L’artifici de la desigualtat: una genealogia marxista de la societat de classes

La desigualtat i l’opressió no són inherents a la naturalesa humana, són el resultat d’un procés històric determinat per les condicions materials de producció. Durant milers d’anys, els nostres avantpassats van viure en societats igualitàries basades en la cooperació per sobreviure. L’aparició de l’excedent, però, va canviar-ho tot.

La història de les societats de classes s’ha d’entendre com el procés pel qual les relacions socials, lluny de ser naturals o immutables, adopten una forma determinada per les condicions materials de producció i reproducció de la vida. Això és així perquè, a partir d’una contingència directament —en la fertilitat del sòl, en l’accés als recursos o en la incorporació de noves tècniques—, i sobretot amb el sorgiment de l’agricultura, el treball col·lectiu comença a transformar-se en producció individual, una minoria pot concentrar progressivament part de l’excedent social generat pel conjunt. Aquesta concentració, nascuda del mateix canvi, acaba alterant les pròpies formes de producció i de circulació. En aquest procés, l’excedent deixa de ser un resultat compartit per esdevenir un instrument de poder, i és d’aquesta transformació gradual que neix una estructura de dominació estable; la primera expressió històrica de la societat de classes.

Aquesta divisió no és només econòmica, és també social i política; la classe dominant tendeix a organitzar les institucions, les normes i les formes de poder d’acord amb els seus interessos.

En aquest sentit, l’aparició de les classes socials no pot explicar-se com el resultat d’una suposada essència humana orientada de manera natural a la desigualtat, sinó com una conseqüència històrica de la transformació de les formes de producció, de l’acumulació de l’excedent i de la progressiva apropiació privada dels recursos.

Un cop la societat es divideix en grups amb posicions materials oposades, sorgeixen també interessos irreconciliables: d’una banda, els de qui busca mantenir i ampliar la seva posició dominant; i de l’altra, els de qui produeixen la riquesa, però no en controlen el fruit. És en aquest xoc entre interessos socials antagònics on cal situar el motor del procés històric.

Per això, és important posar de manifest que la lluita de classes no és un element secundari ni accidental, és la forma concreta que adopta el conflicte social en una societat dividida. Les institucions, l’Estat, les idees dominants i fins i tot les formes de legitimar l’ordre existent responen, en última instància, a aquesta estructura de dominació.

La història, així, no avança per consens espontani ni per desenvolupament lineal, avança a través de tensions, crisis i ruptures que expressen les contradiccions internes de cada mode de producció.

Ara bé, com sorgeix la societat de classes?

Una societat sense classes

Abans de l’arribada del capitalisme, la humanitat va recórrer una seqüència dialèctica d’estadis històrics determinats per les condicions materials de producció, sent el més extens el comunisme primitiu, seguit de la societat esclavista i el feudalisme, tal com Engels delinea a L’origen de la família, la propietat privada i de l’Estat.

Durant la major part de l’existència humana, emmarcada en el paleolític (des dels 2,5 milions d’anys de l’aparició dels primers homínids fins al 10.000 aC, amb la fi de la glaciació de Würm que va afavorir l’establiment de l’agricultura i la ramaderia), els éssers humans van organitzar-se en grups de caçadors-recol·lectors sense classes socials, propietat privada ni Estat. La supervivència depenia objectivament de la cooperació col·lectiva, amb el territori com a propietat comuna de la gens o tribu: l’escassetat relativa dels recursos —no absoluta, sinó vinculada a una inseguretat existencial i una productivitat tècnica limitada— imposava la socialització com a única estratègia viable per sobreviure.

L’escassetat paleolítica no hem d’entendre-la com a una manca absoluta de recursos, s’ha d’entendre com una baixa productivitat del treball que impedia l’acumulació d’excedents per a la subsistència. Els mitjans de producció eren rudimentaris i feixucs (caça i recol·lecció), amb un procés tecnològic lent i condicionat per adversitats climàtiques —sequeres, inundacions— que interrompien migracions i disponibilitat d’aliments vegetals i animals, forçant la innovació tècnica o condicionant el desplaçament humà. L’ésser humà no dominava encara la natura, sinó que s’adaptava a ella, i aquestes condicions adverses rebutjaven la competència individualista, fomentant el comunisme primitiu com a necessitat per a la reproducció social.

