Foment del Treball protesta per la nova regulació dels lloguers. Expropiem a rendistes i especuladors!

El passat 18 de desembre, el Parlament va aprovar una nova regulació que afecta al lloguer de temporada i per habitacions. La llei, que ha estat impulsada pel Sindicat de Llogateres, va sortir endavant amb el suport del PSC, ERC, Comuns i CUP, fruit de l’acord entre aquests partits anunciat fa més de 8 mesos, després de la mobilització del 5A pel dret a l’habitatge.

L’objectiu de la llei és regular el preu dels lloguers de temporada i per habitacions, l’ús fraudulent dels quals ha permès als especuladors eludir l’aplicació del topall al preu del lloguer marcat per la Llei d’habitatge de 2023, i continuar així apujant els preus i expulsant als llogaters de casa seva. Amb la  nova regulació, tots els lloguers d’habitatge dedicats a l’ús residencial haurien de complir amb el topall de preus, independentment de la durada del contracte, i aquest també seria el cas del lloguer d’habitacions, en què la suma del preu de totes les habitacions no podrà superar el preu màxim permès.

D’aquesta manera, es pretén respondre a la compra per part de fons d’inversió de blocs sencers, amb l’objectiu d’expulsar-ne els veïns i llogar els pisos per habitacions o per temporades, maximitzant així els seus beneficis. L’objectiu de la regulació, per tant, seria evitar l’especulació dels fons d’inversió, fent que aquestes empreses deixin de veure incentius en llogar els pisos per habitacions o per temporada, ja que el nou preu de renda per a aquestes modalitats seria el mateix que el d’un contracte de lloguer habitual.

 

Foment del Treball i el rendisme

El mateix dia de la seva aprovació, Foment del Treball Nacional va expressar la seva oposició a la llei, qualificant-la d’un “atemptat a la propietat privada inacceptable i inassolible”.

Això passa mentre, en els darrers tres anys, el preu de lloguer ha crescut 4 cops més que els salaris; mentre, a Barcelona, els inquilins destinen el 74% del seu salari a pagar el lloguer; mentre, al mateix temps que s’aprovava aquesta llei, a Badalona, 400 persones eren desallotjades de l’antic institut B9 on hi malvivien, per ser deixades al carrer en condicions d’alerta meteorològica i sense cap tipus d’alternativa. Però el que resulta “inacceptable i inassolible” per a Foment del Treball és que els rendistes no puguin seguir esquivant la normativa i hagin de posar un límit al grau en què poden seguir exprimint a la classe treballadora. El Capital no té límits en el seu afany d’engreixar-se infinitament.

Foment també qualifica la norma d’atacar “un sector econòmic” i “tractar la inversió com un adversari”. Amb aquest llenguatge, semblaria que estem parlant d’un sector productiu! Tot el contrari, la crisi de l’habitatge demostra el caràcter parasitari de la burgesia en l’època de decadència capitalista. Enmig d’una crisi de sobreproducció, asseguda sobre una muntanya de capital que no pot invertir de forma prou rentable en l’esfera de la producció, la burgesia o bé exigeix subvencions públiques a través de la “col·laboració público-privada” per invertir, o bé desvia el seu capital cap a l’especulació i el rendisme. Un recent informe de la Fundació BBVA en col·laboració amb l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques aportava dada significativa en aquest sentit. Si bé el 2024 va assolir-se en termes globals el nivell d’inversió previ a la pandèmia a Espanya, si s’observa la titularitat, això va ser possible per l’augment de la inversió pública, que va augmentar un 40% entre 2019 i 2024 a través dels fons europeus Next Generation, mentre els nivells d’inversió privada anteriors a la pandèmia encara no s’han assolit.

Així, el “sector econòmic” del que ens parla Foment del Treball ni tan sols es basa en l’explotació capitalista que almenys té com a objectiu la producció de béns i serveis socialment útils. Simplement consisteix en viure, com una sangonera, xuclant el salari de milers de famílies treballadores mitjançant la renda, sense crear cap valor ni aportar res a la societat. I aquests paràsits encara es queixen de veure limitats (ni tan sols reduïts!) els seus beneficis.

 

La impotència del reformisme. Cal acabar amb el negoci immobiliari!

Malgrat el seu cinisme, les paraules de Foment del Treball contenen algunes idees valuoses. Se’ns alerta que la nova norma “reduirà encara més l’oferta” perquè molts propietaris retiraran els habitatges del mercat. Aquesta afirmació reconeix implícitament que l’anomenada “manca d’oferta” és, en realitat, almenys en una part important, una manca d’oferta artificial. En altres paraules, si no poden fer els suficients beneficis, els rendistes preferiran mantenir els seus pisos buits.

