L’aposta massiva de Trump contra l’Iran s’està convertint en un error de càlcul catastròfic

Embriagat per l’èxit a Veneçuela, Trump va pensar que es podrien utilitzar els mateixos mètodes per obligar l’Iran a sotmetre’s. O bé una força naval amenaçadora envoltant el país portaria a la capitulació, o bé un atac de decapitació ràpid i precís provocaria un canvi de règim mitjançant l’aparició d’un nou lideratge disposat a complir les demandes dels imperialistes (una “Delcy a Teheran”, com deien alguns).

Això va ser un error de càlcul molt gran. Probablement, Trump es va creure les seves pròpies fanfarronades, malgrat les advertències dels planificadors militars. “Per què no han capitulat?”, es preguntava, abans de llançar una onada de destrucció sobre l’Iran.

En el seu discurs de dissabte, va predir una guerra de tres dies en què l’alta cúpula de dirigents de l’Iran seria eliminada, fet que portaria sectors del règim a acceptar les condicions de l’imperialisme nord-americà. Si això fallava, una insurrecció popular generaria un règim prooccidental.

La cúpula va ser decapitada, però això no va portar a la capitulació ni hi va haver una insurrecció popular. Ambdues coses s’haurien pogut preveure. El règim entén que aquesta és una lluita existencial. No confien en els EUA en les negociacions -per bones raons- i s’havien preparat per a la guerra. També s’havien preparat per a un atac de decapitació. S’havia activat un protocol de “Defensa en Mosaic Descentralitzada”, que donava una àmplia autonomia operativa a les unitats locals, inclosa la capacitat de llançar atacs amb míssils balístics, perquè l’exèrcit pogués continuar lluitant en cas de pèrdua parcial o total de les capacitats de comandament i control.

Els EUA i Israel tenen un poder militar massiu. Poden bombardejar l’Iran sense treva. Poden causar danys massius. A més de matar el Líder Suprem i gran part de la resta de la cúpula dirigent del país, han inhabilitat sobre manera la defensa aèria, han colpejat alguns llançadors de míssils, han malmès greument la marina iraniana, etc. Però, poden obligar l’Iran a sotmetre’s? Això és una qüestió ben diferent.

 

L’Iran fa pagar un preu altíssim

Tal com havia advertit, l’Iran va decidir prendre represàlies contra objectius en tots els països de la regió, especialment els països del Golf, inclosa l’Aràbia Saudita, així com Israel. Han colpejat tant instal·lacions militars (bases i radars dels EUA), com infraestructures (ports, aeroports), especialment en zones econòmiques clau (refineries de petroli, instal·lacions de gas, centres de dades).

L’objectiu és evident. En primer lloc, pretenen infligir el màxim dany a aquests aliats dels EUA fins al punt que pressionin Washington per posar fi a l’atac contra l’Iran, o fins i tot que es reconsiderin si acollir bases militars nord-americanes al seu territori val realment la pena pel cost que suposa.

Les economies d’aquests països es basen en l’estabilitat i la pau, que garanteixen la inversió estrangera, els centres logístics de transport, el turisme i les exportacions d’energia. Tot això està ara en perill. El tancament de l’estret d’Ormuz és un cop massiu per a l’Aràbia Saudita, Bahrain, Qatar, Dubai i els EAU.

Més enllà d’això, però, el tancament de l’estret d’Ormuz té com a objectiu fer pagar un preu econòmic massiu als nord-americans per la seva agressió. El 25% del petroli mundial transportat per mar passa per l’estret, així com el 20% del gas natural liquat del món. A més a més, l’Iran ha colpejat la planta de gas natural liquat (LNG) més gran del món a Qatar, forçant-ne el tancament. També ha estat atacada la refineria de petroli més gran del món a l’Aràbia Saudita. Mentrestant, ha començat l’aturada total de la producció de petroli iraquià.

Això ja té un gran impacte en els preus del petroli i el gas a escala global, mentre que les borses estan caient a tot arreu.

L’Àsia és especialment afectada. Mentre que la Xina ha acumulat grans reserves de petroli i és pràcticament independent des del punt de vista energètic, països com Corea del Sud, el Japó i Taiwan depenen gairebé exclusivament del petroli de l’Orient Mitjà. Els preus de les accions al KOSPI de Corea del Sud han caigut més d’un 18%, incloent-hi una caiguda de record del 12% en un únic dia aquest dimarts.

