LGBT: Alliberament i revolució

[Publicat originalment a marxist.com]

En els últims anys, la lluita contra l’opressió de gènere i la discriminació per motius d’orientació sexual s’ha convertit en moviments de masses en molts països. Hem estat testimonis de protestes a gran escala que expressaven la ira i la rebel·lió —acumulades durant anys i dècades— contra l’exasperant intromissió d’un sistema que no sols t’obliga a lluitar diàriament per a arribar a fi de mes, sinó que també s’arroga el dret a decidir el que pots o no pots fer en la teva vida privada, amb qui pots mantenir una relació, ja sigui sexual o d’un altre tipus, si pots criar a un fill, etc., i que relega a un gueto social i jurídic a qualsevol que s’aparti de les normes de l’anomenada “família tradicional”.

Amb les seves reivindicacions d’alliberament i la seva base de masses, aquestes protestes contenen en si mateixes un potencial revolucionari intrínsec. Al mateix temps, també existeix un intent conscient de reduir aquestes qüestions a un assumpte cultural i limitar els objectius del moviment a la lluita per petites concessions compatibles amb el funcionament normal (és a dir, opressiu) del capitalisme. Es dona molta cobertura a teories que, en aparença, semblen radicals, però que en la pràctica canalitzen la lluita del moviment LGBT per vies idealistes i existencialistes que acaben en un atzucac, quan el que realment es necessita és canviar les condicions materials.

És de vital importància per a la victòria del moviment LGBT que aquest adopti un enfocament de classe, unint la lluita contra l’opressió homòfoba i pels plens drets civils amb la lluita general per una vida digna, lliure d’opressió econòmica i social. És igualment important que el moviment obrer assumeixi la lluita LGBT, superant la divisió que ha existit històricament, en particular a causa de les direccions reformistes i estalinistes de l’esquerra.

om a revolucionaris, aquest objectiu és una part fonamental de la nostra activitat política, i aquest article s’ofereix com a base per a un debat teòric més profund sobre aquesta qüestió.

La discriminació i l’homofòbia avui dia

Avui dia, l’homosexualitat, o qualsevol altra orientació relacionada, continua sent oficialment il·legal en 72 països, amb penes que van des d’un mes fins a 15 anys de presó, passant per la cadena perpètua i fins i tot la pena de mort (en 8 països). En països com l’Aràbia Saudita, la pena de mort s’aplica mitjançant lapidació, mentre que en uns altres s’imposen formes de càstig corporal com les fuetades. El matrimoni entre persones del mateix sexe només està reconegut en 23 països i en altres 27 es reconeixen les unions civils. ¹

No obstant això, fins i tot quan existeixen formes de protecció jurídica, la discriminació oficial adopta múltiples formes. En diversos estats dels EUA, per exemple, existeixen “lleis contra la promoció de l’homosexualitat” que limiten comportaments específics o estableixen directrius sobre el tipus de moral sexual que ha d’ensenyar-se a les escoles i altres institucions públiques. Això resulta d’allò més familiar a Itàlia, on la dreta i l’Església catòlica han llançat croades contra la denominada “teoria [ideologia] de gènere” a les escoles italianes. Aquestes persones animen a l’extrema dreta a passar a l’acció, organitzant grups per a dur a terme atacs violents contra els homosexuals (així com contra immigrants i activistes d’esquerres). No és casualitat que un projecte de llei contra la incitació a l’odi homòfob i les circumstàncies agreujants porti tres anys acumulant pols en una comissió parlamentària. Encara que aquesta llei no va prou lluny, almenys garantiria un major grau de protecció. Evidentment, el projecte de llei de Minniti, que permetria l’expulsió dels immigrants que han sobreviscut a la travessia del Mediterrani amb vaixell, ocupa un lloc molt més destacat en la seva llista de prioritats!

A més de tot això, la discriminació impregna la vida quotidiana en els col·legis, en el lloc de treball i en l’habitatge, i es percep en la constant pressió ideològica i social que pesa sobre les persones LGBT. Segons un estudi realitzat pel ISTAT (Institut Nacional d’Estadística d’Itàlia) en 2011, a causa de la por a l’assetjament laboral o a l’acomiadament, només un de cada quatre treballadors homosexuals declara obertament la seva orientació sexual, una tendència que resulta especialment evident a les províncies. Segons una enquesta de la UE, el 68% dels ciutadans de la UE opina que existeix discriminació per motius d’orientació sexual. Segons una altra enquesta, a Itàlia només el 6% dels adolescents LGBT de secundària es mostren totalment oberts sobre la seva orientació sexual davant la comunitat en general, mentre que un altre 39% només ho fa parcialment dins d’un cercle més reduït d’amics; les mitjanes en altres països de la UE són similars. El fet que el 94% dels adolescents LGBT prefereixi ocultar la seva orientació sexual, parcial o totalment, diu molt de les dificultats personals que genera la discriminació social. Aquesta pressió no es limita a l’àmbit domèstic; de fet, la família és sovint el primer lloc on es troba la falta d’acceptació, i s’estén a tota mena de violència, des del confinament en la llar fins a les pallisses i les violacions “correctives”. No és rar llegir notícies d’adolescents que s’han “suïcidat per ser homosexuals”, el tràgic desenllaç final de la pressió psicològica generada en l’àmbit social i familiar.

Quina família tradicional?

Totes les campanyes homòfobes es basen en l’argument que l’homosexualitat és, en essència, “contrària a la naturalesa”. Les manifestacions més vulgars d’aquesta línia de pensament es donen en el fonamentalisme religiós, però l’argument també va ser present durant molt de temps en el món “científic”, la qual cosa confirma que la ciència està condicionada per la ideologia dominant. En psicologia, l’homosexualitat va ser considerada durant molt de temps com a patològica per la majoria de la comunitat científica, o almenys com una condició no fisiològica, fins i tot pels psicòlegs més progressistes. Tal va ser el cas de Freud, qui, encara que no fomentava la discriminació, la considerava una interrupció del desenvolupament sexual. Fins i tot Wilhelm Reich, en general partidari de l’alliberament sexual i que també tenia una visió materialista i revolucionària (almenys en la primera etapa de la seva vida), va definir l’homosexualitat com “la conseqüència d’un trastorn molt precoç en el desenvolupament de les funcions afectives i sexuals”. No va ser fins a 1973 quan l’APA (Associació Americana de Psiquiatria) va deixar de considerar l’homosexualitat com una patologia, i en 1986 va eliminar finalment la categoria de “homosexualitat egodistònica” (una suposada forma d’homosexualitat patològica, considerada una font d’estrès, en contraposició a l’homosexualitat egosintònica de base fisiològica), en reconeixement del fet que l’estrès psicològic era causat en realitat per les pressions socials que sofrien els homosexuals. Quatre anys més tard, el 17 de maig de 1990, l’Organització Mundial de la Salut va eliminar finalment l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals.

