Recolzar la CUP per enfortir el moviment

Els camarades del Corrent Marxista Internacional a Catalunya estem participant activament al present moviment revolucionari català, als nostres barris, a la feina i a les universitats. Per descriure allò que estem vivint ara de forma tan apassionada tothom fa servir la mateixa paraula: revolució. Trotsky va dir que una revolució és quan “les masses entren a l’escena de l’història i prenen els seu destí a les seves mans”. Què ha sigut sinó això l’experiència del referèndum de l’1-O i de la vaga general del 3-O?

Paolo Tomaselli

Les revolucions esdevenen perquè són el resultat natural de les tensions acumulades entre les classes socials com a efecte de la crisi del sistema, però no necessàriament acaben en victoria. És necessita l’ingredient fonamental del factor subjectiu, un partit que sàpiga conquerir amb la lluita política la confiança de la majoria de la classe treballadora i acompanyar-la en la transformació socialista de la societat. Cap revolució és pot quedar a mitges, una de les dos classes que pugnen ha de sortir guanyant, és una llei dialèctica. Aquest va ser el cas de la Guerra Civil Espanyola, de la Unitat Popular d’Allende, de la primavera àrab i moltes més experiències històriques que van ser derrotades.

En canvi, la victòria de la revolució d’octubre de fa exactament 100 anys, va ser possible per l’existència d’un petit grup format per uns pocs milers de camarades valents i compromesos amb les idees del marxisme que va saber acompanyar l’experiència del poble treballador rus i amb l’estratègia correcta el va guanyar a la perspectiva revolucionària. El partit bolxevic va saber lligar els anhels i les reivindicacions fonamentals del poble treballador (“pa, pau i terra”) amb un programa i una perspectiva de poder (“tot el poder als soviets”), explicant pacientment el camí a seguir, i vinculant les seves consignes als reptes concrets del moviment a cada pas. Tot això va requerir un esforç col·lectiu immens d’anàlisi, d’elaboració de perspectives i de girs estratègics sempre següent el mateix principi: màxima fermesa en els principis del marxisme i màxima flexibilitat en la tàctica.

El paper de les CUP

Admirem el treball d’arrelament a tots els territoris de Catalunya que les Candidatures d’Unitat Popular han fet durant aquests anys, que els ha permès esdevenir el referent principal del jovent radicalitzat i de les capes més avançades de la joventut obrera. Lenin deia “qui té el jovent té el futur” i ara el “futur” no ha sigut mai tan a prop.

Pensem que la CUP es troba avui en dia davant d’una responsabilitat històrica: és l’única organització que pot encapçalar genuïnament l’auto-organització del poble treballador. Fa mesos les companyes i els companys anticapitalistes ja estaven picant pedra per preparar el terreny per l’1-O, difonent l’idea de la formació dels comitès de defensa del referèndum. Una consigna que abans podia semblar massa avançada va ser assumida naturalment pel moviment en el moment de la seva radicalització, i el treball militant, l’admirable feina de formiga dels camarades, va ajudar a la seva creació.

Així va ser també amb la consigna de la vaga general que va sorgir el dia 20-S després dels primers actes de repressió frontal de l’Estat. Quantes persones haurien dit fa 3 setmanes que hi hauria una vaga general massiva al país? El procés de lluita i d’experiència directa de milions de persones l’1-O va estendre el suport a la vaga general del 3-O a sectors cada vegada més grans de la classe treballadora.

Compartim al 100% totes les consignes que els camarades han avançat durant la preparació de la vaga, durant la vaga mateixa i ara també: per la República de la gent treballadora, per l’autodeterminació nacional, contra la repressió i per les llibertats, pel poder obrer i popular i per la solidaritat internacional.

Felicitem l’autocrítica de la camarada Anna Gabriel quan a l’última Diada va dir que l’aprovació dels pressupostos havia sigut el punt més baix de la CUP. El sacrifici del seu programa radical en nom de la convocatòria del referèndum va comportar una forta caiguda de les intencions de vot per a la CUP, pel canvi evident de la seva projecció ideològica dins l’imaginari col·lectiu, sobre tot dels joves més radicalitzats.

