L’OPA del BBVA al Banc Sabadell: contra els acomiadaments massius, expropiació sense indemnització

A la premsa burgesa, tant catalana com espanyola, s’ha estat parlant molt de la possible adquisició del Banc de Sabadell per part del banc BBVA. A continuació presentem la nostra posició comunista establint quins són els interessos de la classe obrera davant la possible adquisició.

Història del procés

Malgrat l’auge en la presència d’aquesta qüestió a les notícies, el procés de fusió fa temps que està sobre la taula. Va començar l’any 2020, quan el BBVA va vendre la seva filial estatunidenca, cosa que els deixava amb un excedent de capital prou gros (8.500 milions d’euros) per plantejar alguna mena d’adquisició. Les especulacions anaven vers el Banc de Sabadell. En un moment en el qual s’estava negociant la fusió entre CaixaBank i Bankia, que va acabar realitzant-se l’any 2021 i va crear la que en aquell moment era l’entitat bancaria més forta de l’estat, el BBVA no va voler quedar-se enrere, i va llançar una oferta de fusió al Sabadell. Malgrat tot, les negociacions, que van durar 11 dies, no van quallar per diferències substancials sobre el preu de l’entitat catalana.

Des d’aleshores, la qüestió va quedar paralitzada fins fa un any, quan el BBVA va tornar a llançar una OPA. La diferència aquesta vegada és que l’oferta d’adquisició és “hostil”: mentre la del 2020 comptava amb una negociació oberta dels directius del banc català, en aquesta ocasió la mateixa direcció s’hi oposa, i només procedirà si els accionistes del Sabadell accepten vendre les accions al preu que ofereixi el banc basc tot i l’oposició de la direcció. Des d’aleshores, la fusió ha passat 11 mesos sota l’escrutini de la Comissió Nacional de Mercats i Competència (CNMC), la qual va aprovar l’operació la primera setmana de maig. Això ha impulsat la compra a tornar a les portades dels diaris, procés que l’últim mes ha estat sobre la taula del govern.

El paper del Govern central i els límits del reformisme

El Govern central ha mostrat la seva oposició a l’oferta des del començament, citant preocupacions sobre l’efecte que això tindria sobre la competitivitat en el sector i el crèdit a la petita empresa, especialment la catalana. La CNMC va aprovar l’operació sobre la base d’un compromís del banc basc per mantenir les condicions dels productes i serveis financers sobre autònoms i pimes (petites i mitjanes empreses), especialment les condicions del crèdit, així com millors condicions en els serveis a particulars, evitant el tancament d’oficines en zones aïllades i creant un servei de comptes sense comissions i amb targeta de dèbit gratuïta (entre altres condicions) per a clients vulnerables dels dos bancs; però al PSOE li preocupa que la concentració de capital tingui aquests efectes nocius malgrat que el compromís i està mantenint l’oposició. Aquesta postura, en últim terme, té presents els efectes lesius dels grans monopolis del sector financer, considerant no només els elements empresarials esmentats, també l’efecte en els preus dels serveis i la pèrdua de llocs de treball.

Donats els potencials efectes de l’adquisició sobre els treballadors del sector, els quals corren el risc de patir milers d’acomiadaments, disminucions salarials i un empitjorament general de les condicions laborals, també ens oposem a l’OPA. Ara bé, sabem que el PSOE no té realment al cap els interessos de la classe treballadora, i que la seva posició més aviat està enfocada a equilibrar el capitalisme espanyol. Els interessos de fons del partit socialista es poden veure en el canvi de perspectiva que han realitzat en els últims anys respecte a aquestes operacions. Malgrat la seva postura actual, els processos de fusió monopolistes no van semblar un problema quan, durant la primera proposta de fusió de l’any 2020, el govern els va incentivar tant en el cas del BBVA com en el cas de CaixaBank i d’altres, fusions que van aprovar sense miraments minant els principis de la competitivitat que ara diuen defensar, ni tampoc els resultats pels treballadors que ara volen evitar: acomiadaments massius i control artificial sobre els preus dels serveis del sector financer.

El gir en la postura del PSOE respecte del 2020 no es deu realment a la defensa dels interessos de la classe treballadora ni de la petita empresa. En la fusió de Bankia amb CaixaBank, buscaven estabilitzar el sector i crear un banc europeu competitiu, en línia amb la posició política de la Comissió Europea, que vol grans bancs europeus capaços de competir en el mercat mundial. L’altra raó era que volien desempallegar-se del control públic de Bankia, rescatat el 2008 per un cost de 22.000 milions d’euros que encara no s’han recuperat. Com a partit integral del capitalisme espanyol, el PSOE defensa que la banca ha de ser privada. Quan és qüestionat per la necessitat d’una banca pública, contesta que no cal perquè l’ICO ja juga aquest paper. En realitat, només fa falta recordar que va ser Felipe González qui va començar el procés de privatització d’empreses públiques. Els dirigents del PSOE estan convençuts que el mercat, la propietat privada i els beneficis són la forma de producció humana més eficient. Avui, en canvi, miren d’estabilitzar-lo evitant els grans monopolis en el sector que puguin escapar encara més al control polític del govern i desequilibrar per complet el mercat espanyol.  Darrere d’aquests canvis de postura roman una mateixa política per part del PSOE: dècades de manteniment del règim capitalista a l’estat espanyol des de l’esquerra, política que ara es veu sotmesa a les tensions entre els interessos dels petits i grans burgesos catalans beneficiats pel crèdit del Sabadell i els de l’imperialisme europeu.

