Mans fora de Colòmbia i Veneçuela!

Al llarg dels últims 10 mesos, Donald Trump ha fet servir l’enorme pes de la relació entre els Estats Units i Colòmbia per augmentar la pressió contra el govern de Gustavo Petro. L’exemple més recent ha estat l’acusació escandalosa contra el president colombià, denunciant-lo com un “líder del narcotràfic” i imposant aranzels del 25%.
Així i tot, la motivació d’aquestes mesures no és simplement econòmica. Petro ha denunciat correctament aquests bombardejos com una mesura de l’imperialisme estatunidenc que amenaça la sobirania dels països d’Amèrica Llatina. No només això, però al llarg de l’últim any, Petro ha criticat les deportacions i la criminalització dels immigrants als Estats Units i denunciat la seva complicitat amb el genocidi de Gaza.
Pel seu cantó, la secretaria de seguretat nacional dels Estats Units, Kristi Noem, ha acusat a Petro de protegir el Tren De Aragua. El secretari d’estat, Marco Rubio, ha revocat el visat de Gustavo Petro i diversos dels seus funcionaris després de la intervenció de Petro a l’Assemblea General de l’ONU així com una manifestació contra el genocidi.
En aquest context, és evident que els aranzels són una eina de pressió per part de l’imperialisme estatunidenc. La raó rere això és clara: la Casa Blanca considera perillós tenir a un president reformista d’esquerres a la Casa de Nariño que no segueixi les directrius exactes de Washington.
Això és part de la política general de la classe dominant del nord, que demanda completa submissió per part dels països del sud. D’aquí als bombardejos sobre Veneçuela i els aranzels sobre el Brasil, països que s’han acostat a Rússia i, especialment, a la Xina, un contrincant directe de l’imperialisme estatunidenc en la lluita per esferes d’influència.
L’objectiu d’aquestes mesures a Colòmbia és mobilitzar a l’oligarquia tradicional a incrementar la fustigació política contra el govern de Petro i posar a la classe obrera i pagesia contra els reformistes. L’amenaça és implícita: “si voteu pel partit de Petro en el 2026, farem que l’economia colombiana pateixi”.
Com a comunistes colombians, declarem la nostra completa oposició a l’imperialisme ianqui. Si bé tenim diferències polítiques amb Gustavo Petro, l’assumpte de qui governa aquest país només pot ser decidit per la mateixa classe obrera i pagesia colombiana.
També hem de denunciar el caràcter sipai de la classe dominant nacional, que s’ha postrat davant la Casa Blanca, suplicant la intervenció de Trump i els seus sequaços en la política colombiana. El fet que hagin de recórrer als seus veritables patrons a l’exterior és un reflex de la seva completa debilitat i impopularitat a l’interior. Aquesta debilitat ha arribat a un punt en el qual figures com Álvaro Leyva han anat als Estats Units a demanar als senadors republicans que ajudin a “gestionar la sortida de Petro”.
En última instància, és clar que l’oligarquia nacional està lligada per milers de fils a la repugnant classe dominant del nord. És per aquesta raó que, en cadascuna de les confrontacions entre Petro i Trump, han pres invariablement el cantó de l’enemic. Val la pena recordar que aquest gener van anar a Washington a suplicar als seus amos que orientessin la seva lluita cap a Petro i no cap a Colòmbia.
Aquesta és l’essència de l’assumpte: les classes dominants dels Estats Units i Colòmbia estan conspirant per restringir el marge de maniobra del primer govern d’esquerres del país, malgrat ser el govern amb major quantitat de vots en la història nacional.
Això posa a la classe obrera del nostre país en un curs de col·lisió directa amb l’imperialisme. La lluita per les reformes és la lluita contra la classe dominant colombiana, que té rere seu les reserves i el suport de l’exèrcit més gran del planeta.
Malgrat tot, la realitat és que l’oligarquia nacional no té condicions favorables per poder recuperar les regnes de l’assumpte com a ella li agradaria. La lluita per la reforma laboral, sobre la qual les masses de la classe treballadora i la pagesia van moure només el dit petit i va espantar a l’oligarquia fins al punt que van passar la reforma, ho demostra.
Per aquest cantó, la resposta de la classe treballadora i el Pacto Histórico ha de ser contundent: és necessari treure les set bases de l’exèrcit estatunidenc així com tot el personal militar en territori colombià. També és necessari expropiar les 500 empreses estatunidenques operant al nostre territori i posar-les sota control obrer. Si els estatunidencs volen abandonar les fàbriques per exportar l’atur, com a obrers, és el nostre deure ocupar-les.
L’única classe que pot defensar la sobirania nacional és la classe treballadora colombiana. Però no es fa en nom d’un nacionalisme estret, sinó en nom de defensar a la classe treballadora i la pagesia d’Amèrica Llatina que es troba sota assetjament per part del colós del nord. Aquesta lluita, però, no només es lluita en el front “colombià”.
L’impacte d’una mobilització victoriosa de la nostra classe ressonaria a través de tot el món, però especialment en la classe treballadora estatunidenca que veuria de manera clara que la seva classe dominant ja no és l’enorme tità que pot dominar el món amb tanta facilitat com abans i iniciar el procés de caiguda de la força més reaccionària del planeta.

Mans fora de Colòmbia i Veneçuela!

Fora l’imperialisme ianqui i l’oligarquia còmplice!

No tornaran!

Per conèixer més sobre l’agressió imperialista de l’imperialisme ianqui sobre Colòmbia i la posició de la Internacional Comunista Revolucionària sobre aquesta i altres actes d’intervenció a la regió, podeu escoltar l’últim capítol del pòdcast en castellà de la ICR “El fantasma del comunismo” aquí.