Religió, misticisme i la posició comunista

Les creences religioses de qualsevol mena encara perduren en la raça humana.

Els seus orígens es remunten a l’ésser humà primitiu des del punt que el cervell humà va assolir cert grau de consciència sobre si mateix i sobre el seu entorn. Així, sorgí la necessitat d’entendre la realitat.

En un context en el qual els mitjans de producció eren molt endarrerits i rudimentaris i, per tant, es necessitaven constantment totes les mans per merament sobreviure als elements de la natura i a la fam, era impossible arribar a conclusions mínimament objectives de molts fenòmens naturals.

Heus aquí la raó del naixement de les creences religioses; les quals van sorgir principalment per omplir de significat el desconegut. Per què plou? Per la voluntat dels déus, dels esperits de la naturalesa, etc.

Avui en dia no només som capaços d’entendre realment per què plou, sino que entenem molts més fenòmens i aspectes de la realitat i de molt més complexes. El que durant un llarg temps de la història humana era explicat pel misticisme d’una forma o altra, acaba sent explicat per les ciències naturals i més endavant per una àrea de coneixement més concreta.

Però les creences místiques i religioses encara existeixen. Això vol dir que encara no coneixem suficient de la realitat com per desfer-nos d’aquestes? Quin paper juga la religió, si no, avui en dia?

La societat de classes i la religió

La religió sorgeix durant la fase històrica del comunisme primitiu, abans fins i tot de l’emergència de la societat de classes. Com s’ha mencionat en la introducció, el paper principal d’aquesta era atorgar significat a tot allò desconegut.

Altres aspectes importants que se’n desprenien de la religió era el d’atorgar inspiració i consol. Degut a la cruesa de la supervivència en aquells temps i la desconeixença del món material, la religió exploraba també la possibilitat de la vida després de la mort. Rituals religiosos post-mortem han existit de manera constant i amb formes diferents durant aquells temps… I fins els nostres dies.

Més endavant i a través d’un procés llarg de milers d’anys, gràcies al descobriment de l’agricultura i la ramaderia, els humans van poder, per primer cop a la història, acumular una quantitat de béns més elevada que el que podien consumir immediatament. Aquesta capacitat de produir excedents va ser la clau pel naixement de la societat dividida en classes i, en conseqüència, pel naixement per primer cop de l’Estat.

Els humans ja no depenien de totes les mans disponibles per lluitar per la supervivència, sinó que cada cop en necessitaven menys per mantenir a tota la societat i fins i tot per acumular i adquirir cert benestar per a uns pocs; els quals, al trobar-se lliures del treball manual, podien dedicar el temps lliure a l’estudi de la realitat i a la millora de les tècniques i eines de producció.

Quin paper jugava la religió en aquestes primeres societats de classe? Encara existia com a mètode per entendre la realitat, però ara, com la societat era més complexa i que es dividia cada cop més en diferents professions especialitzades i en classes socials, aquesta va començar a prendre un rol cada cop més polític.

La societat esclavista, per exemple, la qual va constituir el primer tipus de societat de classe, eren les figures de la religió oficial les que solien formar part de l’aparell estatal i de la classe dominant. En torn, es veien incentivats a justificar a través dels déus l’ordre esclavista. Per què l’esclau era inferior i “subhumà”? Doncs per voluntat divina.

En una societat de classes, tota classe dominant, al ser minoritària, per pura qüestió numèrica, no és capaç de mantenir l’opressió de la resta per si sola únicament a través de les armes. És per això que la classe dominant necesita, a part de la força crua, una maquinària ideològica per convèncer als oprimits de mantenir-se com a oprimits.

La religió, per tant, passava cada cop més a adquirir un paper polític per justificar la nova societat de classes i les polítiques dels governants. En conseqüència, la raó originària de ser de la religió, el de donar explicació al desconegut, ha anat progressivament passant a un rol secundari fins els nostres dies.

Avui en dia, sota la societat de classes actual, sota el capitalisme, les tornes han canviat completament des de llavors: si la religió en un principi servia principalment per intentar donar sentit a la realitat, ara serveix principalment com una eina ideològica de la classe dominant per justificar l’ordre existent.

Aquesta mateixa opressió, en torn, també incita a que els oprimits adoptin creences religioses com a via d’escapament del món material en base a les penúries amb les que conviuen degut a les desigualtats i la barbàrie inherents a la societat dividida en classes.

Se sol reivindicar, com a contraposició a les institucions religioses oficials, creences místiques com les pedres màgiques, les cartes de tarot, les projeccions mentals, mètodes d’encanteris i malediccions, etc. Tot i que tenen una forma diferent a la religió organitzada tradicional, i que poden semblar més atractives per atorgar refugi i consol vers el patiment i la incertesa d’aquest món, beuen del mateix origen filosòfic idealista, com veurem més endavant. Encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda.

La base filosòfica

La filosofia és la base de pensament i de mètode amb la qual la humanitat és capaç de treure conclusions sobre qualsevol cosa. Delimita el marc mental amb el qual procedeix a l’anàlisi. Al cap i a la fi, les dades extretes de l’estudi necesiten ser interpretades per a que no només esdevinguin un conjunt de dades inconnexes. Aquesta interpretació, encara que es porti a terme de manera inconscient, respon a una visió filosòfica.

