No sobren migrants, sobra el capitalisme

El discurs antiimmigració per part de Vox és conegut. La setmana passada, la seva portaveu “d’emergència demogràfica i polítiques socials”, Rocío de Meer, va fer un pas més anunciant la proposta de deportar 8 milions de persones de l’Estat espanyol. Aquesta xifra inclouria no només els anomenats immigrants “il·legals”, sinó també aquells amb nacionalitat espanyola o fins i tot els seus fills nascuts a Espanya, “si no se adaptan a nuestras costumbres”.

A això li van seguir les declaracions del president de Vox a Múrcia, amb relació als altercats a Torre Pacheco, on bandes feixistes van cridar a la caça de l’immigrant després de la presumpta agressió per part d’un jove magrebí a un ancià, afirmant que “los vamos a deportar a todos. No va a quedar ni uno”.

Per la seva banda, Santiago Abascal va afirmar a la xarxa social X que “Vox no ha dicho ningún número de los que deben ser deportados” sinó que són “Son todos los que hayan venido a delinquir. Todos los que pretendan imponer una religión extraña. Todos los que maltraten o menosprecien a las mujeres. Todos los que hayan venido a vivir del esfuerzo de los demás. Y todos los menas, porque los menores tienen que estar con sus padres”.

“La nostra cultura”

Marx va dir que les idees dominants d’una època són essencialment les idees de la classe dominant. Quan Vox parla dels “nostres” costums i tradicions, no són altres sinó els de la classe dirigent espanyola, el llegat històric de la qual és l’endarreriment cultural, l’obscurantisme religiós, el nacionalisme espanyol reaccionari i l’oposició a qualsevol indici de progrés.

Aquesta “cultura”, que reuneix totes les forces reaccionàries de la societat – la burgesia, l’aparell de l’Estat (policia, guàrdia civil, exèrcit, la casta judicial, la monarquia), l’Església catòlica i la dreta espanyola – ha estat utilitzada per beneir els crims del feixisme, l’opressió, l’explotació i l’extermini del poble i la classe obrera, i és utilitzada encara avui per aquestes mateixes forces com a eina per a la seva dominació política.

L’acusació als immigrants de voler imposar una religió “estranya” per la senzilla raó de voler exercir el seu dret a culte no pot ser més hipòcrita, quan la religió catòlica que promou Vox ha estat utilitzada durant segles com a eina de dominació espiritual i, en particular imposada per la força de les armes pel franquisme, dominant l’educació i tots els àmbits de la vida pública com a mitjà de disciplinament social; quan encara avui l’Església catòlica representa una de les fortunes principals del país i compta amb privilegis fiscals; quan segueixen existint escoles segregades per sexe que reben diners públics, així com milers de casos de pederàstia sense resoldre, o també “teràpies de conversió” per a homosexuals.

Pel que fa a les acusacions sobre el “menyspreu i el maltractament a les dones”, la qüestió s’explica per si sola, venint d’aquells qui neguen la violència masclista, s’oposen al dret a l’avortament i als drets del col·lectiu LGTB. El masclisme, l’homofòbia i el racisme també formen part de la “cultura” de la classe dirigent espanyola. És clar que Vox només es refereix als drets de les dones quan es tracta d’utilitzar-los com a envoltori per al seu verí antiimmigració.

Com a comunistes, no mirem la cultura des de l’exclusivisme nacional, sinó que prenem les aportacions culturals de cada poble com a part de la cultura universal, absorbint de cada cultura tot allò progressiu i que uneix l’ésser humà, i rebutjant allò endarrerit i reaccionari, independentment de la seva adscripció nacional. No defensem “les nostres” fronteres sinó que aspirem a un món sense elles, on l’única bandera sigui la de la humanitat.

La “seguretat” i la “manca de recursos”

Un altre argument recurrent a la campanya continuada per part de Vox i la dreta  – espanyola i catalana – contra els immigrants és el de la “delinqüència” i la “seguretat”. La realitat és que els índexs de criminalitat a l’Estat espanyol són significativament més baixos en comparació amb altres països europeus. No només això, sinó que els darrers anys, alhora que ha augmentat la immigració, s’han reduït els índexs per a la majoria de delictes. Per exemple, des del 2010, mentre ha augmentat un 50% la població immigrant, s’han reduït significativament els furts (20%), els robatoris amb força a establiments i habitatges (40%), els robatoris de vehicles (50%) i els robatoris amb violència (55%). 