L’aprovació dels pressupostos i la investidura d’en Puigdemont parteixen de la teoria “etapista” de les dos fases, primer una aliança amb una suposada “burgesia progressista” per assolir la independència  i després la lluita de classes. A l’època del debat sobre si investir o no Artur Mas vam contribuir amb un article llarg criticant l’etapisme, explicant que al dia d’avui no existeix cap “burgesia progressista” i els últims esdeveniments ho han demostrat amb contundència. La burgesia no té res de progressista, ben al contrari és un obstacle directe a l’emancipació nacional i social. Així Foment del Treball va declarar que ja n’hi havia prou del “teatre del procés” i els representants de la burgesia catalana dins del PDeCAT ho fan tot per desmobilitzar el moviment i eliminar-ne el seu caràcter revolucionari. Com s’enten arran de les últimes declaracions de polítics com l’Artur Mas o en Santi Vila, estan espantats pel desbordament del moviment de masses i maniobren per trobar alguna sortida pactada que garanteixi els seus privilegis i pari la iniciativa rebel del poble treballador.

La realitat però és concreta i l’entrada en la escena política de les masses va donar la raó als camarades d’Endavant, que sempre han defensat que no hi pot haver alliberament nacional sense alliberament social.

La unitat de l’esquerra revolucionària

Ara ja estem a una nova fase on la CUP té tot el protagonisme al carrer gràcies a la seva excel·lent activitat, precisament perquè les perspectives polítiques que va plantejar s’han revelat correctes: el moviment ha desbordat la direcció petit burgesa del procés, portant-la allà on mai havia pensat d’arribar. De facto va ser el poble el que va tirar endavant el referèndum i organitzar la vaga del dia 3, i el mateix poble el que va avançar consignes democràtiques i progressistes. Ho ha entès fins i tot un periodista burgès espanyolista com José Antonio Zarzalejos quan diu a El Confidencial que “se dejó, ya definitivamente, la responsabilidad política de los acontecimientos al criterio de la CUP”.

Fins i tot els sectors més combatius de l’esquerra no independentista, a través de figures com Albano Dante a Podem o Marta Sibina als Comuns, s’estan apropant a la posició de les CUP, a qui veuen com el sector més conseqüent i decidit de l’esquerra: la CUP està encapçalant una tendència força positiva cap a la unitat de l’esquerra sobre una base revolucionària de trencament amb el règim i amb el sistema.

Molt correctament la companya Anna Gabriel va declarar l’endemà del referèndum “si us plau, els comitès de de defensa no s’han de dissoldre, han de seguir i han d’organitzar la vaga general del 3-O i ser l’embrió de l’empoderament popular” i també a 3/24, “la lliçó d’ahir (l’1-O ndr) és el poder popular.”

Estem totalment d’acord que la lliçó principal tant del referèndum desobedient, com de la vaga és que només el poble salva el poble i no cap dirigent burgès del PDeCAT.

Estem convençuts que la CUP, amb la seva autoritat, arrelament i quadres, pot ser el factor subjectiu determinat d’aquesta onada revolucionària i ja ho està sent actualment en molts aspectes, sobretot amb la seva generositat militant i plantejant les consignes correctes.

Com expliquem a l’article central d’aquesta revista, és fonamental que els comitès de defensa es donin una estructura coordinada a nivell nacional, escollint democràticament delegats de cada assemblea, que s’uneixin en una assembla popular revolucionària per centralitzar i organitzar la lluita contra la repressió de l’Estat i per la construcció de la república socialista aquí al Principat i arreu d’Europa i el món.

Creiem però que per guanyar la resta del poble treballador que encara manca, és necessari que s’avanci la consigna d’un front únic de l’esquerra transformadora a Catalunya. Hem de fer una crida a les bases de Podem, CeC i d’altres, a superar els límits de les seves direccions, que segueixen amb el mantra d’un quimèric referèndum pactat i del diàleg impossible amb l’Estat franquista, i lligar l’alliberament nacional a un programa de transformació social per la construcció d’una república socialista encapçalada per un govern del poble treballador.

Per totes aquestes raons volem participar activament al moviment, aportant humilment les idees del marxisme al debat d’estratègia i perspectives, perquè allò que ens importa més és la victòria de la República Socialista Catalana, aquella república “sense fronteres” que seria un exemple a seguir per les masses populars de tot l’Estat, d’Europa i del món.

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí