Sèrbia: les masses derroten a Vučić i porten a Llista Estudiantil al poder – I ara, què?

Article publicat originalment en anglès el 29 d’octubre a marxist.com

Les eleccions del 25 d’octubre marquen un canvi qualitatiu a Sèrbia, un terratrèmol polític que alimenta les ones expansives reverberant pels Balcans.

La llista presentada pels estudiants “Llista Estudiantil – Els estudiants estan guanyant” (SL) ha triomfat amb un increïble 52.7% dels vots (conquerint 141 seients), mentre el partit governant, l’SNS d’Aleksandar Vučić, només ha guanyat un 39.2% (103 seients), en el que es pot descriure com un referèndum contra el règim. La participació a les eleccions ha assolit el 70%.

Aquestes no han estat unes meres eleccions, sinó la culminació d’un moviment de masses prolongat que desafia el poder del règim atrinxerat de Vučić, que s’havia instal·lat a cada branca i arrel de l’Estat serbi i la seva societat durant més de 14 anys de govern.

Escenes d’eufòria mostren a centenars de milers de persones esclatant en una celebració col·lectiva arreu del país immediatament després que Vučić hagués reconegut la derrota. Aquestes celebracions resumeixen la història d’una lluita llarga i amarga dirigida per la joventut sèrbia durant més de dos anys amb ampli suport de masses; desafiant les mentides, provocacions, vilificacions, intimidacions, repressió estatal i violència directa de mà dels matons contractats per l’SNS. Desenes de milers continuaven celebrant l’endemà.

Tot i l’ambient eufòric, una secció significativa del moviment entén, correctament, que mentre la derrota de Vučić representa una primera passa important, el règim està encara lluny de ser destruït. Instintivament, estan intentant aprofitar l’avantatge de la inèrcia que el moviment ha guanyat per assestar cops decisius contra el règim i els seus odiats titelles.

L’exemple més cridaner d’aquest ambient revolucionari, la mateixa nit de les eleccions, va ser l’acció directa de masses que va buidar “Ćaciland”. Aquest campament s’havia mantingut durant un any al centre de Belgrad, sostingut per lleialistes al règim, matons armats, delinqüents i tota mena de provocadors, i havia estat la font de provocacions incessants i atacs, protegit per policia antiavalots amb armadura pesada.

Milers van marxar directament cap a Ćaciland amb la intenció d’eliminar el campament. Se’ls va unir un nombre creixent de gent segons la notícia s’anava estenent. Qualsevol intent d’intervenir directament per part de la policia antiavalots hauria estat aclaparat, resultant en més oli sent vessat al foc. En comptes d’això, es van mantenir al marge i es van retirar.

L’endemà, els protestants van prendre les oficines de Belgrade de l’infame canal de notícies prorègim “Informer”, interrompent la seva retransmissió en directe i enfrontant-se al seu editor en cap.

Vučić afirma que això va ser un atac a la “llibertat d’expressió”, però representava una reacció sana d’un moviment contra la “llibertat” permesa només a uns pocs privilegiats i matons protegits per a vilipendiar i fabricar notícies falses – un “dret” que han abusat durant anys amb total impunitat per recolzar un règim polític podrit i cada cop més desesperat.

L’Associació Independent de Periodistes de Sèrbia va dir en una declaració oficial que presentaria una sol·licitud per revocar la llicència de retransmissió d’Informer TV, citant violacions sistèmiques de la llei. Aquesta lluita aplica a tots els mitjans de comunicació de masses d’una forma o altra, començant pel grup privat pro-Vučić Pink, però també la cadena pública RTS.

“Vučić ode” – “Vučić ja no hi és”

Què representen aquests esdeveniments? Una secció del moviment s’adona correctament que la derrota electoral de l’SNS no significa que el règim hagi estat derrotat. La seva base de poder ha estat sacsejada, però cal destruir-lo per mitjans revolucionaris. Qualsevol complaença arribat aquest punt significa atorgar a les forces reaccionàries temps per reagrupar-se, atrinxerar-se en posicions defensives i recuperar la iniciativa a la primera oportunitat. Poden confiar en la gran xarxa de suport que encara tenen dels racons més foscos de la societat sèrbia i de l’Estat.

El que ha estat passant al voltant d’aquestes eleccions a Sèrbia no són “circumstàncies normals” – s’assembla més a un moviment revolucionari.

Aquestes no han estat unes eleccions justes, fins i tot tenint en compte els estàndards recaragolats que defineixen el que és una elecció “justa” a les societats capitalistes avançades. Allà també, les normes de la democràcia burgesa es torcen en favor de la classe dominant, i tots els mitjans de comunicació estan sota el control dels capitalistes. Qualsevol amb ulls pot veure com, per exemple, a Alemanya o França la “llei” es torça per permetre a govern extremadament impopulars mantenir-se en el poder durant anys, independentment de l’oposició massiva. A la vegada, aproven lleis reaccionàries, com criminalitzar les protestes i la lluita de classes, i es recolzen perillosament sobre la repressió estatal contra les revoltes creixents.

Les eleccions i el funcionament normal de la societat, però, encara es duen a terme segons certes normes.

A Sèrbia, a la capacitat de Llista Estudiantil per contestar les eleccions, i encara més per guanyar-les, se li va imposar condicions molt poc favorables. Només podien guanyar mitjançant una poderosa i aclaparadora mobilització de masses.

Així doncs, per què va convocar eleccions Vučić? Probablement creia que podria aprofitar-se de la fatiga acumulada de dos anys de mobilitzacions de la joventut i de les masses que els donaven suport. La seva crida a unes eleccions anticipades a contrarellotge només deixaven un mes al moviment per organitzar-se i dur a terme una campanya electoral, amb gairebé gens d’accés als mitjans de comunicació.

Per altra banda, la maquinària electoral de l’SNS s’havia estat preparant meticulosament, basant-se en una barreja de corrupció, amenaces i xantatge. Vučić esperava sortir-se amb la seva, però va calcular erròniament l’ambient real de la societat, amb resultats catastròfics. L’aposta li va sortir malament.

El moviment de masses es va galvanitzar tan bon punt va tornar-se clar que hi havia una oportunitat per assestar un cop decisiu al règim. Segons la data de les eleccions s’apropava, es feia cada cop més clar que la base de suport de Vučić s’estava desmoralitzant, mentre el moviment de masses guanyava força, avançant provocació rere provocació.

El resultat no va deixar lloc a dubtes.

Mobilització de masses

La campanya electoral de SL va mobilitzar caravanes dirigides per estudiants per arribar a tots els pobles i ciutats del país. Mentre els mitjans dominants, inclosa RTS (l’emissora pública), pràcticament ignoraven a Llista Estudiantil durant la campanya, desenes de milers de seguidors de SL anaven porta a porta, escoltant les preocupacions la gent ordinària.

Una part important del programa de SL és la lluita contra la corrupció, que ressona amb les masses de la joventut i la classe treballadora. Han viscut de primera mà l’auge de lladres, saquejadors i criminals que s’han tornat rics i poderosos sota els règims que van seguir a la caiguda de Iugoslàvia, i la desigualtat creixent que n’ha resultat. Això és una cosa que cal revertir.

El seu programa també planteja augmentar dràsticament els recursos destinats a educació, sanitat (un metge a cada poble), i habitatge social, com també augmentar el salari mínim, d’entre altres propostes.

És clar que la mobilització de les masses contra el règim va ser un factor clau per assolir aquesta victòria electoral -i la seva importància va més enllà de l’increïble resultat. Aquesta demostració de força també va ser instrumental en deixar ben clar que qualsevol intent de no reconèixer els resultats es trobaria amb un aixecament revolucionari.

La mobilització pel míting electoral el dijous 22 d’octubre, que va portar a 150.000 persones omplint els carrers i la plaça Slavija a Belgrad, era comparable en dimensions i energia a la manifestació monstruosa del 15 de març del 2025, que va fer sortir a centenars de milers als carrers. El 22 d’octubre va ser una autèntica demostració de desobediència massiva, un element constant en les mobilitzacions dels darrers dos anys. De l’altra banda, Vučić es dirigiria a uns pocs milers de seguidors en un centre esportiu, fent el contrast encara més gràfic.

Accions de masses també van prendre la primera plana el dia de les eleccions en si. Diumenge, desenes de milers es van mobilitzar per aturar els possibles intents de segrestar les eleccions. Aquestes eleccions massives van ser un clar factor clau per forçar a Vučić a admetre la derrota tan d’hora i abandonar qualsevol pla que el règim tingués per recolzar-se en l’aglomeració de policia antiavalots i seguidors del règim al voltant de Ćaciland.

Tot i les amenaces serioses, i tot i les crides del número 1 a les llistes de Llista Estudiantil, Ilija Srdanović, de quedar-se a casa, desenes de milers de persones van sortir als carrers. Com s’ha esmentat abans, aquesta mobilització de masses va aconseguir buidar Ćaciland- la policia antiavalots es va trobar entre l’elecció de fer una passa enrere o provocar una resposta revolucionària.

La direcció de SL ha fet diverses crides a la calma i ha demanat en repetides ocasions a les masses que es desmobilitzin durant i després de les eleccions. Sense una clara estratègia revolucionària, és inevitable que l’intent d’arrencar la base del poder del règim quedi soscavada.

Així i tot, l’experiència del fet que un cop les masses es mobilitzen res pot aturar-les es mantindrà en la consciència de tots els que han viscut aquests esdeveniments. D’haver-hi una amenaça seriosa als grans canvis que es demanen i s’esperen del nou govern, aquestes lliçons tornaran a emergir.

I ara, què?

És el nostre deute com a comunistes plantejar la pregunta: I ara, què?

Com hem assenyalat, la campanya electoral de SL no es podria haver lliurat, molt menys guanyat, sense la mobilització de les masses. Les assemblees estudiantils – establertes el desembre del 2024 – i les assemblees locals de barri (zborovi) – que van esclatar durant la primavera del 2025 – s’havien buidat al llarg del darrer any per la fatiga segons les mobilitzacions s’estancaven. La campanya electoral ha revitalitzat i galvanitzat l’organització de masses en comitès d’acció electoral i altres formes d’autoorganització. Aquesta és la font del poder i la inèrcia de l’actual moviment.

Enfrontat a això, Vučić no té cap altra alternativa que retirar-se. Però quina és ara l’estratègia de Vučić? Quins són els reptes que es plantegen en el període de transició entre les eleccions i el nou govern de SL? Quan hi arribem, a quin escenari s’enfrontarà el nou govern?

Una cosa podem afirmar. És probable que l’SNS allargui la transició tant com els sigui possible. Segons la llei, pot allargar-se fins a 90 dies, donant temps a les forces reaccionàries per reorganitzar-se, tenint en compte que tots els alts càrrecs que donaven suport al règim de Vučić continuen en les seves posicions a tots els nivells de l’aparell estatal: policia, serveis secrets, aparell judicial, ministeris i administració pública. El bàndol de Vučić està paralitzat, però poden reagrupar-se. Els mateixos criminals de pa sucat amb oli que han construït la seva posició i els seus privilegis donant suport a Vučić podran utilitzar aquest temps per amagar els seus draps bruts, reposicionar-se i intentar imposar condicions al nou govern o plantejar un programa de dislocació econòmica i sabotatge – o ambdues coses.

En formar el govern i fins i tot abans d’això, és possible que SL sigui el subjecte d’enormes pressions des de l’aparell estatal, reforçada per pressions imperialistes, en particular per part de la Unió Europea i els EUA. Pressionaran a SL perquè aigualeixi el seu programa, “siguin realistes” i altres.

El seu objectiu en un primer moment serà lligar de mans a SL perquè respecti les sagrades exigències del capitalisme, en particular les dels inversos estrangers. Von der Leyen i companyia oferiran els seus consells “amigables”, prometent integració a la UE. Ja han demanat que Sèrbia adopti sancions contra Rússia, una condició que imposaria un car lastra a l’economia sèrbia – i que els líders de SL estan declinant amablement.

Pot ser que això no esdevingui el punt decisiu de contenció. En algun moment, però, si el govern es nega a complir amb les demandes de la UE i seguir la línia, la UE ensenyarà les dents i canviarà el to.

Hem de ser clars. Els poders europeus “civilitzats” no són amics del poble serbi. Han donat suport al règim de Vučić tot aquest temps, i no tenen gens d’interès a donar suport a un govern de SL que dugui a terme reformes importants a la vegada que quasi tots els governs europeus duen a terme retallades socials mentre llencen diners al rearmament i el militarisme. Europa sencera està en flames a conseqüència d’aquestes polítiques.

No toleraran reformes substancials a Sèrbia. Intentaran tot en el seu poder per evitar que el govern de SL dugui a terme el seu programa.

Si algú té dubtes al respecte, n’hi ha prou amb donar una ullada superficial al paper que va jugar l’anomenada Troica (la Comissió Europea, l’FMI i el Banc Central Europeu) en estrangular l’auge revolucionari del poble grec, i l’intent del govern de Syriza a Grècia el 2015 d’aturar l’austeritat i dur a terme reformes modestes.

Un govern de SL, però, no només haurà de resistir contra Brussel·les o Washington. Podem afegir-hi el sabotatge i la resistència que trobarà al cor de l’Estat serbi mateix: la burocràcia, l’aparell judicial i les forces de seguretat.

La qüestió de la lluita contra la corrupció, que és fonamental, es planteja des de la direcció de SL en termes purament legals. Connecta amb la idea que, en la majoria dels casos, la riquesa extrema s’ha acumulat per mitjans criminals; saquejos, corrupció i explotar posicions privilegiades a l’estat després de la caiguda de Iugoslàvia.

Hem de ser clars sobre això, però. SL planteja la il·lusió perillosa que una lluita contra la corrupció es pot dur a terme a través d’un estat serbi reformat, quan l’estat és precisament l’epicentre del problema i és el que ha permès que el saqueig hagi continuat durant dècades. Això inclou l’aparell judicial, les forces de seguretat i la policia.

La corrupció és rampant a tots els països capitalistes, però té un rol encara més estructural en un país com Sèrbia. És una part integral del sistema i no es pot lluitar en la seva contra mitjançant un estat connectat per mil i un fils – formals i informals – a la classe dominant. Només un poder alternatiu, basat en els treballadors i la joventut sèrbia, pot dur a terme aquesta lluita.

Dur la lluita fins a les seves conclusions!

Així doncs, què pot fer el govern de SL per dur a terme la transformació radical de la societat Sèrbia que s’espera per part del moviment de masses que l’ha portat al poder?

Hem de tenir en ment que els poders reaccionaris semblen forts només mentre poden recolzar-se sobre la inèrcia de la societat burgesa. Si fossin tot-poderosos, i si depengués d’ells, Vučić seguiria al poder. La mobilització revolucionària de la joventut, la classe treballadora i les masses més àmplies de Sèrbia són l’única força que poden proveir el poder necessari a SL per dur a terme el seu programa.

És inevitable que el pròxim període estigui definit per la contradicció. D’una banda, hi ha una confiança generalitzada cap a SL entre les masses, basada en la idea que la victòria electoral ha atorgat poder legítim als líders de SL per dur a terme el seu programa. Molts en el moviment estan convençuts que a SL se li hauria de permetre més temps per a complir les seves promeses.

D’altra banda, seccions del moviment prendran mesures directes per accelerar el procés de canvi. Veurem acció directa de masses emergir sempre que les forces reaccionàries intentin aixecar el cap i amenaçar el procés.

És vital que en aquest procés els zborovi i les assemblees estudiantils es revitalitzin, s’enforteixin i es consolidin, i que enterrin les seves arrels a les masses de la classe treballadora, centre de treball per centre de treball. La campanya electoral ha demostrat que és possible que el moviment arribi a cada causa, cada treballadora, cada pensionista i cada jove a tot arreu del país, i convèncer-los per votar. L’organització capil·lar del moviment ha d’arribar a tots els llocs de treball.

Només enfortint els òrgans de poder alternatiu es pot donar suport, defensar i dur a terme la transformació radical de la societat que cal.

Com a comunistes, estem compromesos amb dur aquesta lluita fins a les seves conclusions finals.