Per l’11-S, la joventut revolucionària ha de prendre el relleu

Des de la fita històrica a què va arribar el moviment independentista, entre el 2017-2019, l’indepentisme català ha entrat en un període de reflux.

Fruit de la traïció dels seus dirigents, que van intentar frenar en tot moment a les masses que volien arribar molt més lluny, preparant d’aquesta manera el terreny per la seva derrota a mans de la repressió estatal, l’independentisme en els darrers anys ha arribat als nivells més baixos des del 2010.

La realitat és que la qüestió de l’autodeterminació catalana ha quedat relegada a una qüestió secundària en el pla polític del darrer període, mentre qüestions com el cost de la vida i l’accés a l’habitatge, però també la immigració, han passat a primer pla. Això ha estat ratificat pel retorn declarat a l’autonomisme d’ERC i Junts en els darrers anys.

Superficialment, podria semblar que la lluita per l’autodeterminació ha estat enterrada i el Règim del 78 ha aconseguit els seus objectius. Però la qüestió nacional catalana no ha estat resolta. Ni la derrota del procés ni els esforços posteriors del govern de Sánchez per a “pacificar” Catalunya (indults, amnistia, competències, finançament singular,…) poden posar fi a la lluita per l’autodeterminació i contra l’opressió nacional.

Més tard o més d’hora, la qüestió nacional tornarà a posar-se sobre la taula, com hem vist recentment amb l’onada d’indignació davant l’agressió policial a un jove a Elx per portar una estelada a un partit del Barça, o amb els atacs al català per part del règim a Catalunya, o per part de PP-VOX a les Illes i al País Valencià. La perspectiva d’un possible govern de la dreta a nivell estatal el proper any, amb la seva política espanyolista incendiària i obertament reaccionaria en general, probablement acceleri aquest ressorgiment.

El problema central és que en la lluita per les seves llibretats democràtiques i nacionals, igual que en la lluita per el seu alliberament social, la classe treballadora i el poble català es troben orfes de direcció.

Els principals partits independentistes, que després de la seva traïció van poder mantenir durant uns anys la seva base social agitant verbalment la qüestió independentista a base de fraseologia buida, avui han quedat completament desacreditats – i amb raó – als ulls de les masses que hi havien dipositat les seves esperances. Actualment, ERC, Junts i la CUP sumen una intenció de vot combinada del 32.5%, lluny del 47-48% habitual durant el procés.  Les masses catalanes han pres nota i no tornaran a confiar fàcilment en aquells qui “anaven de farol”.

Per altra banda, la traïció dels dirigents processistes ha aplanat el terreny per al sorgiment d’Aliança Catalana (AC), qui se situa en els sondejos com a tercera o fins i tot segona força. Tanmateix, les masses catalanes tampoc trobaran una sortida a la qüestió nacional en Aliança Catalana, que ni tan sols fa de la independència un element del seu discurs i que només utilitza la qüestió nacional com a vestidura del seu odi anti immigració, el que li ha reportat l’oposició fervent de la joventut radicalitzada i d’àmplies capes de la població.

Fins i tot si volgués, AC és igualment incapaç d’aconseguir la independència. Com vam explicar en moltes ocasions i han demostrat els fets, la lluita per l’emancipació nacional catalana és una lluita revolucionària. Exigeix l’enderrocament complet del Règim del 78, la monarquia, la casta judicial, l’exèrcit, la policia, l’església i, a la fi, els seus vertaders amos, els grans bancs i capitalistes i el seu sistema. La lluita per l’emancipació nacional catalana està vinculada inseparablement a la lluita per l’emancipació social.

Però una lluita revolucionària exigeix una direcció revolucionària. La direcció petitburgesa del moviment independentista, lligada a l’aparell estatal i als capitalistes en la defensa de la propietat privada i el sistema capitalista, era incapaç de presentar una batalla seriosa al Règim. És per això que en els moments clau van vacil·lar, quan no van frenar el moviment i desmobilitzar a les masses, abocant-les a la derrota, i és per això que avui dia, després de cremar-se els dits, han renegat obertament de la lluita per la independència i retornat dòcilment a l’autonomisme.

La claudicació i la incapacitat dels dirigents independentistes no es troba en la manca de “voluntat” o “fermesa” personals, tampoc en no ser “prou catalans”, sinó en el caràcter petitburgès d’aquests dirigents, en la seva condició de classe. El mateix aplica per tant a Aliança Catalana, defensora acèrrima de la propietat privada i el sistema capitalista.

El que calia el 2017 era una direcció revolucionària a l’alçada dels esdeveniments i armada amb un programa revolucionari capaç de portar la lluita fins el final. La CUP, que podria haver jugat un paper en aquesta direcció, va demostrar-se igualment incapaç. La premissa de la “Unitat Popular”, basada en la conciliació de classes, va conduir-la a la pràctica a la subordinació a Junts i ERC, lligant el seu destí als que només podien claudicar.

El que calia era arranca la direcció del moviment de la petita burgesia catalana amb un programa socialista, que connectés les demandes democràtiques i les aspiracions nacionals amb les demandes socials i la necessitat d’expropiar la classe capitalista en el seu conjunt. Això hagués permès dotar de contingut social la lluita per la República catalana, interpel·lant també així als treballadors catalans d’identitat espanyola, debilitant l’espanyolisme i la reacció. Calia desenvolupar, enfortir i centralitzar els CDRs perquè les decisions les prengués el moviment als carrers, i no al Parlament ni als despatxos, i que esdevinguessin òrgans en disposició de prendre el poder i substituir l’aparell estatal. Això, junt amb una apel·lació a la resta de la classe treballadora de l’Estat a aixecar-se contra l’enemic comú, el Règim del 78, hagués obtingut un ressò poderós i minat la força de l’Estat.

En definitiva, la única República Catalana possible era, és i serà la República Socialista Catalana. Només la classe treballadora, armada amb un programa propi i independent pot unir a la resta de capes oprimides de la societat i dirigir la lluita per l’emancipació, a través de la revolució socialista. Els fets, tossuts, han demostrat la correcció d’aquesta tesi.

Els partits de la petita burgesia nacionalista han fracassat. Pertany a la joventut revolucionària prendre el relleu de la lluita per l’autodeterminació. Aquesta és la tasca que entomem els comunistes, que en la Diada Nacional de Catalunya aixequem ben alta la bandera vermella de la revolució: la de construir un partit revolucionari capaç de lluitar fins al final, per l’alliberament nacional com a part de l’alliberament total de la humanitat.