La historia de la filosofia es pot dividir en dos grans camps principals: el materialisme o l’idealisme; ja que tota filosofia, en última instància, ha de respondre a la pregunta d’arrel mutuament excloent: què és primari, la matèria o les idees?

Qualsevol mena de filosofia religiosa és per definició una filosofia idealista; ja que tota creença religiosa, d’una forma o altra, necessàriament ha de partir de l’assumpció que la realitat material és conseqüència de la voluntat d’un o diversos déus, d’esperits, de projeccions mentals, etc.

Tota mena de filosofia, sigui materialista o idealista, pot adoptar a més formes diferents. Nosaltres, com a marxistes, som materialistes i dialèctics. Això significa, entre d’altres coses, que la nostra filosofia i mètode per analitzar la realitat és totalment incompatible amb tota mena de creença religiosa.

Com a materialistes dialèctics entenem que no només la realitat material existeix per si mateixa sense la necesitat d’afegir a l’equació cap mena d’element sobrenatural, sinó que a més entenem la realitat material com l’única realitat existent. No existeix cap Déu ni món de les idees independent del nostre ni res per l’estil.

La realitat no ha de ser percebuda per a que existeixi, sinó que aquesta existeix independentment de forma objectiva, sense necessitat de cap observador.

Sobre les idees, els idealistes poden contraargumentar dient: si existeix només la realitat material, com podem explicar el pensament? I no juguen les idees un paper important?

Primer de tot, el materialisme dialèctic no és que negui l’existència del pensament, sinó que explica que el pensament no és més que, en última instància, un “reflex” de la realitat material. Gràcies al coneixement que avui en dia tenim sobre el cervell i el seu funcionament (tot i que encara tenim molt per descobrir) podem arribar naturalment a la conclusió que les idees, per molt abstractes que puguin semblar, no son més que el producte d’una enorme i complexa interconnectivitat d’impulsos elèctrics entre les neurones basant-se en la informació rebuda del món intern (tant físic com químic) i extern a través dels sentits. Això inclou també els sentiments i emocions; com l’amor o la por.

El que diem es que el pensament, per a existir, primer de tot necesita d’un òrgan físic, corpori i material com és el cervell; el qual és el producte més elaborat i avançat que la naturalesa ha produït en base a l’evolució. I ho podem afirmar així per la senzilla raó que, únicament a través d’aquest, la mateixa matèria és capaç de ser conscient de si mateixa.

Segon, els materialistes dialèctics no neguem que les idees no juguin cap paper. El que diem al respecte és que les idees sorgeixen i a la vegada en formen part del món material i que aquestes, en torn, afecten al mateix món material. Es produeix una relació dialèctica. Per exemple, una societat esclavista necessàriament tendirà, per l’economia esclavista sobre la qual se sustenta, a conjurar un ideari que justifiqui coses com la “inhumanitat” dels esclaus i la superioritat moral dels amos. Aquest ideari, en torn, afiança i solidifica les relacions socials sorgides en la producció i distribució.

Ara bé, en última instància, la base material econòmica és determinant. És a dir, el mode de producció esclavista no va sorgir per “grans homes” que van imposar “grans idees” sobre la societat i així aconseguir transformant-la, sino que van ser els nous mètodes de producció en primer lloc els que van permetre les bases per a l’emergència, permanència i desenvolupament d’aquesta mena d’idees.

Avui en dia, sota la fase de declivi general del capitalisme, a simple vista, pot semblar que no existeix una filosofia definida i conscient en la societat. Però això no vol dir que no existeixi. El que nosaltres entenem com a “sentit comú” representa, precisament, la filosofia de la classe dominant.

El paper reaccionari d’aquesta època es reflecteix en la filosofia idealista de la burgesia per què en realitat no els interessa explicar el món tal i com és. Del contrari, revelarien al cap i a la fi el paper reaccionari que està jugant el capitalisme en l’actualitat. Sobre aquesta base, idees religioses i místiques tenen un camp per proliferar que, a la vegada, beneficia la burgesia contaminant les ments de les masses amb idees falses.

Aquestes només son traços generals per entendre el conflicte entre l’idealisme i el materialisme, el qual és fonamental. Un cop havent assentat les bases, entrem a continuació més a fons en la qüestió. D’aquesta forma, podem localitzar concretament l’arrel filosòfica actual de tot misticisme i religió.

La veritat

Què és la veritat? Existeix objectivament? I si és així, podem arribar a conèixer-la? Són preguntes que han estat recurrents durant tota la història de la filosofia.

La segona tirada de la nostra revista teòrica En Defensa Del Marxisme compta amb una editorial d’Alan Woods sobre què és la veritat, en la qual es basa aquest punt en particular.

Durant tota la història de la filosofia, moltes formes de pensament, d’una manera o altra, han anat arribant a la conclusió que és impossible desentranyar cap mena de concepció objectiva de la realitat. Aquestes filosofies reben el nom de “subjectivisme extrem” o “idealisme subjectiu”.

Kant va ser un dels pensadors d’aquesta branca més influents del segle XVIII. El seu idealisme subjectiu s’expressava en el dualisme filosòfic en el que es basava, el qual sosté que el món del pensament i el món material existeixen independentment l’un de l’altre.

