França: Bonapartisme i consignes democràtiques – una polèmica necessària amb ‘Révolution Permanente’
‘Révolution Permanente’ és l’organització francesa dels correligionaris del PTS argentí, que en l’últim període han llançat una crida a una “campanya per una resposta democràtica des de baix” davant del “salt bonapartista” a França. Els camarades del Partit Comunista Revolucionari (secció francesa de la ICR) han escrit una polèmica en resposta, explicant què és el bonapartisme en realitat, i assenyalant que els camarades de RP cauen en l’etapisme quan plantegen la lluita per a “una democràcia més àmplia” de forma separada a la lluita pel socialisme. Publiquem aquí aquesta polèmica, en dos articles.
Contingut
Respecte a una campanya de ‘Révolution Permanente’
Jérôme Métellus – Parti Communiste Révolutionnaire (secció francesa de la ICR) – 22.04.2025
En un article publicat el passat 2 de març, ‘Révolution Permanente’ (RP) anunciava el llançament d’una campanya titulada: “Contra Macron i la Va República, cal una resposta democràtica radical des de baix”.
A continuació, sotmetrem l’article en qüestió a una crítica marxista detallada. És una excel·lent ocasió per precisar la posició del Partit Comunista Revolucionari sobre les “reivindicacions democràtiques” i, més en general, sobre el programa revolucionari.
RP sola contra tots?
RP escriu: “En un moment en què els atacs antidemocràtics es multipliquen, i davant el perill d’un nou salt autoritari, els treballadors i les classes populars han d’intervenir en la crisi política al voltant d’un programa ofensiu!”.
Ja hem respost a les idees de RP sobre el “perill d’un nou salt autoritari” (o “bonapartista”) a curt termini a França [ho hem traduït i adjuntat després d’aquest article].
[En aquest primera article] només tornarem a tractar aquest tema en la mesura que sigui necessari per a la nostra anàlisi, que es referirà sobretot al “programa ofensiu” que se suposa que respon al “perill” en qüestió.
En què consisteix el “programa ofensiu” promogut per RP? En les següents “reivindicacions democràtiques radicals”:
“Lluitem perquè el poder estigui en mans d’una sola Assemblea, que voti les lleis i governi, lliure del Senat, del Consell Constitucional i del president de la República.”
“Per acabar amb aquesta casta política i la impossibilitat de controlar-la, els seus diputats haurien de ser pagats el salari mitjà, elegits per 2 anys per assemblees locals i revocables en tot moment.”
“Finalment, contra el sistema electoral antidemocràtic i l’exclusió d’una part de la població, l’Assemblea ha de ser elegida per tota la població major de 16 anys, concedint el dret de vot als estrangers, però també al conjunt dels joves que estan en edat de fer-se explotar!”
Precisem que el programa general de RP no es redueix a les reivindicacions democràtiques que acabem d’esmentar. El mateix article afirma: “El nostre objectiu continua sent l’expropiació dels capitalistes per a una revolució obrera”. RP avança tota una sèrie de reivindicacions relatives al poder adquisitiu, l’ocupació, la salut, l’habitatge, etc. No obstant això, les reivindicacions democràtiques que hem citat constitueixen l’alfa i l’omega de la «campanya contra Macron i la Va República», que no formula cap altra reivindicació (exceptuada la revolució socialista).
Per què limitar-se a unes poques reivindicacions democràtiques? Perquè aquestes, segons RP, serien la resposta adequada a la situació política actual. Aquestes reivindicacions constituirien el millor “pont per a les lluites actuals i futures”, però també “una palanca essencial per contrarestar qualsevol intent de reforma cosmètica del règim”.
O encara: “Tan sols una mobilització de masses que plantegin amb convicció les qüestions democràtiques podria pertorbar la situació”.
Sobre aquesta base, RP retreu a la resta de “l’extrema esquerra” la seva incomprensió del paper fonamental de les seves “reivindicacions democràtiques radicals”: “Malauradament, davant la crisi política a França, els que comparteixen la nostra perspectiva estratègica a l’extrema esquerra” –la d’una revolució obrera– “es conformen més sovint amb defensar la necessitat, justa, però totalment abstracta, de “comptar amb les nostres lluites”, o amb consignes propagandístiques perquè “els treballadors dirigeixin la societat”, no proposen cap estratègia o programa per afrontar la situació concreta, cap pont per a les lluites actuals i futures.”
Aquesta cita és, com a mínim, sorprenent. Es pot trobar mil tares a la galàxia de “l’extrema esquerra”, però no és seriós afirmar que totes les organitzacions que es consideren marxistes – excepte RP, per tant – es conformen amb “defensar la necessitat” de “comptar amb les nostres lluites”, o “consignes propagandístiques perquè “els treballadors dirigeixin la societat”. La majoria d’aquestes organitzacions, si no totes, formulen diverses reivindicacions transitòries, encara que siguin bancals i mal articulades (això és una altra qüestió).
Pel que respecta a nosaltres, recentment hem adoptat un programa que formula tota una sèrie de reivindicacions transitòries, que orienten la classe obrera cap a la conquesta del poder. Fins i tot defensa reivindicacions “democràtiques”. Però aquest és el tema: el nostre programa no formula les reivindicacions democràtiques que RP considera decisives davant la situació política actual, la crisi de règim i la consciència política de les masses. Pel fet de no defensar aquestes reivindicacions democràtiques, el nostre programa i la nostra política en general es congelarien en “l’abstracció total” de les “consignes propagandístiques”.
Creiem que aquest punt de vista és radicalment erroni, com ho és tota la justificació teòrica de la campanya de RP “contra Macron i la Va República”.
Ara explicarem per quines raons creiem això.
Com es plantejava la qüestió el 1934
Si ens hi apropem de forma aïllada, les reivindicacions democràtiques promogudes per RP tenen un caràcter indiscutiblement progressista. Una Assemblea única; la revocabilitat permanent de diputats elegits per dos anys i pagats el salari mitjà; el dret de vot des de l’edat de 16 anys; el dret de vot dels estrangers; el tancament del Senat, de l’Elisi i del Consell constitucional: el conjunt d’aquestes reivindicacions dibuixen una democràcia burgesa molt més àmplia que la Va República cadenada i corrompuda del sòl al sostre.
Tanmateix, una democràcia burgesa molt més àmplia reposaria sempre, per definició, sobre la propietat privada dels grans mitjans de producció, la carrera pels beneficis i l’explotació dels assalariats per la gran burgesia. Com deia Lenin, “no tenim dret a oblidar que l’esclavitud assalariada és el destí del poble, fins i tot en la república burgesa més democràtica.”
Per tant, les reivindicacions democràtiques promogudes per RP no tenen justificació -des d’un punt de vista revolucionari- més que si poden exercir un paper positiu (fins i tot mínim) en el desenvolupament de la lluita per l’enderrocament del capitalisme i la transformació socialista de la societat. Però això no depèn del seu valor intrínsec, sinó de les circumstàncies concretes dins les quals es proposen. Les reivindicacions poden ser progressistes abstractament, però desconnectades de la situació política concreta i de les tasques que se’n deriven per als militants revolucionaris. Precisament, creiem que és el cas de les reivindicacions democràtiques plantejades per RP. L’error, però, més seriós, des d’un punt de vista marxista, és l’organització d’una campanya sistemàtica centrada únicament en aquestes reivindicacions.
