tenen la força necessària per coaccionar el moviment obrer. Cal entendre que el feixisme va sorgir històricament com a un recurs de la burgesia per esclafar el moviment obrer en els moments en què la lluita de classes havia arribat a un impàs. La seva base social de recolzament fou principalment la petita burgesia embogida que, arruinada o en procés de perdre-ho tot, en veure la fallida dels obrers per prendre el poder en diverses ocasions, fou conduïda a través de la demagògia, l’odi racial, etc. a defensar els interessos dels grans empresaris. Avui en dia, la petita burgesia que no estigui en vies de proletarització és gairebé inexistent, per no parlar de que la major part de la població activa, com hem dit més a dalt, estem sotmesos a treballar per un altre a canvi d’un salari. 

Tanmateix, és innegable que l’auge de les tensions socials dels darrers anys, preludi de la lluita de classes que veurem d’ara endavant, i sobretot la fallida de l’esquerra reformista i la seva cobardia, ha fet que els elements més reaccionaris de la política espanyola surtin a la llum i vulguin expandir el seu verí nacional, misogin i conservador a noves capes de la població per guanyar-se-les. Per bé que l’antídot final contra el feixisme i l’extrema dreta sigui la presa del poder per part de la classe obrera i la planificació de l’economia sobre bases racionals, els estudiants tenen un paper fonamental en la defensa dels espais universitaris i educatius. La mobilització de masses és l’únic mètode capaç d’aturar i expulsar la reacció dels centres d’estudi, així com també la demostració inconfusible de la correlació de forces reals capaç de foragitar aquests elements amb la cua entre les cames fins a les seves coves d’on han sortit. El cas d’ahir n’és un clar exemple, com molts més que s’han donat en el període recent, el més obvi sent el moviment a Anglaterra l’estiu passat contra l’escòria reaccionària que va sortir als carrers i que va ser esclafada per les masses d’obrers i joves.

Però el seu èxit depèn de la capacitat dels membres més conscients de l’estudiantat d’aplicar una política i unes consígnes que puguin connectar amb totes les capes d’estudiants. La lliçó d’ahir, en conseqüència, és que són les masses, i no petits grups, els que realment poden fer fora aquesta gent. Més important encara, és el gruix de l’estudiantat movilitzat qui realment envia un missatge polític clar a la reacció: no passareu. 

El paper dels elements més conscients és precisament dirigir, és agitar i explicar pacientment les qüestions polítiques per connectar amb el màxim nombre d’estudiants, movilitzar-los i organitzar-los en defensa dels seus interessos, ja sigui contra la reacció, pels seus drets democràtics que cada dia són atacats, contra la privatització, etc. És més, és així com les capes més avançades ens podem escudar de la repressió, amb arguments polítics i movilitzant l’estudiantat; la realitat és que les accions directes obrades per petits grups els  aïllen i faciliten políticament la seva repressió. Si l’agitació que es va fer ahir a corre cuita s’hagués començat a fer fa dos dies fent partícips a tot l’estudiantat a través de cartells, pamflets, passaclasses etc. haguéssim fet una demostració de força molt més gran. No fer demostracions de força quan es poden fer és obrir la porta a que els reaccionaris guanyin en confiança. 

Els comunistes hem d’explicar pacientment quin paper juga la reacció dins del capitalisme i com el reformisme, en fer fallida en èpoques de crisis, li obre la porta, però també hem d’exposar que la ressolució de la crisis de l’habitatge, el punt i final al genocidi palestí, l’harmonització de l’economia amb el medi ambient etc., passa en últim terme per la revolució socialista i per l’enderrocament del sistema capitalista. La tasca vers l’estudiantat és connectar amb la seva consciència tal i com es dóna, lluitar per organitzar-lo i movilitzar-lo, connectant les seves demandes particulars amb la necessitat general més urgent d’acabar amb tot el sistema capitalista. Hem de ser capaços de demostrar que les reivindicacions dirigides al present només poden resoldre’s un cop hàgim reclòs el capitalisme dins del calaix de la història, que és ara quan tenim les condicions objectives i la responsabilitat històrica de començar a treballar per aquest objectiu d’immediat i que la classe que es troba en les condicions objectives per fer-ho, és la classe treballadora. La movilització d’ahir demostra que sí que hi ha una capa, i prou ample, disposada a lluitar en contra de la reacció. La nostra tasca ha de partir d’aquesta comprensió, i treballar infatigablement per conquerir-la pel programa de la revolució socialista.