Quan va descobrir que existien contradiccions insolubles en la forma d’entendre el món material, va arribar a la conclusió que havia d’existir un límit absolut a la nostra capacitat de comprensió.

D’aquesta manera plantejava que existía un abisme infranquejable entre el subjecte pensant i l’objecte de la cognició. Segons la seva teoría, estem aïllats de la realitat per les mateixes eines que fem servir vanament per comprendre-la. Els sentits i les eines que emprem per analitzar tota cosa estan limitades i no són fiables.

Per tant, segons Kant, només podem tenir coneixement dels fenòmens; és a dir, de les coses tal i com apareixen davant d’un observador. Llavors, mai podem conèixer realment “la cosa en si mateixa”.

Des de Kant, aquest escepticisme ha resurgit diverses vegades amb disfresses diferents, però el contingut essencial és el mateix: el coneixement humà és limitat i hi ha certes coses que mai es poden conèixer.

D’aquí es desprèn el cas de filòsofs que, seguint aquesta forma de pensament fins a les seves conclusions lògiques finals, afirmen que el món material no existeix.

El postmodernisme actual beu molt d’aquest escepticisme; el qual afirma que, en comptes de “la” veritat, només existeix la “meva” veritat, la “meva” opinió personal, ja que això és tot al que puc aspirar a saber.

Al afirmar que no existeix una veritat objectiva, s’abandona aquesta cerca del coneixement científic ja que la “meva” veritat és tan adient com la “teva” veritat. De fet, segons aquesta teoria portada a les seves conclusions lògiques finals, la “meva” veritat és infinitament superior a la de la resta, ja que només existeixo jo.

Si seguíssim aquesta corrent de pensament, acabaríem per negar tota mena de pensament racional. Tot pensament i coneixement es redueix doncs a la subjectivitat i relativitat absoluta.

En lloc de coneixement, només tenim opinió. En lloc de ciència, fe. Heus aquí com podem arribar a la justificació del misticisme i de la fe religiosa. D’aquesta manera se’ns pot explicar, per exemple, que aquest “abisme” entre subjecte pensant i la cosa en si existeix a causa d’una voluntat divina perquè, al cap i a la fi, som éssers imperfectes intentant entendre elements de la “creació perfecte” de Déu.

Amb tot això en compte, existeix la veritat objectiva, doncs? I si és així, la podem arribar a conèixer? Per començar a desentranyar-ho, cal primer:

1. Entendre per veritat el coneixement humà que reflecteix correctament el món objectiu, les seves lleis i propietats.
2. Tenir en compte el paper de la ciència.

Sobre la ciència, cal esmenar que es basa principalment en el fet que el món existeix fora de nosaltres i, en principi, podem comprendre’l.

La “prova del cotó” es basa en el rol que ha jugat la ciència durant el transcurs de la història humana. Si comparem el coneixement de qualsevol camp fa centenars d’anys fins els nostres dies, clarament podem traçar un progrés, en el qual abans es coneixia menys que en l’actualitat (tot i els sots de per mig, doncs la història del coneixement no és sempre una línia recta progressiva sense alts i baixos).

Tot i així, en moments donats, és evident que hi haurà moltes coses que no sapiguem. I com la naturalesa avorreix el buit, és quan aquestes llacunes en el coneixement es poden omplir fàcilment amb tot tipus d’explicacions religioses i místiques.

Però hem de dir que hi ha una diferència clara entre “no sabem” i “no podem saber”. Sempre hi ha moltes coses que no sabem. Però el que no coneixem avui, sense dubte ho sabrem demà; com ho ha estat mostrant tot el transcurs de la història humana. A més, res indica que el futur hagi de ser-ne l’excepció.

I com s’ha portat a terme aquest procés de coneixement? En base a la nostra penetració en el món material a través, primer de tot, del treball humà i, segon, pel pensament.

És d’aquesta forma que existeix un procés interminable d’aprofundiment en la naturalesa. És així com superem aquest suposat abisme infranquejable entre el subjecte i l’objecte del dualisme de Kant; a través del mateix procés de coneixement.

En els fets es demostra que aquesta dualitat entre subjecte i l’objecte és totalment falsa: el subjecte forma part de l’objecte; doncs el mateix procés de coneixement científic és el que realment ens està ajudant a conèixer l’objecte.

El progrés de la ciència és un procés constant d’afirmació i negació, en el que una idea nega a un altra i aquesta és, en torn, negada més endavant. Aquest procés no té límits, no coneix barreres infranquejables, i cada vegada que es topa amb una barrera, tard o d’hora, acaba per superar-la i ser negada.

Aquesta interminable cerca de la veritat comporta necessàriament a l’auge i caiguda de diferents teories, cadascuna de les quals contradiu l’anterior, però al mateix temps conserva el seu contingut essencial.

La teoria existent o paradigma present és acceptat universalment i això permet a la ciència avançar de forma ordenada, dins d’un marc teòric generalment acceptat.

Tot i així, tota teoría s’ha de posar a prova constantment mitjançant l’observació i l’experimentació. Llavors, arribat a cert punt, apareixeran inevitablement certes anomalies, però que en conjunt no semblen plantejar un desafiament seriós al paradigma.