A diferència dels grans depredadors (lleons o guepards), l’ésser humà —físicament feble i lent— depenia de la unió de forces i l’acció comuna del grup. La cooperació en la caça, compartida per homes i dones, sorgia de la necessitat de protecció mútua davant una natura hostil.

Engels, a L’origen de la família, la propietat privada i de l’Estat, destaca que: “les comunitats que van adoptar el règim de la gens —forma d’organització social de les societats primitives, basada en vincles de parentiu i cooperació col·lectiva— tenien un avantatge en la selecció natural”. Per què? Perquè aquells grups que cooperaven i compartien recursos durant crisis climàtiques sobrevivien i prosperaven més que els dilacerats per conflictes interns, afavorint —a la llarga— el desenvolupament de la capacitat cerebral i la complexitat social com a adaptacions decisives.

Aquesta dinàmica explica l’hegemonia històrica de l’organització gentilícia sobre formes competitives primitives.

La fase atlàntica com a element decisiu

El final de l’última glaciació i dels grans períodes freds —com el Younger Dryas (11.000-9.700 aC aproximadament)— va alterar profundament les dinàmiques ecològiques, modificant les migracions animals i la disponibilitat de la flora, fent insostenible l’estil de vida nòmada per a certs grups de caçadors-recol·lectors.

Un exemple paradigmàtic és l’assentament d’Abu Hureyra (Síria), on la resposta a aquest clima fred es va concretar en el cultiu extensiu de sègol silvestre —el gra de cereal més antic conegut—, iniciant un procés d’apropiació de llavors i coneixement tècnic per assegurar l’alimentació davant l’escassetat.

Només més endavant, cap al 5500-5000 aC, es documenta una millora climàtica decisiva que marca l’òptim climàtic de l’holocè. Aquesta fase, caracteritzada per un clima fresc i humit amb abundants precipitacions, va afavorir l’expansió de nous biomes —com el bosc mixt de rouredes, que va substituir vegetacions més pobres—, creant les condicions per a una estabilitat ecològica.

És precisament aquest clima plujós i estable de la coneguda fase atlàntica el que va permetre l’establiment permanent de societats neolítiques, com la de La Draga a Banyoles (Catalunya), i el desenvolupament d’una productivitat superior. En aquest moment, l’ésser humà ja dominava espècies domèstiques i disposava d’un entorn favorable per consolidar una economia productora, base material per a l’acumulació d’excedents i, posteriorment, les primeres contradiccions de classe.

La revolució neolítica

Alguns historiadors argumenten que la revolució neolítica va ser la primera gran transformació en la història de la humanitat, que va afavorir el pas d’una economia basada en la caça i la recol·lecció a una basada en l’agricultura i la ramaderia. Aquesta transformació va ser tan profunda que va alterar, irreversiblement, la relació de l’ésser humà amb el món natural.

Hem de dir que la revolució neolítica va representar la primera gran transformació en les condicions de producció humana, es va passar d’una economia purament extractiva de caça i recol·lecció a una productora basada en l’agricultura i la ramaderia. Aquesta mutació no va ser un fet tècnic aïllat, va suposar un canvi profund i irreversible en la relació de les forces productives amb la natura —de l’adaptació passiva a l’apropiació activa—, que va crear les condicions per a noves formes socials antagòniques.

Es considera que el seu origen se situa al Pròxim Orient, concretament al Creixent Fèrtil (des del IX mil·lenni aC), fa uns 12.000 anys; cap al 8.000 aC, aquest nou mode de producció s’havia estès per tota la regió i iniciava la difusió cap a l’actual Europa i el sud d’Àsia.

A la península Ibèrica, el neolític s’implanta més tardanament, coincidint amb la millora climàtica atlàntica esmentada: anàlisis estadístiques de jaciments mediterranis identifiquen el 5500 aC com el pic d’expansió del neolític cardial (amb datacions fins al 5700 aC). Mentre al Pròxim Orient la domesticació de flora i fauna respon a una crisi de fred i aridesa, aquí es consolida uns 6.000 anys després, afavorida per un clima temperat i humit.

En aquest sentit, l’agricultura i la ramaderia van generar, per primera vegada, un excedent més enllà de la subsistència immediata, explicable no per voluntat subjectiva, sinó per factors materials determinats: un creixement demogràfic substancial —de 5 a 25 milions d’habitants entre el 5000 i el 2000 aC— va permetre alimentar més població i alliberar una fracció per a activitats especialitzades com l’artesania, la gestió administrativa, i el sorgiment de proto-religions.

En comparativa, al paleolític, l’absència d’excedent impossibilitava qualsevol acumulació; és precisament amb la revolució neolítica, en canvi, que es fragmenta la propietat comuna tribal, assignant recursos com el bestiar i la terra a unitats familiars o individuals. D’aquesta apropiació privada van sorgir les primeres distincions entre explotadors (controladors de l’excedent) i explotats (productors subordinats), vivint els primers del treball dels segons i consolidant progressivament les bases de la jerarquització social.

Tanmateix, l’aparició d’un excedent no implica automàticament la divisió entre explotadors i explotats. Aquest pas va ser possible perquè l’excedent va obrir la necessitat —i alhora la possibilitat— de dedicar una part de la població a funcions especialitzades de gestió, control i organització. Perquè aquest sector pogués alliberar-se del treball productiu directe, calia que una altra part de la comunitat continués produint el necessari per sostenir-lo; és en aquesta base material on s’assenten les primeres formes de jerarquia i dependència social.

És fonamental comprendre, però, que aquesta jerarquització —el seu sorgiment i consolidació— no respon a cap naturalesa humana “eterna” o “biològica”, com defensen visions idealistes, és un producte històric específic del desenvolupament de les forces productives i de l’apropiació privada de l’excedent per una minoria emergent. Marx ens ensenya que aquestes contradiccions inicials són la llavor de la lluita de classes com a motor de la història.

Cap a la societat de classes

Com podem detectar els primers indicis de jerarquització social?

L’anàlisi de les pràctiques funeràries i dels aixovars revela desigualtats objectives, reflectint l’apropiació d’aquest incipient —dalt mencionat— de l’excedent per una minoria emergent.

En el context català, enterraments del neolític mitjà inclouen collarets de variscita —un mineral sense funció utilitària, sinó de pur prestigi simbòlic—, indicant una diferenciació social en el si de comunitats que ja no eren igualitàries. Cap al final del calcolític, l’aparició d’artefactes estandarditzats —ceràmica decorada, punyals de llengüeta, braçals d’arquer— denota l’emergència d’elits locals que utilitzaven aquests béns en banquets rituals i xarxes d’intercanvi per reproduir la seva posició dominant.

Les mines de Gavà són les més antigues del món en galeria, després convertides en necròpoli; alberguen enterraments múltiples sense aixovar i individus amb deformacions patològiques pel treball miner; però també enterraments individuals amb ofrenes rituals, obsidiana de Sicília, Variscita catalana, sílex francès, etc.

Un cas interessant és també el registre arquitectònic: l’erecció d’estructures no residencials —monuments funeraris col·lectius de tipus tholos i fortificacions— impliquen una organització social capaç de mobilitzar grans quantitats de mà d’obra.

L’assentament de Los Millares (Andalusia, calcolític) ho exemplifica amb muralles, bastions i fortins complexos, que suggereixen una direcció centralitzada per protegir l’excedent productiu davant possibles amenaces internes o externes.

A l’antiga ciutat d’Uruk (Mesopotàmia, IV mil·lenni aC), les grans obres públiques (com sistemes d’irrigació) requeriren una autoritat directora —inicialment sacerdotal— per coordinar el treball col·lectiu, transformant-se en administradors de l’excedent recollit com a tributs o ofrenes divines. El Temple (i posteriorment el Palau) es va apropiar sistemàticament d’aquest excedent i del treball forçat dels pagesos, passant d’un servei comunitari a una estructura d’explotació institucionalitzada.

En aquest sentit, continuant amb l’exemple mesopotàmic, l’escriptura (cuneïforme) no emergeix per finalitats literàries o religioses ideals, emergeix per la necessitat burocràtica de comptabilitzar tributs, racions i béns emmagatzemables: ~85% de les tauletes d’Uruk són documents econòmic-administratius. Això va donar lloc a una capa d’escribes amb monopoli del coneixement intel·lectual, elevant-se per sobre la massa treballadora manual i fomentant les primeres unitats de compte per mesurar i comparar valors en transaccions templars.

La divisió entre treball manual i treball intel·lectual va cristal·litzar la fractura antagònica de la societat en explotadors i explotats. Mentre una incipient classe dominant es reservava la planificació, el control i la gestió de la producció, la majoria restava reduïda a la condició d’instrument d’execució mecànica.

Encara més, a Uruk, els bowls de cantó-bisellat —recipients estandarditzats produïts en massa— exemplifiquen aquesta explotació: servien per distribuir racions mínimes als treballadors forçats, cosa que permet als administradors templars (sacerdots i escribes) mantenir la força de treball subordinada sense cedir control sobre l’excedent.

Aquesta divisió del treball no era donada per criteris tècnics o d’eficiència, va ser una divisió de caràcter social i classista, en separar funcionalment els productors dels administradors i propietaris, es reproduïa la dominació d’una minoria sobre la base productiva. La necessitat de protegir els nous interessos privats de classe —davant les desigualtats creixents i possibles resistències— va engendrar l’Estat primitiu, no com els estats-nació moderns, sinó segons la definició d’Engels: una “força pública separada de la societat”, encarregada de consagrar la propietat privada i el domini polític de la minoria emergent sobre la majoria explotada.

L’Estat, així, no emergeix com a àrbitre neutral, ho fa com a instrument de la classe dominant, que utilitza la coerció armada i la ideologia per contenir els antagonismes de classe i perpetuar l’explotació, convertint-se en la superestructura política que cristal·litza els antagonismes de la base material de la societat.

La propietat privada

Arribat aquest punt, hem de respondre què és la propietat privada i per què era tan decisiva.

Des del materialisme històric, Marx, com s’ha explicat, teoritza que la propietat privada no és un dret etern o natural, sinó que és una forma històrica específica de relació social i econòmica en què els mitjans de producció —terra, bestiar, eines, màquines, etc.— són controlats i posseïts per individus o grups restringits, excloent la comunitat del seu ús i fruit. Aquesta exclusió crea les condicions per a l’explotació de classe, i això permet a una minoria viure del treball aliè.

Com hem vist fins ara, el domini sobre la propietat no ha estat ni natural ni etern: durant la major part de la història humana, la propietat era comuna (territori tribal), i la propietat privada emergeix només amb l’excedent productiu neolític com a base material per a les contradiccions socials.

Els ramats i la ramaderia també van ser decisius i transformadors en l’origen de la propietat privada, representant la primera forma de riquesa mobilitzable i acumulable. Els animals es reproduïen ràpidament, generant excedents de carn i llet més enllà de la subsistència, i la seva portabilitat els va convertir en el primer equivalent universal per al canvi de mercaderies —precursor de l’equivalent universal dels diners.

A diferència de la terra (encara tribal), els ramats van passar aviat a ser propietat particular dels caps familiars, creant una base per a la diferenciació. Com els ramats creixien més que la família, va sorgir la necessitat de mà d’obra addicional per a la seva custòdia, transformant els presoners de guerra d’adoptats o sacrificats, en esclaus —rau aquí el primer treball forçat sistemàtic.

L’abundància lacto-càrnia produïda d’aquesta manera va afavorir un desenvolupament físic i intel·lectual superior en certs pobles pastors, facilitant expansió i domini. No obstant això, la dependència d’espècies domèstiques —com a La Draga (Catalunya) o la Cova de l’Or (València)— va marcar la fi definitiva de l’economia paleolítica igualitària, obrint pas a les formacions socials de classe

En la divisió del treball neolític, l’home va esdevenir propietari d’aquest excedent mòbil. Per transmetre aquesta riquesa als hereus legítims es va necessitar controlar la genealogia familiar, això, en paraules d’Engels, és el que es coneix com la “gran derrota històrica del sexe femení”: el traspàs del dret matrilineal al patrilineal, amb la monogàmia forçada sobre les dones per garantir la paternitat i l’herència privada.

Malgrat que la propietat privada, l’esclavatge i la subordinació de les dones van significar una ruptura amb les formes comunitàries anteriors i l’aparició d’una nova dominació de classe, també van comportar un desenvolupament notable de les forces productives, de l’organització social i de les capacitats tècniques de la humanitat. En aquest sentit, la història de l’explotació no és només la història d’una opressió creixent, és també la d’una acumulació de condicions materials que fan possible, a llarg termini, formes socials més complexes i, potencialment, superiors, en la mesura que el desenvolupament de les forces productives va comportar, durant certs períodes, una millora de les condicions de vida de l’espècie en conjunt.

És el futur comunista?

L’estudi de les societats preclassistes no només és un debat arqueològic i històric aïllat, és també l’eina metodològica per excel·lència del materialisme històric per desmantellar les categories ideològiques que legitimen la societat burgesa. Comprendre aquestes formacions primitives demostra, cabdalment, que les institucions presents —Estat, propietat privada, explotació— no són expressions d’una naturalesa humana “eterna”, són productes transitoris de determinades condicions materials de producció.

L’estudi del paleolític revela que l’egoisme, la cobdicia i la competència no són atributs innats de l’ésser humà, són construccions històriques. Durant gairebé el 99% de l’existència, la humanitat es va organitzar en bandes igualitàries on la cooperació i el fet de compartir eren condicions objectives per a la reproducció davant la inseguretat existencial de la caça-recol·lecció. Engels, de fet, subratlla que la “naturalesa humana” es configura dialècticament pel mode de producció, i no al revés.

Tanmateix, l’Estat tampoc és “natural”: emergeix només amb la divisió en classes antagòniques com a “força pública separada de la societat”, segons la definició d’Engels, per consagrar la propietat privada i contenir la lluita de classes irreconciliable.

Cal entendre que la història no és una progressió lineal, sinó que és un procés dialèctic. Engels concebrà el comunisme no com regressió al “salvatgisme”, sinó com a negació de la negació: el retorn a la societat gentilícia —propietat comuna, absència d’Estat, decisions per consens, igualtat de gèneres, etc.—, però sobre la base tècnica superior del capitalisme. La societat gentilícia estava limitada per la seva productivitat ínfima i la dependència del “cordó umbilical de la natura” —Engels—, generant inseguretat constant.

En aquest sentit, el capitalisme apareix com l’última fase de la societat de classes, no perquè sigui el destí de la humanitat, sinó perquè ha arribat a socialitzar el treball de manera massiva en la classe treballadora i a desenvolupar les forces productives. Aquesta socialització de la producció constitueix el suport material objectiu perquè, en l’horitzó comunista, el retorn a la societat gentilícia adquireixi el caràcter de “fi de la prehistòria”, tal com suggereix l’argument d’Engles; no parlem d’una tornada al paleolític, sinó d’una superació qualitativa de la societat de classes sobre la base de la major productivitat i complexitat social que el mateix capitalisme ha fet possible.

Així, el comunisme futur integrarà la llibertat gentilícia amb el domini tècnic sobre la natura; l’absència de classes, la socialització de la propietat, però amb productivitat que allibera l’individu de la necessitat, transformant el treball forçat en activitat creadora.

De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat

El cercle de la llibertat humana es tancarà quan la classe treballadora s’apoderi de les immenses forces productives desenvolupades pel capitalisme i les posi al servei de la societat sencera, negant la negació de l’explotació de classe. Marx, a la Crítica del programa de Gotha, assenyalava que en la fase superior del comunisme —ja sobre la base de l’abundància material objectiva— es farà real el principi: “De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat”.

En la societat postcapitalista, el treball experimentarà una transformació radical, deixarà de ser una activitat forçada per la subsistència i l’alienació, eliminant-se la subordinació de l’individu a una única professió i l’antítesi històrica entre treball manual i intel·lectual. L’ésser humà ja no serà un instrument productiu, serà un subjecte integral capaç de desplegar totes les seves potencialitats creadores.

L’increment exponencial de la productivitat —fruit del domini tècnic sobre la natura— reduirà el temps de treball necessari i obligatori a una fracció mínima del dia, convertint el temps alliberat en desenvolupament lliure individual: artístic, científic i intel·lectual per a tots els membres de la societat. La producció, alliberada de l’anarquia mercantil capitalista, s’organitzarà democràticament per satisfer necessitats humanes reals —no pels beneficis privats—, superant definitivament els límits materials de l’escassetat històrica.

El comunisme es presenta així com la superació necessària i històrica del capitalisme, alliberant la humanitat de la misèria, la guerra i de tota l’opressió de classe. Com s’assenyala al Manifest Comunista, “l’alliberament de cada individu serà alhora la condició de l’alliberament de tots”, tancant el cercle de la barbàrie explotadora amb la síntesi superior de llibertat, igualtat i fraternitat.