La guerra d’Israel contra l’Iran: com hauria plantejat Trotsky la qüestió?

Després de l’escandalós i no provocat atac dels Estats Units i Israel contra l’Iran, publiquem en català aquest article de Jorge Martin, que es va escriure per primer cop durant la Guerra dels 12 dies de juny del 2025. Continua sent tan cert com aleshores. Com s’hi explica, els comunistes han de tenir absolutament clara una cosa: es tracta d’una guerra imperialista i depredadora amb l’objectiu de sotmetre o destruir l’Iran en interès dels capitalistes estatunidencs i israelians. Diem de manera inequívoca: mans fora de l’Iran! Avall l’imperialisme!

 

«Disparen a les dones perquè porten els cabells descoberts. Disparen a estudiants. Simplement li treuen l’oxigen a aquest poble valent i talentós, el poble iranià. La decisió d’actuar, d’aixecar-se finalment, és la decisió del poble iranià». Aquestes van ser les paraules del primer ministre israelià Netanyahu en plena guerra d’agressió d’Israel contra l’Iran.

En el súmmum del cinisme hipòcrita, utilitzava el llenguatge dels drets humans per justificar una crida a l’enderrocament del règim iranià.

A la majoria de la gent li hauria repugnat aquest llenguatge procedent del cap del règim israelià, que actualment està executant una campanya genocida contra els palestins a Gaza. Així i tot, la qüestió de la posició dels comunistes revolucionaris en l’anomenada Guerra dels 12 Dies mereix ser considerada a la llum dels precedents històrics.

Durant la dècada del 1930, Trotsky va mantenir una polèmica sobre la posició que havien d’adoptar els revolucionaris en un conflicte militar que té molts paral·lelismes amb la guerra entre Israel i l’Iran. Creiem que seria útil reprendre aquest debat.

L’any 1935, la Itàlia feixista va llançar una campanya militar contra Abissínia (també coneguda com a Etiòpia). L’objectiu era clar: colonitzar un dels últims estats independents que havien sobreviscut al «repartiment d’Àfrica» entre les principals potències imperialistes del segle XIX.

Però, com sempre passa amb la intervenció imperialista, la invasió es va disfressar amb el llenguatge dels drets humans. Mussolini va afirmar que la seva era una missió civilitzadora, realitzada sota la bandera de l’abolició de l’esclavitud, igual que Netanyahu, el carnisser de Gaza, afirma que està defensant els drets de les dones a l’Iran. Per descomptat, a la pràctica, l’imperialisme italià va utilitzar mètodes bastant brutals per «civilitzar» als etíops, incloses massacres brutals i l’ús generalitzat de gas mostassa.

L’imperi etíop estava governat per l’emperador Haile Selassie, un règim que no podia descriure’s com a democràtic de cap manera. Això va portar a alguns a l’esquerra a argumentar que es tractava d’un conflicte entre dos dictadors i que, per tant, el moviment obrer no havia de posicionar-se.

Aquesta va ser la postura dels líders del Partit Laborista Independent britànic, entre ells James Maxton. En un article titulat «Sobre els dictadors i les alçades d’Oslo», Trotsky rebutjava aquesta postura moralista de «la culpa és de tots dos bàndols»:

«Defineixen la guerra per la forma política de l’estat, considerada de manera superficial i purament descriptiva, sense tenir en compte les bases socials de les “dictadures”».

Trotsky va insistir que el criteri principal per a determinar la posició del moviment obrer en la guerra no era una anàlisi superficial de la forma política de l’estat, sinó el contingut real de la lluita:

«Si un dictador es posés al capdavant de la pròxima insurrecció del poble hindú contra el jou britànic, li negaria Maxton el seu suport? Sí o no? Si no, per què li nega el seu suport al “dictador” etíop que intenta sacsejar-se el jou italià?»

Va plantejar la pregunta en termes concrets:

«El triomf de Mussolini significaria l’enfortiment del feixisme i de l’imperialisme i la desmoralització dels pobles colonials de l’Àfrica i del món. En canvi, la victòria del Negus [rei etíop] significaria un cop tremend, no només per a l’imperialisme italià, sinó també per a l’imperialisme en conjunt, i donaria un poderós ímpetu a les forces rebels dels pobles oprimits. Cal ser cec per no veure això».

Com podem veure, la posició de Trotsky era determinada per la comprensió de què, en el fons, es tractava d’una lluita entre un país imperialista capitalista (Itàlia), que volia sotmetre a un país endarrerit (Etiòpia) a la dominació colonial directa. Un any abans havia expressat la mateixa idea en una carta al Secretariat Internacional:

«Per descomptat, estem a favor de la derrota d’Itàlia i la victòria d’Etiòpia, i per tant hem de fer tot el que puguem per impedir, per tots els mitjans disponibles, el suport a l’imperialisme italià per part de la resta de potències imperialistes i, alhora, facilitar sempre que sigui possible l’enviament d’armament, etc., a Etiòpia.