Malgrat això, arriba un moment en que la quantitat es transforma en qualitat. Aquesta acumulació d’anomalies arriba sempre a un punt que fan caure el paradigma, el qual acaba sent substituït per un altre de nou i superior. Aquest assumeix al seu si el que anteriorment es consideraven com anomalies.

Durant un període de temps considerable, acceptem el paradigma existent com una veritat absoluta i només al final, quan la veritat absoluta revela el seu caràcter incomplert i contradictori, és quan queda clar el seu element relatiu i transitori.

La mecànica de Newton va representar una gran passa endavant per a la ciència el segle XIX. Les seves lleis del moviment van possibilitar per primera vegada prediccions quantitatives precises que podien comprovar-se en fenòmens observables.

Però aquesta precisió va arribar a generar nous problemes quan Laplace i altres van intentar aplicar-la a l’univers en el seu conjunt. Laplace estava convençut de que les lleis newtonianes eren absolutes i universalment vàlides. No tenia en compte la possibilitat de que, sota unes altres condicions, en àrees encara no estudiades per la física, aquelles lleis haurien de ser modificades o ampliades.

La mecànica clàssica, expressada en les lleis del moviment de Newton, tracta causes i efectes simples amb l’acció d’un cos aïllat sobre un altre. Per “desgràcia”, això és realment impossible en la mesura que cap sistema mecànic està mai completament aïllat: les influències externes inevitablement destrueixen el caràcter aïllat de la mecànica clàssica. I fins i tot, en el cas que poguéssim aïllar el sistema, seguirien havent interferències provinents del nivell molecular, i d’altres amb caire encara més profund: de la mecànica quàntica.

Això vol dir que la mecànica quàntica ha fet inservible a la mecànica clàssica i que, per tant, s’ha estat construint vanalment un castell de sorra que s’ha desfet en un no-res? Que avui en dia no podem fer prediccions només amb les lleis newtonianes? En absolut. De fet, aquesta encara s’empra en l’actualitat en, per exemple, l’enginyeria aeronàutica!

La mecànica quàntica, com una teoría més profunda per entendre la realitat que ens envolta que la mecànica clàssica, ni ha llençat aquesta última a les escombraries i ni ha construït “contra” aquesta; sino “sobre” aquesta. Es complementen i s’utilitza un o l’altre depenent de la complexitat amb la que es vol enfocar certa qüestió en la física.

Si qualsevol teoria fruit del coneixement, com la mecànica clàssica, acaba sempre sent succeïda per una altre (la quàntica) la qual nega molts aspectes que abans s’assumien com a veritat i així successivament en el futur… Llavors podem extreure la conclusió que en realitat la veritat no existeix? Que és totalment relativa? En absolut, i la raó es troba en que la veritat no és absoluta, donada i fixa per sempre.

El fet d’intentar conèixer la veritat ens porta en un procés cíclic interminable de contradiccions constants, afirmacions i negacions. En aquest sentit, i només en aquest sentit, pot dir-se que la veritat és relativa.

La relativitat de la veritat es denota en aquest mateix procés sense fi del coneixement, però no en va; doncs sempre assolim conèixer més que abans, tot i que se substitueixin paradigmes que abans es consideraven absoluts per uns de nous.

Aquesta relativitat és el que no ens permet arribar a un absolut immutable, per què tot està sempre en un procés constant de canvi.

Llavors, la veritat no es troba en un resultat final imaginari que doni resposta a totes les nostres preguntes, sino en el procés de descobriment sense fi que ens permet, progressivament, conèixer allò desconegut.

Si busquem una veritat absoluta que ens permeti dir: “ja ho entenem tot i no queda res per descobrir”, aquest dia no arribarà mai. En aquest sentit, no és casualitat que moltes religions plantegin que, per arribar a la veritat absoluta de qualsevol cosa, només és possible en la vida després de la mort; entrant en comunió amb la perfecció i el coneixement infinit de Déu.

Ciència i religió

En l’últim punt s’ha estressat la ciència com a mètode per poder arribar a la veritat. En aquest sentit, és la ciència “perfecta” i objectiva?

Primer de tot, cal deixar clar que la ciència és un mètode: un marc basat en l’observació i experimentació que ens permet comprendre la naturalesa, donar sentit a fenòmens materials i estructurar aquest coneixement en forma de teories o paradigmes.

En segon lloc, cal entendre que un aspecte important de la ciència és el d’institució social, necessàriament composta per organitzacions i professionals dedicats.

El mètode científic, per tant, es porta a terme a través d’éssers humans de carn i ossos que conformen la societat en la que viuen. Com a tals, no estan aïllats de les pressions i vaivens d’aquesta i, com s’ha comentat abans, la ideologia de tota societat de classes és la de la classe dominant. La ciència inevitablement també s’impregna d’aquesta.

D’aquesta manera, podem trobar casos concrets d’idealisme infiltrar-se en diversos camps de la ciència. A més, sota el capitalisme, hi ha una tendència a mercantilitzar els estudis i a “guanyar-se” un prestigi personal i professional per l’afany de lucre. Tot això inevitablement entorpeix el propòsit mateix de la ciència.

Per respondre a la pregunta, doncs, cal deixar clar que la ciència, tot i els seus defectes concrets sobretot en moments de declivi de la societat, no treu que serveixi com l’única eina per entendre realment el món que ens envolta i tots els seus fenòmens, amb totes les seves característiques i complexitats.