Ara bé, no hi ha res que faci més evident la postura del govern que la consulta: la controvèrsia que ha portat l’OPA a les notícies recentment és la consulta pública que el govern va llançar el 6 de maig i que, en un període 10 dies, pretenia recollir les consideracions de tothom que es vegi afectat per l’adquisició del banc català. Més específicament, el govern demana a la ciutadania si “consideren que existeixen criteris d’interès general diferents de la defensa de la competència que poden veure’s afectats per l’operació BBVA/Banc Sabadell”. Es tracta d’una mesura sense precedents. Els seus resultats no són vinculants, però ja els ha presentat el Ministeri d’Economia al Consell de Ministres, el qual ha de prendre l’última decisió. Per altra banda, mentre el PP la critica dient que no és “seriosa ni professional”, llançant motius tan buits i abstractes per oposar-se com què “un Govern ha de decidir”, cal prendre-la pel que és: presenta als grans banquers com monstres insaciables i es recolza correctament en els afectats, però aquesta no implica que el PSOE prioritzi els interessos de la classe obrera. El rearmament, que sí que afecta la classe obrera de totes les maneres possibles, que implica que els seus impostos vagin a armes en lloc de millors serveis públics, que conté l’aterridora perspectiva de què demà hagin de disparar-les contra altres treballadors al front i morir en les guerres que interessen als imperialistes, no té cap consulta ni ha estat votat a cap parlament. Això deixa ben clar quin és el lloc del proletariat sota el capitalisme i quin és el paper real del govern.

Si bé el PSOE s’ha mostrat preocupat pels llocs de treball, ha estat Sumar qui ho ha posat al centre de la qüestió. Des de la suposada ala esquerra del govern, la ministra Díaz, correctament, s’ha oposat citant preocupacions per l’acomiadament d’uns 5.000 treballadors si es consumés la fusió. Tanmateix, Díaz també es va oposar a la fusió de Bankia i CaixaBank i els més de 6.000 acomiadaments que suposaven l’operació, però com sabem tots no va abandonar el govern quan la fusió es va consumar i es van executar els acomiadaments. El paper de donar una capa de vernís d’esquerra al govern que va dur a terme Sumar fa quatre anys amenaça de repetir-se, representant tan sols una “oposició” per l’esquerra al govern que equival a paper mullat. Es van limitar a donar la imatge d’oposició, tal com estan fent ara amb el rearmament, en lloc de representar una oposició real de classe, fonamentada en la mobilització dels treballadors del sector i la pressió sobre els sindicats que hauria pogut portar a una vaga i frenar així la fusió. El reformisme de Sumar comparteix el mateix problema que el pla del PSOE malgrat les diferències en les declaracions a la premsa.

Davant d’aquest panorama, resta sobre les direccions dels sindicats del sector la preparació d’un pla de lluita contra la fusió. Només això pot jugar en el moment present un paper clau en frenar aquest procés i salvar els milers de llocs de treball que està en joc. En aquest sentit, CCOO i l’UGT, els sindicats principals del sector, han identificat correctament les conseqüències de la fusió i han transmès al Ministeri d’Economia la seva oposició. Aquests sindicats disposen de la capacitat organitzativa i del suport obrer necessari per dur a terme aquesta tasca. Només manca que aquesta oposició passi de les paraules a l’acció.

La millor manera d’obligar el govern a bloquejar l’OPA del BBVA és que els sindicats presentin un pla de lluita en tot el grup del Banc Sabadell, que inclogui assemblees i vagues escalonades que acabin confluint en una vaga en tot el sector bancari que incorpori, a més, la resta de reivindicacions sentides pels treballadors en matèria de drets i condicions laborals així com salaris.

Els paràsits del sector bancari

Mentre els servidors de la burgesia al govern exerceixen la mediació entre les diferents ales dels grans capitalistes del sector bancari involucrats en aquest procés d’adquisició, la classe obrera és conscient dels efectes d’aquests paràsits sobre les seves vides. Per poder resoldre les contradiccions econòmiques que es mouen sota la superfície i que clarament minen els nivells de vida de les masses, cal comprendre el paper concret del capital financer en la nostra societat.

