La revolució cubana afronta el període més perillós de la seva història

Article publicat originàriament el 24 de març a marxist.com.

El bloqueig petrolier decretat per Trump el 29 de gener està asfixiant a Cuba de forma lenta però segura, la qual depèn de les importacions de petroli pel 60% de la seva producció energètica. El govern cubà ha admès que s’estan mantenint converses amb els Estats Units, però aquestes es desenvolupen en condicions d’extrem xantatge imperialista. Com es pot defensar la Revolució cubana?

Un bloqueig petrolier total

Cuba no ha rebut petroli ni combustible des del 9 de gener, quan un petrolier de PEMEX va arribar a l’illa des de Mèxic. A partir d’aleshores, el govern mexicà va suspendre tots els enviaments de petroli pel xantatge de Donald Trump, qui va amenaçar d’imposar aranzels punitius a qualsevol país que vengués petroli a Cuba. Malgrat que el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que l’argument jurídic usat per Trump en el seu decret presidencial era il·legal, Mèxic no ha reiniciat els enviaments de petroli.

En ser qüestionada al respecte, la presidenta mexicana Claudia Sheinbaum va afirmar que estan «estudiant diferents opcions; ja informarem». El fet és que Mèxic, que s’havia convertit en la font principal de petroli de Cuba, ha cedit al xantatge dels Estats Units i ha tallat completament el subministrament de petroli. És cert que el govern mexicà ha enviat ajuda humanitària molt necessària, però en la qüestió crucial del petroli, ha optat per obeir les exigències de Trump.

Després de l’atac imperialista estatunidenc del 3 de gener contra Veneçuela, aquest país, que era el segon major proveïdor de Cuba, també va suspendre els enviaments de petroli. Això deixa només a Rússia. El govern rus ha emès contundents declaracions públiques de suport a Cuba i en contra del bloqueig petrolier estatunidenc, però a hores d’ara no ha arribat petroli rus a Cuba.

A principis de febrer, el petrolier Sea Horse va carregar 200.000 barrils de combustible rus davant les costes de Xipre i va posar rumb a Cuba. Però el 24 de febrer, el buc es va aturar a 1.300 milles de Cuba i va començar a derivar per l’Atlàntic Nord sense cap destinació clara. Uns dies més tard, el 17 de març, es va informar que havia posat rumb novament cap a Cuba i que la seva arribada estava prevista pel 24 de març.

Això es va produir en un context d’aixecament per part dels Estats Units de les sancions al petroli rus, en un intent per controlar el ràpid augment dels preus del petroli deguts a la guerra de Trump contra l’Iran. No obstant això, a dia 20 de març, Reuters va informar que el Sea Horse havia canviat de rumb i que la seva destinació era ara Trinidad i Tobago. No és clar si es tracta només d’un ardit per evitar el bloqueig.

Per altra banda, el 18 de març es va informar que el petrolier rus Anatoly Klodniko havia posat rumb al port cubà de Matanzas, carregat amb 730.000 barrils de cru dels Urals. Es tracta d’un petrolier subjecte a sancions estatunidenques, i per tant no és clar si serà interceptat per l’armada i la guàrdia costanera dels EUA, que patrullen activament el Carib i han capturat diversos petroliers que intentaven esquivar les sancions estatunidenques contra Veneçuela.

A més, el 19 de març, l’Oficina de Control d’Actius Estrangers (OFAC) d’Estats Units va publicar una modificació de la Llicència General 134, del 12 de març, per tal d’impedir que Cuba adquireixi petroli rus tot i l’aixecament de les sancions. És evident que l’inquilí de la Casa blanca està fermament decidit a mantenir el bloqueig petrolier il·legal contra Cuba.

Què és el que volen Trump i Rubio?