Amb els avenços en el coneixement científic que tenim avui en dia, i tenint també en compte la qüestió filosòfica, queda clar que el paper de la religió actualment entra necessàriament en conflicte amb la ciència en tot moment que aquesta intenta explicar qualsevol cosa sobre la realitat.

Pot jugar la religió un paper progressista?

La història està plena de religions i de figures religioses les quals han estat involucrats en lluites revolucionàries o si més no progressistes. Això és cert.

Llavors, què tenim a dir davant d’aquesta mena d’individus i de moviments religiosos? Si volem ser coherents amb la nostra base filosòfica i, per tant, ens definim necessàriament com ateus intransigents, llavors quina hauria de ser la nostra postura al respecte?

Primer de tot, cal deixar clar que no hi ha cap mena de contradicció amb el fet que puguem reconèixer aquests papers progressistes i que com a comunistes ens mantinguem en l’ateisme polític.

Per exemple, el cristianisme va néixer com la religió principalment de les dones i dels esclaus; dos dels sectors més oprimits de la societat romana de llavors. A més, va néixer en una zona saquejada rapaçment per l’imperi de Roma.

Al principi, el cristianisme va presentar-se com a arma clarament política contra la classe dominant i els seus excessos a costa de la resta de la societat i contra la religió oficial de l’Estat romà. Fins i tot, els seus feligresos s’organitzaven en comunes en les quals atorgaven totes les seves possessions materials a la comunitat per a poder ajudar-se mútuament. Era una forma de comunisme primitiu.

Més endavant, durant tot un procés en el qual la religió oficial romana perdia el control sobre la consciència de les masses en contraposició a la religió emergent del cristianisme, l’Estat romà va acabar per absorbir el cristianisme convertint-lo en la nova religió oficial; descartant l’anterior i castrant així el cristianisme del seu caràcter revolucionari a través del suborn i de la integració dels seus líders en la còmoda vida de la classe dominant. Aquest factor no és l’excepció, sinó la norma.

La burgesia francesa, durant la seva lluita revolucionària contra el decrèpit sistema feudal que impedía el desenvolupament de les forces productives, va arribar a expressar-se amb un caràcter ferventment ateu.

Això va ser així per dos motius: primer, per què l’església catòlica era una molt poderosa eina de l’aristocràcia francesa per justificar i apuntalar el sistema feudal; segon, per què la racionalitat materialista, fruit del paper progressista dels mètodes de producció burgesos, en contraposició a la irracionalitat idealista de la religió, era una carta molt poderosa en el front ideològic contra el sistema feudal.

Un cop en el poder, per assegurar la seva posició com a nova classe dominant, la burgesia francesa va aconseguir fins i tot “posar de moda” l’ateisme a tot el país; un ateisme polític: prohibint de pas qualsevol mena d’acte o simbologia religiosa en institucions públiques, entre d’altres.

L’assumpte va arribar fins el punt que van desfer-se del calendari gregorià (el qual marca l’inici oficial l’any en el que va nèixer Jesucrist) a canvi del calendari revolucionari (el qual marca l’inici el 22 de septembre de 1792, és a dir, el dia de la proclamació de la primera república francesa).

A mesura que el nou ordre econòmic s’anava assentant, com la burgesia ja no requería la mobilització de les masses camperoles per escombrar el vell ordre, aquestes van passar a convertir-se en un potencial perill per a la mateixa burgesia. En aquest sentit, van haver de desenterrar les idees religioses per mantenir les masses a ratlla. El calendari revolucionari va ser abolit el 1805 per Napoleó Bonaparte i es va reprendre antics vincles amb l’església catòlica per a assumir-la de nou a l’aparell estatal.

Avui en dia, tenim el cas, per exemple, de la “teoria de l’alliberament”; la qual assumeix en el seu sí idees que nosaltres, per lo general, com a comunistes, hi estem d’acord: com lluitar contra les injustícies socials, garantir l’accés a la sanitat i educació, fer la distinció en tot cas entre opressor i oprimit… En definitiva, lluitar aquí i ara per una societat millor i no relegar aquesta nova societat a la vida després de la mort.

En definitiva, en tot moment hem de ser capaços de caminar la fina línia entre saber discernir el paper general que exerceix la religió en qualsevol societat de classes (és a dir, d’opressió) i els elements que en certs moments poden jugar papers progressistes. Seria erroni ficar tots aquests casos en el mateix sac.

L’estat obrer i el partit vers la religió

En un estat obrer i en el partit, com hauríem d’abordar la qüestió de la religió?

Engels en el seu prefaci a la guerra civil a França deia que: “en relació amb l’estat la religió és un assumpte purament privat”. Lenin escrivia en 1905:

“L’Estat no ha de tenir res a veure amb la religió, les associacions religioses no han d’estar vinculades al Poder de l’Estat. Tota persona ha de tenir plena llibertat de professar la religió que prefereixi o de no reconèixer cap, és a dir, de ser ateu, com ho és habitualment tot socialista”. (Lenin. Sobre la religió. Moscou. Editorial Progrés. p. 6).

