Reunió de la direcció de la ICR: aconseguim els 10.000 comunistes organitzats!

A principis de febrer, mentre Trump reunia la seva armada al Golf Pèrsic, mentre el poble de Minnesota s’enfrontava directament a l’ICE, mentre els crims de la classe dominant en els arxius d’Epstein deixaven al món horroritzat, 90 comunistes revolucionaris destacats de tot el món es van reunir a Itàlia.

Ens vem reunir per a fer balanç no sols de l’allau d’esdeveniments mundials importants, sinó també dels avanços que els comunistes estan aconseguint en tots els fronts, a mesura que les nostres idees connecten amb una capa cada vegada més àmplia. En paraules d’Alan Woods, dirigent i teòric de la ICR:

«No recordo un període en el qual la nostra tendència, l’autèntica tendència trotskista i marxista, fos tan forta, tan reeixida i tan segura com ho és ara».

La nostra força prové del fet que vam reconèixer amb antelació la profunditat de la radicalització que s’està produint a nivell mundial, a mesura que s’obre una nova situació a tot el món. Vam respondre amb una revolució interna completa el 2023, que va culminar amb la fundació de la Internacional Comunista Revolucionària (ICR).

Quan vem començar aquesta revolució, la nostra Internacional comptava amb 4400 membres. Això representava un creixement del 85% des de la pandèmia. En aquesta reunió de la direcció de la ICR, es va informar que comptem amb més de 8000 membres a tot el món, la qual cosa suposa un altre creixement del 80%. Tanmateix, en paraules d’Alan: «I això és només el principi. Sí, és només el principi».

Els comunistes continuen avançant pertot arreu, quantitativa i qualitativament.

I ara ens acostem a una situació en la qual aviat tindrem 10 000 revolucionaris organitzats a tot el món i no un, sinó molts grups nacionals amb més de 1000 membres.

La fi del segle estatunidenc

Hem pogut fer aquests passos perquè hem reconegut una cosa que cap dels pessimistes professionals de «l’esquerra» ha reconegut. Sota la superfície, s’està produint un profund procés de radicalització. I està sent impulsat per aquesta allau d’esdeveniments que estan colpejant la consciència.

Aquesta allau és el resultat de la crisi del capitalisme i, sobretot, de les convulsions de la principal potència imperialista mundial, els Estats Units, que es troba ara en un estat accelerat de declivi relatiu.

Jordi Martín va obrir la reunió amb un repàs de les accions de Trump des de principis de 2026: el segrest de Maduro a Veneçuela, l’amenaça d’envair Groenlàndia, el bloqueig de Cuba i ara les amenaces contra l’Iran.

És fàcil imaginar que tot aquest caos és producte de la bogeria de Trump. Jordi Martín va citar les paraules de Shakespeare: «Encara que això sigui una bogeria, hi ha mètode en això!».

Certament hi ha un element de bogeria en les accions de Trump, però també hi ha una certa lògica en elles. L’imperialisme estatunidenc està en declivi. Està devastat per les crisis socials, l’última explosió social va ocórrer a Minnesota, com van comentar els companys a Itàlia. Trump vol enfortir l’imperialisme estatunidenc reconeixent que no pot dominar tothom. Per tant, està intentant girar cap als principals centres d’interès imperialista estatunidenc: primer l’hemisferi occidental i després el Pacífic.

Això té enormes implicacions per a tots els continents.

Amèrica Llatina

A Amèrica Llatina, l’assetjament descarat, no sols a Veneçuela, sinó també a Cuba, Colòmbia, Mèxic, etc., s’està convertint en la norma sota la «Doctrina Donroe» de Trump.

En aquest context, hem vist importants avanços de les forces del comunisme a tot el continent durant l’últim període. En la reunió es va informar que, a Mèxic, la nostra secció ha crescut gairebé cinc vegades des d’abril de 2023 i ara supera els 500 membres.

Mentrestant, la direcció va incloure un punt especial a l’ordre del dia per a extreure les importants lliçons de l’escissió de la nostra antiga secció brasilera l’any passat. De fet, d’aquesta escissió ha sorgit, per primera vegada, una veritable secció de la ICR al Brasil, que comparteix les idees i perspectives de la Internacional.

La reunió va escoltar com la ICR al Brasil ha crescut un 30% tansols uns mesos des de la seva fundació. Això és una prova del seu entusiasme per les idees de la nostra Internacional, que ara circulen sense obstacles per la secció per primera vegada. El treball dels nostres camarades brasilers és motiu d’orgull i entusiasme per a tota la Internacional.

En conjunt, aquests importants avenços per a la ICR a Amèrica Llatina ens col·loquen en una posició privilegiada per a promoure les idees del comunisme en el tempestuós període que ara s’obre.

Aquesta tardor, celebrarem una histórica escola panamericana per a comunistes de tot el continent, que per primera vegada s’impartirà en tres idiomes: espanyol, portuguès i anglès.

Reformisme d’esquerra

La forma en què Trump ha destrossat l’hipòcrita ordre mundial «basat en normes» en favor d’una descarada intimidació imperialista es combina amb altres mil fonts de descontentament provocades per la inflació, l’estancament i la deterioració de les condicions de vida, i els escàndols del tipus Epstein, que estan avivant una enorme ira.

I aquesta ira, sobretot entre els joves, s’ha manifestat en tota una sèrie d’explosions: en les revolucions de la Generació Z, en les vagues generals per Palestina a l’octubre i, més recentment, a Minneapolis. El que li falta, en general, és direcció.

Aquesta ira ha estat lluitant per trobar un punt de referència. Des de 2008 endavant, diversos partits i figures han intentat canalitzar aquest estat d’ànim, partits que descrivim com a reformistes, en el sentit que rebutgen la revolució i volen crear una espècie de «capitalisme amb rostre humà». Però aquest capitalisme amb rostre humà és una quimera.