En els últims dies s’ha intensificat la retòrica agressiva dels Estats Units contra Cuba. Donald Trump ha afirmat repetidament que vol «apoderar-se d’ella, d’una forma o altra». Ha insinuat una «presa pacífica del poder», però no ha descartat altres mitjans. Marco Rubio ha emfatitzat que l’economia cubana es troba en una situació desesperada – oblidant convenientment el paper que ha desenvolupat el bloqueig estatunidenc en la seva destrucció! – i ha afegit que els dirigents no saben com afrontar-lo i que han de renunciar.

Amb el seu estil inimitable – una barreja d’arrogància brutal i ignorant amb el menyspreu per la diplomàcia propi d’un tauró immobiliari –, Trump va declarar: «M’agradaria dir que, si vols saber la veritat, sigui alliberant-la o quedànt-me-la, crec que podria fer el que volgués amb ella. Ara mateix són una nació molt debilitada».

Diversos mitjans de comunicació estatunidencs han informat que les dues principals línies d’exigència a Cuba són unes «reformes econòmiques» de gran abast (llegeixi’s: restauració capitalista total), així com la destitució del president cubà Miguel Díaz-Canel (una mesura que deixaria clar que Cuba ha capitulat). Això seria una versió del que els Estats Units va fer a Veneçuela, on el control estatunidenc dels recursos petroliers i minerals del país es va combinar amb la destitució del president Maduro mitjançant una intervenció militar.

La destitució de Díaz-Canel seria el trofeu que Trump necessita per poder demostrar que ha assolit la victòria. L’objectiu subjacent és convertir a Cuba en una semicolònia dels Estats Units, eliminar qualsevol indici d’influència xinesa i russa i obrir el país a les empreses estatunidenques.

És evident que els Estats Units també exigiria tota una sèrie de concessions addicionals (l’alliberament de presoners, la celebració d’eleccions burgeses més endavant, etc.), però el seu objectiu principal és la restauració del capitalisme i volen aconseguir-ho, si és possible, sense que es produeixin disturbis socials que puguin donar lloc a una onada de migració cap als Estats Units.

Els funcionaris consultats per The Atlantic descriuen la situació en els següents termes: «Allà hi ha milers de milions de dòlars per guanyar». Segons ells, l’enfocament de Trump és: «Controlem el nostre hemisferi i tenim la capacitat per fer-ho. Volem que aquests règims hostils surtin del nostre hemisferi, i involucrarem a la comunitat empresarial, perquè no creiem en la diplomàcia».

Amb tot, l’administració Trump també ha de lidiar amb la comunitat cubanoestatunidenca reaccionària de Florida, que no es conformaria amb la destitució de Díaz-Canel. Volen venjar-se de la revolució cubana i de l’expropiació de les propietats dels seus pares. A aquesta gentalla rabiosament anticomunista els agradaria veure l’enderrocament total de la revolució, la destrucció de l’estat i el final del «comunisme», tal com ells l’entenen.

Com els partidaris de María Corina Machado a Veneçuela, no estarien satisfets si Trump arribés a un acord amb una part de la cúpula dirigent. Els cubanoestatunidencs reaccionaris tenen molta més influència en la política estatunidenca que els seus homòlegs veneçolans.

Un article publicat al The New York Times el 16 de març afirmava que «l’administració Trump està intentant apartar del poder al president Miguel Díaz-Canel», però que no estava «pressionant perquè es prenguessin mesures contra els membres de la família Castro, que continuen sent els principals detentors del poder al país». Segons aquest informe, els Estats Units es centra en «aconseguir que Cuba obri gradualment la seva economia als empresaris i les empreses estatunidenques – assentant les bases per a un estat clientelar – alhora que aconsegueix algunes victòries polítiques simbòliques que el Sr. Trump pugui anunciar».

Aquest informe va enrabiar a molts dels gusanos de Florida – que estan assedegats de sang – i aquesta reacció és probablement el que va obligar Marco Rubio a rebutjar-ho públicament i a afirmar que les fonts del The New York Times eren «xerrameques i mentiders».