Una bona forma d’abordar aquesta qüestió és recordar d’on venen les reivindicacions democràtiques promogudes per RP: venen d’una part del Programa d’Acció publicat el 1934 per la Lliga Comunista, que era la secció francesa de la Lliga Comunista Internacional de la qual Trotski era el principal dirigent i teòric. A la 16a part (de 18) d’aquest Programa d’Acció, titulada «Per una Assemblea única», es troben gairebé cadascuna de les reivindicacions democràtiques avançades per RP.
Procurem comprendre a quina situació política concreta responia aquesta part del Programa d’Acció. El 1934, les organitzacions feixistes franceses –aleshores molt més grans que avui dia– eren una amenaça tangible: volien aixafar no només les organitzacions obreres (partits i sindicats), sinó també el Parlament burgès. El 6 de febrer de 1934, quatre mesos abans de la publicació del Programa d’Acció, una violenta manifestació feixista va fer caure el govern centrista de Daladier. Va ser reemplaçat pel govern Doumergue, del qual Trotski destacava les tendències bonapartistes: «El Parlament existeix sempre, però ja no té els seus poders d’abans i no els recuperarà mai. Després del 6 de febrer, la majoria dels diputats, terroritzats, va recórrer a cridar a Doumergue, el salvador, l’àrbitre. El seu govern està per sobre del Parlament: no es recolza en la majoria “democràticament” triada, sinó directament i immediatament en l’aparell burocràtic, la policia i l’exèrcit. (…) El govern de Doumergue és el primer grau de la transició del parlamentarisme al bonapartisme. [3]
El xoc del 6 de febrer va suscitar en la massa dels treballadors una poderosa aspiració a la unitat d’acció dels dos grans partits obrers –la SFIO (socialdemòcrata) i el PCF (llavors estalinista)– contra l’amenaça feixista i bonapartista. Sota l’enorme pressió de les masses i dels esdeveniments, els dirigents del PCF i de la SFIO proclamaren la necessitat d’un “front únic” de les seves organitzacions. [4] Aquest front únic suscitava enormes esperances a la classe obrera.
No obstant això, la gran majoria dels treballadors tenien encara il·lusions en la possibilitat de defensar el seu pa –i fins i tot d’arribar al socialisme– en el marc de la democràcia burgesa, a condició que el Parlament estigués composat per una majoria de diputats procedents dels dos grans partits obrers. Però el Parlament estava sota l’amenaça del creixement dels feixistes i les conseqüents tendències bonapartistes. Davant d’aquesta amenaça, una multitud d’obrers volia defensar la democràcia burgesa considerant que representava, als seus ulls, la possibilitat d’una transició gradual i pacífica cap al socialisme – que Léon Blum i consorts, al cim de la SFIO, prometien construir en el marc putrefacte de la III República.
Aquest era el context general en què la petita Lliga Comunista havia d’adreçar-se a l’avantguarda de la classe obrera, a la seva capa més conscient, amb l’objectiu d’apropar-la al programa de la revolució socialista. Ara bé, això implicava sobretot explicar a aquesta avantguarda com s’havia d’adreçar als treballadors que encara tenien “il·lusions democràtiques”, segons la fórmula de Trotski, és a dir, il·lusions en la democràcia burgesa.
Per això, no n’hi havia prou amb proclamar la necessitat d’un Estat obrer que liquidés el parlamentarisme burgès en benefici d’una democràcia soviètica. Sense renunciar en absolut a defensar aquest programa, calia dirigir-se també en aquests termes als treballadors que tenien il·lusions democràtiques: “Esteu convençuts que és possible anar al socialisme a través de la mecànica electoral del parlamentarisme burgès. No estem d’acord en aquest punt; nosaltres fins i tot pensem que és una perillosa il·lusió; però estem disposats a lluitar amb totes les nostres forces, al vostre costat, per defensar el Parlament contra els feixistes, els caps de la policia i els oficials de l’exèrcit. Així i tot, us proposem una lluita per una democràcia parlamentària molt millor que la corrupta Tercera República. Per una Assemblea única! Per la revocabilitat permanent dels diputats!, etc.”.
És aquest enfocament tàctic, responent a la situació concreta de 1934, el que es manifesta a la 16a part del Programa d’Acció de la Lliga Comunista. En aquell moment, aquesta tàctica i aquestes consignes eren absolutament correctes. No obstant això, només tenien justificació en la seva connexió indissoluble amb el conjunt de les reivindicacions transitòries formulades en el Programa d’Acció. Aquest programa era un tot orgànic, un conjunt coherent de reivindicacions que declaraven una guerra oberta al domini econòmic i polític de la gran burgesia. Defensava “la nacionalització dels bancs, de la gran producció, dels transports i de les assegurances”, la creació de “milícies antifeixistes” i “l’armament del proletariat”, “l’acomiadament de la policia” burgesa, “l’execució de les funcions de policia per la milícia dels treballadors” i moltes altres mesures el conjunt de les quals constituïa ni més ni menys que el programa de la revolució socialista.
Sense el seu lligam indissoluble amb totes les altres mesures del Programa d’Acció, les reivindicacions de la seva 16a part -les que RP converteix en l’alfa i l’omega de la seva campanya- haurien perdut la seva força i la seva justificació polítiques. Es tractava sobretot de vincular aquestes reivindicacions democràtiques a la necessitat de crear “milícies obreres” contra les organitzacions feixistes. Al final de la 16a part del Programa d’Acció això es formula molt clarament: “Només es poden defensar les pobres restes de la democràcia, i tant més ampliar l’arena democràtica per a l’activitat de les masses, destruint i aniquilant les forces feixistes armades que han desplaçat l’eix de l’Estat el 6 de febrer de 1934 i que continuen fent-lo.” Les reivindicacions democràtiques de la 16a part del Programa d’Acció no poden constituir la base d’una campanya específica per se. Estaven subordinades al conjunt del programa, i en particular a la necessitat d’armar els treballadors per tal d’aniquilar les organitzacions feixistes.
“L’enduriment autoritari” del règim.
Acabem de veure la situació política concreta amb la qual estaven lligades les reivindicacions democràtiques de la 16a part del Programa d’Acció de 1934. Ara cal abordar la qüestió de les diferències entre la situació de 1934 i la de 2025. Aquestes diferències són tan clares que RP està obligada a tenir-les en compte en la forma en què s’inspira en el Programa d’Acció de la Lliga Comunista. RP no pot reutilitzar la següent formulació de la seva 16a part: “mentre la majoria de la classe obrera es mantingui sobre la base de la democràcia burgesa, estem disposats a defensar-la amb totes les nostres forces contra els atacs violents de la burgesia bonapartista i feixista.”
Inspirant-se directament en aquest passatge, RP escriu: “En la situació actual en què la majoria dels treballadors i de les classes populars continuen situant-se sobre el terreny del sufragi universal i de la democràcia burgesa, considerem que construir un moviment de masses per lluitar contra la Va República i l’enduriment autoritari, al costat de totes les forces disposades a participar en aquest combat, és un repte fonamental.”