Però potser la crisi més gran de totes es veurà per a Europa. Els preus del gas a Europa s’han disparat per sobre dels nivells de l’inici de la guerra d’Ucraïna el febrer del 2022. El preu del gas de referència a Europa, el TTF holandès, gairebé s’ha duplicat, passant de poc més de 30€ per megawatt hora, a més de 60 €.

 

Una guerra de desgast

Després del xoc inicial, això s’ha convertit en una guerra de desgast entre els míssils i els drons de l’Iran i els sistemes d’intercepció dels Estats Units. Després de l’experiència de la

“Guerra dels 12 dies” de l’any passat, l’Iran n’és plenament conscient.

Després del xoc inicial, això s’ha convertit en una guerra de desgast / Imatge: domini públic

Hi ha un subministrament limitat dels caríssims míssils utilitzats en els sistemes de defensa aèria, mentre que l’Iran posseeix una gran quantitat de míssils de diferents tipus i un subministrament gairebé il·limitat de drons de combat molt barats. Un dron d’atac Shahed pot costar només 20.000 dòlars, mentre que un míssil Patriot té un preu de més de 4 milions de dòlars. Aquesta disparitat d’1 a 200 ha portat un expert a assenyalar que és semblant a “llançar Ferraris per aturar bicicletes”.

L’Iran no ha perdut la capacitat de disparar míssils, però sembla que segueix una política de conservar-los, mentre dispara quantitats massives de drons que són molt més difícils d’interceptar i que encara són capaços de causar danys. De vegades, els míssils van acompanyats d’un eixam de drons, sobrecarregant la capacitat dels sistemes de defensa aèria per fixar objectius de manera eficaç.

Els estats del Golf ja es queixen de l’esgotament de les seves reserves i estan indignats perquè els EUA no es mostren gaire disposats a subministrar-ne de noves.

En paraules de Suleiman Al-Aqili, un analista polític saudita, en una entrevista a Al Jazeera: “Amèrica ens ha abandonat i ha centrat els seus sistemes de defensa a protegir Israel, deixant els estats del Golf que acullen les seves bases militars a la mercè dels míssils i els drons iranians”.

Aquest és precisament el quid de la qüestió. En llançar atacs contra tots els aliats dels EUA alhora, els iranians els diuen: “mireu, els Estats Units no us poden defensar”.

“Les reserves de municions dels Estats Units, en els graus mitjà i mitjà-alt, mai han estat tan elevades ni en millor estat”, va publicar Trump amb ràbia a Truth Social. “Tal com se m’ha comunicat avui, tenim un subministrament pràcticament il·limitat d’aquestes armes”. El fet que senti la necessitat de fer unes afirmacions tan estrambòtiques et diu fins a quin punt està preocupat. Els fets contradiuen la fanfarronada de Trump, i els EUA fins i tot estan debatent el trasllat de sistemes Patriot i THAAD des de Corea del Sud cap a l’Orient Mitjà.

És evident que, havent fracassat en l’intent de derrocar el règim, l’administració Trump es troba en ple desordre i sense cap “via de sortida”. Aquesta és la raó principal del caos en el missatge de l’administració Trump. Un dia, es tracta d’una campanya de tres dies; l’endemà, d’una guerra eterna. El següent, no hi haurà tropes sobre el terreny; l’altre, no es descarta. Un dia, “ells volen negociar”; l’endemà, “no volem parlar amb ell”. Un altre dia, Marco Rubio afirma que els EUA van atacar perquè els israelians estaven a punt d’actuar pel seu compte; l’endemà, nega haver dit res semblant. Un dia, l’operació va de canvi de règim; l’endemà, de degradar la capacitat de míssils iraniana.

Aquesta ja és una guerra molt impopular a casa. El 59% s’hi oposa. Ara mateix està creant esquerdes massives dins la coalició i la base del moviment MAGA. Això es podria gestionar si fos una campanya curta amb una victòria decisiva. Però aquesta opció està descartada.

Un dels motius pels quals Trump es va llançar a aquesta aventura va ser, precisament, per apuntalar uns índexs de popularitat que s’enfonsaven al seu país. A mesura que el conflicte s’allargui i comenci a afectar l’economia a través de l’augment dels preus de l’energia, es convertirà en un malson per a ell.

 

La impotència europea

La guerra també ha revelat la impotència de les potències europees, atrapades en un desordre patètic. No van ser consultades ni informades. El ministre de Defensa italià fins i tot estava de vacances a Dubai en aquell moment! Tot i això, Trump ha exigit la seva col·laboració i l’ús de les bases militars europees.