Si bé s’ha parlat d’acomiadaments, la progressió del sector en els últims anys mostra que es tracta d’una tendència que transcendeix tot el que s’ha exposat. Amb la crisi del 2008, el capitalisme arreu del món va rebre un cop del qual no s’ha pogut recuperar encara. Des del 2008, en 12 anys s’ha acomiadat a més de 100.000 treballadors (un 37% del total empleat l’any 2008) i reduït fins a un 50% la xarxa d’oficines, procés que ha esdevingut abans que els efectes de la COVID ampliessin significativament aquestes dades trencant rècords l’any 2021 amb 19.000 acomiadaments. Però, el que és més important encara: aquests esdeveniments s’han donat en períodes de beneficis rècord que van arribar al seu màxim l’any passat, quan el sector financer va experimentar beneficis per valor superior als 30.000 milions d’euros, superant el rècord establert abans de la crisi del 2008.

Aquest procés és producte d’això que veiem ja fa temps a l’estat espanyol pel que fa a la banca: la concentració del capital financer en les entitats més grosses, en un grapat de mans molt petit que decideix el rumb del capital de tota la societat i, per tant, de la societat mateixa. Es tracta d’un procés monopolista propi de la competitivitat del lliure mercat, de la reproducció del capital i d’elevació del capitalisme a monopolis imperialistes. Davant d’aquest procés, el PSOE es vol oposar ara mateix a la concentració del capital amb el suport dels petits propietaris afectats per aquesta concentració, cosa que explica la consulta. Ara bé, els intents reformistes com el d’aturar aquesta OPA miren d’eliminar els pitjors efectes del capitalisme sense desfer-se d’ell, mirant de convertir-lo en un capitalisme “bo”. Però com són les lleis del sistema les que condueixen als grans monopolis, la tendència econòmica de la concentració del capital financer s’anirà consolidant malgrat tots els intents reformistes. El procés de monopolització és inherent al capitalisme, i no es pot aturar dins dels seus límits.

La necessitat ineludible de l’expropiació i de l’organització comunista

Els comunistes ens oposem a l’adquisició del banc en defensa dels llocs de treball que es veuen amenaçats per aquesta operació. Les condicions laborals del sector han empitjorat agudament des de la crisi del 2008, i la previsió pels treballadors del sector és de major austeritat i reducció dels llocs de treball. Els sindicats han de mobilitzar-se per mostrar la ferma oposició de la nostra classe a les conseqüències de l’adquisició pels treballadors del sector i lluitar per evitar-la.

Ara bé, s’acabi consumant o no l’adquisició, l’opressió dels bancs continuarà manifestant-se en tot el sector laboral, i més enllà: principalment a l’hora de comprar o llogar un pis, d’accedir a préstecs, en la seva influència política per a la defensa de la propietat privada, el finançament del militarisme, etc. L’especulació dels bancs amb tota mena d’actius econòmics, motivada únicament per l’acumulació bestial de grans quantitats de riquesa, situa als banquers com la pitjor casta de paràsits capitalistes. Les contradiccions entre els interessos d’aquests capitalistes i el conjunt de la resta de la societat no pot ser resolt harmonitzant els seus interessos amb els nostres. Cal exigir l’expropiació sense indemnització (a excepció de petits accionistes justificats) i sota control obrer del gran capital que controlen aquests monopolis per poder dedicar tots els seus recursos a satisfer les necessitats de la societat.

Però també som conscients que la mera expropiació del sector més parasitari de la burgesia no acaba amb el problema. Aquest ha arribat a donar-se perquè la riquesa produïda per tota la societat se l’apropia privadament el capitalista. Per aquesta raó, cal anar més enllà i construir una societat que no permeti l’apropiació privada de la riquesa produïda socialment. Aquestes mesures, però, no són possibles en últim terme sense l’acció revolucionària per part del proletariat dirigida a la destrucció de l’estat burgès que protegeix aquests interessos i l’establiment del socialisme, l’única forma de què els obrers controlin la riquesa que produeixen i la dirigeixin a cobrir les necessitats de tothom a través de la creació d’un sistema de crèdit central sota control obrer. Només la classe dels eterns perdedors sota els monopolis capitalistes, la gran majoria de la societat, pot i vol acabar amb aquest sistema podrit i enviar-lo al contenidor d’escombraries de la història.

A causa de l’absoluta evidència de l’avarícia dels banquers, juntament amb la resta de conflictes que assolen el nostre planeta i expressen la profunda crisi orgànica del sistema, de mica en mica la classe es fa conscient de la naturalesa real d’aquestes contradiccions, i això converteix la situació actual en una bombolla que pot esclatar en qualsevol moment. Per tal que els esforços revolucionaris de la nostra classe arribin a les seves conclusions últimes, cal que tothom qui reconegui la necessitat d’aquest programa participi en la construcció del partit revolucionari. Si estàs d’acord amb aquest programa, no ho dubtis: uneix-te a nosaltres!