La principal diferència entre les dues formulacions salta a la vista: el Programa d’Acció de 1934 parlava dels “atacs violents de la burgesia bonapartista i feixista”; la campanya de RP parla de “la Va República” i d’un “enduriment autoritari”. Per què RP no parla dels “atacs violents de la burgesia bonapartista i feixista”? És evident, perquè aquests atacs no existeixen avui dia.
Emmanuel Macron, que es veu obligat a confiar en Bayrou, ell mateix obligat envers en Faure i Le Pen, no presideix un règim semblant al de Doumergue, aquest «primer grau del pas del parlamentarisme al bonapartisme» (Trotski). De la mateixa manera, els efectius, la implantació i les actuacions dels grupuscles feixistes, avui en dia, no són comparables als de les organitzacions feixistes que van fomentar la manifestació violenta del 6 de febrer de 1934 davant l’Assemblea Nacional. D’altra banda, mentre que el gran Capital havia alimentat directament a la manifestació del 6 de febrer de 1934, com subratllava Trotski, la burgesia no prepara actualment cap gran acció coordinada dels diversos grupuscles feixistes.
La cosa és tan evident que RP reemplaça els “atacs violents de la burgesia bonapartista i feixista” per una fórmula molt més difusa: “l’enduriment autoritari”. Però en fer-ho, RP no té en compte aquesta diferència, tot i que les seves implicacions són crucials, fins i tot des del punt de vista de les reivindicacions democràtiques que els revolucionaris han d’avançar.
En què consisteix l’innegable «enduriment autoritari» de la democràcia burgesa a França, en els últims deu anys? En una intensificació de la repressió de la joventut i dels treballadors: violències policials, detencions “preventives” de militants, criminalització de l’activitat sindical, prohibicions de manifestar-se, de reunir-se, etc. Significa això que la democràcia burgesa està cedint el lloc – o que pot fer-ho en un futur a curt termini – a un règim bonapartista, és a dir, a una forma de dictadura militar-policial? No. La burgesia no pot i, d’altra banda, no necessita llançar-se a una aventura bonapartista. No pot fer-ho, ja que s’arriscaria: podria provocar una explosió social incontrolable. I no ho necessita, ja que encara aconsegueix imposar la seva política, incloent-hi «l’enduriment autoritari», gràcies a la complicitat més o menys activa dels dirigents oficials del moviment obrer.
Aquest és un element fonamental de la situació actual. En les seves ofensives contra els nostres drets democràtics, la burgesia francesa es beneficia de la passivitat, del conservadorisme i de la complicitat dels dirigents reformistes del moviment obrer. Això és el que els militants revolucionaris han de subratllar prioritàriament, en lloc d’alarmar amb la suposada imminència d’un “salt bonapartista”.
Per exemple, la prohibició de diverses manifestacions propalestines, després del 7 d’octubre de 2023, no va provocar pràcticament cap reacció al cim de “l’esquerra” o del moviment sindical. Els dirigents del PS i del PCF fins i tot han aprovat aquestes prohibicions. Un altre exemple: el 6 de desembre de 2018, els dirigents de totes les confederacions sindicals van signar un comunicat conjunt condemnant la “violència” dels “Gilets Jaunes” (Armilles Grogues), justificant així la repressió brutal d’aquest moviment per part de l’aparell de l’Estat burgès.
Es podrien multiplicar els exemples. L’escàndol no és que els dirigents de la CGT i de la FI (França Insubmisa), per no parlar dels altres, es neguin a fer campanya per les “reivindicacions democràtiques radicals” promogudes per RP. L’escàndol és que es neguen a mobilitzar seriosament els treballadors contra les ofensives antidemocràtiques de la burgesia, això quan no les recolzen, com ho va fer la direcció confederal de la CGT durant el moviment de les armilles grogues. És, doncs, en primer lloc, en aquest terreny que els militants revolucionaris han de presentar “reivindicacions democràtiques”: pel dret de manifestar-se i de reunir-se, contra la criminalització de l’acció sindical, contra tota limitació del dret de vaga, contra la repressió policial de les manifestacions, etc. A aquestes reivindicacions s’han d’afegir les que pretenen democratitzar les organitzacions sindicals mateixes, amb tal de disposar-les entre les mans de la seva base militant i purgar els seus cims dels elements arribistes, conservadors, que permeten a la burgesia que ataqui els nostres drets democràtics.
Prenguem la qüestió de les organitzacions feixistes, que, sense ser tan fortes com el 1934 (ni remotament), duen a terme un nombre creixent d’operacions violentes contra els militants d’esquerra, les reunions propalestines, els estudiants mobilitzats i els immigrants. Com reaccionen els dirigents de l’esquerra i del moviment obrer als atacs dels grupuscles feixistes? Tots, sense excepció, demanen a l’aparell d’Estat burgès que dissolgui aquests grups. En resposta, Bruno Retailleau absol les organitzacions feixistes i amenaça de dissoldre… les organitzacions d’extrema esquerra. En aquest context, el paper dels revolucionaris és explicar que el moviment obrer ha de resoldre ell mateix el problema dels agrupaments feixistes, organitzar ell mateix la defensa de les seves reunions, de les seves organitzacions, de les seves manifestacions, i infligir ell mateix algunes lliçons memorables als nens mimats que, sota la protecció de l’Estat burgès, es lliuren a intimidacions i accions violentes.
En el Programa del PCR defensem aquestes “reivindicacions democràtiques” entre altres fonamentals, com la regularització dels treballadors sense papers. Si el nostre programa no defensa les reivindicacions democràtiques de la campanya llançada per RP, no és, una vegada més, perquè serien intrínsecament errònies o reaccionàries. És perquè passen per alt les qüestions més candents i urgents que, en el context actual, es plantegen al moviment obrer francès –i, en primer lloc, a la seva avantguarda.
Les “il·lusions democràtiques” el 2025
L’article que anuncia la campanya de RP subratlla, amb raó, que la crisi de règim del capitalisme francès s’aprofundeix en un context en què la burgesia necessita un “pla de reformes antiobreres”. També destaca que “la desconfiança envers la classe política i les institucions creix en grans sectors de la població”. Correcte. Però les coses s’enreden clarament quan RP afirma que «en absència de resposta seriosa a les aspiracions democràtiques dels treballadors i de les classes populars, la desmoralització i el fàstic cap a la política institucional acaben alimentant l’aspiració a respostes cesaristes, a imatge del 73% de les persones interrogades pel Cevipof que consideren que hi ha “necessitat d’un verdader cap per posar ordre”». És a aquest suposat perill “cesarista” (bonapartista) que vol respondre la campanya de RP per “reivindicacions democràtiques radicals”.
La manera en què RP interpreta l’enquesta del Cevipof és molt superficial. La “necessitat d’un veritable cap per posar ordre” és una fórmula molt general que, en l’esperit de les “persones entrevistades”, pot significar tot i el seu contrari. L’ordre en qüestió pot ser reaccionari o progressista. El “veritable cap” pot ser un individu o un partit, i pot ser de dretes o d’esquerres. Per exemple, un nombre significatiu de treballadors veuen en Jean-Luc Mélenchon un “veritable cap” capaç de “posar ordre” en benefici dels explotats i dels oprimits. Això no fa de Mélenchon un nou César o un nou Bonaparte. En resum, del 73% dels enquestats que consideren que es “necessita un veritable cap per posar ordre”, la majoria no aspira a una dictadura militar-policial.