No obstant això, en relació amb el partit, Lenin assenyalava que Engels recomanava que el partit revolucionari hauria de lluitar contra la religió:

“El partit del proletariat exigeix de l’Estat que declari la religió un assumpte privat; però no considera, ni molt menys, ‘assumpte privat’ la lluita contra l’opi del poble, la lluita contra les supersticions religioses, etc., Els oportunistes tergiversen la qüestió com si el Partit Socialdemòcrata considerés la religió un assumpte privat!” (Ibíd. pàg. 25-26).

I va afegir que:

“L’arrel més profunda de la religió en els nostres temps és l’opressió social de les masses treballadores, la seva aparent impotència total enfront de les forces cegues del capitalisme […] Cap fullet educatiu serà capaç de desarrelar la religió entre les masses aixafades pels treballs forçats del règim capitalista, i que depenen de les forces cegues i destructives del capitalisme, mentre aquestes masses no aprenguin a lluitar unides i organitzades, de mode sistemàtic i conscient, contra aquesta arrel de la religió, contra el domini del capital en totes les seves formes”. (Ibíd. pàg. 21-22).

És a dir, en resum, el paper de l’estat obrer en particular sobre aquesta qüestió ha de ser:

1. Separació total vers l’església. Cap mena de finançament ni suport públic a cap comunitat ni projecte religiós. Que l’educació religiosa i actes religiosos estiguin finançats i portats a terme únicament pels mateixos creients amb els seus espais propis.
2. Permetre les creences religioses com un assumpte privat de cadascú. L’única manera de posar fi a la religió com a fenomen és a través d’eliminar les condicions materials per les quals se sustenta a través del mateix procés socialista. S’ha d’extingir i no abolir.

Sobre el partit, quina hauria de ser, doncs, la nostra postura amb membres que vulguin unir-se’n però no volen desprendre’s de les seves creences religioses?

Qualsevol partit que vulgui seguir els passos del bolxevisme requereix tenir clar uns principis ideològics inamovibles. Aquests principis parteixen del marxisme més elemental i bàsic. Un d’ells, doncs, és que el partit marxista revolucionari ha de basarse en l’ateisme polític per ser consistents amb la filosofia materialista dialéctica (això és, per poder conèixer objectivament la realitat tal i com és i així ser capaços de transformar-la de manera real i eficaç, com succeeix amb la societat, sense tenir esperances dipositades a cap déu o element sobrenatural per a delegar-li part de la lluita per a que ens ajudi en aquesta tasca).

Això no vol dir, per altra banda, que el partit no pugui acollir a membres religiosos. Si estan disposats a entrenar-se en les idees i mètodes del marxisme i lluitar per emancipar a la humanitat de tota opressió, seria erroni deixar-los a l’estacada.

El partit no ha d’alienar als creients que volen dedicar-se a la lluita revolucionària. De totes formes, no ha d’amagar en cap moment la contradicció insoluble entre el materialisme dialèctic i qualsevol mena d’idealisme. És un debat i una conversa honesta que el partit ha de portar a terme tot i que ha de ser sempre conseqüent amb el fet que, en última instància, tota creença mística entra en contradicció amb la tasca històrica revolucionària del proletariat. És responsabilitat fonamental del partit abordar aquesta qüestió amb paciència, honestedat i respecte.

Moral religiosa

Qualsevol creença religiosa i sobrenatural de tota mena necesàriament analitza la moral com un codi de conducta independent dels humans i immutable. Per voluntat divina, espiritual, etc. aquesta “s’imposa” sobre l’espècie humana; la qual ha d’obeir i portar a la pràctica. Si no, es “desvia” del camí traçat per les voluntats sobrenaturals i, en conseqüència, pot patir càstigs en la vida i/o després de la mort.

A l’antic Egipte, després de la mort, tothom sense importar el seu estrat social en la vida havia de ser processat pel judici d’Osiris. En aquest, el déu Anubis extreia màgicament el cor del mort i el dipositava sobre un dels dos plats d’una balança. Aquest era contrapesat amb la ploma de Maat (símbol de la “veritat” i de la “justícia universal”), situada a l’altre plat.

Durant aquest procés, el mort era qüestionat per diversos déus sobre els seus actes perpetrats en vida i, depenent de les respostes, el cor disminuïa o augmentava de pes.

Al final d’aquest qüestionari, si el cor pesava menys que la ploma, la seva ànima era sentenciada a ser digne de gaudir del paradís en la seva immortalitat i se li garantía l’accés a aquest. En cas que el cor pesés més que la ploma (és a dir, el pes dels seus pecats superava la misericordia dels déus), l’ànima del mort no se li era concebuda la immortalitat i era sentenciada a ser devorada i destruida. Per no acabar amb aquest destí esgarrifós, els antics egipcis havien d’acatar en vida el codi moral dels déus.

Aquest exemple no s’allunya massa de moltes religions actuals. El cristianisme, per exemple, té la seva versió del judici, del paradís, de l’infern i del purgatori.

“No mataràs” i “no robaràs” són dos dels deu manaments en les taules de Moisès. A simple vista, semblen lleis morals que com a humans donem per suposat com sempre correctes i, per tant, sembla que gaudeixin d’una independència més enllà de l’espai i del temps.

Però si això fos així: com podem doncs explicar que nosaltres com a humans, al llarg de tota la història humana, hem comès milers de guerres, genocidis i robatori de recursos? El cristianisme, per exemple, té el comodí del “pecat original”; és a dir, la “font” la qual força que els humans, innevitablement, tendeixin a cometre pecats (és a dir, a la transgressió del codi moral de déu). Aquesta explicació, tot i que còmoda, en realitat no explica res.