El fet que no hi hagi res anormal en les orientacions i comportaments no heterosexuals queda confirmat simplement per la seva àmplia presència al llarg de la història de la humanitat i a tot el món, un fet àmpliament documentat per estudis antropològics, històrics i literaris.² Existeixen registres de les anomenades “persones dos esperits” entre els nadius americans, homes que es vestien i es comportaven com a dones, i viceversa, i que sovint participaven en cerimònies religioses. És ben sabut que a Tebes, en el segle IV a. C., es va crear un batalló sagrat, format per 150 parelles de soldats homes, la invencibilitat dels quals en la batalla residia en el desig de cada soldat de protegir la seva pròpia parella i mostrar-se valent davant ella: cada soldat hauria posat tota la seva energia en cada batalla. També és àmpliament conegut que a Atenes i Roma les relacions homosexuals (entre homes) estaven reconegudes social i legalment. Dit això, tanmateix, seria erroni considerar aquests casos com a exemples de total llibertat en les relacions sexuals, tal com es veu en algunes interpretacions superficials, o buscar una “edat d’or de l’homosexualitat” anterior a la repressió actual.

A Atenes, les relacions homosexuals masculines regulades socialment en el període preurbà i en els primers anys després del naixement de la polis consistien en una relació pederàstica entre un ciutadà adult lliure (normalment major de 25 anys) i un adolescent lliure (d’entre 12 i 17 anys), l’objectiu dels quals era l’educació del jove de cara a l’edat adulta i a la condició de ciutadà. La relació sexual formava part d’aquesta relació educativa, heretada d’un ritu d’iniciació a l’edat adulta molt més antic, en el qual els rols estaven rígidament fixats: l’adult com a pretendent actiu i el jove com a submís i tímid, que només cedia quan es demostrava la serietat de les intencions del pretendent. Aquesta relació continuava fins que la part més jove aconseguia l’edat adulta, passant llavors per un període d’abstinència i assumint després un altre rol fins al matrimoni. No es permetien relacions amb esclaus —perquè aquestes no haurien tingut cap propòsit educatiu, ja que els esclaus no estaven destinats a convertir-se en ciutadans— ni (almenys en teoria) entre adults. Tals relacions eren comunes per a tots abans del matrimoni, i només en alguns casos continuaven després. Les dones, per part seva, vivien recloses en la llar i tenien prohibida la vida social, mentre que les relacions lèsbiques es consideraven de mal gust, encara que existien, especialment a les escoles destinades a l’educació de les joves (Safo era educadora) abans que acabessin recloses en la llar. Al llarg dels segles, la difusió de les relacions homosexuals masculines i l’afebliment de la divisió de rols van donar lloc a una certa estigmatització social.

A Roma, per contra, la sexualitat era una prova de la dominació masculina, per la qual cosa resultava inacceptable que un ciutadà lliure assumís un paper passiu (fins i tot a una edat primerenca). Les relacions homosexuals masculines es consideraven totalment legítimes sempre que la part submisa fos un esclau o un prostituto masculí: la Lex Scatinia (segle III o II a. C.) prohibia l’assetjament sexual a joves homes lliures i els impedia assumir un paper passiu amb homes adults, castigant aquest comportament amb multes. A poc a poc, durant el període de l’Imperi, a causa de la influència grega, es va estendre una relació anàloga a la pederàstia hel·lènica. I amb una desregulació gradual, es va generalitzar el comportament sexual passiu entre homes lliures, esclaus i prostitutos masculins, incloent-hi figures destacades com Juli Cèsar i Cèsar August. Posteriorment, no obstant això, a partir del segle IV d. C., les relacions homosexuals van començar a veure’s limitades per la llei, amb la pena de castració per als passius (342 d. C.), la mort en la foguera per als prostitutos masculins passius (390 d. C.), la pena de mort per a tots els homes passius (438 d. C.) i, finalment, per a totes les formes d’activitat homosexual (533 d. C.).

El sorgiment del cristianisme com a religió dominant va exercir un paper decisiu en la repressió de l’homosexualitat. L’Església va ser la primera a decretar que les relacions homosexuals eren “contràries a la naturalesa”, una idea que persisteix en la moral religiosa fins als nostres dies. Es tractava d’un concepte completament nou, ja que anteriorment fins i tot els qui s’oposaven a les relacions homosexuals no les condemnaven per ser contràries a la naturalesa, sinó que, en la seva majoria, pretenien reforçar el paper i l’estabilitat de la família en la societat, argumentant sovint que era necessari per al creixement demogràfic. Va ser Justinià qui va plantejar per primera vegada la idea del càstig diví per als homosexuals. Aquesta repressió de l’homosexualitat va anar de bracet del concepte cristià d’abstinència, segons el qual les relacions sexuals només són legítimes quan es mantenen amb l’objectiu de la procreació i, per tant, han de reprimir-se les relacions sexuals descontrolades i adúlteres (anteriorment, l’adulteri era socialment acceptat —per descomptat, només per als homes—).³

D’aquest breu repàs històric podem extreure algunes conclusions. En primer lloc, el comportament homosexual i bisexual sempre ha existit, com es desprèn de la pràctica social, però sobretot del fet que es van imposar limitacions a les relacions homosexuals no regulades (per exemple, entre ciutadans homes adults o entre dones, tant a Grècia com a Roma), és a dir, aquelles més pròximes a l’amor homosexual en el sentit modern, que han aparegut repetidament al llarg de la història.

En segon lloc, podem observar que en els diferents períodes històrics han existit diferents normes socials en matèria de sexualitat, un fet que demostra que no hi ha cap fonament per al concepte de “família tradicional”, i molt menys per a una família monógama tradicional amb vincles mutus de fidelitat, com s’insisteix avui dia. Aquest model només es va adoptar en el marc del cristianisme, i així i tot, únicament com un ideal. La realitat social de l’adulteri i la prostitució a la qual tenien accés els homes és molt diferent, i ha sofert innombrables transformacions, existint avui dia en moltes formes, depenent del context social i econòmic (n’hi ha prou amb pensar en la diferència entre l’antiga família extensa dels pagesos i la família mononuclear dels treballadors manuals o d’oficina d’avui dia).

En tercer i últim lloc, cal assenyalar que aquestes normes no eren en cap cas una expressió de llibertat sexual i emocional. Per a començar, els esclaus i les dones quedaven totalment exclosos, i només es consideraven legítimes unes certes formes de comportament, mentre que unes altres estaven prohibides; a més, almenys en el cas de Grècia, les relacions pederastes constituïen una institució social que no tenia en compte l’orientació sexual ni del ciutadà ni del jove implicat, qui podia haver-les viscut amb incomoditat.

Així doncs, per a concloure, tals lleis eren, en la pràctica, diferents formes de regulació de la vida emocional, domèstica i sexual, incloses mesures repressives quan s’infringia el comportament lícit, en les quals el que es considerava lícit depenia de l’estructura de la societat.