La massa de la classe obrera, en particular, no aspira a “respostes cesaristes”. En primer lloc, aspira a defensar i millorar les seves condicions de vida i de treball, que són constantment atacades. Però per a això, necessita “veritables caps” – o, per dir-ho millor, dirigents polítics i sindicals a l’altura de la situació. Aquests líders brillen per la seva absència. Els “caps” de la classe obrera, inclòs Mélenchon, no estan a l’altura de la situació. Aquesta és la contradicció central de la nostra època, i no és ni nova ni específicament francesa. El 1938, Trotski obrí el seu Programa de transició amb la següent idea: “La situació política mundial en conjunt es caracteritza sobretot per la crisi històrica de la direcció del proletariat.”
Titubant d’una abstracció a l’altra, RP cau en absurdes contradiccions. D’una banda, ens diu que les aspiracions democràtiques de les masses han estat decebudes, aquestes aspiren cada vegada més a una «resposta cesarista». Però, d’altra banda, RP subratlla que “la majoria dels treballadors i de les classes populars continuen situant-se sobre el terreny del sufragi universal i de la democràcia burgesa”. La “majoria”… incloent el 73% que aspira a una “resposta cesarista”? Però RP no està pertorbada per aquesta contradicció; de fet, mobilitza aquests dos conceptes per justificar la seva campanya. Seria necessària una “resposta democràtica radical des de baix” per a tallar les “aspiracions cesaristes” de les masses; i aquesta “resposta” ha de situar-se sobre “el terreny del sufragi universal i de la democràcia burgesa”, perquè és en aquest terreny on la “majoria dels treballadors” se situen ells mateixos. Tot un sensesentit.
El problema és que RP aplica un mètode formalista, i no dialèctic. Analitza abstractament algunes dades del problema i n’allunya d’altres que són, tanmateix, decisives. En particular, no té en compte el paper que exerceixen, en la consciència de les masses, les dècades de capitulació i de traïcions dels dirigents oficials de l’esquerra i del moviment sindical.
Reprenguem tot això partint d’una formulació que RP extreu del Programa d’Acció de 1934. És cert que “la majoria dels treballadors i de les classes populars continuen” -com el 1934- “situant-se en el terreny del sufragi universal i de la democràcia burgesa”? En un sentit sí, és cert, però és una veritat molt general. De fet, només una crisi revolucionària obrirà la possibilitat, per a les masses, d’abandonar totalment “el terreny de la democràcia burgesa”. Però això no ens diu res concret sobre les diferències que hi ha entre les il·lusions democràtiques de les masses en 1934 i 2025, tot i que n’hi ha de molt rellevants.
Una vegada més: els treballadors, avui dia, no temen que els feixistes aixafin l’Assemblea Nacional i les organitzacions obreres. Com que aquesta amenaça no existeix objectivament, almenys no a curt termini, no juga cap paper en les il·lusions democràtiques de la classe obrera, com jugava un paper important el 1934. Com hem assenyalat anteriorment, aquesta amenaça, per si sola, justificava les reivindicacions democràtiques de la 16a part del Programa d’Acció de la Lliga Comunista.
En els últims trenta anys, les il·lusions democràtiques dels treballadors han estat profundament minades per la dolorosa experiència d’una democràcia burgesa que ha vist passar diverses majories parlamentàries “d’esquerra” sense que res de fonamental canviï, si no ha empitjorat (Mitterrand, Jospin, Hollande). En conseqüència, ja no hi ha en les masses les mateixes il·lusions que el 1934 sobre la possibilitat de transformar radicalment la societat a través d’una majoria parlamentària “d’esquerra”.
Això no significa que les il·lusions democràtiques hagin desaparegut. Per exemple, va ser suficient que Mélenchon aixequés la bandera d’una «VIa República» parlamentària, sobre la base d’un vast programa de reformes socials, perquè aquestes il·lusions es manifestessin positivament. Però, com mostra precisament aquest exemple, aquestes il·lusions democràtiques prolonguen un poderós rebuig de l’actual “sistema” democràtic (la Va República), de totes les seves institucions i de tots els partits que han governat el país en els últims trenta anys. Aquests elements estan estretament lligats entre si. Hi ha un vincle orgànic entre el descrèdit dels antics dirigents de l’esquerra reformista (PS, PCF, Verds) i el rebuig de les institucions de la V República.
El 1934, no hi havia només il·lusions massives dipositades en la III República. Hi havia també i sobretot il·lusions massives en la direcció de la SFIO, que mai no havia governat sola (sense el Partit Radical) i que reclamava els sufragis dels electors sobre la base d’un programa socialista, un programa de ruptura amb el capitalisme. La massa dels treballadors encara no havia passat per la dolorosa experiència d’un govern socialdemòcrata.
Avui, per contra, la majoria dels treballadors ja no tenen confiança en els dirigents socialdemòcrates. El PCF, que s’ha convertit en socialdemòcrata, està tan desacreditat com el PS. Els Verds a penes ho estan menys. A part, cap dirigent de l’esquerra reformista –Mélenchon inclòs– defensa un programa socialista, ni tan sols sobre el paper. Aquesta és la situació concreta “a l’esquerra”. És un element central en el rebuig massiu de la Va República.
Però, llavors, en què han de posar èmfasi els militants revolucionaris? Sobre la possibilitat d’una democràcia burgesa “més àmplia”? No. Els militants revolucionaris han d’insistir en la necessitat d’un programa de ruptura amb el sistema capitalista. Han de cridar les grans organitzacions reformistes del moviment obrer – començant per les més “radicals”, la CGT i la FI– a trencar amb la burgesia i a posar a l’ordre del dia una lluita massiva per un “govern dels treballadors”, sobre la base d’un programa d’expropiació de la gran burgesia. En fer-ho, els militants revolucionaris han d’avançar el seu programa de transició, el seu programa revolucionari, i desenvolupar les seves forces sobre aquesta base.
Prenguem l’exemple de la campanya de la França insubmisa per a una « VIa República », que troba un cert ressò en una fracció de la classe obrera i de la joventut. Quina actitud hem d’adoptar respecte a aquest punt? Hauríem de, com ho fa RP, retreure a aquesta campanya el fet de “no dibuixar res més que un retorn a un règim més parlamentari, segons el model de la III o de la IV República”? No. D’una banda, és inexacte. És a dir, l’Assemblea Constituent que Mélenchon proposa convocar tindria, en teoria, la possibilitat de “dibuixar” més que una versió reescalfada de la III o de la IV República. Per exemple, el “referèndum revocatori a mig mandat”, del qual Mélenchon presumeix, no existia ni a la III República ni a la IV. Però això no és l’essencial. El que els militants revolucionaris han de retreure a la VI República de Mélenchon és, en primer lloc i sobretot, el seu caràcter burgès; és el fet que Mélenchon sembra il·lusions en la possibilitat de resoldre els problemes de les masses, sota una VI República, sense expropiar a la gran burgesia. És en això que cal posar l’accent, i no en la diferència entre un “referèndum revocatori” (Mélenchon) i la “revocabilitat permanent” dels diputats (RP).