Starmer encarna perfectament la seva tessitura: primer, es va negar a permetre l’ús de les bases del Regne Unit utilitzant l’excusa de la “legalitat” de l’atac, tot i que amb un ull posat en el seu electorat i en els seus diputats de base. Després, en menys de 24 hores, va canviar d’opinió radicalment. Ara, afirma que el Regne Unit no està implicat en l’atac a l’Iran, sinó només en la defensa dels seus aliats a la regió, que són atacats per l’Iran. Però, sens dubte, l’Iran només està prenent represàlies perquè els EUA i Israel l’han atacat prèviament!

Com s’ha esmentat anteriorment, la guerra ha tingut un impacte massiu en els preus del gas a l’engròs a Europa; un continent que, sobre manera, es va deslligar de les importacions barates de gas rus -que representaven el 50% del seu subministrament abans del 2022- i va augmentar les compres de gas dels EUA, molt més car. Just quan semblava que la inflació començava a minvar una mica, ha arribat un nou xoc que pagaran les famílies de classe treballadora i que provocarà una represa de la lluita de classes per defensar el poder adquisitiu dels salaris.

Hi ha un fort element de postureig en l’actitud de Sánchez / Imatge: Unió Europea, Wikimedia Commons

La posició de Pedro Sánchez mereix un comentari a part. S’ha negat rotundament a permetre l’ús de les bases militars de gestió conjunta a Espanya per a l’atac contra l’Iran, fet que ha portat Trump a amenaçar amb el “tall de tot el comerç amb Espanya”. Hi ha un fort element de postureig en l’actitud de Sánchez. El seu govern és feble i depèn d’una coalició molt precària de partits que li donen suport des de dins i des de fora. Ell sap que l’imperialisme nord-americà és extremadament impopular entre el seu electorat.

La base de la seva posició és la mateixa que la dels seus socis europeus. És a dir, qüestiona la legalitat o il·legalitat de l’atac dels EUA. Però cal dir que ell és l’únic que realment ha pres mesures concretes a conseqüència d’això.

Continuem sent profundament escèptics sobre les implicacions pràctiques del desafiament de Sánchez. La seva trajectòria pel que fa a Gaza no és bona. Primer, va dir que Espanya estava bloquejant la venda d’armes a Israel, però després els periodistes van descobrir que només es tractava de no concedir noves llicències d’exportació. Més tard, sota una pressió massiva de l’opinió pública, va declarar un embargament real de la venda d’armes a Israel… però Espanya va continuar sent el principal importador europeu d’armes israelianes, finançant així la seva maquinària de guerra genocida.

Encara que Sánchez ha prohibit als EUA l’ús de les seves bases militars a Espanya per a l’atac contra l’Iran, aquesta decisió no ha entrat en vigor fins aquest dissabte. Els Estats Units van poder utilitzar les bases amb total eficàcia pel desplegament previ a l’atac. Era això legal segons el dret internacional? Es pensava Sánchez que només anaven a l’Orient Mitjà a fer un tomb?

Ara, el govern espanyol ha anunciat que enviarà ajuda militar per a la defensa de Xipre. A la pràctica, per tant, Espanya formarà part de l’agressió militar imperialista contra l’Iran.

 

Els kurds

Washington s’afanya a improvisar una estratègia de continuïtat després del fracàs de la seva salva inicial. Hi ha rumors creixents d’una incursió armada kurda a l’Iran. Sens dubte, hi ha un fort component de desitjos il·lusoris i de fanfarronada en tot plegat. Tanmateix, el Mossad, i més recentment la CIA i Trump, han estat intentant pressionar per aconseguir una extensió de la guerra en aquesta direcció.

Aquesta setmana, una nova aliança de sis grups kurds iranians que operen des de l’Iran ha anunciat que s’uneixen i han fet una crida a la deserció dins l’exèrcit iranià. Mentrestant, el mateix Trump ha mantingut una trucada amb els líders kurds iraquians de dretes Masoud Barzani i Bafel Talabani, a la regió kurda de l’Iraq, per intentar convèncer-los d’entrar a la guerra.

Malgrat ser uns titelles lleials de l’imperialisme nord-americà, es van mostrar poc entusiasmats, i és fàcil endevinar per què. Els iranians ja han bombat Erbil, i aviat es convertirien en blancs, no només de l’Iran, sinó també de les milícies afins a l’Iran dins de l’Iraq, i del govern turc, que és extremadament hostil a qualsevol separatisme kurd.