Ara bé, volem subratllar que aquesta lluita no és dirigida contra el feixisme, sinó contra l’imperialisme. Quan es tracta de la guerra, per a nosaltres no es tracta de qui és “millor”, si el Negus o Mussolini, però de la relació de classes i la lluita d’una nació subdesenvolupada per la independència contra l’imperialisme» (èmfasi nostre).

Trotsky va tornar a la qüestió l’any 1940, en el context del debat al Partit Socialista dels Treballadors dels Estats Units contra Max Shachtman. Trotsky argumentava que la política de defensa de la Unió Soviètica no tenia res a veure amb la solidaritat política ni amb el suport a les accions de la burocràcia estalinista. El suport incondicional de la Unió Soviètica i la defensa de l’URSS contra la intervenció imperialista es justificaven no sobre la base del seu règim polític, sinó sobre la base que la Unió Soviètica havia abolit el capitalisme, és a dir, sobre la base de les relacions socials representades pels diferents règims implicats.

«Donem suport a Abissínia no perquè el Negus fos “moral” o políticament superior a Mussolini, sinó perquè la defensa d’un país endarrerit contra l’opressió colonial és un dur atac a l’imperialisme, que és el principal enemic de la classe treballadora de tot el món». (Balanç dels esdeveniments finlandesos).

Va subratllar aquest punt a les seves notes fragmentàries sobre l’URSS, que va escriure aquell any mateix:

«Quan Itàlia va atacar Etiòpia [el 1935], jo estava completament del cantó d’aquesta última, malgrat que no sentís gens de simpatia pel negus etíop. El que importava era oposar-se a l’apropiació imperialista d’aquest nou territori. De la mateixa manera, ara m’oposo decididament al camp imperialista i dono suport a la independència de l’URSS, malgrat el negus del Kremlin».

Va haver-hi una altra ocasió en la qual Trotsky va abordar una qüestió similar. En una discussió amb el líder sindical argentí Mateo Fossa, es va oposar a la política estalinista de «democràcia contra feixisme». A l’Amèrica Llatina, això significava, a la pràctica, que els partits comunistes es posessin del cantó dels governants i els partits proimperialistes estatunidencs, independentment del seu caràcter democràtic o no. Aquesta política va portar, per exemple, al Partit Comunista Cubà a unir-se al govern de Fulgencio Batista l’any 1942 amb dos ministres.

Això va dir Trotsky:

«Prenguem l’exemple més senzill i obvi. Al Brasil regna actualment un règim semifeixista que qualsevol revolucionari pot considerar únicament amb odi. Suposem, però, que el dia de demà Anglaterra entre en un conflicte militar amb el Brasil. De quin cantó es posaria la classe treballadora en aquest conflicte?

En aquest cas, jo personalment estaria del cantó del Brasil “feixista” contra la “democràtica” [!] Gran Bretanya. Per què? Perquè no es tractaria d’un conflicte entre la democràcia i el feixisme. Si Anglaterra guanyés, posaria a un altre feixista a Rio de Janeiro i lligaria al Brasil amb dobles cadenes. Si, per contra, sortís triomfant el Brasil, la consciència nacional i democràtica d’aquest país cobraria un poderós impuls que portaria a l’enderrocament de la dictadura de Vargas.

Alhora, la derrota d’Anglaterra assestaria un bon cop a l’imperialisme britànic i donaria un impuls al moviment revolucionari del proletariat anglès. Realment, s’ha de ser molt cap de suro per reduir els antagonismes i conflictes militars mundials a la lluita entre el feixisme i la democràcia. Cal saber descobrir a tots els explotadors, esclavistes i lladres sota les màscares amb les quals s’amaguen» (La lluita antiimperialista és la clau per a l’alliberament).

Per descomptat, qualsevol paral·lelisme històric té els seus límits, però creiem que el mètode que Trotsky va aplicar en aquests casos és correcte i pot aplicar-se a la guerra entre Israel i l’Iran.

Israel és una potència capitalista amb ambicions agressives a tota la regió. Rere seu hi ha la potència imperialista més poderosa de la Terra, els Estats Units, i totes les potències imperialistes europees. La seva guerra contra l’Iran és una guerra d’agressió imperialista. Aquest és el caràcter fonamental del conflicte, independentment de la naturalesa del règim polític d’Israel i l’Iran.

Els comunistes revolucionaris estem completament del cantó de l’Iran, tot i que no tenim gens de simpatia pel règim polític dels aiatol·làs, règim reaccionari i antiobrer. Per aquesta raó les nostres consignes en aquesta guerra han estat:

Mans fora de l’Iran!

Avall l’imperialisme estatunidenc i israelià!