Sectarisme i oportunisme
Trotski subratllava que el sectarisme i l’oportunisme constitueixen les dues cares de la mateixa moneda. L’actitud de RP respecte a la FI és un bon exemple d’això. D’una banda, RP fustiga la FI en algunes frases, no demana res als seus dirigents, no proposa res als seus militants i simpatitzants (a part d’abandonar la FI per unir-se a RP). Però, d’altra banda, RP llança una campanya que, com la de la FI sobre la VI República, es conforma amb «dibuixar» una democràcia burgesa “més àmplia” que la V República, en comptes d’insistir en la necessitat d’un govern dels treballadors i d’una ruptura amb el sistema capitalista. Sectarisme, d’una banda, oportunisme de l’altra.
Aquests dos errors recorren tot l’article de RP. Prenguem, per exemple, la següent cita: “Tan sols una mobilització de masses que plantegin amb convicció les qüestions democràtiques podria pertorbar la situació: una vaga general política, que lluiti per la dimissió de Macron, contra la V República i per un programa obrer enfront de la crisi!
Pregunta: quines organitzacions poden organitzar una “vaga general política”, és a dir, l’inici d’una crisi revolucionària? Resposta de RP: ella mateixa, la seva petita campanya “i totes les forces disposades a participar en aquest combat”. Això és tant menys creïble com que RP, al llarg del seu article, ha apartat d’un revés de la mà “totes les forces” que podrien jugar un paper en la preparació d’una “vaga general política”, començant per la CGT i la FI. En aquest cas de nou, RP no n’espera res, no els hi demana res, i s’infla ella mateixa fins a deixar caure que podria jugar un paper decisiu en el desenvolupament d’una “vaga general política”. És un sectarisme caricaturesc. Però l’oportunisme segueix aquest sectarisme com la seva ombra, ja que RP ens informa que la “vaga general política” tindria com a objectiu la dimissió de Macron, la fi de la V República i… “Un programa obrer contra la crisi”.
Un “programa obrer”? Quin? Els dirigents reformistes de la CGT també tenen un “programa obrer”. El que rebutgen fermament és la conquesta del poder per la classe obrera. I RP? “Per descomptat”, RP està a favor d’un govern dels treballadors, però la seva gran saviesa (oportunista) li permet no caure mai en les “consignes propagandístiques”. Per tant, “programa obrer” és prou: no cal massa. No obstant això, RP oblida que si una “vaga general política” il·limitada es desenvolupa, a França, plantejarà molt ràpidament la qüestió del poder. La pregunta és: quina classe ha de dirigir la societat? La classe obrera o la burgesia? En l’esperit de milions de treballadors, la qüestió del “programa obrer” serà immediatament subordinada a la del poder obrer. No és aquesta una de les grans lliçons de les vagues generals de juny de 1936 i maig de 1968? En ambdós casos, els dirigents estalinistes i reformistes van aconseguir contenir l’empenta revolucionària mitjançant un “programa obrer” que deixava les regnes del país en mans de la burgesia. Ara que RP es proposa desencadenar i dirigir una vaga general il·limitada, fem una crida a aquests camarades a revisar els ensenyaments fonamentals del juny del 36 i del Maig del 68!
El sectarisme ultra-esquerranista i l’oportunisme reflecteixen la mateixa impaciència, la mateixa temptativa de cremar diverses etapes en la conquesta política de «la majoria dels treballadors». El sectari dona l’esquena a les grans organitzacions reformistes del moviment obrer, no els demana res, no els proposa res; les tira totes al mateix sac i les envia al diable, perquè vol adreçar-se directament a les masses, per damunt dels grans sindicats i partits d’esquerra. Però, com les masses no se n’adonen gaire, el sectari se suavitza, s’adapta a les il·lusions democràtiques de les masses, fustiga les “consignes propagandístiques” dels marxistes… En resum, cau en l’oportunisme.
Per la seva banda, el Partit Comunista Revolucionari no pretén, en aquest moment, ni influir en les masses, ni tan sols desencadenar i dirigir una vaga general il·limitada. Cada cosa al seu temps. Seguint el mètode leninista, estem construint el nostre partit en les capes més radicalitzades de la joventut i dels treballadors. I el construïm sobre la base d’un programa autènticament comunista, que articula estretament totes les seves reivindicacions transitòries amb un objectiu central: l’enderrocament del capitalisme i la transformació socialista de la societat. Mai hi ha hagut ni hi haurà cap altre mitjà per a construir un partit revolucionari capaç, arribat el moment, de portar la classe obrera al poder.
Què és el bonapartisme? – Resposta a RP
Jules Legendre – 14.01.2025
En els últims deu anys, a França, la repressió de la joventut i dels treballadors només fa que intensificar-se: violència policial, detencions “preventives” de militants, criminalització de l’activitat sindical, prohibicions de manifestar-se, de reunir-se, etc. La repressió dels Armilles Grogues i la del moviment de solidaritat amb Palestina van ser dos exemples flagrants, però es tracta d’una tendència pesada i permanent.
A l’esquerra, aquesta constatació empeny un nombre creixent de militants a considerar que França ja no és un règim democràtic burgès, sinó una forma de dictadura o, com a mínim, una forma transitòria entre democràcia burgesa i dictadura. Aquest és el cas, per exemple, de RP, que des del 2015 –almenys– repeteix que estem sota l’amenaça imminent d’un “viratge bonapartista”. En la terminologia marxista, el “bonapartisme” designa precisament una dictadura militar-policíaca.
Malauradament, lluny d’aclarir la qüestió de la naturalesa i de l’orientació de l’actual règim burgès, a França, els articles de RP sembren confusió. Quan els llegim, és difícil comprendre si aquests camarades consideren que el “viratge bonapartista” ja s’està duent a terme, o si encara està per venir. Per exemple, afirmen que vivim en el “marc ultrabonapartista de la V República”, però que cal témer un “salt bonapartista” a curt termini. D’una banda, qualifiquen de “règim bonapartista” la V República en general (de 1958 a l’actualitat); però, d’altra banda, parlen només de “tendències” i de “polítiques bonapartistes”. En la mesura que agiten l’amenaça d’un “nou gir bonapartista”, se suposa que ja s’ha pres un primer “viratge”, però això no és molt clar. De fet, és sobretot el lector el que gira en cercles en els articles de RP.
El bonapartisme és un fenomen complex. Per il·luminar-lo cal tornar a les idees fonamentals del marxisme. Això és el que farem aquí. Això ens permetrà comprendre la naturalesa del règim actual, la seva orientació i les tasques que se’n deriven per als comunistes revolucionaris.
Repressió i poders especials
Contràriament al que suggereixen sovint els camarades de RP, el bonapartisme no és reduïble als articles d’una Constitució, ja es tracti del 49.3 (a França) o de l’article 16, el que permet al president dotar-se dels “complets poders” en cas de crisi major. En realitat, tots els règims burgesos, fins i tot els més “democràtics”, estan dotats d’eines legislatives o constitucionals – “estat d’emergència”, “llei marcial”, etc.– que permeten a la classe dirigent recórrer en tota “legalitat” a mitjans extraordinaris per defensar el seu domini.
