Lluita educativa: escalem-la i ampliem-la!

La lluita educativa i la seva combativitat a València i Catalunya han estat tremendament inspiradores, convertint-se en un far per als docents d’altres zones així com per a altres capes de la classe treballadora. 

Els dirigents d’aquest moviment estan en una situació idònia per fer una crida a escalar la lluita, coordinar-la a escala estatal i ampliar el programa de demandes amb qüestions més generals, com ara la necessitat d’incrementar la despesa pública (educació, sanitat, infraestructures, etc.), habitatge per a tothom, fi a les guerres imperialistes, pujades salarials amb l’IPC per a tota la classe obrera, etc.

Les assemblees i la necessitat de la coordinació

Creiem que un dels primers passos hauria de ser la convocatòria d’una reunió estatal de docents, basada en assemblees de centre i formada per delegats escollits democràticament, per acordar un programa comú, coordinar les mobilitzacions i preparar els mètodes de lluita escollits a través de les assemblees, agitació als barris, manifestacions i una caixa de resistència. 

D’aquesta reunió n’hauria de sortir un comitè de vaga estatal, conegut públicament, representatiu, revocable i sotmès al control de les bases, capaç de dirigir de manera efectiva el moviment i evitar que s’imposi una direcció de facto al marge dels treballadors. 

Un òrgan d’aquestes característiques permetria unificar i dirigir la lluita a escala estatal i podria convertir-se en un punt de referència per al conjunt de la classe treballadora.

Ampliar la lluita a altres sectors

En paral·lel a això, la comunitat educativa està en posició d’apel·lar a la incorporació a la lluita d’altres sectors de la classe treballadora. 

Començant pels treballadors del sector públic, com ara les infermeres, que també han estat en peu de lluita, i els treballadors universitaris, tant professors com servei administratiu, recerca, etc. Les seves condicions de treball precàries, sous estancats, càrrega de treball excessiva, retallades, etc. són en general les mateixes que les dels docents, ja que en realitat responen a la mateixa crisi mundial del capitalisme i els atacs per part de l’Estat burgès i els empresaris contra la classe treballadora.

Els estudiants universitaris també haurien de participar d’aquesta lluita. No només en solidaritat amb els seus professors i els treballadors universitaris, sinó també perquè la qualitat de l’educació depèn de les seves condicions de treball i dels recursos públics que s’hi destinen. 

El 14-O, data d’inici de la vaga indefinida de docents a Madrid, hauria d’esdevenir la data fixada al calendari per a aquesta crida a tota la classe obrera. A l’hora d’organitzar els diferents batallons del moviment, plantegem que, seguint l’exemple dels docents, les assemblees siguin el motor de participació i decisió, que s’escullin delegats per a cada assemblea, que aquests delegats al seu torn escullin comitès de vaga per zona i que al seu torn aquests comitès escullin un comitè de vaga central. 

Del que es tracta és de dotar als diferents sectors d’una direcció escollida democràticament, que aquestes es puguin coordinar entre si i que, segons el desenvolupament de la lluita, aquesta acabi produint una direcció central per a tot el moviment.

Conclusions

La crisi orgànica del capitalisme està generant un increment constant de descontentament, frustració i ràbia per a la majoria. Cal vincular les lluites dels docents, infermeres, estudiants, treballadors industrials, moviment per l’habitatge, etc. en una lluita conjunta contra l’enemic comú, els grans empresaris i el seu Estat burgès. 

La classe dominant repeteix que “no hi ha diners” per millorar les nostres condicions de vida mentre, a l’hora de la veritat, sí que n’hi ha, i de sobres: per a la guerra, l’especulació i l’acumulació obscena per una petita minoria!

És per això que el programa no es pot limitar a exigir més recursos dins dels marges actuals; cal colpejar la base de poder dels capitalistes mitjançant la nacionalització sota control obrer dels monopolis, la banca i les principals empreses de l’economia espanyola. 

Amb el control democràtic per part de la classe obrera d’aquestes palanques, els enormes recursos avui subordinats al benefici privat es podrien planificar per satisfer totes les necessitats immediates de la classe treballadora. Encara més, un moviment de masses significatiu als carrers i llocs de treball seria la millor manera de combatre l’arremesa actual de la dreta i crear un ambient de mobilització política i social.

Que la lluita docent esdevingui la punta de llança d’un moviment de milions contra el gran capital. Escalem i ampliem la lluita! Per la transformació socialista de la societat!