Aquest és especialment el cas dels grans tenidors d’habitatge com bancs i fons d’inversió per a qui el negoci de l’habitatge no es basa només en l’obtenció de la renda sinó en el valor de l’habitatge com a bé especulatiu, i que, a diferència dels petits propietaris, no necessiten la renda per subsistir i poden permetre’s mantenir els seus pisos buits sense problema. Aquest és, per exemple, el cas de CaixaBank, el principal tenidor a Catalunya, que compta amb 11.000 pisos, dels quals només 5.000 es troben en règim de lloguer, mentre 6.000 es troben buits. Això permet que al mateix temps que es desnonen 400 persones del B9, hi hagi 7.700 pisos buits només a Badalona, que mentre milers de joves no poden emancipar-se, hi hagi 420.000 pisos buits a tota Catalunya.

Aquesta advertència conté una veritat important. Mentre l’habitatge romangui en mans dels especuladors, els intents de regular els lloguers i garantir l’accés a l’habitatge són, en el millor dels casos, un pegat, sinó cauen directament en sac buit.

En general, en una societat dividida en classes, la classe dominant disposa de totes les eines per tractar de fer imposar la seva voluntat o doblegar les intencions regulatòries d’un o altre govern. Utilitzen els mitjans de comunicació per influir en l’opinió pública. A través de la seva influència en els partits i els mateixos mecanismes de control del sistema polític, poden evitar l’aprovació de mesures que atemptin els seus interessos fonamentals. En cas que s’aprovin algunes lleis “molestes”, poden recórrer a la justícia – com ja ha passat amb aquesta nova llei, amb l’anunci per part del PP de portar-la al Tribunal Constitucional – que, en el millor dels casos, paralitza la seva aplicació durant processos judicials eterns. Però fins i tot quan aquestes mesures entren en vigor, tenen a la seva disposició tot un cos d’assessors legals i financers per ajudar-los a saltar-se les lleis, evadir impostos, etc.

No és prou prova de tot això aquesta nova llei? Precisament la llei arriba després que, durant dos anys i mig (!), els rendistes hagin pogut eludir l’aplicació de la llei d’habitatge d’àmbit estatal (l’anomenada “Ley Vivienda”) – dos anys i mig durant els quals molts llogaters han estat expulsats de casa seva per part d’empreses, que han comprat el seu bloc per a instal·lar-hi un “coliving” o dedicar-lo al lloguer de temporada. I fins i tot amb l’aprovació d’aquesta nova norma al Parlament, aquest seguirà sent el cas a la resta de l’Estat, fins que la mateixa llei no s’aprovi al Congrés!

Cal afegir que ni tan sols a Catalunya, amb la nova llei, la fi del frau està garantida. El mateix Sindicat de Llogateres alerta que perquè la norma sigui real i efectiva, cal garantir el seu compliment mitjançant un control i inspecció proactius. Qualsevol persona pot imaginar si els recursos dedicats a la inspecció seran suficients.

Tot plegat és el millor exemple de la crisi del reformisme, de la impossibilitat de garantir el dret a l’habitatge intentant “regular” el mercat sense qüestionar els beneficis i la propietat privada d’una minoria.

 

Expropiar a rendistes i especuladors!

Mentre l’habitatge segueixi en mans de rendistes i especuladors, podran sabotejar qualsevol intent de regulació, esquivant el seu compliment, retirant els pisos del mercat per modificar artificialment l’oferta i fer apujar els preus, etc.

Així, les queixes de Foment del Treball sobre aquesta nova llei, parlant “d’atac a la propietat privada”, malgrat ser una absoluta exageració, revelen el camí a seguir: l’única manera de garantir el dret a l’habitatge és que deixi de ser una mercaderia i d’estar en mans privades.

Per això cal expropiar tot els pisos buits i pisos turístics a mans de bancs, fons d’inversió i grans tenidors, perquè passin a formar part del parc de lloguer social, sota el control dels veïns i treballadors. Si encara existeix un “problema d’oferta”, que s’expropiïn les grans constructores i els bancs, que s’han estat durant lucrant durant anys del negoci de l’habitatge i acumulant beneficis rècord, i es destinin tots els seus recursos a un pla estatal públic de construcció segons les necessitats socials.

Amb un programa així, es podria acabar d’un dia per l’altre amb el sensellarisme; es podria garantir l’accés a l’habitatge per tothom, limitant el preu del lloguer a un 10% dels ingressos familiars, alliberant així una gran part de la renda de les famílies que avui acaba a les butxaques dels rendistes; es podria comptar amb una flota de pisos destinats a dones víctimes de violència masclista, a qui avui la crisi de l’habitatge condemna a viure amb els seus maltractadors, etc.

Però en última instància, la lluita per aquest programa, pel dret a l’habitatge, és la lluita per acabar amb el sistema capitalista, un sistema que permet que hi hagi cases sense gent i gent sense casa, i que és el causant de la crisi de l’habitatge.

Pel dret a l’habitatge, expropiem a rendistes i especuladors!

Pel dret a l’habitatge, acabem amb el capitalisme!