De la mateixa manera, la repressió no és una característica exclusiva dels règims bonapartistes. El 1891, uns soldats abatien nou vaguistes a Fourmies, al nord de França. Quinze anys més tard, el ministre de l’Interior Georges Clémenceau desplegava l’exèrcit i feia detenir “preventivament” a 146 sindicalistes per tal d’aturar la vaga de l’1 de maig de 1906. Es podrien multiplicar els exemples de repressió brutal al llarg d’aquest període. Malgrat això, els marxistes, entre ells Lenin i Trotski, consideraven la III República Francesa com una democràcia burgesa.
Tot Estat és un Estat de classe que consisteix, en última instància, en “grups d’homes armats”, segons la fórmula d’Engels. El seu paper és defensar la dominació de la classe dirigent. Sota el capitalisme, l’Estat sempre defensa la dominació de la burgesia. I quan la necessitat es fa sentir, fins i tot el règim burgès més “democràtic” recorre a mitjans “excepcionals”, ja es tracti de la llei marcial o d’una repressió violenta. En un cert sentit, aquests mitjans representen elements de bonapartisme, però només elements: per si sols, no són suficients per determinar el caràcter polític d’un règim. De fet, hi ha elements de bonapartisme –més o menys desenvolupats– en tota democràcia burgesa.
Un «àrbitre» entre les classes
Sobre aquesta qüestió, RP passa passa sovint per alt la idea següent, malgrat que sigui fonamental en l’anàlisi marxista: el bonapartisme és el producte d’un cert tipus de relació de forces entre les classes socials, però també entre l’aparell d’Estat (els “homes armats”) i la classe dirigent mateixa. Les dues coses estan estretament relacionades, com veurem.
En una democràcia burgesa, l’Estat es dona aire “d’independència” i de “neutralitat”, però és per amagar millor el fet que està fermament controlat per la classe de la qual serveix els interessos. La gran burgesia controla tots els fils del règim “democràtic”, des dels polítics fins als funcionaris més alts, inclosos els de la policia i l’exèrcit. Podem assistir fins i tot a incessants anades i tornades entre el sector privat i els cims de l’Estat: Emmanuel Macron, aquest banquer convertit en president, n’és un bon exemple.
En determinades condicions, però, l’aparell d’Estat pot adquirir una major independència respecte a la burgesia. Aquest és el cas quan, d’una manera o d’una altra, s’estableix un cert equilibri en la relació de forces entre les classes socials -per exemple, quan, després d’una fase d’intenses mobilitzacions, la classe obrera està esgotada, però no ha aconseguit prendre el poder, tot i havent la classe dirigent perdut la capacitat de continuar dirigint “com abans”. Com escrivia Engels: “Excepcionalment, es presenten (…) períodes en què les classes en lluita estan tan a prop d’equilibrar-se que el poder de l’Estat, com a pseudomediador, manté per un temps una certa independència respecte a l’una i a l’altra.” Aprofitant aquest equilibri entre les classes en lluita, l’aparell d’Estat pot alliberar-se en certa manera del control de la burgesia. És aquest tipus de règim que s’anomena bonapartista, en referència al de Napoleó Bonaparte a partir de 1799.
Un règim bonapartista es presenta com un “àrbitre” entre les classes i regna essencialment “per l’espasa”, és a dir, per mitjà dels “homes armats” (la policia i l’exèrcit). Reprimeix el moviment obrer, però també obliga la burgesia a fer algunes concessions. No obstant això, aquest règim no deixa de defensar els interessos fonamentals de la classe capitalista. Aquesta ja no controla directament el poder, però continua sent la classe dirigent en la societat. En aquest sentit, es pot dir que un règim bonapartista s’emancipa del control de la burgesia amb l’objectiu de consolidar el regne de la burgesia mateixa, que per aquesta raó hi consenteixen amb més o menys entusiasme.
Putin, De Gaulle i Pinochet
El règim de Vladímir Putin és un bon exemple d’això. A finals dels anys 1990, després de la restauració del capitalisme a l’URSS, la classe obrera russa estava paralitzada per la direcció del Partit Comunista, però la jove burgesia russa, corcada pel gangsterisme, era incapaç de mantenir un règim democràtic burgès estable. L’exèrcit i els serveis de seguretat van prendre les regnes sota la direcció del director dels serveis d’intel·ligència: Vladímir Putin. Un cop president, aquest últim imposar disciplina a la burgesia russa i va reprimir alguns oligarques, amb l’objectiu de defensar els interessos fonamentals de la classe dirigent i d’estabilitzar el capitalisme rus.
El 2009, un incident va il·lustrar de manera sorprenent el que és un règim bonapartista. Després de la crisi financera del 2008, una empresa pertanyent a l’oligarca Oleg Deripaska va anunciar el tancament d’una de les seves fàbriques. Els seus treballadors es van posar en vaga; la seva mobilització podia donar el senyal d’un moviment general de la classe obrera russa. Vladímir Putin va convocar els propietaris, incloent-hi Deripaska, a una reunió que es va celebrar al lloc de la fàbrica i que es va retransmetre a la televisió. Deripaska va ser tractat com un “incompetent” pel president rus, que es comportava com un director d’escola davant d’un estudiant turbulent. Humiliat davant de milions de russos, l’oligarca es va veure obligat a signar un acord que garantís el manteniment dels llocs de treball amenaçats. A través d’aquest paperot, Putin atacava a un patró amb l’objectiu de defensar els interessos fonamentals de tota la burgesia. Actuant aquest paper d’àrbitre entre les classes, enviava el següent missatge a la classe obrera russa: per a què fer una vaga si “l’home fort” del Kremlin defensa els vostres interessos?
En el segle XX van existir règims bonapartistes en diversos països capitalistes. No tots eren iguals. Entre 1958 i 1968, el general de Gaulle va dirigir a França un règim bonapartista particularment feble. El maig del 1958, quan la Guerra d’Algèria estava en un atzucac, un grup de generals recolzats pels “ultres” partidaris de “l’Algèria francesa” va donar un cop d’estat a Alger i van amenaçar de “fer saltar els paracaigudistes sobre París” per enderrocar la República. A la metròpoli, els dirigents estalinistes del Partit Comunista Francès van llavors estar sotmesos a la pressió emanada de la seva base que estava disposada a resistir, armes en mà, contra els colpistes. Arraconat entre aquestes dues amenaces procedents de l’extrema dreta i de l’esquerra, la burgesia accepta l’oferta que li fa De Gaulle, que proposa prendre el poder per contenir les dues. Va ser nomenat primer ministre i dotat de poders extraordinaris per part de l’Assemblea Nacional l’1 de juny. Havent desactivat el cop d’estat dels generals d’Alger (amb els quals havia jugat una mena de doble joc) i donat així un pretext als dirigents del PCF per no mobilitzar la classe obrera, De Gaulle instaura una nova república al cim de la qual fa el paper “d’àrbitre”.
