Les arrels del centralisme autoritari espanyol

Des de l’esquerra revolucionària sovint diem, molt correctament, que l’Estat espanyol és irreformable, i que és impossible assolir el dret a l’autodeterminació dins del règim del 78. Ara bé, gairebé mai expliquem d’on ve el caràcter irreformable i el centralisme autoritari d’aquest Estat. No és pas senzillament una tendència psicològica o un tret cultural, sinó que té orígens històrics concrets, arrelats en el desenvolupament material, social i polític de la Península, i que les eines del materialisme històric ens permeten estudiar i comprendre.

A finals del segle XV, Espanya gaudia d’unes condicions excepcionals per la seva expansió. El país acabava de ser unificat amb la fi de l’anomenada reconquista i la unió de Castella i Aragó, que enfortí i cohesionà el govern central i l’omplí d’optimisme i ambició; disposava d’una posició geogràfica privilegiada; els pioners portuguesos obrien noves perspectives per la navegació i el comerç mondial, mentre la inflació dels metalls preciosos empenyien a l’aventura. Aprofitant aquesta conjuntura, Espanya fou capaç de sotmetre mig món en qüestió d’uns anys.

No obstant això, l’imperi contenia les llavors de la seva pròpia descomposició. D’una banda, saturà la corona de riqueses, desincentivant el desenvolupament econòmic del país i permetent un comportament despòtic i capritxós vers les classes menesteroses de la Península. Com explica Marx:

Si després del regnat de Carlos I la decadència d’Espanya, tant en l’aspecte polític com social, exhibia tots aquells símptomes de putrefacció gens gloriosa i prolongada tan repulsiva dels pitjors temps de l’Imperi Turc, sota l’Emperador, si més no, les antigues llibertats eren soterrades en una tomba magnífica. Aquesta fou l’època que Vasco Núñes de Balboa plantava la bandera de Castella en el litoral de Darién, Cortés a Mèxic, i Pizarro a Perú; quan la influència espanyola regnava suprema a Europa, i la imaginació meridional dels ibèrics s’agitava amb visions d’Eldorados, aventures cavalleresques, i monarquia universal. Llavors la llibertat espanyola desapareixia sota el dringar d’armes, pluges d’or, i les il·luminacions terribles de l’auto-da-fe. (Karl Marx, L’Espanya revolucionària, 1854)

La naixent burgesia castellana fou aixafada desapiadadament pel absolutisme i la noblesa amb la derrota dels comuners el 1522. Davant del desenvolupament manufacturer tèxtil, encarnat en el moviment dels comuners, s’imposà l’oligarquia ramadera que basava els seus negocis en l’exportació de llana a Flandes i a altres mercats europeus.

L’expulsió dels jueus a la fi del segle XV ja havia privat el naixent Estat espanyol d’una important capa d’artesans i comerciants urbans. L’expulsió 120 anys més tard de centenars de milers de moriscos, que constituïen una altra capa productora important en diversos regnes de la Península, amputà una altra part important de les forces productives de la societat.

Tot i que a llarg termini el fet més important fou que a causa de la protecció i gestió de l’imperi, embrancat en múltiples guerres simultànies per protegir els interessos dinàstics dels Àustries, per mantenir les seves possessions a Europa i assegurar el domini de la Mediterrània en la seva disputa amb l’imperi otomà, es requeria un gegantesc i costossísim aparell burocràtic i militar. La corona s’endeutà fatalment. L’església i la noblesa contaven amb importants privilegis polítics i fiscals degut al seu paper crucial en les últimes fases (també les més dures) de la “reconquista”.

Per tant, la pressió fiscal recaigué sobre la pagesia i la proto-burgesia castellana, derrotada políticament el 1522 i condemnada a llanguir sota el pes asfixiant de l’Estat imperial, essent incapaç de desenvolupar les forces productives d’Espanya. L’Estat despòtic i parasitari creixia en proporció inversa a la indústria i el desenvolupament econòmic. L’imperi tenia peus de fang i entrà en un declivi inexorable, perdent-se les últimes colònies d’ultramar el 1898. Els intents de recuperar a Marroc a inicis del segle XX part del anhelat prestigi colonial conduïren a una guerra cara i desastrosa.

Marx descrigué molt bé la lenta degeneració de la societat espanyola sota l’absolutisme feble i autoritari dels Àustries i els Borbons:

Mentre la vida comercial i industrial de les viles declinava, els bescanvis interns es feien rars, la barreja dels habitants de les diferents províncies menys freqüent, els mitjans de comunicació negligits, i les grans carreteres gradualment abandonades. Així la vida local d’Espanya, la independència de les seves províncies i comunes, l’estat diversificat de la societat basades originalment en la configuració física del país, i desenvolupades històricament per la forma deslligada amb la qual les diverses províncies s’emancipaven del domini moro, i formaven petites comunitats independents – eren ara finalment enfortides i confirmades per la revolució econòmica que assecava les fonts d’activitat nacional. I mentre la monarquia absoluta trobava a Espanya material en la pròpia natura repulsiu a la centralització, feia tot el possible per impedir el creixement d’interessos comuns derivats d’una divisió nacional del treball i de la multiplicitat de bescanvis interns – la pròpia base únicament damunt la qual es poden crear un sistema uniforme d’administració i el domini de lleis generals. Així, la monarquia absoluta a Espanya, dotada de no pas més que una semblança superficial a les monarquies absolutes d’Europa en general, és més aviat arrenglerada amb una classe de formes asiàtiques de govern. Espanya, com Turquia, restà com una aglomeració de repúbliques mal gestionades amb un sobirà nominal al capdavant. El despotisme canviava de caràcter en les diferents províncies amb la interpretació arbitrària de les lleis generals per virreis i governadors; però per despòtic que fos el govern no impedia a les províncies de subsistir amb diferents lleis i costums, diferents monedes, banderes militars de diferents colors, i amb els llurs sistemes respectius de taxació. El despotisme oriental ataca l’autogovern municipal tan sols quan s’oposa als seus interessos directes, però és ben content de permetre aquestes institucions de continuar mentre li descarreguen els muscles del deure de fer quelcom i li estalvien els problemes de l’administració regular. (Karl Marx, La Espanya revolucionària, 1854)

En el segle XIX, els intents dels liberals de modernitzar el país i desfer-se dels romanents medievals es conduïren amb mètodes bonapartistes, des de dalt, recolzant-se en la força del exèrcit i la burocràcia, i no pas en les masses. La desamortització de les terres de l’església no serví per desenvolupar una classe de petits i mitjans pagesos propietaris com a França, sinó que fou utilitzada pels lliberals i els comerciants rics per convertir-se en grans propietaris, enfortint el latifundisme en la mitat sud d’Espanya, que ja s’havia enrobustit des de finals del segle XVIII amb la usurpació de les terres comunals en les zones rurals. En qualsevol cas, la lluita dels lliberals fou ineficaç, i donà lloc al sistema híbrid de la Restauració borbònica, fruit d’un pacte fàustic que combinava els pitjors elements del feudalisme i del lliberalisme burgés.

La pèrdua de les colònies d’ultramar, un cop devastador per al prestigi de la classe dominant espanyola, reafirmà el centralisme autoritari. Després del 1898, amb la derrota a Cuba, Puerto Rico i Filipines, la classe dominant espanyola estava decidida a aferrar-se contra vent i marea al seu Estat i al seu mercat nacional.

L’auge d’una burgesia industrial més “moderna” a Catalunya creà tensions entre els capitalistes catalans, més favorables, per exemple, als aranzels per protegir la seva indústria de la competència estrangera, i l’oligarquia terratinent espanyola castallano-andalusa, endarrerida i rendista, que estava a favor d’aranzels baixos per exportar productes agrícoles.

La classe dominant tradicional utilitzà el seu control sobre l’Estat per imposar la seva voluntat sobre els industrials catalans. Aquest és, de fet, el origen de la qüestió catalana moderna (tot i que amb els anys ha assumit un caràcter molt més complex i explosiu).

No podem oblidar tampoc que l’asfixiant i tumefacte Estat espanyol, amb el seu cos d’oficials, la seva Guàrdia Civil, el seu alt funcionariat, els seus jutges i fiscals, les seves delegacions i subdelegacions, representaven, i representen, una important font d’ingressos per la classe dominant espanyola, que complementa els seus negocis familiars amb càrrecs públics o enviant algun fill al funcionariat, a la judicatura o a l’oficialitat.

Açò és normal en qualsevol Estat burgés, però en el cas d’Espanya, la classe dominant, per la seva feblesa històrica, és particularment depenent d’aquest sistema rendista i clientelista. Òbviament, la càrrega fiscal de tot això recau sempre sobre les masses populars. Les elits espanyoles no volen veure minvat o esquerdat el seu pastís de rendes i càrrecs que representa l’Estat espanyol. Les onades interminables de casos de corrupció s’emmarquen en aquest sistema corcat.