Així mateix, a la llum d’aquestes consideracions, podem afirmar que, en termes generals, la repressió dels comportaments no heterosexuals (homosexuals, bisexuals…) ha sorgit al llarg de la història de la humanitat amb diferents graus d’intensitat i amb diferents nivells de limitació, amb l’objectiu d’estabilitzar les relacions familiars, en particular per a garantir l’establiment i l’enfortiment de la família monógama.

Tal com va explicar Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat, i tal com han confirmat les conclusions clau de diversos estudis antropològics recents, la família no és una institució estable que hagi existit des de sempre. Durant l’etapa de caçadors-recol·lectors, quan la gestió de l’economia, l’alimentació i les eines, així com la criança dels fills, es duien a terme a nivell comunitari, les dones exercien un paper destacat i la societat era matrilineal. Va ser gràcies a la domesticació dels animals, a la revolució agrícola i a la concentració dels mitjans de producció en mans dels homes com es va originar l’opressió patriarcal —juntament amb la societat de classes— i com el matrimoni monógamo es va convertir en la base de la nova estructura familiar, l’objectiu principal de la qual era garantir la paternitat en l’herència. D’aquí sorgeix el sentit de propietat sobre l’esposa i els fills que segueix tan estès avui dia i que afecta les vides de milers de milions de persones.

És en aquest context on van sorgir l’opressió de les dones, la seva marginació dins de la societat i la repressió del seu comportament sexual, reduint-les a mers instruments de reproducció (la cura de la llar i dels fills), i on aquestes pràctiques es van convertir en una cosa estructural i es van arrelar històricament, juntament amb l’evolució de diverses estructures familiars i socials. Les actituds cap al comportament sexual que se surt de l’àmbit de la reproducció dins de la família monógama, d’altra banda, depenen de fins a quin punt es consideri que suposa una amenaça per a la família com a institució. L’amor homosexual entre dones ha estat objecte de diferents graus de repressió en diferents períodes de la història (només hem esmentat alguns anteriorment). Podem argumentar, no obstant això, que mentre la família monógama es consideri la pedra angular fonamental de la societat i l’únic model de comportament emocional i sexual legítim, serà impossible superar la discriminació social basada en les orientacions sexuals.

La lluita de classes i l’emancipació LGTB

La lluita contra la discriminació sexual està vinculada a la lluita contra la societat de classes en general per diverses raons. La primera, com ja hem explicat, és que només l’abolició de la societat de classes pot crear la base econòmica material i l’impuls cultural necessaris per a superar una situació en la qual la família monógama entre un home i una dona es considera l’única forma legítima com a unitat bàsica de la societat. En assumir socialment totes les tasques que avui s’assignen a l’àmbit de la família, i principalment a les dones (cuinar, netejar, criar als fills), i en permetre el lliure desenvolupament de les persones amb accés als millors recursos materials i culturals que la societat pugui proporcionar, serà possible facilitar un procés mitjançant el qual els vincles interpersonals i familiars s’alliberin gradualment de la necessitat material i responguin únicament a desitjos romàntics i sexuals, dissolent així les normes opressives i les discriminacions que existeixen en l’actualitat.

La segona raó és que la gran majoria de les persones LGBT són treballadors, joves, treballadors temporals o aturats que, a més de ser explotats en el lloc de treball i haver de preocupar-se per guanyar-se un sou, un lloc on viure, etc., també són oprimits per la seva pròpia identitat i orientació sexual. Unir les lluites contra aquestes dues injustícies és, per tant, el més natural, sobretot si tenim en compte que l’enemic és el mateix. A més, cal no oblidar que els prejudicis homòfobs també es fomenten per a dividir als treballadors —per exemple, per a fer creure als treballadors heterosexuals que, encara que puguin estar oprimits, continuen sent superiors a les persones gais (que satisfactori!), de la mateixa manera que s’alimenten els prejudicis racistes—. El paper que exerceix la dreta en aquest procés és evident.

Qui digui que cal separar els dos fronts de lluita està fent el joc a l’enemic. I, sovint, en el moviment LGBT, els qui promouen aquesta postura són persones adinerades que no sofreixen els problemes materials als quals s’enfronten els treballadors i els joves LGBT. De fet, limiten el moviment a reclamar petites concessions al Govern, sense armar massa escàndol i, sovint, sense aconseguir avanços substancials. Tal és el cas, per exemple, dels moviments “gai-friendly” de la dècada de 1950 (tant a Itàlia com a nivell internacional), que més tard van ser durament criticats pels moviments d’alliberament LGBT de les dècades de 1960 i 1970, els quals es van desenvolupar seguint línies revolucionàries sobre la base de les onades de lluita de classes d’aquells anys.

D’altra banda, cal assenyalar que gran part de la responsabilitat de la ruptura entre el moviment LGBT i el moviment obrer en la segona meitat del segle XX recau en la direcció dels partits comunistes, els qui, sobre la base de la degeneració estalinista, van adoptar postures obertament homòfobes. Aquestes postures només es van suavitzar en una etapa posterior, i llavors principalment per a adoptar una visió reformista de la lluita pels drets civils, d’acord amb el reformisme del seu programa polític.

No obstant això, no sempre va anar així. Encara que en els escrits de Marx i Engels no s’esmenta la qüestió homosexual, existeixen diverses declaracions de líders de l’antiga socialdemocràcia alemanya en les quals s’expressa oposició a qualsevol discriminació cap als homosexuals o a la penalització de l’homosexualitat en la legislació alemanya. No és casualitat que, quan Magnus Hirschfeld va fundar el Comitè Científic-Humanitari a la fi del segle XIX per a promoure l’abolició de l’article 175 del Codi Penal alemany —que tipificava com a delicte l’homosexualitat—, la seva petició, debatuda en el Parlament en 1898, només rebés el suport de la minoria del SPD en la cambra. La labor de Hirschfeld va continuar amb la creació de l’Institut de Recerca Sexual i la posterior organització del Primer Congrés per a la Reforma Sexual en 1921 (en el qual va participar un delegat soviètic). L’obra de Hirschfeld suposa el primer gran esforç de l’era moderna per despenalitzar l’homosexualitat basant-se en el debat científic. El propi Hirschfeld considerava que l’homosexualitat era un estat patològic —o, almenys, no fisiològic—, pel qual, no obstant això, no hi havia motiu per a imposar un càstig. No obstant això, l’article 175 no va ser derogat i el triomf del nazisme sobre el moviment obrer alemany va donar pas a un període de fosca reacció que va aixafar sense pietat a les persones homosexuals. L’Institut de Recerca Sexual va ser un dels primers edificis a ser assaltat el 6 de maig de 1933 per les joventuts nazis, que van cremar en la plaça tots els textos trobats a la biblioteca. Els nazis van endurir les penes decretades per l’article 175, la qual cosa va conduir a la detenció de 100.000 persones homosexuals, a 60.000 condemnes de presó, a l’internament en hospitals psiquiàtrics i a l’esterilització forçada. Les persones homosexuals es trobaven entre les enviades als camps de concentració, juntament amb jueus, socialistes i comunistes.