És cert que, si hi ha alguna part de l’Iran on és més probable que es produeixi una insurrecció armada contra el règim, aquesta és a les zones kurdes. Des del 2018, durant les repetides revoltes contra el règim iranià, les zones kurdes han estat a l’avantguarda. En moltes ocasions, els grups armats kurds fins i tot van aconseguir expulsar temporalment les forces de la República Islàmica.

Tanmateix, les masses kurdes sempre van negar les acusacions de la República Islàmica que tinguessin intencions separatistes. Els treballadors i els joves més avançats tenien l’instint sa que la força del moviment depenia de la seva unitat amb els seus germans i germanes de tot l’Iran que volien la caiguda del règim.

És evident, però, que el Mossad ha estat fomentant vincles amb grups armats que s’estan deixant manipular per l’imperialisme nord-americà i israelià.

Caldrà veure si tot plegat acabarà en quelcom o no, però ja es poden fer dues observacions.

Mai s’ha instaurat la llibertat ni la democràcia a través d’una agressió militar dels Estats Units / Imatge: domini públic

La primera és que els kurds no haurien de confiar en l’imperialisme nord-americà. El 1991, durant la primera guerra del Golf, George Bush pare va fer una crida als kurds (i als àrabs de les maresmes xiïtes) perquè s’aixequessin contra Saddam Hussein. Quan ho van fer, els EUA els van abandonar i van permetre que fossin massacrats. Desenes de milers de persones van ser assassinades. Més recentment, Washington va trair els kurds de Rojava un cop van deixar de ser útils. Les lliçons són clares. Els drets de les nacions oprimides són només xavalla en les maquinacions de les grans potències.

La segona és que l’objectiu final dels Estats Units no coincideix completament amb el d’Israel. Els EUA volen un règim submís a Teheran. Els mètodes que Trump va utilitzar per sotmetre Veneçuela s’haurien d’haver basat en les lliçons apreses del canvi de règim a l’Iraq i Líbia. A l’Iran, podria ser que estiguin caient precisament en l’escenari que volien evitar.

Fomentar una insurrecció armada kurda pot conduir a una desintegració del país molt caòtica i al seu descens cap a un malson similar al de Líbia. Això, però, li aniria bé a Israel, que vol la destrucció i el desmembrament de l’Iran i de qualsevol altre país de la regió que pugui fer de contrapès al seu poder.

Hem de ser clars. Mai s’ha instaurat la llibertat ni la democràcia a través d’una agressió militar dels Estats Units.

Imprudència

Com un gambler, Trump està llançant diners bons sobre els dolents, en un intent desesperat per redreçar la situació. Està creant una situació encara més catastròfica en la qual els interessos de l’imperialisme nord-americà patiran un cop devastador.

El bombardeig massiu de Teheran ha enfortit el suport al règim. L’assassinat de Khamenei l’ha convertit en un màrtir, alhora que ha obert la porta a un successor que podria desitjar realment desenvolupar armes nuclears. La manipulació temerària de la qüestió kurda amenaça d’arrossegar Turquia al conflicte, mentre submergeix l’Iraq en una nova guerra civil.

Han esclatat protestes que voregen la insurrecció a Bahrain. Les ambaixades dels EUA s’estan veient obligades a tancar a tota la regió. I l’economia mundial sencera està sent empesa cap a una caiguda en picat.

Tot això per a què?

Per a milions de persones és evident que es tracta d’una dominació imperialista. En la ment de moltíssima gent, tot plegat s’està connectant amb l’escàndol Epstein. Estem governats per una classe de milmilionaris, la “classe Epstein”, que no té cap escrúpol a l’hora de cometre qualsevol atrocitat contra la gent corrent, sigui a casa seva o a l’estranger. Això està preparant la desintegració del moviment MAGA i un gir massiu cap a l’esquerra als EUA i molt més enllà.

L’atrevida aposta de Trump d’atacar l’Iran pot resultar ser un factor clau en el desenllaç de tota la seva presidència.

Mai ha estat tan fàcil defensar l’argument que ens hem d’organitzar per derrocar la classe dels milmilionaris i el seu sistema capitalista imperialista, per tal que la humanitat pugui viure en pau a qualsevol lloc d’aquest planeta.

Nosaltres diem: mans fora de l’Iran! A baix l’imperialisme dels EUA i d’Israel!