La derrota en les primeres dècades del segle XX dels moviments per tombar el règim, que tingueren com protagonista al proletariat, donaren lloc, després del 1939, a la llarga nit del franquisme, que combinà tota la brutícia de la vella Espanya, la burocràcia centralista i tosca, els terratinents, l’exèrcit, la Guàrdia Civil, l’església, l’aristocràcia, el carlisme, i també de la nova, una burgesia covard, corrupta i endarrerida i la bogeria reaccionària del feixisme falangista.

Si a altres països, com a França, Anglaterra, Holanda, Escandinàvia o els Estats Units, la unificació nacional i estatal fou facilitada i coadjuvada per la democràcia, la lluita de masses contra l’absolutisme, i el desenvolupament econòmic, a Espanya es dugué a terme gairebé exclusivament a través de la coacció, per un Estat absolutista i una oligarquia parasitària i corrupta.

L’aixafament dels comuners i de les germanies el 1521-22, la guerra dels segadors el 1640, l’expulsió violenta dels jueus i els moriscos, la guerra de successió, el bombardeig de Barcelona pel general Espartero el 1842-43, l’aixafament del cantonalisme el 1873, són tots fites en l’historial salvatge de la classe dominant espanyola. No és cap coincidència que tant l’independentisme com l’anarquisme hagin estat ideologies tan fortament arrelades a Espanya.

Aquest estat de les coses continua avui en dia, i el centralisme autoritari forma part de l’ADN de la classe dominant d’aquest Estat, i està recollit en la constitució de 1978. És la nou ideològica fonamental d’una dreta obscurantista, que ha permeat entre certs sectors endarrerits de les masses.

Aquesta és la raó per la qual a Espanya no es pot donar el que succeí a Escòcia o a Quebec, com pensen alguns. Les burgesies britànica i canadenca es veien amb forces per resoldre la qüestió democràticament, tenint, per les seves bases històriques més saludables i orgàniques, una capacitat de persuasió i una autoritat social major (o al menys això en pensaven). El fet que la burgesia britànica s’endugué un bon ensurt a Escòcia el 2014 reflecteix que aquest sentiment d’omnipotència està desfasat, però no nega els seus fonaments històrics, diferents dels de la burgesia espanyola.

Per tot això, a Espanya el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària, que només es pot assolir amb mètodes audaços de lluita, violant la legalitat de l’Estat i enfrontant-se’n obertament, com hem vist clarament aquestes setmanes. Trotsky explicà:

No es pot perdre de vista ni per un moment que Espanya sencera i Catalunya, com a part constituent d’aquest país, actualment, estan governades, no per nacionals demòcrates catalans, sinó per burgesos imperialistes espanyols, aliats als grans latifundistes, als vells buròcrates i als generals, amb el suport dels socialistes nacionals. Tota aquesta confraria té la intenció de mantenir, d’una banda, la servitud de les colònies espanyoles, i, per una altra. assegurar el màxim de centralització burocràtica de la metròpoli; és a dir, vol l’aixafament dels bascos, els catalans i de les altres nacionalitats per la burgesia espanyola.  Donada la combinació present de forces de classe, el nacionalisme català és un factor revolucionari progressista en la fase actual. El nacionalisme espanyol és un factor imperialista reaccionari. El comunista espanyol que no comprengui aquesta distinció, que la ignori, que no la valori en primer plànol, que, per contra, s’esforci per minimitzar la seva importància, corre el perill de convertir-se en agent inconscient de la burgesia espanyola, i d’estar perdut per sempre per a la causa de la revolució. (Trotsky, “Carta als camarades de Madrid” (17/05/1931)

La burgesia espanyola farà tot el que pugui per aixafar l’autodeterminació catalana i per negar una solució democràtica. La unitat d’Espanya, garantida per les forces armades, és un dels pilars del règim del 78, aquesta democràcia burgesa limitada que els dirigents obrers del PSOE i el PCE firmaren amb la dictadura franquista per contenir la mobilització revolucionària dels anys 60 i 70. I aquesta amenaça només la podem vèncer desenvolupant un moviment de masses com el que va nàixer el 20 de setembre, que ha de basar-se en la classe treballadora i que ha de crear un nou contrapoder revolucionari, i que ha de trobar en el proletariat de la resta de l’Estat el seu millor aliat, que també és aixafat i oprimit per aquest mateix aparell d’Estat.