La situació de la homosexualitat després de la Revolució d’Octubre

La revolució bolxevic de 1917, en la qual els treballadors van prendre el poder per primera vegada en la història (amb l’excepció del breu període de la Comuna de París en 1871), va canviar la vida de milions de persones, no només en termes polítics i econòmics, sinó també pel que fa a la família. El govern soviètic va concedir a les dones els mateixos drets que als homes, va legalitzar el divorci i l’avortament, i va promoure el desenvolupament intensiu dels serveis socials, amb la finalitat d’establir les bases econòmiques per a l’alliberament de les obligacions familiars: guarderies, menjadors públics, bugaderies, centres de dia, cinemes, teatres, etc. Al mateix temps, amb l’abolició del codi penal tsarista, es va despenalitzar l’homosexualitat (mentre que, sota el tsar, es castigava amb severes penes de presó).

La postura del Partit Bolxevic era que el comportament sexual pertanyia a l’esfera privada i, com a tal, no havia de ser sancionat ni regulat, tret que perjudiqués a uns altres (per exemple, si implicava coacció o violència). En el debat científic rus, l’homosexualitat continuava considerant-se una malaltia —igual que en tots els altres països—, però aquesta opinió no donava lloc a cap discriminació. Entre els exemples concrets de l’actitud del Govern soviètic al respecte, cal citar la participació d’un delegat soviètic en el Congrés per a la Reforma Sexual de Hirschfeld, així com el nomenament de Georgy Chicherin, que era obertament gai, com a comissari d’afers exteriors en 1918. Una situació així, donat el context històric, no tenia parangó en cap altre lloc del món.

La família tradicional va començar a desintegrar-se a causa dels canvis socials: s’instava homes i dones a participar en la vida social i els joves s’alliberaven, almenys en part, de l’autoritat familiar tradicional i buscaven noves relacions socials (incloses les sentimentals i sexuals)⁴, especialment dins dels grups juvenils. No obstant això, molt aviat els canvis radicals que havia obert la revolució, fins i tot en les relacions familiars i sexuals, es topaven amb els problemes causats per l’aïllament i les dificultats econòmiques a les quals s’enfrontava la revolució. Els recursos materials eren massa limitats per a oferir una alternativa: sovint, els serveis públics eren de tan baixa qualitat que, per necessitat, es tendia a tornar a l’antiga estructura familiar. Al mateix temps, començava a produir-se la deformació burocràtica que va conduir a l’estalinisme, la qual cosa va suposar una ruptura amb els ideals de Lenin, Trotski i la Revolució d’Octubre.

Aquest fenomen va tenir dues conseqüències. D’una banda, donada la falta d’una base material per a desenvolupar les relacions familiars i afectives a un nivell social més avançat, la família tradicional va ressorgir; es necessitarien dècades per a superar això per complet, fins i tot en les millors condicions. D’altra banda, el règim estalinista veia en el retorn a la família i a la moral tradicional una font d’estabilitat per al règim, en particular un instrument per a reforçar la idea d’autoritat (començant per la del cap de família sobre els fills), que es promovia activament.

Trotski va escriure en La revolució traïda:

La rehabilitació triomfal de la família, que té lloc simultàniament —quina coincidència providencial!— amb la rehabilitació del ruble, es deu a la fallida material i cultural de l’Estat. En lloc de dir obertament: ‘Hem demostrat ser encara massa pobres i ignorants per a crear relacions socialistes entre els homes; els nostres fills i nets aconseguiran aquest objectiu’, els dirigents obliguen el poble a tornar a pegar els trossos de la família destrossada i, no sols això, sinó a considerar-la, sota amenaça de càstigs extrems, el nucli sagrat del socialisme triomfant. És difícil apreciar a simple vista l’abast d’aquesta retirada”. (La revolució traïda, capítol 7, “Família, joventut i cultura”, “Termidor en la família”).

Aquest procés també va modificar les actituds cap a l’homosexualitat. En lloc de secundar-se en el proletariat urbà, que havia superat els prejudicis contra els gais de forma més espontània, el règim es va recolzar en els sectors petitburgesos i a les regions subdesenvolupades de l’Orient Llunyà. En 1925, per exemple, a Turquestan, es va afegir una clàusula addicional al Codi Penal de la Unió Soviètica que establia penes per a l’homosexualitat. I en 1933-34 es va restablir la prohibició de les relacions homosexuals masculines, castigades amb penes de presó. En 1935 es va restringir severament el divorci; es va abolir el reconeixement de les unions lliures i, en 1936, l’avortament va tornar a ser il·legal. Si, per dir-ho amb paraules de Trotski, el “dogma de la família” s’havia convertit en la “pedra angular del socialisme triomfant”, l’homosexualitat, vista com una amenaça per a la família, s’havia convertit en un vici de la decadència burgesa. Aquesta postura homòfoba va contagiar posteriorment de manera profunda als partits comunistes (estalinistes) a nivell internacional, posant en perill el que hauria d’haver estat un moviment gai en desenvolupament natural, entrellaçat amb el propi moviment revolucionari.

De Stonewall a una pausa en el moviment

Després de la Segona Guerra Mundial, en un període de reflux generalitzat de la lluita de classes, van exercir un paper destacat aquells grups gais que, com s’ha explicat anteriorment, van intentar establir un diàleg i adoptar un enfocament conciliador amb els governs per a aconseguir alguns drets mínims, encara que amb escàs èxit. Després d’un període de reflux de les lluites socials i l’afebliment del moviment gai, aquest va ressorgir una vegada més (o, en un cert sentit, per primera vegada) com a moviment de masses en 1969 a Nova York, amb els disturbis de Stonewall. Durant la nit del 28 al 29 de juny, l’enèsima batuda policial en un bar gai (el Stonewall Inn) —considerada fins llavors una pràctica rutinària— es va topar per primera vegada amb una resistència massiva, que es va convertir en una batalla que es va prolongar durant dos dies i en la qual van participar mil persones.

La revolta de Stonewall va canviar el rostre i la naturalesa del moviment gai, que va deixar de limitar-se a petits cercles de científics o comitès i va trencar amb la idea de l’homosexualitat com una anomalia, per a expressar, en canvi, l’orgull per ella. Sota la influència de l’ona de lluita de classes de finals dels anys seixanta i els setanta, assistim a un important gir cap a l’esquerra dins del moviment, i sorgeixen petits grups que es defineixen com a revolucionaris, encara que tinguessin una base teòrica confusa i eclèctica.

Després dels successos de Stonewall, a principis de juliol de 1969, es va fundar als EUA el Front d’Alliberament Gai. Aquest va adoptar posicions anticapitalistes i “tercermundistes”, i es va pronunciar en suport de la lluita de les Panteres Negres. En diversos països es van crear organitzacions similars: el Front d’Alliberament Gai al Regne Unit en 1970, que arribaria a reunir a centenars d’activistes però que després es fragmentaria políticament; el Front Homosexual d’Acció Revolucionària (FHAR) a França; i el Moviment Homosexual d’Acció Revolucionària (MHAR) a Bèlgica.

A Itàlia, el 1971, es va fundar el Fronte Unitari Omosessuale Rivoluzionario Italià (FUORI, acrònim que significa “fora” en italià). Quant als altres grups, el seu número no era molt elevat: a penes un centenar d’activistes repartits en tres grups a Torí, Milà i Roma (amb grans diferències polítiques entre les tres ciutats). Inicialment, el seu periòdic es venia mensualment en els quioscos, amb una tirada de 8 000 exemplars.

El 5 d’abril de 1972, a la ciutat de Sant Rem, FUORI va organitzar la primera manifestació pública contra el Congrés Internacional de Sexologia, que tenia en el seu ordre del dia un debat sobre les causes de l’homosexualitat i les possibles teràpies curatives. Per a donar una idea del to del debat, una de les teràpies suggerides consistia a administrar descàrregues elèctriques lleugerament doloroses associades a imatges d’homes nus, però no de dones nues, mentre que una altra consistia a extirpar selectivament teixit cerebral.

Fora del congrés, desenes d’activistes es manifestaven cridant consignes com “Som normals! Som normals!” i sostenint pancartes en les quals es llegia “Psiquiatres, metéos els elèctrodes en els vostres propis cervells”. Dins de la sala de conferències, Angelo Pezzana, membre de FUORI, va prendre la paraula i va començar amb les famoses paraules “Soc homosexual i estic feliç de ser-ho”. La manifestació va marcar un punt d’inflexió en el moviment gai i una ruptura amb les organitzacions moderades a favor dels homosexuals.

Els intents d’establir vincles amb el moviment obrer van ser importants: en el primer número del periòdic, el comitè de redacció es va dirigir a “els companys revolucionaris [heterosexuals]” demanant-los que “fossin els primers a comprendre la realitat dels homosexuals”, atès que “la repressió sexual és el primer mètode, el més tortuós i el més perillós de subjugació de qualsevol sistema repressiu”. “Defensem”, continuaven els militants de FUORI, “la necessitat d’una revolució sexual, paral·lela i integrada en la revolució política que ja està en marxa en tots els països”.⁵

Ens trobem davant una organització políticament confusa i heterogènia, però que les condicions materials empenyen cap a la idea d’una transformació general de la societat. Si el moviment obrer hagués comptat amb una direcció marxista revolucionària, aquesta hauria pogut oferir una base teòrica concreta per a aquest canvi, combinada amb un programa revolucionari capaç d’unir la lluita contra l’explotació capitalista amb la lluita contra l’opressió homòfoba. Per contra, els líders reformistes i estalinistes van respondre amb una postura obertament hostil.

Unes setmanes després de la manifestació de Sant Rem, l’1 de maig de 1972, la secció de Roma de FUORI, juntament amb altres grups, va organitzar una manifestació en la plaça Camp de’ Fiori, “una celebració de l’alegria, contra el treball i a favor de l’alliberament sexual”. En un moment donat, va arribar un grup d’activistes de l’esquerra extraparlamentària que, “declarant-se membres de Potere Operaio [Poder Obrer, un grup d’extrema esquerra], mentre cridaven ‘Fora marietes de Camp de’ Fiori’, van començar a llançar galledes d’aigua als manifestants”.⁶

Quant al Partit Comunista Italià (PCI), que mai s’havia pronunciat oficialment sobre el tema, va publicar en 1974, en els números 3-4 de la revista Critica Marxista, un article de Luciano Gruppi en el qual s’exposaven les següents idees: “És precisament la relació que, segons nosaltres, ha d’establir-se entre la societat i la naturalesa la que ens indica fins a quin punt l’homosexualitat, per contra, trenca aquesta relació en contradir un instint fonamental de tot ésser viu: la continuïtat de l’espècie. L’homosexualitat, per tant, empobreix i modifica profundament la personalitat de l’home. Sovint nascuda de la solitud, també sol acabar en solitud”⁷. No fa falta comentar l’incòmodes que degueren sentir-se els treballadors i estudiants gais en participar activament en aquest partit. Va ser l’assassinat de Pier Paolo Pasolini en 1975 el que va obrir un debat dins del partit, que va canviar la seva postura sobre l’homosexualitat a la fi de la dècada de 1970, just abans de l’inici del declivi de l’ona de lluita militant que havia escombrat Itàlia des de 1968, i tot això es va emmarcar en una política cada vegada més reformista del partit.

Així doncs, en lloc d’oferir una perspectiva de lluita política general als activistes del nou moviment gai, que podria haver superat l’eclecticisme polític general, aquests activistes van ser apartats pel moviment obrer i, per tant, van acabar prenent camins diferents. Des del punt de vista organitzatiu, en 1974 FUORI es va fusionar amb el Partit Radical —que en aquells anys s’inclinava cap a l’esquerra—, abandonant així definitivament la idea de qualsevol perspectiva revolucionària i limitant-se a lluitar pels drets civils dins dels límits de la societat burgesa. Algunes figures destacades de FUORI, entre elles Mario Mieli, van trencar amb el moviment per aquest motiu i es van orientar cap a l’esquerra extraparlamentària, lamentablement en un moment en el qual aquesta també estava a punt d’entrar en una crisi irreversible.

En el context de calma que va seguir a l’enorme ona de lluita de classes de la dècada de 1970, assistim a una fragmentació del moviment d’alliberament LGBT, que es retreu al nivell de les campanyes en favor del benestar social —especialment pel que fa a la qüestió de la sida en la dècada de 1980—, de la solidaritat contra la violència homòfoba i de la lluita per lleis contra la discriminació i, més tard, pel reconeixement dels drets civils. Així, d’una banda, es va produir un retorn a l’enfocament reformista i conciliador dels grups gais de la dècada de 1950, mentre que, per un altre, es va recolzar en els assoliments de la lluita de la dècada de 1970, que va declarar d’una vegada per sempre la naturalitat de ser homosexual, de l’orgull i de la dignitat. Tot això va obligar també a la comunitat científica a canviar el seu enfocament en els anys següents i a reconèixer la legitimitat del comportament homosexual, trencant així l’aïllament de la lluita pels drets dels gais. Sobre aquesta base, es va desenvolupar l’associació italiana Arci-gai, que va passar de comptar amb unes poques delegacions a principis de la dècada de 1980 a la seva actual xarxa d’àmbit nacional.

Noves teories o atzucacs?

Mentre que el declivi dels moviments en les dècades de 1980 i 1990 condueix a una desmobilització i a un retrocés en la lluita oberta, en el món acadèmic s’obre un debat, especialment entorn de la qüestió de la identitat de gènere, que dona lloc als denominats estudis queer o teoria queer. El terme es remunta a 1990. Un any abans, Judith Butler havia publicat El gènere en disputa, que es va convertir en un punt de referència per a posteriors desenvolupaments.

Encara que aquestes elaboracions mai van arribar a convertir-se en una teoria general, el punt central és la crítica a la idea que la identitat de gènere i el sexe biològic masculí/femení existeixin en la naturalesa, i que, per contra, són producte d’una societat heteronormativa, és a dir, una societat que estableix com a norma (i a través de les relacions de poder) una divisió binària basada en un “discurs” heterosexualizado. Aquest és la baula final d’una cadena de pensament que comença amb el separatisme feminista (contra la societat patriarcal, que enfronta a la dona contra l’home), passa pel separatisme lèsbic (la dona ja no ha d’afirmar-se perquè se la defineix com a dona en relació amb els homes: només una lesbiana en el sentit polític pot rebel·lar-se contra el domini ideològic masculí) i acaba en la teoria queer (qualsevol forma d’identitat de gènere és el resultat de la dominació ideològica patriarcal heterosexual, per la qual cosa totes han de rebutjar-se).

Ara bé, per als qui no poden expressar lliurement la seva pròpia identitat de gènere o la seva pròpia orientació sexual, aquestes teories poden semblar un rebuig radical de les imposicions socials i, per tant, resultar atractives. El problema és que, quan s’aprofundeix una mica més, resulten ser un atzucac per a qualsevol que intenti canviar realment les coses.

Segons Butler, la identitat de gènere no és natural, sinó que es crea “performativamente”, és a dir, a partir de la repetició d’actes determinats per normes i un “discurs” socialment establerts⁸. És aquesta identitat produïda artificialment la que, al seu torn, ens dona la idea que en la naturalesa existeixen dos sexes, el masculí i el femení. Aquesta teoria es manlleva de Foucault: “Per a Foucault, el cos no està ‘sexuat’ en cap sentit significatiu abans de la seva determinació dins d’un discurs a través del qual se li dota d’una ‘idea’ de sexe natural o essencial. El cos adquireix significat dins del discurs únicament en el context de les relacions de poder. La sexualitat és una organització històricament específica de poder, discurs, cossos i afectivitat. Com a tal, Foucault entén que la sexualitat produeix el ‘sexe’ com un concepte artificial que, en la pràctica, amplia i emmascara les relacions de poder responsables del seu gènesi”.⁹

Així doncs, “home” i “dona”, però també “heterosexual”, “gai”, “lesbiana” i “bisexual”, serien categories il·lusòries resultants d’aquest mecanisme, ja que, atès que els sexes biològics no existeixen, tampoc existeixen les orientacions sexuals.

Aquest és un exemple clàssic de com es pot prendre una veritat parcial, desconnectar-la de la realitat i convertir-la en l’alfa i l’omega d’un argument que no porta a cap part. Ningú qüestiona el fet que la consciència d’una persona estigui fortament influenciada pel context social en el qual es desenvolupa. No obstant això, partint d’aquesta premissa correcta, quin sentit té negar l’existència dels sexes masculí i femení, amb totes les seves diferències anatòmiques i biològiques? ¹⁰Això té una certa importància si passem, per exemple, del món de les hipòtesis acadèmiques a les teràpies mèdiques, o a l’embaràs i la lactància. A més, encara que afirmi que la meva consciència (i, per tant, la forma en què percebo la meva pròpia identitat de gènere) ve determinada per les condicions socials en les quals viu, potser això la fa menys real? No, reflecteix les meves condicions reals d’existència, tant naturals com socials, i evolucionarà amb l’evolució de la societat.

Però, sobretot: a la llum d’aquesta teoria, com puc lluitar per l’alliberament sexual? Dit de forma molt senzilla, no puc. Citant de nou a Butler: “Per tant, el poder no pot ser ni retirat ni rebutjat, sinó solo redistribuït. De fet, al meu entendre, l’enfocament normatiu de la pràctica gai i lèsbica hauria de centrar-se en la redistribució subversiva i paròdica del poder, més que en la fantasia impossible de la seva transcendència a gran escala”¹¹. És a dir, el millor que podem aconseguir és una paròdia creativa, una caricatura de les identitats de gènere, per a demostrar que no són entitats naturals, sinó, de fet, un producte. En fer-ho, vam demostrar que el gènere no existeix, i sorgeix llavors la possibilitat de “proliferar configuracions de gènere fora dels marcs restrictius de la dominació masculinista i l’heterosexualitat obligatòria”[/efn_note] Ibid.[/efn_note]. Això dona a llum al postmodernisme: puc veure l’opressió de gènere, però he abandonat l’anàlisi de classe de la societat, per la qual cosa ja no puc veure les causes d’aquesta opressió; llavors elevo l’opressió (o millor dit: un únic aspecte o un aspecte concret de l’opressió, el poder heterosexualizador) a una entitat metafísica de la qual tot depèn, i no tinc la més mínima idea de com enderrocar-la; l’única forma de subversió que em queda és caure en un subjectivisme en el qual nego la realitat i sostinc que cadascun pot inventar-se la seva pròpia realitat, sense canviar absolutament res fora de la meva pròpia consciència.

No és d’estranyar que la classe dominant no temi aquestes teories. Al mateix temps, és evident que aquestes mateixes teories han poc o res a oferir fora de l’àmbit del debat acadèmic. Tots aquells que tenen la necessitat urgent de lluitar pels seus propis drets en el món real farien millor a armar-se amb teories i formes de lluita més incisives.

Aquí val la pena examinar breument la idea de la interseccionalitat, que s’ha tornat molt popular últimament entre alguns sectors del moviment. Significa, més o menys, que en la societat existeixen diverses formes d’opressió (basades en el gènere, la raça, la classe, l’orientació sexual, etc.), i aquestes s’entrellacen i se solapen de manera transversal, d’aquí el caràcter transversal dels moviments i la possibilitat d’unir-los en coalicions.

La pròpia Butler destaca el fet que la necessitat d’afeblir la categoria universal de “dona” sorgeix de “les crítiques de dones que afirmen que la categoria de ‘dones’ és normativa i excloent, i que s’invoca sense que es tinguin en compte les dimensions no marcades del privilegi de classe i racial”¹². Exacte! De fet, l’opressió de gènere no és la mateixa per a la dona treballadora que per a la dona burgesa, i la lluita per l’alliberament de les dones, quan qüestiona els privilegis de la classe dominant, condueix a una divisió de caràcter de classe en la qual les dones burgeses es desmarquen, perquè han de defensar els seus privilegis materials de classe, fins i tot romanent subordinades als seus marits (burgesos) en l’àmbit domèstic.

Observem el mateix en el moviment LGBT quan entrem en l’àmbit de les lluites econòmiques (per l’habitatge, l’ocupació, la sanitat, etc.), que és el que dona concreció als drets civils. Això simplement ens indica que la contradicció fonamental de la societat, la contradicció de classe, és la que determina el marc en el qual lluitem i que només avançant en la lluita de classes fins al derrocament del capitalisme podem oferir una perspectiva de victòria als moviments que lluiten contra les múltiples formes d’opressió presents en la societat.