Uns dies abans s’havia publicat un informe que seguia el mateix fil a USA Today. «Un acord podria incloure una flexibilització de les restriccions perquè els estatunidencs puguin viatjar a l’Havana», deia l’article, «Les converses han inclòs una sortida per al president Miguel Díaz-Canel, la permanència de la família Castro a l’illa i acords sobre ports, energia i turisme».

Quina és la resposta de Cuba?

Passades setmanes negant que s’estiguessin donant converses, finalment, a primera hora del matí del 13 de març, el president cubà Díaz-Canel va admetre que sí que s’estaven donant. A la roda de premsa va assistir també tota la cúpula del Partit Comunista i de l’estat (el buró polític, el secretariat del Comitè Central del PCC i el Comitè Executiu del Consell de Ministres).

Va destacar la presència del net de Raúl Castro, Raúl Guillermo Rodríguez Castro, el nom del qual havia aparegut durant setmanes a les notícies sobre les converses amb funcionaris estatunidencs, tot i no ocupar cap càrrec de responsabilitat oficial ni al govern cubà ni al Partit Comunista.

A la seva declaració, Díaz-Canel va parlar «d’identificar quins problemes bilaterals requereixen una solució», determinar «la voluntat d’ambdues parts de dur a terme accions en benefici dels pobles d’ambdós països» i identificar «àmbits de cooperació per fer front a les amenaces i garantir la seguretat i la pau d’ambdues nacions».

Va insistir que la part cubana a les converses havia expressat la seva voluntat «de dur a terme aquest procés sobre la base de la igualtat i el respecte pels sistemes polítics de tots dos estats, així com per la sobirania i l’autodeterminació del nostre govern».

Són paraules boniques, però en realitat no pot haver-hi converses basades en el benefici mutu, la cooperació i el respecte quan l’imperialisme estatunidenc apunta amb una pistola al cap de la revolució cubana, o més precisament, quan té una soga lligada al voltant del seu coll i està estrenyent l’estrangulament dia rere dia.

Poc després de la roda de premsa de Díaz-Canel, el ministeri de comerç exterior va anunciar mesures econòmiques per tal de permetre que els cubanoamericans i altres ciutadans estatunidencs inverteixin directament a Cuba (fins ara havien de fer-ho a través d’empreses amb seu a Cuba). Podran invertir no només en petites empreses, sinó també en sectors com les infraestructures, i ara tenen accés al sistema bancari cubà. El ministre responsable és Óscar Pérez-Oliva Fraga, qui també és viceprimer ministre del país. És una de les persones a qui la maquinària de rumors de la premsa capitalista estatunidenca vol presentar com la «Delcy cubana», és a dir, una persona que estaria al servei de l’imperialisme estatunidenc un cop es destituís al màxim dirigent.

Marco Rubio no va trigar a qualificar aquest anunci «d’insuficient»:

«Cuba té una economia disfuncional i un sistema polític i de govern que no han estat capaços d’arreglar. Per tant, han de dur a terme canvis dràstics. El que van anunciar ahir no és prou dràstic. No resoldrà el problema. Així doncs, han de prendre algunes decisions importants».

És evident que l’imperialisme estatunidenc considera que disposa de la influència necessària per a exigir mesures substancials i ràpides encaminades a una restauració capitalista total sota el domini de Washington. A primera vista, l’equilibri de forces resulta extremadament desfavorable per a la Revolució Cubana.

Tot i que l’embargament petrolier és ara la principal eina de xantatge imperialista, els Estats Units també estan preparant acusacions judicials contra els dirigents polítics i militars de Cuba, inclòs Raúl Castro, de 95 anys. El fiscal de l’Estat de Florida del Sud ja està coordinant una iniciativa interinstitucional per tal d’inventar una justificació legal per un atac estatunidenc contra Cuba. Es tracta exactament del mateix mètode que es va fer servir a Veneçuela. En aquell cas es va acusar Maduro de ser el líder d’un mític «Cartel de los Soles», acusació que va ser retirada tan bon punt va quedar sota custòdia als Estats Units.