Si donem per suposat que existeix una moral divina fora de l’espai i del temps amb independència del món material la qual s’imposa sobre els mortals però alhora resulta que aquests se les salten en massa de forma recurrent durant mil·lenis d’existència, llavors per si mateixa no explica res; sota aquest prisma bé que podríem desfer-nos d’aquesta moral i tot seguiria igual.

De nou, el punt de partida és filosòfic. Com a materialistes dialèctics, ens és obvi que la ideologia, com tota mena de superestructura, sempre parteix del món material concret. La moral, que en forma part d’aquesta, entra en el mateix sac. La moral, llavors, és una entitat que canvia depenent de l’espai i del temps concrets.

Així ens és molt més fàcil explicar per què, per exemple, en temps de pau, en general, el codi moral de “no mataràs” sembla un de racional i immutable. En canvi, en temps de guerra, el “no mataràs” es transforma a mutable i passa a tenir excepcions o, si més no, passa a segon pla.

La classe dominant de qualsevol societat que entra en guerra justificarà les seves accions reinterpretant el codi moral pel qual es regeix i ho transmet a la resta de la societat. Aquesta característica de la moral no és l’excepció, sinó la norma; al contrari del que una moral inamovible i eterna pretendria explicar.

Es podria contraargumentar que, en aquests casos, les classes dominants estan utilitzant o obviant la moral religiosa, que existeix per si sola, de forma cínica pels seus interessos. Però de nou, en realitat, això no explica res.

Com s’ha comentat anteriorment, històricament, ens ajuda a entendre molt millor el fenomen de la moral de societats senceres com una eina de les classes dominants per mantenir i justificar l’ordre existent, tant en allò general com en allò concret. D’aquesta forma donem sentit al que la realitat ens demostra tossudament: que la moral, depenent del lloc i del moment.

En definitiva, per realment entendre la moral, l’hem d’entendre com un fenomen inevitablement entrelligat amb el context geogràfic, polític, social, econòmic, etc.

Moral comunista

Alguns creients poden assenyalar que els marxistes, al no creure en res més enllà d’allò estrictament material, som éssers “sense ànima” i immorals; els quals només ens interessa el nostre fi per tots els mitjans necessaris.

Aquesta afirmació és falsa. De fet, no és que advoquem una societat “immoral”, sinó que en tenim la nostra de pròpia, la moral comunista.

Trotsky explica:

“Els mitjans només poden ser justificats pel fi. Però aquests, al seu torn, han de ser justificats. Des del punt de vista del marxisme, que expressa els interessos històrics del proletariat, la fi està justificada si condueix a l’acreixement del poder de l’home sobre la naturalesa i a l’abolició del poder de l’home sobre l’home.”

Això significa que per a aconseguir tal fi tot està permès? -ens preguntarà sarcàsticament el filisteu, revelant que no ha comprès res.

Està permès -respondrem- tot el que condueix realment a l’alliberament de la humanitat. I com que aquest fi només pot aconseguir-se pel camí revolucionari, la moral emancipadora del proletariat posseeix – indispensablement- un caràcter revolucionari. S’oposa irreductiblement no sols als dogmes de la religió, sinó també als fetitxes idealistes de tota espècie, gendarmes filosòfics de la classe dominant. Dedueix les regles de la conducta de les lleis del desenvolupament de la humanitat, i per consegüent, abans de res, de la lluita de classes, llei de lleis. 

Això significa, malgrat tot, que en la lluita de classes contra el capitalisme tots els mitjans estan permesos: la mentida, la falsificació, la traïció, l’assassinat, etc.? -insisteix encara el moralista. 

Només són admissibles i obligatoris -li respondrem- els mitjans que acreixen la cohesió revolucionària del proletariat, inflamen la seva ànima amb un odi implacable per l’opressió, li ensenyen a menysprear la moral oficial i als seus súbdits demòcrates, li impregnen amb la consciència de la seva missió històrica, augmenten la seva bravesa i la seva abnegació en la lluita. Precisament d’això es desprèn que no tots els mitjans són permesos. Quan diem que el fi justifica els mitjans, resulta per a nosaltres la conclusió que la gran fi revolucionària rebutja, com a mitjans, tots els procediments i mètodes indignes que alcen a una part de la classe obrera contra les altres; o que intenten fer aquesta de les altres sense el seu propi concurs; o que redueixen la confiança de les masses en elles mateixes i en la seva organització, substituint tal cosa per l’adoració dels “caps”. Per sobre de tot, irreductiblement, la moral revolucionària condemna el servilisme envers la burgesia i l’altivesa envers els treballadors, és a dir, un dels trets més profunds de la mentalitat dels pedants i moralistes petit-burgesos.

Aquests criteris no diuen, naturalment, el que és permès i el que és inadmissible en cada cas donat. Semblants respostes automàtiques no poden existir. Els problemes de la moral revolucionària es confonen amb els problemes de l’estratègia i de la tàctica revolucionàries. Resposta correcta a aquests problemes, únicament pot trobar-se en l’experiència viva del moviment, a la llum de la teoria.