Al final, la seva política reformista els va obligar a plegar-se als dictats del sistema. Van sorgir i van caure: Syriza a Grècia, Podemos a Espanya, el moviment de Corbyn a Gran Bretanya, Sanders als Estats Units, etc. Tots van fracassar.

Posteriorment, una capa de la joventut ha superat a aquests dirigents més antics cap a l’esquerra, i molts han abraçat el «comunisme». Hem de connectar amb aquesta capa. Però som massa petits per a omplir per complet el buit de direcció que existeix.

Per tant, lluny d’haver estat posats a prova d’una vegada per sempre, els reformistes poden tornar i tornaran per falta d’alternatives. Ho veiem ara: amb Mamdani a Nova York, Gustavo Petro a Colòmbia, en el gir cap a l’esquerra del Partit Verd a Gran Bretanya.

En un important debat teòric sobre el reformisme d’esquerra, vem discutir com abordar aquests fenòmens. Com va dir Trotski, «la tasca principal d’un partit revolucionari consisteix a alliberar la classe obrera de la influència del reformisme».

Però això requereix reflexió. No es pot aconseguir mitjançant denúncies o ignorant aquests fenòmens. No existeix un enfocament únic vàlid per a tots els casos. Com es va explicar en el debat, les nostres tasques requereixen que «ens resistim a repetir velles fórmules i ens preparem política, organitzativa i psicològicament per a les oportunitats i proves que ens esperen».

Avançant a tot arreu

La setmana va acabar amb una avaluació del que hem aconseguit fins ara i dels passos que ens queden per donar. A gairebé tot arreu, els comunistes revolucionaris estan creixent i avançant amb confiança.

Ara venem tres vegades i mitja més llibres que el 2020. Les vendes de la revista “En Defensa del Marxisme” han augmentat un 26% respecte a l’any anterior. Les nostres finances són més sòlides. El nostre aparell és més fort. Les visites al nostre lloc web, l’abast de les nostres xarxes socials, el nombre d’oients dels nostres pòdcasts… tot això reflecteix la mateixa imatge.

I estem avançant amb passes de gegant en un país rere l’altre.

A Gran Bretanya, hem passat de 1200 a 1350. En una comissió especial, es va oferir una visió general de com s’han aconseguit aquests avenços. Es va explicar com la direcció ha reforçat tots els aspectes del treball, des del centre nacional fins a les finances i el treball estudiantil, on hem duplicat la nostra base entre els estudiants només des de setembre.

Es pot veure un panorama similar a tot arreu. A Dinamarca, Suïssa i França, la ICR ha crescut un 30% l’últim any. Als Estats Units, gairebé un 40%. A Irlanda i Mèxic, un 100% i un 125%! Hi ha moltes altres xifres similars, totes elles conten la mateixa història.

El secret, si se li pot dir així, es redueix a tres coses.

En primer lloc, ens hem dirigit amb audàcia als joves de tot el món.

Hem de donar iniciativa als joves que reclutem, donar-los la propietat del treball. Els millors entre ells han de ser impulsats de manera responsable perquè exerceixin un paper dirigent en el treball a nivell local, regional i fins i tot nacional. Cal donar-los l’espai.

Com va preguntar Alan Woods en les seves observacions finals:

«Pensa honestament en tu mateix i pregunta’t amb sinceritat: continuo tenint avui, a l’avançada edat de 32 anys, el mateix foc, el mateix esperit, la mateixa espurna que tenia quan tenia 16, 17, 18 anys?

Hem de basar-nos en aquest element viu. Els joves, els molt joves, i com han afirmat molts companys, hem de tenir fe en ells, confiança en ells».

El segon factor és la teoria, les idees: hem d’infondre a l’organització les idees totpoderoses del marxisme.

La direcció ha de parar una atenció meticulosa a l’educació dels joves per sobre de tot. Si demanem a un jove comunista que acudeixi a una reunió de la secció o a un grup de lectura durant dues hores, cal assegurar-se que aquestes dues hores incloguin un debat polític reflexiu, apassionant i ben preparat. Si demanem als joves companys que dediquin un dia a assistir a una escola diürna, cal assegurar-se que surtin d’ella inspirats, amb foc en els ulls, perquè s’ha prestat una atenció seriosa a les idees, al contingut i al debat.

Aquesta és la clau per a garantir que comptem amb el tercer factor: l’entusiasme, que és fonamental per a construir. En paraules d’Alan:

«Conec als nostres camarades, conec aquesta Internacional, conec molt bé aquesta organització. Us diré una cosa: una vegada que els camarades estan motivats i entenen el que han de fer, faran qualsevol cosa. Aquest és el secret. No hi ha cap altre secret. Això depèn de vosaltres.

Per tant, torno al que vaig dir. Mai han de perdre aquesta espurna, aquesta energia, aquest esperit. Si ho fan, estaran perduts. Seran homes i dones morts».

En fer balanç del que hem aconseguit; en fer balanç de la turbulenta situació mundial i les oportunitats il·limitades que està creant per als comunistes; en considerar el que podrem fer més a mesura que ens acostem a la important fita de no sols 10.000 membres a tot el món, sinó 10.000 quadres temperats i formats teòricament, preparats per a qualsevol sacrifici, com no estarem plens d’entusiasme i optimisme?

No es tracta d’un optimisme fals. És un optimisme ben fundat, ferm en el coneixement que, a mesura que la història mundial arriba a una cruïlla crítica, nosaltres també ens aixequem. A través del nostre treball pacient, dut a terme dia rere dia, estem reunint les forces i erigint la bastimentada d’una poderosa força comunista que, en el futur, intervindrà de manera decisiva per a alterar el curs de la història humana.