Com defensar la revolució cubana?

L’atac perpetrat el 3 de gener contra Veneçuela va suposar un cop dur per als dirigents i la població de Cuba. Va ser impactant per diverses raons. En primer lloc, va demostrar que els Estats Units no es limitarà a exercir pressió econòmica i diplomàtica, que no dubtarà a intervenir militarment de forma directa i que compta amb mitjans militars i tecnològics aclaparadors per dur-ho a terme si decideix fer-ho.

En segon lloc, pel fet que els cubans van patir de manera desproporcionada la major part de les baixes, ja que 32 dels seus militars van perdre la vida mentre defensaven a Maduro en combat directe amb les forces estatunidenques. Les restes mortals dels 32 soldats cubans van ser rebudes a l’illa amb tres dies de dol nacional i amb una manifestació massiva d’emoció.

Finalment, la rapidesa amb la qual els Estats Units va aconseguir sotmetre a Veneçuela també va posar de manifest que ni Rússia, ni la Xina ni cap altre dels anomenats «governs progressistes» d’Amèrica Llatina van poder o voler ajudar a defensar Caracas arribat el moment. En canvi, es van limitar a emetre declaracions de condemna en termes enèrgics.

Durant les últimes setmanes he parlat amb molts companys cubans. Una idea que diversos d’ells compartien era la següent: «si venen amb una invasió militar, resistirem, encara que els nostres recursos tècnics siguin molt inferiors. No serà com a Veneçuela».

Silvio Rodríguez, un dels cantautors més coneguts de Cuba, va declarar: «Exigeixo la meva AKM [un fusell d’assalt] si llancen un altre atac. I que quedi clar que ho dic seriosament».  L’endemà, les forces armades de Cuba li van entregar un fusell d’assalt en una cerimònia molt pública. El gest de Silvio exemplifica un sentiment antiimperialista profundament arrelat i orgullós a Cuba. I aquest sentiment inclou a molts que són bastant crítics amb la burocràcia, els seus mètodes i el creixent procés de restauració capitalista.

Però els companys amb els qui vaig parlar també van afegir: «Ara bé, si venen amb una proposta del tipus “nosaltres aixequem el bloqueig i vosaltres apliqueu reformes econòmiques”, la direcció estarà d’acord i, a més, la majoria de la població estarà a favor, tot i que això signifiqui el restabliment del capitalisme».

L’explicació que em van donar va ser: «La gent està esgotada, exhausta; la situació actual és insostenible: haver de cuinar amb carbó, disposar de només quatre hores d’electricitat cada 48 hores… I com resistirem? Quina altra opció tenim?». Em van dir: «Molta gent pensa que “qualsevol cosa seria millor que el que tenim”».

Aquest és un factor important a tenir en consideració. Una gran part de la població ha perdut tota la confiança en els dirigents, precisament perquè tot el que aquests han fet ha sortit malament.

L’impacte de les reformes procapitalistes…

Per tal de demostrar-ho, podríem remetre’ns a les directrius econòmiques del 2011, que van suscitar un ampli debat. La proposta consistia a fer concessions al mercat amb la finalitat «d’alliberar les forces productives». Res va canviar de forma substancial.

El restabliment de les relacions diplomàtiques per part d’Obama l’any 2014 va oferir un raig d’esperança que la situació milloraria, però aleshores va arribar Trump i va endurir brutalment el bloqueig. A això va seguir el cop dur de la pandèmia del COVID-19, que va tenir un impacte econòmic enorme en tallar una de les principals fonts de divises del país, el turisme, alhora que augmentava les despeses.

A això va seguir la unificació monetària del 2020, la qual va provocar una caiguda encara més gran del poder adquisitiu i un augment de la desigualtat social.

Quan Díaz-Canel va arribar al poder, comptava amb un cert capital polític. Se’l considerava algú proper al poble, una persona amb seny. Amb el pas del temps, ho ha perdut tot.

Els dirigents cubans, especialment els últims 15 anys, ho van apostar tot a les «reformes econòmiques» que suposadament havien «d’alliberar les forces productives». En altres paraules: van emprendre el camí de la restauració gradual del capitalisme, seguint el model xinès (o vietnamita). Les reformes procapitalistes es van presentar no com concessions necessàries davant el setge capitalista, sinó com una sortida progressista a la crisi que afrontava la revolució. Es va imposar la idea que la planificació estatal era el problema i que la competència de mercat i les empreses privades eren la solució.

…i una política internacional basada en la geopolítica

A l’àmbit internacional, la política dels dirigents cubans va consistir a donar suport als «governs progressistes» i defensar la «multipolaritat» com el camí a seguir. El tema central era la lluita «contra el neoliberalisme» (no contra el capitalisme), i la idea que les aliances amb Rússia i la Xina, així com la incorporació als BRICS, permetrien a Cuba sortir del seu aïllament. La crida per «dos, tres, molts Vietnams», realitzada pel Che Guevara l’any 1966, era un record llunyà.

La revolució mundial ni tan sols formava part del debat. Pitjor encara, quan va sorgir l’oportunitat a Veneçuela durant la revolució bolivariana, el consell dels dirigents cubans va ser: «no copieu el nostre model; cada revolució té el seu propi camí». Amb el pretext de «no exportem la revolució», no es van compartir les lliçons de la revolució cubana – que només mitjançant l’expropiació del capitalisme poden aconseguir-se les tasques democràtiques nacionals, la reforma agrària i la sobirania nacional –. Pitjor encara, van ser amagades i combatudes pels dirigents cubans.

Orlando Borrego, qui gaudia d’una enorme autoritat política i havia col·laborat amb el Che Guevara, va viatjar a Veneçuela per donar xerrades als treballadors en les quals afirmava que la «cogestió obrera» [una forma de control i gestió obrera] era «contrarrevolucionària» i s’havia de descartar.

El resultat? La revolució bolivariana, que havia estat un salvavides – econòmic, però també i sobretot polític (donat que Cuba ja no estava sola) –, no va culminar amb l’expropiació del capitalisme i, per tant, va fracassar i degenerar inevitablement. La conclusió definitiva d’aquest procés de contrarevolució termidoriana va tenir lloc el 3 de gener del 2026.

La idea que Veneçuela no havia d’aprendre les lliçons de la revolució cubana va conduir directament a un aïllament més gran del país.

Un cop els preus de les matèries primeres van desplomar-se després del 2014, els governs reformistes llatinoamericans també van caure, i els que existeixen encara avui dia tenen massa por per atrevir-se a defensar Cuba. Mèxic, Colòmbia i Brasil són països productors de petroli, però no han mogut un dit per subministrar a Cuba davant les amenaces dels Estats Units. Rússia i la Xina emeten comunicats, però a l’hora de la veritat el que defensen no és la revolució cubana, sinó els seus propis interessos capitalistes.

Fins i tot el seu suport a Cuba és condicional. Fa un parell d’anys, representants de l’Institut Stolypin de Rússia van viatjar a l’Havana per impulsar encara més l’avenç cap al capitalisme. La Xina i Rússia són països capitalistes. Tot i que puguin estar interessats a mantenir vincles amb un país situat a 90 milles del seu principal adversari, el seu interès certament no és defensar la revolució cubana.

Aquesta política econòmica de concessions cada cop més grans al mercat, i aquesta política exterior de suport al reformisme i a la geopolítica, es veu agreujada pel pes mort de la burocràcia. La repressió, més o menys oberta, del pensament crític allunya als elements més dinàmics i revolucionaris de la societat, especialment entre la joventut, que busca un camí alternatiu a l’esquerra.

Tots aquests factors (el bloqueig econòmic brutal i cada cop més fort i l’agressió imperialista, les polítiques de restauració capitalista, l’impacte de la pandèmia de la COVID-19) s’han combinat per generar un clima generalitzat de desesperança i desànim. Més d’un milió de cubans han emigrat, principalment entre la generació més jove. L’economia porta en recessió des del 2022.

I aquestes polítiques continuen, fins i tot en mig de l’atac de Trump. A principis de març, a un professor d’arquitectura de la Universitat Tecnològica de l’Havana (CUAJE) no li van renovar el contracte per haver expressat crítiques cap a les polítiques de la burocràcia a les xarxes socials. Alhora, el govern cubà acaba d’anunciar l’obertura de l’atenció a les persones grans al sector privat.

Les conquestes materials de la revolució en els àmbits de l’educació, la sanitat i l’habitatge s’han vist greument escurçades. Alhora, els mals del capitalisme, que es manifesten en forma d’una creixent diferenciació social, ja són presents.

La generació que va dirigir la revolució del 1959 ha desaparegut gairebé per complet. Els fills i nets d’aquells dirigents no posseeixen cap de les seves qualitats. Molts d’ells es dediquen als negocis privats, i els pitjors presumeixen de forma obscena de la seva riquesa i privilegis recentment adquirits a les xarxes socials.

Molts d’ells, com va explicar Trotski a La revolució traïda, es plantegen com passar de ser funcionaris de l’estat i gestors dels sectors estatals de l’economia a convertir-se en propietaris capitalistes de les mateixes empreses.

Les tasques dels comunistes revolucionaris

El perill al qual s’enfronta la revolució cubana és greu i imminent. El nostre deure com a comunistes revolucionaris de tot el món és defensar Cuba. No només estem defensant un petit país sobirà davant l’agressió criminal de la potència imperialista més poderosa i reaccionària del món, sinó que també estem defensant a un país que ha abolit el capitalisme. L’economia planificada s’ha vist greument debilitada – pel bloqueig estatunidenc, per la burocràcia i per les reformes favorables al mercat –, però continua existint.

La reinstauració del capitalisme a Cuba suposaria una brutal submissió del país a l’imperialisme estatunidenc, un retorn a l’època de l’Esmena Platt – que va ratificar el domini dels Estats Units sobre l’illa – i un col·lapse massiu del nivell de vida de la majoria dels cubans, mentre la riquesa es concentraria en mans d’una petita minoria.

Hem de mobilitzar al moviment obrer mundial contra el bloqueig petrolier de Trump, amb totes les forces al nostre abast.

Alhora, és important analitzar com hem arribat a aquesta situació.

Tota la història de la revolució cubana demostra la impossibilitat de construir el socialisme en un únic país. Només en els períodes en els quals va estar vinculada a la Unió Soviètica (malgrat l’impacte polític negatiu que va tenir en el procés de burocratització) i, posteriorment, a la revolució bolivariana, Cuba va poder disposar d’una mica d’espai per respirar.

La política de reformes de mercat capitalistes i de gestió burocràtica a l’àmbit nacional, combinada amb la geopolítica i la «multipolaritat» en política internacional, no només és incapaç de defensar la revolució cubana, sinó que resulta perjudicial i contribueix a la seva destrucció. Cal oposar-se a ella mitjançant una lluita per les formes més amples de control obrer i democràcia a tots els nivells, tant a l’estat com a l’economia; així com mitjançant una autèntica política d’internacionalisme proletari, la lluita per la revolució mundial.

Per la nostra part, com a comunistes revolucionaris fora de Cuba, aportarem les nostres opinions com a camarades a aquest debat necessari que ja està en marxa.

La nostra tasca principal és accelerar la construcció de l’eina revolucionària capaç de portar a la nostra classe al poder, a un país o altre, perquè, en última instància, l’única manera eficaç de defensar la revolució Cubana és… la revolució mundial.

Per conèixer millor la història de la revolució cubana i el context del bloqueig actual de Cuba, també podeu escoltar l’últim episodi d’El Fantasma del Comunismo, el pòdcast en castellà de la Internacional Comunista Revolucionària.