El materialisme dialèctic desconeix el dualisme de mitjans i fins.

La fi es dedueix naturalment del moviment històric mateix. Els mitjans estan orgànicament subordinats a la fi. La fi immediata es converteix enmig de la fi ulterior. (Trotsky. La seva moral i la nostra.)

No és d’estranyar que qui normalment utilitza aquest argument atacant conscientment al marxisme, és el mateix que naturalitza i justifica el fi sense importar els mitjans quan el capitalisme produeix la barbàrie que estem presenciant en forma de pobresa, guerres i genocidis.

Què és, doncs, la moral comunista? La moral comunista no és més que la moral proletària feta conscient de si mateixa pels elements més avançats de la classe obrera (és a dir, pels comunistes) i que cerca assolir la tasca històrica del proletariat d’enderrocar el capitalisme i construir cap el comunisme. Aquesta no emergeix per voluntat dels comunistes, sinó que sorgeix en primer lloc, com tota moral, de les condicions materials.

Tota classe social en tota societat de classes té la seva propia moral, la qual tendeix a ser d’una manera o d’un altre en relació amb com aquesta classe produeix, com es relaciona amb allò produt i amb la resta de classes, com es relaciona amb el consum i l’intercanvi de la producció, etc.

El proletari (és a dir, el treballador que només o principalment viu a través de vendre la seva força de treball per compte d’altri a canvi d’un salari), sobretot el contemporani, tendeix, per exemple, a dependre cada cop més de la col·laboració amb més i més proletaris: tant en el seu lloc de treball com amb d’altres, a través d’una xarxa de producció i logística més i més interconnectada globalment. Per aquest motiu, el proletari tendeix a desenvolupar una consciència colectiva, la qual es tradueix també en la solidaritat amb proletaris de fins i tot altres indústries i països. La mateixa lluita obrera, fruit de les contradiccions inherents de la societat capitalista, desenvolupa en torn les facetes solidàries i col·lectives de la moral proletària.

Aquesta moral també tendeix a ser una que valora la disciplina. Això es deu a factors com la divisió cada cop més específica del treball juntament amb el caràcter social i col·lectiu del treball, el que incentiva al proletari a ser rigorós amb el temps emprat per a les tasques.

Aquesta breu menció del funcionament de la moral no deixa de banda la “individualitat”, com alguns voldrien puntualitzar. Els marxistes no delimitem la moral com una mera qüestió automàtica.

Entenem que l’individu, el qual n’és conscient de si mateix i del que l’envolta, té la capacitat de desenvolupar la seva forma de ser, fet que engloba la seva moral. Això és cert. Ara bé, per a que una persona pugui pensar necessita primer de tot alimentar-se, vestir-se, comunicar-se, etc. Depenent del context concret heretat de la societat en el que viu, aquest individu haurà de bellugar-se d’una manera o un altre per assolir aquests objectius i això, en torn, delimitará fins a cert punt com pot desenvolupar la seva forma de ser i, per extensió, la seva moral.

Amb tot això en compte, cal recordar de nou el que ha estat esmentat més amunt: la ideologia d’una societat de classes tendeix a ser la ideologia de la classe dominant. Per tant, la contaminació ideològica existeix. A més, la classe obrera no és una classe homogènia: està composta per diferents capes; unes que tendeixen més o menys, per múltiples motius, a assumir la moral de la classe dominant; és a dir, la burgesa. Per tant, no és gens estrany ni contradictori que hi hagi proletaris que assumeixin elements de la moral burgesa.

La moral comunista, en base al materialisme dialèctic, necessàriament analitza tot esdeveniment com processos interconnectats i no com esdeveniments estàtics i aïllats. A més, afirma orgullosament que sí: com a individus som poca cosa en comparació amb l’espai de l’univers i el transcurs del temps, però en unió ho podem ser tot en el globus terraqui actualment, i això és més que suficient.

Per tant, tot i que ens recorda que només som una petita peça, ens reconforta saber que formem part col·lectivament per treballar per una cosa molt més gran que nosaltres: la construcció d’una nova societat lliure d’opressió a través del mètode del marxisme, el qual és l’eina més avançada fins els nostres dies per entendre la realitat tal i com és per a transformar-la.

Conclusió

Si volem transformar el món per erradicar el lastre de la societat de classes, un dels factors imprescindibles és mantenir-nos ferms com a organització en només dependre de les forçes del partit obrer i de la classe obrera per assolir la transformació socialista de la societat. En aquesta tasca, no cal cap intervenció divina o mística. L’emancipació de l’ésser humà de la societat de classes requereix únicament del moviment real dels homes i dones en carn i ossos que constitueixen la classe obrera i els oprimits a tot el món.

Les masses treballadores, al prendre el destí per les seves pròpies mans, tindran cada cop menys necessitat de trobar refugi en un altre món o ésser superior. Seran les mateixes masses les quals, durant aquest procés, es posaran la tasca sobre les seves espatlles de crear el paradís en la Terra. Inevitablement s’adonaran així que realment no necessiten cap mena d’ajuda sobrenatural.

Un cop assolida aquesta tasca històrica, la base material per l’existència de la religió s’extingirà inexorablement. Seran les masses en aquesta lluita per l’emancipació les que acabaran per llençar instintiva i definitivament el fenomen de la religió a les escombraries de la història.