Si abandonem la idea que la lluita de classes és l’eix central de tot, què ens queda? Ens queda un esforç constant —i incomplet— per construir coalicions entre diferents moviments (LGBT, antiracistes, ecologistes, etc.), amb composicions i equilibris variables, depenent de quin d’ells sigui el més fort en un moment donat. En la perspectiva postmoderna, aquest enfocament arriba fins i tot a redefinir la pròpia identitat dels participants: “Una coalició oberta, doncs, afirmarà identitats que s’institueixen i s’abandonen alternativament segons els fins que es persegueixin; serà un acoblament obert que permeti múltiples convergències i divergències sense obeir a un telos normatiu de tancament definicional”. Així doncs, fins i tot la meva identitat pot canviar en cada ocasió, segons la composició d’una reunió o el que en ella es decideixi! No és d’estranyar que la gent estigui confosa amb tot això…

No és d’estranyar que aquestes teories guanyessin terreny en un període de calma en la lluita de classes, quan faltava el principal punt de referència —la classe obrera— i aquesta no podia oferir una possibilitat real d’enderrocar el capitalisme i, amb ell, totes les formes d’opressió que crea o perpetua. El ressorgiment de la lluita de classes, com sempre, tindrà un efecte clarificador també en l’esfera ideològica.

Els drets civils durant la crisi del capitalisme

Des de l’any 2000 hem estat testimonis, en molts països, de l’aprovació de lleis contra la discriminació i a favor dels drets civils, des del matrimoni entre persones del mateix sexe fins a les unions civils. Aquests importants assoliments s’han aconseguit gràcies a la pressió constant per part de l’activisme gai i al creixent suport de la societat —fins i tot entre les persones heterosexuals— a la igualtat de drets. Avui dia, la bandera dels drets civils ha estat enarborada no sols per l’esquerra, sinó també per sectors de la classe capitalista i dels seus representants polítics: tenim el Dia Internacional contra la LGTBfobia promogut per la Unió Europea, veiem resolucions aprovades per les Nacions Unides sobre aquesta qüestió, etcètera.

No obstant això, no podem fer-nos il·lusions ni adoptar una postura ambigua davant res d’això. Aquests governs “liberals” i aquests sectors “il·lustrats” de la burgesia són els mateixos que donen suport a dictadures en diverses parts del món on es penja o decapita a gais i lesbianes. Així, veiem com el Govern dels EUA —tant baix Trump com sota Obama— subministra armes a l’Aràbia Saudita. El mateix ocorre amb totes les grans potències europees que, al mateix temps que legalitzen el matrimoni homosexual, fan costat al règim d’Al-Sisi a Egipte, el qual, a més de totes les detencions, assassinats i tortures d’opositors polítics, també ha deslligat una dura repressió contra els gais. Aquesta hipocresia pot utilitzar-se amb finalitats reaccionaris, i la defensa dels drets de les persones LGBT pot convertir-se en un pretext per a donar suport a polítiques imperialistes. Aquest és clarament el cas quan se’ns diu que Israel és el país d’Orient Mitjà amb la legislació més avançada en matèria de drets LGBT. Potser això autoritza a Israel a massacrar, bombardejar i imposar embargaments als palestins, les administracions dels quals es preocupen menys per la legislació sobre drets civils? Als Països Baixos, el Govern utilitza la defensa dels drets LGBT per a limitar l’anomenada immigració “homòfoba”, arribant fins i tot a realitzar exàmens d’accés en les ambaixades neerlandeses de tot el món. Si perdem de vista el panorama general, i sobretot si abandonem la perspectiva de classe, podem acabar molt ràpidament en el bàndol de la reacció, com han fet alguns grups defensors dels drets LGBT, més preocupats per conquistar llocs de poder i més que disposats a fer els ulls grossos davant el que fan els governs aliats.¹³

Des d’un punt de vista burgès, fer concessions en matèria de drets civils té un objectiu tant econòmic com polític. Econòmicament, les persones LGBT són simplement un segment de mercat, per la qual cosa un perfil empresarial favorable als gais pot atreure clients. A Ikea no li suposa cap problema incloure fotos de parelles masculines en el seu catàleg, sempre que tinguin diners per a comprar la cuina. De la mateixa manera, no té cap problema a incloure a pares divorciats en la seva publicitat, sempre que disposin dels diners necessaris per a comprar exactament els mateixos mobles per a les dues habitacions del nen, de manera que siguin idèntiques en totes dues llars. Els gais desocupats, per contra, han de conformar-se amb el fet que, a l’efecte del món de la publicitat, no existeixen, igual que tampoc existeixen els desocupats heterosexuals.

En l’àmbit polític, no obstant això, un sector de la classe dominant està tractant de desactivar un focus de possible conflicte social, incorporant el que pot assimilar-se al sistema i buscant el suport dels líders moderats del moviment LGBT, al mateix temps que promou polítiques d’austeritat draconianes, xenòfobes i contràries als interessos dels treballadors, així com retallades en serveis clau.

Així veiem com, davant una crisi de la família i a causa de la pressió des de baix, una ala de la classe dominant ha acceptat el reconeixement legal de les parelles homosexuals, a la vegada que empeny a les persones homosexuals de tornada al paper fonamental de la família en la societat capitalista i al suport a la perspectiva ideològica de la burgesia. D’aquí la promoció del matrimoni homosexual, que, no obstant això, ha d’adaptar-se al model de la família monógama. Això condueix, en alguns casos, a una reproducció dels rols de gènere masculí/femení dins de la parella gai, inclosa la divisió de les tasques domèstiques i tots els valors burgesos tradicionals.

Significa això que subestimem la qüestió dels drets civils? En absolut! Lluitem pel ple reconeixement i l’aplicació dels drets civils, és a dir, per la plena igualtat dels drets familiars i individuals, independentment del gènere i l’orientació sexual. Això inclou el dret al matrimoni i a l’adopció (que també ha d’aplicar-se a les persones solteres) i a l’adopció dels fills del cònjuge (és a dir, el dret a adoptar al fill de la parella), també per a les parelles homosexuals.

No obstant això, no hem de perdre de vista el panorama general ni oblidar de quin costat de la barricada ens trobem en la lluita de classes.

Per això, entre els drets que defensem no incloem la legalització de la gestació subrogada, a la qual ens oposem, ja que sota el capitalisme implica necessàriament la creació d’un mercat de dones que, per necessitat econòmica, venen els seus cossos i se sotmeten a experiències altament traumàtiques, com passar per un embaràs i que després els separin del nounat, amb totes les conseqüències físiques i psicològiques que això comporta. No dubtem que hi hagi casos en els quals això es faci de manera voluntària, a mode de “regal”, però la realitat social predominant és molt diferent d’aquesta, i no podem acceptar-la.

