15O – Jornada de lluita a favor de Palestina: bona resposta per baix, pèssima direcció per dalt

Aquest 15 d’octubre vam viure una altra jornada de lluita per Palestina a tot l’Estat espanyol. Tot i l’alto el foc i la falsa sensació que la campanya genocida d’Israel s’ha acabat, diversos centenars de milers de persones van sortir als carrers a tot l’Estat espanyol en protesta contra el genocidi, el règim sionista d’Israel i la complicitat criminal dels governs imperialistes.

La classe treballadora, començant pels joves i els estudiants, ha tornat a demostrar la seva voluntat de lluita; contràriament, les direccions del moviment obrer, en primer lloc, CCOO i UGT, però també del moviment per Palestina, han mostrat una vegada més no estar a l’altura de les circumstàncies.

Jornada de lluita 

Al voltant de 350.000 persones van sortir al carrer als punts principals del país, a més de moltes altres ciutats; destacant Euskadi, amb 100.000 a les manifestacions. Més enllà de les manifestacions, en l’àmbit estatal hi havia convocades aturades parcials de dues hores per CCOO i UGT que, segons ells, van comptar amb la participació d’uns 1000 comitès d’empresa i seccions sindicals. Pel que fa a la vaga general de 24 hores convocada per CGT i altres sindicats minoritaris, va tenir un seguiment molt reduït. 

En realitat, les accions d’UGT i CCOO es van limitar en molts casos a delegats sindicals fent-se una foto a la porta de les seves empreses, sense promoure cap aturada. Diferent va ser el cas d’Euskadi i Galícia, on les centrals sindicals majoritàries, ELA, LAB i CIG sí que van programar aturades de 4 hores amb un ampli seguiment. On sí que hi va haver més seguiment de la vaga va ser al sector educatiu, tant en educació secundària com Universitària. Això demostra que si UGT i CCOO ho haguessin proposat, malgrat el trampós “acord de pau” i la fi temporal dels bombardejos sobre Gaza, l’atur hauria estat molt més massiu.

El moviment va buscar bloquejar la normalitat amb talls de carreteres i estacions de tren, causant problemes en la circulació. A Catalunya, per exemple, es van bloquejar la Zona Franca (principal zona industrial a Barcelona), l’accés al port, diverses vies de tren com en Girona, trams de l’AP-7; a Madrid també es van tallar carrers al centre, dificultant molt la circulació durant el matí.

A Manresa i València, un miler de persones respectivament va buscar a través de l’acció directa de masses boicotejar i suspendre els partits de bàsquet que els equips de la ciutat disputarien contra equips israelians. L’objectiu no es va aconseguir, principalment pel desplegament policial i la dura repressió, sobretot en el cas de València, amb diversos ferits entre els manifestants per la indiscriminada repressió de la policia i diversos detinguts, entre els quals dos militants del Sindicat d’Estudiants.

Però la mà dura de la policia no va acabar aquí. A Barcelona van fer servir gas lacrimogen, gas pebre i càrregues, van detenir unes 15 persones.

Sánchez i el seu govern mostren així una vegada més de quin costat estan. Donant suport a amb entusiasme el pacte imperialista de Trump, Sánchez vol desarticular el moviment; sobretot vol assegurar que les masses que lluiten no prenguin consciència del seu poder real; dit altrament, vol demostrar als seus amos imperialistes que és un polític responsable que defensa “l’ordre” burgès. Si el moviment buscava en part bloquejar-ho tot, Sánchez i el seu govern buscava evitar que aquest complís els seus objectius.

La vaga general i el paper de la direcció

Els dirigents de CCOO i UGT, fidels escuders del govern, van buscar ajudar-lo a sortir del pas sota la pressió del moviment amb una convocatòria de “mobilitzacions”, anunciada el 19 de setembre, pel 15 d’octubre! És a dir, onze dies després que milions de persones sortissin al carrer per tot l’Estat espanyol. La seva única intenció era rentar-se les mans, però sense una lluita decidida contra el genocidi ni cap crítica al rearmament militar dels governs imperialistes, inclòs l’espanyol. D’aquesta manera, van expressar nítidament el seu paper social, de contenir la indignació social i preservar l’estabilitat del sistema. Però res d’això és nou, ja que els dirigents i les burocràcies de CCOO i UGT estan integrades al règim, i en són fidels defensors d’aquest.

Deixant clara la responsabilitat principal de les direccions d’UGT i CCOO a l’abast limitat d’aquesta jornada de lluita, també hem d’analitzar críticament l’actuació de la central sindical que sí que va mostrar més disposició a la lluita i va convocar formalment la jornada de vaga general de 24 hores; és a dir, la CGT. Aquesta organització sindical, malgrat que té un pes molt reduït en relació amb la UGT i CCOO, ha destacat com una de les més compromeses amb la lluita per l’alliberament del poble palestí, posant-se al capdavant del moviment aquest 15 d’octubre.

Tot i això, aquesta nova experiència confirma un altre cop dos errors principals dels seus dirigents. La manca d’una política encertada envers els grans sindicats de CCOO i UGT, i la manca de confiança en la classe obrera.

A parer nostre, va ser un greu error convocar la vaga general per al dia 15, tants dies després de l’explosió social; perquè ja estava escrit que la vaga general no seria un èxit, tant pel fet que es podia dissipar l’ambient explosiu que existia a inicis d’octubre en el moment culminant de la mobilització social, com pel fet que ja estava sobrevolant un “acord trampa” de l’imperialisme dels EUA per aturar l’augment de les mobilitzacions de masses contra el genocidi a Gaza que s’estan donant en tota Europa. El contrast amb la lluita dels nostres germans i germanes de classe a Itàlia evidencia fins i tot més la importància d’aquest error. La seva posició equivocada davant CCOO i UGT, després de la seva maniobra d’endarrerir una resposta organitzada de la classe obrera espanyola al genocidi a Gaza, i el buit en la situació, es va girar en contra, amb un seguidisme a les direccions d’UGT i CCOO que va provocar que els dirigents de CGT se sumessin a la data del 15/10 per convocar la vaga general.

El que s’hauria d’haver fet, i ho hem manifestat en comunicacions anteriors, era convocar una vaga general com més aviat millor a l’assalt de la flotilla (1 d’octubre) i les mobilitzacions massives d’aquells dies, quan la situació estava clarament en auge. Igual que va fer el sindicat minoritari italià USB el 22 de setembre, convocant pel seu propi compte una vaga general, l’impacte de la qual va obligar la central sindical italiana majoritària, la CGIL a organitzar una vaga general reeixida el divendres 3 d’octubre, després de l’assalt a la Flotilla; CGT hauria d’haver pres la iniciativa per aquestes mateixes dates i convocat aquesta vaga general amb audàcia. Davant l’ambient que s’hauria creat, això hauria posat en una situació molt incòmoda els buròcrates de CCOO i UGT. Hauria estat fins i tot més el cas si la CGT, en la seva agitació per a la vaga, s’hagués dirigit directament a les bases de CCOO i UGT, animant-les a sumar-se a la convocatòria i que pressionessin les seves direccions; i a organitzar comitès propalestins de treballadors per discutir i organitzar la vaga democràticament. A Itàlia, la CGIL, el sindicat més gran, va acabar sumant-se a la vaga a causa de la pressió dels seus militants. I la mateixa crítica fem dels sindicats nacionalistes d’Euskadi i Galícia (ELA, LAB i CIG), formalment més combatius que UGT i CCOO, que podien haver pres una iniciativa semblant en aquelles dates.

El resultat a Itàlia és clar per a tothom. Sense caure en exageracions, la vaga política del dia 3 d’octubre va ser un esdeveniment de primer ordre en la lluita de classes mundial, inspirant milions a seguir aquest camí, a més d’imbuir de confiança la classe obrera i la joventut italianes en la seva força real.

No es pot dir el mateix de la jornada d’ahir a l’Estat espanyol. Les masses van sortir un altre cop als carrers, i en alguns casos, van intentar bloquejar i es van enfrontar a la policia. Però el nombre de manifestants va ser considerablement menor que el 4 d’octubre, i la vaga general va tenir un seguiment mínim, a excepció d’Euskadi i Galícia, si bé aquí només es va tractar d’una aturada laboral de 4 hores.

Aquesta situació no és el producte de la manca de “consciència” o “militància” de les masses, en absolut, sinó de les seves direccions: milions de persones van sortir els dies 2, 4 i 5 d’octubre als carrers! La veritat és que els qui afirmen que el poc seguiment de la vaga és responsabilitat de la classe obrera i els joves, no confien en el potencial de lluita de la nostra classe ni en la seva capacitat per dirigir.

Aquest és el cas de la direcció de la CGT, que va convocar la vaga general, però no va fer una feina realment seriosa per inspirar i arrossegar el nombre més gran de treballadors possible. Com a exemple d’això, a l’assemblea de la Universitat de Barcelona del campus del Raval, companys de la CGT es van comprometre a agitar als centres de treball, acompanyats de centenars d’estudiants universitaris, per retractar-se un parell de dies després.

Som conscients que a les files de la CGT s’ha discutit sobre la vaga general, amb dos vessants principals: per una banda, els que defensen la necessitat de convocar vagues generals com a eina organitzativa, i els que defensen la vaga general políticament. L’experiència del 15-O mostra que són els primers els que s’han imposat, ja que la CGT s’ha limitat simplement a anunciar la convocatòria de les vagues i poca cosa més.

No obstant això, una vaga general és un tema seriós, que ha de ser tractat com a tal; és una de les principals i més poderoses eines de lluita de la nostra classe. No es pot simplement llançar la convocatòria, agitar en xarxes i als carrers amb cartells i adhesius. S’ha d’abordar amb l’objectiu de convèncer el màxim nombre de treballadors mitjançant piquets informatius a centres de treball, d’estudi i als barris obrers, pressionant les bases dels grans sindicats, agitant la creació de comitès de vaga, tot sobre la base d’un programa de classe que connecti les diferents lluites a la lluita contra la classe dominant, l’imperialisme i el capitalisme. No s’ha fet res d’això.

Al manifest de la CGT hi ha reivindicacions molt positives, com acabar amb el pressupost militar per destinar-lo a pressupost social, augment de les pensions, etc. Però totes es plantegen sense cap crítica al capitalisme, a la classe dominant i a l’imperialisme. Això és un programa de mínims. En el context actual, de descrèdit massiu de l’imperialisme i dels seus governs davant del genocidi, de barbàrie creixent capitalista, com pretenien els companys inspirar i mobilitzar la classe amb reivindicacions que no van més enllà d’algunes reformes? Com es diferencia substancialment del que van plantejar CCOO i UGT?

Així doncs, per errors tàctics i polítics, la vaga general no ho ha estat; més aviat ha estat una altra jornada de lluita.

La necessitat de construir urgentment el partit comunista revolucionari 

Els comunistes revolucionaris pensem que, el que ha passat les darreres dues setmanes, ha estat una oportunitat perduda per seguir l’exemple italià. A diferència dels escèptics, pessimistes i reformistes, nosaltres tenim plena confiança en el potencial de lluita de la nostra classe. Els esdeveniments a escala mundial cada dia ens donen més la raó.

Com ja hem dit, és fals que la classe obrera i la joventut no estiguin disposades a lluitar. El principal problema a tot el món, també aquí a casa, és la manca d’una direcció que connecti amb el desig de milions de persones de transformar el món amb un programa, una tàctica i una estratègia revolucionàries; és la manca d’una direcció que confiï en ella mateixa i en la classe treballadora en un moment com aquest, on es pot sentir la ràbia que bull a la societat; és la manca d’una direcció que realment compleixi el contingut d’aquesta paraula, d’anar un pas més enllà de les masses per canalitzar els seus desitjos, frustracions i anhels cap a l’única via possible, la lluita de classes i la revolució socialista.

Aquesta és la principal lliçó del 15-O, la necessitat urgent de construir un partit revolucionari prou gran, amb les idees clares i un programa de classe per al combat efectiu contra els capitalistes. El corrent de la història ha girat a favor de la revolució, del que es tracta és fer real allò que hi ha de potencialment revolucionari en la situació.