Com s’ha vist abans, la Revolució Permanent insisteix en el «marc ultrabonapartista» de la V República, concebuda per De Gaulle. Però és passar per alt l’essencial: la “debilitat” de la classe obrera era llavors molt relativa i temporal, de manera que el règim gaullista no podia eliminar completament el conjunt dels drets democràtics dels treballadors, per no parlar de prohibir el poderós Partit Comunista Francès o la CGT. La repressió del moviment obrer pel règim gaullista va ser doncs sensiblement comparable en intensitat a la que havia prevalgut sota la IV República, abans de 1958. De fet, el règim gaullista depenia en gran mesura de la complicitat dels dirigents estalinistes del PCF, en un context en què la burocràcia soviètica, a Moscou, veia amb molt bon ull l’antiamericanisme oficial del règim gaullista. El règim també es va beneficiar d’una situació econòmica particularment favorable: el capitalisme francès estava encara en ple creixement, al zenit dels “Trenta (anys) gloriosos”.
El caràcter bonapartista del règim de De Gaulle està lligat amb les condicions del seu naixement: un cop d’estat que havia permès a l’aparell d’Estat emancipar-se del control dels representants habituals de la burgesia, els seus polítics professionals i els seus banquers. Aquests eren reemplaçats al poder per militars com De Gaulle mateix, per buròcrates ambiciosos com Maurice Couve de Murville, i per autèntics “aventurers” polítics vinculats a la màfia com Charles Pasqua. De la mateixa manera, els serveis “oficials” competien amb un núvol de xarxes més o menys oficioses: els serveis de policia eren duplicats pel Servei d’Acció Cívica – verdadera policia política del règim – mentre que el Ministeri d’Afers Exteriors era competit per les “cèl·lules diplomàtiques” que De Gaulle dirigia personalment a través dels “homes de l’ombra” com Jacques Foccart. En resum, la classe dirigent havia perdut el control de diversos mecanismes mitjançant els quals s’assegurava el control de l’aparell de l’Estat en temps normal.
Per contra, el règim bonapartista del general Pinochet, a Xile, va ser una dictadura extremadament brutal. El cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 va ser el resultat de la paràlisi de la classe obrera xilena després de tres anys de mobilitzacions revolucionàries. Els treballadors xilens podrien haver pres el poder si els dirigents socialdemòcrates i estalinistes no s’hi haguessin oposat amb totes les seves forces. Després del cop d’estat, els generals xilens van sotmetre als treballadors a un règim de terror comparable al d’un Estat feixista: totes les organitzacions obreres van ser prohibides, desenes de milers de persones van ser detingudes i milers van ser executades sumàriament.
Un règim “fort”?
Un règim bonapartista pot semblar molt sòlid… i fa tot el possible per semblar-ho. Però, en realitat, depèn del manteniment de l’equilibri – més o menys precari – entre les classes. Com assenyalava Trotski en la seva magistral ‘Història de la Revolució Russa’: “Si es planten simètricament dues forquilles en un tap, aquest, després d’haver oscil·lat fortament, acabarà per mantenir-se en equilibri fins i tot sobre el cap d’una agulla: tenim aquí el model mecànic del suprem àrbitre bonapartista. El grau de solidesa d’un tal poder, si es fa abstracció de les condicions internacionals, és determinat per l’estabilitat de l’equilibri de les classes antagòniques a l’interior del país.”
Quan aquest equilibri es veu trastornat per un ressorgiment de la lluita de classes, el règim bonapartista pot enfonsar-se ràpidament. Així, el règim gaullista va ser escombrat per la vaga general de maig-juny de 1968. Només la traïció dels dirigents del PCF i de la CGT, en aquell moment, impedia a la classe obrera prendre el poder, la qual cosa va permetre a la burgesia reprendre el control de la situació. Conservà el “marc ultrabonapartista de la V República” (segons la fórmula superficial de RP), però el canvi de la relació de forces entre les classes obligava al gran patronat francès a portar la seva política reaccionària en el marc d’una democràcia burgesa bastant clàssica dirigida per Georges Pompidou. Des de llavors, la classe dirigent francesa sempre s’ha recolzat en la democràcia burgesa.
Dictadures bonapartistes molt més brutals que la del general de Gaulle van ser escombrades també per mobilitzacions massives. A Corea del Sud, els generals van governar durant gairebé tres dècades -de 1961 a 1988- sotmetent a la classe obrera a un règim de terror. El 1980, un aixecament va ser aixafat a la sang a la ciutat de Gwangju: entre 600 i 2000 persones foren massacrades per l’exèrcit. Però aquest esdeveniment era el senyal precursor del despertar de la classe obrera sud-coreana. Després d’anys d’intensa lluita de classes, els generals es van veure obligats a transferir el poder a polítics burgesos “normals”, que van conservar, no obstant això, nombrosos dispositius legislatius establerts sota la dictadura.
El paper dels reformistes
Com explicava el marxista Ted Grant el 1946, els règims democràtics burgesos “tenen tots trets específics en comú. Aquests trets són decisius des del punt de vista de la classificació marxista dels tipus de règims. Totes les democràcies burgeses tenen organitzacions obreres independents, sindicats, partits polítics, associacions, etc., amb els drets corresponents: dret de vaga, dret a manifestar-se, llibertat d’expressió, etc., i tots els altres drets que van ser el resultat de la lluita de classes passada. Afegim aquí que la pèrdua d’un d’aquests drets no és decisiva, en si mateixa, per a la nostra anàlisi d’un règim: el factor determinant és el conjunt de les relacions.”
Ted Grant afegia una observació decisiva: “Allà on [les organitzacions obreres] existeixen i juguen un paper important (a França i a Itàlia són més fortes que mai), la burgesia regna mitjançant els dirigents d’aquestes organitzacions.
Per determinar la naturalesa del règim actual, a França, només cal preguntar: quin factor ha jugat el paper principal en el manteniment de Macron al poder des de 2017? És l’ús de la força o l’esgotament de la classe obrera? Ni l’un ni l’altre. L’element determinant va ser la política de sabotatge sistemàtic de les grans mobilitzacions de la classe obrera pels dirigents reformistes –i, en primer lloc, pels de les confederacions sindicals.
Per exemple, és cert que el govern de Macron ha reprimit brutalment el moviment dels Armilles Grogues. Però l’impuls donat per aquest magnífic moviment hauria pogut portar a l’enderrocament del govern de Macron si els dirigents del moviment sindical haguessin llançat totes les seves forces a la batalla i posat a l’ordre del dia un vast moviment de vagues renovables. Com escrivíem el desembre de 2018, el moviment dels Armilles Grogues ha situat el país “al llindar d’una crisi revolucionària”. I això és precisament el que espantava en el més alt grau als dirigents reformistes dels sindicats. En lloc de mobilitzar la classe obrera, van mig aprovar fer la repressió dels armilles grogues i van fer tot el possible per mantenir a un màxim de treballadors al marge del moviment.
El mateix pot dir-se del poderós moviment de 2023 contra la reforma de les pensions, i d’altres moviments encara, en els últims vint anys. El conservadorisme deliberat i calculat dels dirigents reformistes és un element central de la democràcia burgesa, tant a França com en altres llocs.