També hem de destacar el fet que el desig de tenir descendència biològica, o la idea que el vincle emocional amb un nen està necessàriament lligat a la paternitat biològica, ens ha estat inculcat per la necessitat de transmetre la propietat a través de la família monògama, que no existia abans del sorgiment de la propietat privada:

“‘Vosaltres, els blancs’ —li va dir un nadiu americà a un missioner—, ‘només voleu als vostres propis fills’. Nosaltres estimem als nens del clan. Pertanyen a tot el poble i nosaltres els cuidem. Són os del nostre os i carn de la nostra carn. Tots som pares i mares per a ells. Els blancs són salvatges; no estimen als seus fills. Si els nens queden orfes, cal pagar a algú perquè els cuidi. No sabem res d’idees tan bàrbares”.¹⁴

Revolució i alliberament

Lluitem pel reconeixement de tots els drets civils, i els acollim amb entusiasme quan es concedeixen, fins i tot sota el capitalisme. Però també hem de ser conscients que, en qualsevol moment, la intensificació de la lluita de classes pot empènyer a la classe dominant a optar per un enfocament més reaccionari i, per tant, a retirar el que abans havia concedit. Recordem que els Clinton condueixen als Trump, i els Macron als Le Pen, tret que la lluita de classes els detingui. Cap conquesta té garantida la seva permanència mentre romanguem dins del sistema capitalista.

I quan s’han concedit aquests drets, l’objectiu és realment que s’exploti per igual als gais i als heterosexuals? De què em serveixen els drets civils si no tinc garantit un habitatge ni un treball, si el sistema sanitari està a la vora del col·lapse i no tinc diners per a pagar l’assistència mèdica per a mi i els meus sers estimats, si no tinc permís de residència? De què serveix el dret al matrimoni homosexual si haig de dedicar tot el meu temps i energia a un cap i acabo esgotat quan torno a casa?

Quan ens endinsem en els problemes de la vida quotidiana, s’obre una divisió de classes dins del moviment LGBT, perquè la vida quotidiana varia enormement en funció de la classe a la qual es pertanyi. Això va quedar clarament de manifest a Itàlia durant les mobilitzacions de 2016 en suport de les unions civils, on la base massiva del moviment, composta en la seva majoria per joves, treballadors temporals i estudiants, era molt més radical que la direcció (entre la qual es trobava Arci-gay), que veia les mobilitzacions merament com un mitjà per a recaptar suport per a la nova llei i, possiblement, per a exercir una mica de pressió sobre l’ala dreta del grup parlamentari del PD (Partit Democràtic). El que vam veure llavors va ser com el PD descartava l’adopció de fillastres i limitava l’abast de la reforma. La direcció del moviment va acceptar aquest compromís, però les bases van exigir reprendre les protestes.

Aquesta divisió entre els líders i la massa de manifestants ens va quedar clarament palesa quan vam intervenir en el moviment, cridant a una generalització de la lluita contra el Govern del PD per a incloure la lluita per l’ocupació, l’habitatge i el benestar social. La majoria dels manifestants va adoptar amb entusiasme les nostres consignes, mentre que els líders —a vegades el propi PD, que organitzava reunions per a demostrar el molt que li importaven els drets civils— miraven al seu voltant avergonyits, demanant a la gent que no exagerés. No podem delegar en aquestes persones la tasca de liderar la lluita pels nostres drets.

Vam veure places abarrotades on els qui exigien plens drets civils per a tots no eren només persones LGBT, sinó també molts heterosexuals, i també vam veure com la lluita pels drets civils es connectava immediatament amb la lluita per l’habitatge, l’ocupació i la sanitat. Aquesta unitat és la que pot conduir a la victòria. El que es necessita és que el moviment LGBT es desenvolupi segons criteris de classe, integrant-se plenament en el moviment obrer, i que el moviment obrer adopti un programa revolucionari.

Hem d’enderrocar el capitalisme, alliberar-nos de la classe dominant, fer-nos amb el control dels recursos productius i la riquesa, i utilitzar-los de forma planificada i harmoniosa, no per al benefici d’uns pocs, sinó per a satisfer les necessitats col·lectives de la societat. Les tasques domèstiques han de socialitzar-se; i la cura i l’educació dels nens han de ser d’alta qualitat. Tothom hauria de tenir dret a un habitatge; la jornada laboral hauria de reduir-se perquè tots disposin del temps i l’energia necessaris per a viure la seva vida.

Sobre aquesta base material podrem trencar amb la moralitat perpetuada per la burgesia pel que fa a l’estructura de la família i l’orientació sexual. Podrem llançar el patriarcat i la LGTBfobia a les escombraries de la història, i serem lliures de viure les nostres vides com desitgem; a més, tothom podrà expressar lliurement els seus propis sentiments sexuals i emocionals. Decidir com es farà això, de quina forma i quines relacions familiars tindrà la societat, és una tasca que correspon a les generacions futures.

1. Font: ILGA, Informe sobre l’homofòbia d’estat 2017.
2. Citem únicament com a argument suplementari la difusió del comportament homosexual en el regne animal, que posa en relleu la seva presència en la naturalesa, però no és concloent a causa de les diferències entre el comportament social i emocional humà i animal. Per citar només un dels últims estudis, publicat com a part de l’exposició “Against nature?” al Museu d’Història Natural d’Oslo, “l’homosexualitat […] s’ha reportat en més de 1500 espècies animals, i està ben documentada per a 500 d’elles, però la magnitud real és probablement molt més alta.”
3. Vegeu, entre els molts textos sobre això: Eva Cantarella, Bisexuality in the Ancient World, Yale University Press, 2002.
4. En aquest intent, i el seu fracàs, veure Wilhelm Reich, “La lluita per una “nova vida” a la Unió Soviètica, en La revolució sexual, 1936. Vegeu també Lev Trotski, Problemes de la vida quotidiana, i el capítol “Família, Joventut i Cultura” a la Revolució Traïda.
5. Cita de Gianni Rossi Barilli, Il movimento gay in Italia (“El moviment gai a Itàlia, no traduït a l’anglès). Feltrinelli, 1999, p. 51—52.
6. Ibid., pàgina 59.
7. Cita de Fabio Giovannini, Comunisti e diversi: il PCI e la questione omosessuale, (“Comunistes i els diversos: el PCI i la qüestió homosexual”, no traduït a l’anglès), Edizioni Dedalo, 1980, p. 72.
8. “En altres paraules, els actes i gestos, els desitjos articulats i promulgats creen la il·lusió d’un nucli de gènere interior i organitzatiu, una il·lusió mantinguda discursivament als efectes de la regulació de la sexualitat dins del marc obligatori de l’heterosexualitat reproductiva.” (Judith Butler, Gender Trouble, Routledge, 1990)
9. Ibid.
10. No és l’objectiu d’aquest article establir els orígens de la identitat de gènere. Des d’un punt de vista materialista, ens limitem aquí a afirmar que es desenvolupa necessàriament des d’una barreja d’elements naturals (físics i biològics), psicològics i socials.
11. Ibid.
12. Ibid.
13. Consulta els casos denunciats a: https://paper-bird.net/2016/11/02/selling-out-the-gays-and-Governity
14. M.F. Ashley Montagu, Marriage: Past and Present, a Debate Between Robert Briffault and Bronislaw Malinowski, Boston, Porter Sargent Publisher, 1956, p. 48.