País Valencià: centenars d’equips directius dimiteixen i la vaga continua

Aquest dilluns 25 de maig, el sector educatiu de País Valencià anotarà dues setmanes des de que va iniciar la seva heroica vaga indefinida; dues setmanes en què els treballadors i treballadores de l’educació han estat un exemple per a la classe treballadora de la resta de l’Estat per la seva abnegació en la lluita, el seu sacrifici i, per sobre de tot, el seu nivell d’organització.

Abans del dia 11 de maig, van convocar assemblees en els seus centres per a preparar amb antelació la vaga. En qüestió de dues setmanes, sobre la base de piquets, agitació per xarxes i visites a escoles i instituts, van aconseguir que 229 centres s’unissin a la convocatòria, promoguda pels sindicats STEPV, CSIF, ANPE, CCOO i UGT. Un altre gran encert va ser la creació de fins a 17 coordinadores regionals per a gestionar els recursos i accions de totes aquestes assemblees, de manera que es poguessin canalitzar bé les forces perquè la vaga assolís el seu objectiu.

El suport massiu a la vaga, expressat en la magnitud de les mobilitzacions que hem estat veient al País Valencià i en la simpatia que està despertant en la resta de l’Estat, va forçar que la Conselleria d’Educació s’assegués a la taula amb els sindicats convocants per a presentar un nou acord per a “millorar” les condicions dels docents. Però per molt que diguin estar disposats a escoltar les demandes dels sindicats, l’actitud de la consellera Ortí i del president valencià Pérez Llorca ha estat més aviat de desafiament.

El 19 de maig, Ortí va presentar a la taula una proposta que considerava definitiva: una pujada salarial de 200 euros als professors i professores, diverses promeses de reducció progressiva de ràtios amb un marge de fins a 4 anys per a la seva aplicació, altres promeses d’estudiar com millorar la inclusió i la diversitat a les aules… i res sobre la Llei de “Llibertat” educativa, aprovada per PP i Vox el 2024, que pretenia eliminar el valencià de les escoles dividint els alumnes en línies lingüístiques i forçant que alumnes que volguessin estudiar en valencià haguessin d’acabar fent-ho en castellà. Amb tot això, veiem que el que va presentar la consellera Ortí va ser lletra morta.

Aquest fet no va passar per alt entre els vaguistes, que en una consulta feta pels sindicats convocants amb motiu de la proposta, van votar per majoria en contra d’aquesta. Dels 43.868 treballadors que van participar de la consulta, el 78% va rebutjar l’acord. A part, preguntats sobre com continuar la lluita, un 59’6% dels consultats van votar que seguís la vaga indefinida. La segona opció, secundada per un 37’5% dels participants, era també continuar la vaga, però per províncies i comarques (Resultats de la consulta sobre la proposta realitzada per Conselleria en la Mesa d’Educació el 19 de maig de 2026).

A la pressió exercida sobre el Govern valencià per aquests resultats, se li afegeix la dimissió extraordinària de fins a 260 equips directius de diferents centres públics, que han renunciat a la seva posició en protesta contra la tensió que es viu tant a les aules com en els salaris. Aquest és l’estat d’ànim entre els treballadors i treballadores de l’educació al País Valencià; aquests els sacrificis que estan disposats a fer per a aconseguir els seus objectius.

I com podria ser d’una altra manera? Els docents valencians han vist els seus nivells de vida sobtadament reduïts. Mentre que els seus salaris van pujar un 9’8% entre 2021 i 2024, el cost de vida general ha pujat un 19’4% (Anpe, 19/04). Els lloguers en particular s’han encarit entre un 25 i un 45%, sobretot en zones urbanes com València i Alacant. La despesa pública en educació tampoc ha pujat prou com per a ampliar plantilles de docents, millorar instal·lacions, reduir ràtios… És a dir, no ha pujat prou com per a garantir una educació de qualitat. La situació s’ha tornat insuportable tant fora com dins de l’aula.

És molt significatiu que tota aquesta “escassetat de recursos” es doni mentre any rere any les principals empreses i bancs de l’estat baten rècord rere rècord en beneficis: CaixaBank, BBVA, Santander, Sabadell, Inditex, Iberdrola, Mercadona (que, per cert, és una empresa valenciana)… Sense anar més lluny, no és casualitat que País Valencià generi aproximadament el 10% del PIB de tot l’Estat i que, alhora, sigui la comunitat autònoma amb una renda per càpita inferior a la mitjana de la resta de l’estat (Informe CaixaBank, 25/04/25), la qual cosa vol dir que un grapat de rics estan omplint les seves butxaques a costa de la gran majoria de la població.

Aquesta és la vergonyosa situació dels nostres companys i companyes docents al País Valencià, però en realitat és una manifestació del que està passant arreu de l’Estat espanyol. Per això, saludem l’heroica lluita del sector educatiu valencià i li desitgem el major dels èxits. Esperem que puguin estendre la vaga a les universitats, centres d’FP i a altres sindicats i sectors econòmics perquè la secundin amb les seves pròpies reivindicacions i aconsegueixin colpejar com un de sol. Perquè la lluita de l’educació valenciana és la lluita de tota la classe obrera contra els atacs als serveis públics i als nostres salaris, és la lluita de tot treballador i treballadora dcontra els beneficis privats dels capitalistes, els banquers, rendistes i els seus guardians a l’Estat, és la lluita, en definitiva, contra la irracionalitat d’aquest sistema, que empobreix a l’enorme majoria perquè una minoria nedi en l’abundància.

La resta de treballadors i treballadores de l’Estat espanyol estarem seguint dia a dia la seva lluita com un far d’esperança enmig de tanta angoixa, llestos per a aprendre de totes les seves lliçons i portar la lluita fins al final.