Pel que fa als assassinats, del 2003 al 2023, aquests es van reduir un 60%, passant de 567 a 336. Només han augmentat alguns delictes com el tràfic de drogues (un 50% des del 2010), les estafes informàtiques, desconegudes fa uns anys i que s’han sextuplicat en els darrers 10 anys, i els delictes sexuals, que s’han duplicat. En aquest darrer cas, una part d’aquest augment es deu a que, gràcies als avenços del moviment per la igualtat, moltes dones s’atreveixen avui a denunciar, mentre que anys enrere – i encara avui – moltes agressions mai arribaven a denunciar-se, ni reflectir-se en les estadístiques.

Encara més, el primer trimestre del 2025 ha registrat el mínim històric en la taxa de criminalitat, amb 40,6 delictes per cada 1.000 habitants, alhora que la població resident a Espanya nascuda a l’estranger es troba en màxims històrics, amb prop de 9 milions i mig de persones. No hi ha vincle evident entre delinqüència i immigració.

A banda de la delinqüència, Vox culpa la immigració de la manca de recursos i degradació dels serveis públics, o la manca d’habitatge o ajudes socials “per als espanyols”. Aquest és el mateix discurs que empra Aliança Catalana en relació als catalans. Per començar, prenent l’exemple de la sanitat, mentre aquells nascuts a l’estranger representen al voltant del 19% de la població, només representen un 10,4% de les cites mèdiques, ja que són una franja de població més jove. Però, independentment d’això, la qüestió de fons és que existeixen a la societat els recursos necessaris per garantir una sanitat i educació de qualitat, habitatge, prestacions socials i condicions de vida més que dignes per a tots. El problema és que aquests recursos es troben a les butxaques d’una minoria de capitalistes, que acumulen milers de milions amb l’explotació del treball aliè mentre les immensa majoria experimenta condicions de creixent misèria. En definitiva, s’utilitza els immigrants com a cap de turc, culpant els sectors més explotats i oprimits de la societat de les conseqüències de la crisi del capitalisme, desviant així l’atenció dels seus veritables responsables: els grans banquers i capitalistes.

Mentre alguns plantegen que els immigrants “ens roben la feina”, els nivells de desocupació per als immigrants són majors que entre els treballadors nadius (15,7% davant del 10,3%), a més d’ocupar aquells llocs més precaris i amb pitjors condicions salarials. De fet, l’Estat espanyol és dels països amb una bretxa salarial més gran entre estrangers i nadius, cobrant els primers, de mitjana, un 29,3% menys que la població local. 

No cal dir que el fet que els empresaris aprofitin les pitjors condicions laborals dels immigrants per exercir una pressió a la baixa sobre les condicions de tota la classe obrera és només el resultat de la cobdícia capitalista, i no culpa dels que pateixen aquestes condicions. Davant d’això, i davant dels qui fingeixen defensar els treballadors quan parlen de limitar la immigració per frenar la “devaluació dels salaris espanyols” (o catalans), els comunistes advoquem pels drets polítics i sindicals i l’organització dels treballadors immigrants, sigui la seva situació regular o “irregular”, en la lluita unida per millors salaris per a tothom.

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Pels comunistes el “problema” de la immigració no és tal, sinó una conseqüència inevitable del desenvolupament capitalista. En paraules de Lenin:

“No hi ha dubte que només l’extrema misèria obliga la gent a abandonar la seva pàtria i que els capitalistes exploten amb més desvergonyiment els obrers immigrants. Tanmateix, només els reaccionaris poden tancar els ulls davant el significat progressista d’aquesta migració moderna dels pobles. No és ni pot ser possible redimir-se de l’opressió del capital sense el desenvolupament successiu del capitalisme, sense la lluita de classes que és conseqüència seva. I precisament en aquesta lluita incorpora el capitalisme a les masses treballadores de tot el món, trencant amb la rutina i la rudesa de la vida local, trencant les barreres i els prejudicis nacionals i agrupant els obrers de tots els països” (El capitalisme i la immigració dels obrers, 1913).

En altres paraules, la immigració, la barreja d’ètnies, el cosmopolitisme demogràfic i cultural tenen un paper històricament progressiu en la desaparició de les fronteres i l’extinció gradual de tot sentiment nacional, a favor d’una integració socialista universal, de caràcter voluntari, de la classe obrera i dels pobles del món.

Per als comunistes, l’únic problema de la immigració són les seves causes sota el capitalisme: les guerres, el saqueig i la destrucció de països sencers per part de l’imperialisme, la misèria, la fam, en definitiva, les condicions d’existència barbàriques que aquest sistema imposa a milions d’éssers humans arreu del món. 

Només la classe obrera internacional, en una lluita unida per sobre de qualsevol diferència nacional, ètnica, religiosa o d’un altre tipus, pot enderrocar aquest sistema decadent i construir una nova societat on els éssers humans siguin veritablement lliures i iguals.