Contràriament al que afirma la RP, la gran burgesia francesa no es disposa –de moment– a comprometre’s en un “salt bonapartista” que caigui a les botes d’una dictadura militar-policíaca. I a causa d’això: lluny d’esgotar-se, la classe obrera disposa encara de considerables reserves de forces i combativitat. La major part de l’assalariat no ha participat en les mobilitzacions d’aquests últims anys, precisament degut a la política conservadora de les direccions sindicals, que temen que un moviment massa massiu s’escapi del seu control. Si tractés d’instaurar una dictadura bonapartista, la burgesia francesa provocaria una mobilització dels treballadors potencialment incontrolable.
Això és exactament el que va succeir a Corea del Sud el desembre passat. La proclamació de la llei marcial pel president Yoon va provocar mobilitzacions explosives. Les masses van sortir espontàniament als carrers per bloquejar els combois militars, i els dirigents de la principal confederació sindical es van veure obligats a proclamar una vaga general, sota la pressió dels esdeveniments. La major part de la burgesia sud-coreana ha hagut de condemnar l’intent de cop d’estat. Els imperialistes nord-americans van fer el mateix. Tots comprenen que és perillós provocar d’aquesta forma la poderosa classe obrera sud-coreana. Des del seu punt de vista, més val comptar amb els dirigents reformistes i petitburgesos del Partit Liberal i dels sindicats reformistes. En el moment en què escrivim aquestes línies, la burgesia sud-coreana té totes les dificultats del món per calmar la massa de la població, la desconfiança i la combativitat de la qual han estat estimulades per l’aventurisme bonapartista de Yoon. Aquests esdeveniments han estat observats amb atenció per les classes dirigents de tot el món, inclosa la burgesia francesa.
Un règim democràtic “més ampli”?
No diem que un règim bonapartista sigui impossible a França. Si la classe obrera no aconsegueix prendre el poder en els pròxims anys, arribarà el moment en què es crearan les condicions d’aquest règim. Però aquestes condicions no existeixen avui dia. En agitar incessantment sobre l’amenaça d’un “viratge bonapartista” a curt termini, els dirigents de la RP s’equivoquen sobre la dinàmica de la lluita de classes i sobre les perspectives immediates que se’n deriven.
Com passa sovint, aquest error està relacionat amb la falta de confiança en la capacitat dels treballadors per prendre el poder i transformar la societat. Prenguem l’exemple –entre molts altres– d’un article publicat per la RP l’abril de 2023 titulat “Davant la radicalització autoritària, per una resposta democràtica radical des de baix”. Després d’assenyalar que el comunisme és “l’única resposta progressista i viable a la crisi” del capitalisme, l’autor d’aquest article, Juan Chingo, va escriure:
“Però la realitat és que encara no estem en condicions de reemplaçar Macron per ‘un govern de les treballadores i els treballadors, de les classes populars i de totes i tots els explotats i oprimits, en ruptura amb el capitalisme’. La majoria dels treballadors, malgrat el seu creixent desdeny de les institucions existents, se situa encara en el terreny de la democràcia burgesa. La urgència del moment passa per combatre decididament el projecte burgès d’un Estat cada vegada més autoritari, dirigit contra tots els explotats i oprimits. Però per reconquerir tot el que s’ha perdut a mans de la radicalització autoritària, no podem tornar a les combinacions parlamentàries de la III o de la IV República, com proposen els partidaris de la França Insubmisa. En lloc d’esperar el retorn a democràcies imperialistes renovades, hem d’inspirar-nos en el que ha fet tota la radicalitat de la Revolució Francesa, començant pel 1793. (…) Un règim democràtic, més ampli, que sigui capaç d’acabar amb la creixent separació entre governants i governats, on els primers monopolitzen el poder de decisió durant el seu mandat, excloent així els electors dels assumptes públics, acceleraria l’educació política dels treballadors i de les classes populars i facilitaria la lluita per un govern dels treballadors.”
A continuació una descripció detallada d’aquest «règim democràtic més ampli» : supressió del Senat i de la funció presidencial; elecció dels diputats per dos anys i amb la proporcional integral; revocabilitat dels diputats, les indemnitzacions dels quals no superarien les d’un obrer qualificat, etc.
Tot això és molt simpàtic, però hi ha un gran problema: aquest “règim democràtic més ampli”, del qual la RP fa l’eix central del seu programa, continuaria sent un règim burgès, un règim basat en la propietat privada dels mitjans de producció, de manera que l’Estat continuaria estant al servei dels capitalistes. Es basaria sempre en l’abissal “separació” entre “governants i governats”, capitalistes i treballadors, multimilionaris i assalariats al salari mínim.
Com recordava Lenin a L’Estat i la revolució: “Estem a favor de la república democràtica com la millor forma d’Estat per al proletariat en règim capitalista; però tenim l’obligació de recordar que l’esclavitud assalariada és el destí del poble, fins i tot en la república burgesa més democràtica. Tot Estat és un “poder especial de repressió” dirigit contra la classe oprimida. Per tant, cap Estat no és ni lliure ni popular.” Això val també, per descomptat, pel règim democràtic “més ampli” que els dirigents de la RP exigeixen.
Un cop més, aquest error oportunista es deriva d’una falta de confiança en la classe obrera. Ja que la “majoria dels treballadors (…) se situa encara en el terreny de la democràcia burgesa”, caldria proposar-los que lluitin no per l’expropiació dels grans capitalistes, sinó només –en un primer moment– per una democràcia burgesa “més àmplia”. Això equival a renunciar al deure elemental dels marxistes, que consisteix a vincular sempre estretament les reivindicacions “parcials”, democràtiques o d’un altre tipus, a la necessitat d’enderrocar el capitalisme i reorganitzar la societat sobre bases socialistes.
És cert que la “majoria dels treballadors” encara no està preparada per lluitar massivament pel programa de la revolució socialista. Només durant una revolució, per definició, les masses obreres poden emprendre aquesta via i prendre el poder, amb una condició: que disposen d’un partit revolucionari prou sòlid i arrelat. Aquest partit s’ha de construir molt abans que la “majoria dels treballadors” s’orienti cap al poder, i s’ha de construir en les capes més conscients de la nostra classe, sobre la base del programa, dels mètodes i de les idees marxistes. La RP fa tot el contrari: aquesta petita organització pretén adreçar-se a la “majoria dels treballadors”, i a aquest fi arxiva la bandera d’Octubre de 1917, el reemplaça per la del (gloriós, però burgès) 1793, milita per a un règim democràtic burgès “més ampli” – en definitiva, s’enfonsa en el fangar de l’oportunisme.
Enfront de l’enfortiment de la repressió i dels elements de bonapartisme en el si de la democràcia burgesa, els comunistes revolucionaris han de defensar enèrgicament tots els drets democràtics de la classe obrera i subratllar l’enorme responsabilitat dels dirigents reformistes del moviment obrer en l’amenaça a aquests drets. No obstant això, mai no hem de mantenir il·lusions o deixar la més mínima ambigüitat: només la revolució socialista permetrà realitzar una veritable democràcia, en la qual els treballadors podran no sols elegir els seus representants polítics, sinó també controlar i planificar l’economia, per a garantir finalment la satisfacció de les necessitats del conjunt de la població.
Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: admin@marxista.cat
Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç
Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí