Cap a una “tardor calenta”: les lluites docents marquen el camí

En els primers 6 mesos d’aquest any hem vist un gir significatiu en el caràcter dels conflictes laborals que pot indicar un canvi de tendència. La qüestió no és tant l’increment de les lluites obreres, el nombre de les quals es manté en un nivell similar al d’anys anteriors, sinó la seva intensitat i durada, i l’actitud molt més crítica dels treballadors en conflicte amb les direccions obreres que estan al capdavant, amb elements d’indisciplina sindical molt estesos.

Aquest tipus de conflictes ja va ser anticipat fa un any per les magnífiques lluites dels obrers del metall de Cadis i de les drassanes de Navantia-Cartagena. La primera va acabar en una derrota i la segona en una victòria parcial. En la primera, les direccions d’UGT i CCOO van desertar i van trair la lluita, malgrat la qual cosa els treballadors van mantenir el conflicte amb la patronal durant diverses setmanes. En la segona, va ser la direcció de CCOO qui va boicotejar la lluita, però els treballadors van crear els seus propis comitès de lluita escollits en assemblea, allargant un conflicte que va durar mesos, amb un gran suport popular.

Ara hem vist una sèrie de conflictes laborals, sobretot en l’àmbit de l’educació, que repeteixen el mateix patró: lluites radicalitzades i prolongades, traïció d’un sector de les direccions sindicals que és superat per la determinació dels treballadors en lluita, paper dirigent de les capes de treballadors més joves, revitalització de les assemblees de treballadors, creació de caixes de resistència, etc.

En tot això convergeixen diferents factors: deteriorament de les condicions de vida per l’augment dels preus i de l’habitatge, deteriorament de les condicions laborals per l’ús massiu de la subcontractació o l’eliminació de plusos, la resistència dels empresaris a concedir millores malgrat els beneficis insultants que tenen, potser apostant per un canvi de govern que reverteixi algunes conquestes assolides en matèria de baixes laborals i d’altres, i el mateix passa a l’administració pública pel seu interès a retallar despeses i privatitzar serveis públics a les comunitats autònomes. Finalment, i no menys important, hi ha present el tap que exerceixen les direccions d’UGT i CCOO compromeses amb la política de la “pau social”.

El deteriorament de les condicions de vida i de treball

Segons l’estadística de costos laborals publicada per Eurostat, l’hora de treball a Espanya es pagava a 19,5 euros el 2025, 7 euros menys que la mitjana dels 27 països de la UE. De fet, la millora del poder adquisitiu dels treballadors espanyols, mesurat amb l’índex oficial d’inflació, que no computa el preu de l’habitatge ni del lloguer i dilueix l’augment del preu dels aliments, va ser del 0,5% el 2025, la més baixa de tota la UE, amb països del nostre entorn com Portugal, Irlanda o Itàlia millorant el poder adquisitiu, respectivament, en un 3,8%, un 1,8% i un 1,1%.

Segons les dades recopilades per Century 21 al III Informe d’Accés a l’Habitatge a Espanya, les llars destinen el 40% del seu sou al lloguer a les grans ciutats. En concret, Barcelona va representar fins a un 46% de la renda de les famílies el 2025, Madrid el 40%, Palma el 37% i València el 36%.

També podem sumar-hi la incidència més gran de la sinistralitat laboral a l’Estat espanyol que en la mitjana de la UE. Segons es desprèn de les últimes xifres d’Eurostat, Espanya presenta una incidència de la sinistralitat laboral, quocient entre el nombre de morts a la feina per cada 100.000 empleats, d’1,71, per sobre de la mitjana comunitària, 1,63, tot i que amb xifres del 41,31 en la mineria, 10,78 a la UE, 8,71 en el subministrament d’aigua, 5,18 a la UE, 7,25 en la construcció, 6,25 a la UE, 7,17 al camp, 5,98 a la UE, 7,10 en el transport, 4,88 a la UE, i 1,59 en la indústria, 1,43 a la UE. Són aquestes condicions de vida i laborals les que alimenten el profund descontentament de milions de treballadors.

Per contra, els beneficis empresarials han crescut exponencialment. Com bé afirma un titular d’un article aparegut a El País fa uns mesos: “Les empreses espanyoles mai no havien guanyat tants diners com l’any passat: 71.118 milions d’euros”. I aquesta massa de diners només compta les 100 empreses que cotitzen a la Borsa de Madrid. Però des de principi d’any la tendència s’amplia. La banca ha assolit un rècord de beneficis de 10.800 milions d’euros el primer trimestre de 2026, un 27% més que el primer trimestre de 2025. Les energètiques van aconseguir 4.246 milions, un altre 27% més que en el mateix període de 2025. I així podríem continuar. Però també l’Estat està ingressant diners a nivells rècord. L’Agència Tributària va tancar l’exercici 2025 amb una recaptació històrica de 325.356 milions d’euros, fet que suposa un increment del 10,4% respecte al 2024. El 2026, les comunitats autònomes rebran les majors bestretes a compte de la seva història, amb 156.990 milions d’euros, un 6,5% més. Davant la queixa dels organismes públics sobre la manca de diners, convé saber quant ha augmentat la despesa militar espanyola en els últims anys. I la veritat és que des del 2018 fins al 2025, la despesa militar anual espanyola ha crescut un 196%, des de 17.346 milions fins als 34.000 milions actuals, davant d’un creixement acumulat del PIB del 38%. De manera que sí que hi ha diners per a bombes i tancs, però no per a salaris, educació i sanitat!

És a dir, objectivament estan donades les condicions per arrencar concessions a les empreses i a l’Estat en matèria de salaris i condicions laborals. La qüestió és quin paper estan jugant o han jugat les direccions sindicals davant dels conflictes plantejats. Per això, res millor que passar revista als conflictes laborals més destacats d’aquests mesos.

Les lluites dels docents

Les tendències més avançades que descrivíem al principi s’han manifestat més clarament en les lluites docents de Catalunya i el País Valencià, que han durat mesos i han arribat al final de curs amb la mateixa mobilització massiva amb què van començar. La dinàmica va ser manifestacions massives, assemblees de treballadors com a motor de la lluita, i desobediència sindical davant les traïcions d’un sector de les cúpules, UGT i CCOO a Catalunya, CSIF i ANPE al País Valencià. Les reivindicacions d’augments salarials, baixada de ràtios, increment de les plantilles i defensa de la llengua, en el cas del català valencià, van trobar una satisfacció parcial però insuficient. Gràcies a haver connectat les reivindicacions salarials amb la lluita per una educació millor, el moviment dels docents ha sabut guanyar-se la simpatia tant de les famílies treballadores, els fills de les quals eduquen, com d’altres sectors dels treballadors públics, com seria el cas dels bombers de València, que van sortir en vaga en suport dels docents el passat dia 3 de juny, o el personal d’administració i serveis dels centres educatius, que també pateix condicions laborals pèssimes. Aquesta és la primera lliçó de les vagues docents: que és possible unir les lluites de diferents sectors a través de reivindicacions que afectin el conjunt de la classe treballadora.

A Catalunya, el punt d’inflexió es va assolir amb el rebuig massiu dels treballadors al preacord al qual van arribar USTEC i ASPEPC amb la consellera d’Educació, que proposava afegir a l’acord ja signat per CCOO i UGT al març un augment del 30% del complement salarial autonòmic per als docents en un espai de 3 anys, fins al 2029, és a dir, fins un any després que a l’actual govern d’Illa se li hagi acabat el mandat! Això convertia en paper mullat la pujada de l’últim any, ja que res no garanteix que el nou Govern que assumeixi el 2029 es comprometi a complir l’acordat pel Govern anterior. Tot i que als docents catalans se’ls havia promès una millora salarial de fins a 600 euros en 3 anys, l’exclusió del preacord de la baixada de les ràtios, així com la poca menció a mesures significatives que assegurin una millor qualitat de l’educació, van fer que els treballadors de l’educació votessin massivament No al preacord, amb un 65% de rebuig. I el que és més destacable: malgrat que USTEC i ASPEC, que reuneixen a les seves files la majoria dels docents sindicats, fessin campanya a favor del preacord i desconvocessin les vagues previstes per desmobilitzar els docents i afavorir-ne el suport, el resultat va sortir igualment en contra. Això ens demostra clarament que els treballadors estan empenyent les direccions sindicals a anar més enllà i a no conformar-se amb engrunes. Per atorgar crèdit a la direcció d’USTEC, hem de dir que després del resultat en contra va reconèixer un error de precipitació en signar el preacord, com va afirmar la portaveu d’USTEC, Iolanda Segura: “Potser hem pres decisions que no eren les més adequades pel context de pressió i veient que hi havia cert desgast del col·lectiu… De vegades, de la derrota en surt un aprenentatge”. Hauria estat nefast, després del rotund rebuig dels docents catalans, reafirmar-se en el fet que el més adequat era haver votat a favor del preacord, ja que els hauria desacreditat completament. El rebuig al preacord permet mantenir les espases en alt per tornar a la lluita a començaments del curs vinent, i amb la satisfacció d’haver arrencat algunes concessions al Govern d’Illa.

Finalment, al País Valencià és on la lluita ha pres formes més avançades, principalment per l’elevadíssim nivell de participació docent que han aconseguit gràcies a la creació i coordinació d’assemblees a cada centre. A la retina de tothom quedarà per sempre la brutalitat policial exemplificada en l’energumen uniformat que va empènyer violentament una docent jubilada contra l’asfalt, trencant-li el nas i la barbeta.

El més important a ressaltar és que aquí la vaga educativa va prendre la forma d’una vaga indefinida des del principi. El paper fonamental de les assemblees en l’organització de la lluita s’ha vist reforçat per la traïció que van patir els treballadors quan els sindicats CSIF i ANPE van signar un acord sense consultar la resta de sindicats, tot i que els signants representaven una minoria. A través de les assemblees s’han realitzat piquets informatius i una preparació exhaustiva de cada jornada de mobilització, caixes de resistència i consultes constants sobre l’estat d’ànim dels docents, els objectius que volen assolir i els mitjans per fer-ho, mesures que tot treballador hauria de recordar d’aquesta lluita, perquè constitueixen l’abecé de la lluita sindical. Han estat 23 dies de vaga indefinida que s’ha hagut de desconvocar amb el final de curs, com a Catalunya, i després d’haver aconseguit algunes concessions insuficients. Però l’esperit de lluita es manté alt i disposat a desplegar-se també a partir del setembre.

En paral·lel a aquestes lluites hem vist les mobilitzacions d’un sector relativament nou en la docència, com és el de l’educació infantil de 0 a 3 anys, que va incloure una vaga estatal d’aquest sector el 7 de maig, impulsada per CCOO, CGT i la Plataforma Estatal d’Escoles Infantils. El fonamental de les reivindicacions va dirigit contra les condicions dels centres en matèria de ràtios d’infants per classe i la manca d’infraestructures. També es reivindiquen augments salarials, amb més èmfasi als centres privats, on els sous de les educadores, el sector està feminitzat en un 97%, amb prou feines superen el salari mínim interprofessional. Segons les dades de l’Informe Eurydice 2025, la xarxa institucional de la Unió Europea que recopila, analitza i compara els sistemes educatius dels estats membres, Espanya és líder en nombre d’infants per aula, ràtios, amb una mitjana de 20 nens i nenes de dos anys per educadora. En algunes zones com la Comunitat de Madrid, la lluita venia d’abans i s’ha mantingut amb una vaga indefinida, que van iniciar el 7 d’abril. Ara s’hi han incorporat les educadores de les Balears per les mateixes reivindicacions, amb una primera vaga el 16 de juny. Ara, els sindicats docents de Madrid s’estan organitzant per convocar una vaga indefinida a la comunitat educativa madrilenya a partir del setembre. Les condicions per organitzar una vaga educativa a tot l’Estat espanyol estan servides si les direccions de les organitzacions sindicals mantenen el mateix esperit combatiu que estan mostrant els treballadors docents en totes les categories, des de l’educació infantil fins a la secundària i el batxillerat, incloent-hi el personal administratiu.

Si això es concreta, podria ser el tret de sortida per a una incorporació massiva de sectors més amplis de la classe obrera al llarg i ample de l’Estat.

Les vagues del metall a Galícia

També han estat significatives les vagues dels treballadors del metall a Pontevedra i la Corunya. A Pontevedra hi va haver 4 dies de vaga massiva dels 30.000 treballadors del sector durant la primera quinzena de maig per l’augment salarial i la reducció de jornada principalment, però UGT i CCOO van trair la lluita en el punt àlgid del moviment, assolint un acord separat de 4 anys de durada amb la patronal que no satisfà les necessitats dels treballadors. La CIG, sindicat majoritari en el sector, va vacil·lar i, tot i que va mantenir un dia més la vaga en solitari, va donar per finalitzada la lluita. L’experiència recent ha demostrat que, en aquest context, davant les traïcions de les cúpules sindicals, si existeix una referència sindical disposada a lluitar pot tenir un ressò massiu i avortar les maniobres divisionistes de les burocràcies sindicals, però va faltar aquesta disposició a la CIG en el metall de Pontevedra. En canvi, veiem com la vaga del metall de la Corunya es manté després de setmanes de lluita. A més de reclamar una millora salarial adequada i una reducció de jornada, les centrals sindicals exigeixen mesures que limitin l’ús dels contractes fixos discontinus, la implantació de plusos per perillositat per a determinats llocs de treball i que consti en la jornada laboral el temps de l’entrepà. Després de 8 jornades de vaga entre maig i juny, CIG, CCOO i UGT han convocat 4 noves jornades de vaga per als dies 30 de juny, i 2, 7 i 9 de juliol, que mostren no només el tancament de la patronal, sinó l’elevat esperit de lluita dels 18.000 treballadors del metall corunyès. També els 15.000 treballadors del comerç del metall de Pontevedra, sobretot treballadors d’òptiques, ferreteries, tallers i vendes d’automòbils, entre altres entitats, estan en lluita per reivindicacions similars amb diverses jornades de vaga que s’estenen fins al juliol.

Una lliçó que cal extreure d’aquestes experiències és la necessitat d’haver agrupat en una sola lluita el metall de tota Galícia, en lloc d’esperar que cadascuna es desenvolupi a part i separada de les altres. La potència de lluita de desenes de milers de treballadors seria una força irresistible per a les patronals provincials. La CIG, que és el sindicat majoritari en el sector, tenia la principal responsabilitat d’haver impulsat aquesta tàctica, obligant UGT i CCOO a anar al darrere, o a quedar completament desacreditats.

Altres conflictes

Hi ha hagut, i també continuen, altres conflictes laborals amb les mateixes característiques. Un d’ells ha estat la magnífica lluita de les 10.000 treballadores de la neteja d’empreses i centres públics a Saragossa, la majoria dones migrants de l’est d’Europa, llatinoamericanes i magribines, que han estat 15 dies de vaga indefinida. Inicialment, la patronal, lluny d’acceptar cap millora, proposava empitjorar les condicions. Hi va haver assemblees massives i mobilitzacions diàries, que van obligar al tancament d’algunes instal·lacions fabrils com les plantes de BSH Electrodomésticos, Balay, i l’automobilística Stellantis. Es va llançar una caixa de resistència dirigida al conjunt de la classe obrera. Al final, UGT i CCOO van tornar a signar un acord de 4 anys de durada a esquena de les treballadores, que recollia certes concessions en salari, jornada i vacances. Va ser tan gran el descontentament de les treballadores amb l’acord que a l’assemblea final l’acord amb prou feines va guanyar per 2 vots de diferència.

També a la Corunya tenim actualment la vaga en el comerç de l’alimentació, amb les mateixes característiques, i que ja porta dues jornades de vaga. Les aturades afecten tant supermercats com plataformes logístiques i tenen com a principals protagonistes companyies com Gadisa, Froiz i Cuevas, referents de la distribució alimentària gallega. Altres vagues en marxa són les del sector logístic de Sevilla, les vagues d’escombraries en 18 municipis de l’occident càntabre, la dels treballadors del Museu Reina Sofia a Madrid, i ara s’anuncia la vaga del metall a les Balears.

Perspectives

Sens dubte, anem cap a una “tardor calenta” de lluites obreres. Si el sector docent decideix prendre la iniciativa, molts altres sectors se li uniran en cascada. El capitalisme espanyol és feble, se sustenta en l’ús intensiu de la mà d’obra i els baixos salaris, és a dir, sobre la base de la màxima explotació possible. Les conseqüències de la guerra de l’Iran es faran notar al llarg dels pròxims mesos amb més augments de preus, sobretot en l’alimentació pels colls d’ampolla en matèria de fertilitzants, plàstics i logística derivats del conflicte pel tancament de l’estret d’Ormuz, empenyent la inflació a l’alça. La patronal tractarà de mostrar-se inflexible perquè compta que, esperant només uns mesos, podria tenir un govern PP-VOX que enderrocaria part de les minúscules millores laborals atorgades pel govern “progressista”. No importen els acords que ja s’hagin tancat en sectors i empreses específiques per part de les cúpules sindicals en anys passats i en el present. Un increment sobtat dels preus que es mengi ràpidament els febles augments salarials aconseguits posarà una pressió irresistible sobre milions de treballadors. Davant els intents de les cúpules sindicals d’UGT i CCOO de frenar el malestar que es respira a baix, podríem veure una generalització d’actes d’indisciplina sindical, amb mètodes de lluita que superaran aquestes organitzacions sindicals, amb la creació de comitès i coordinadores per organitzar i impulsar la lluita, en paral·lel al sorgiment de tendències d’oposició dins les mateixes organitzacions sindicals.

Un programa de lluita

Davant d’aquesta perspectiva, cal un programa de lluita que abraci des de les consignes més immediates i sentides pels treballadors fins a consignes més generals que qüestionin el domini mateix del gran capital sobre la vida de milions de treballadors. Entre d’altres, cal lligar els augments salarials a l’augment de la inflació, amb l’actualització automàtica dels salaris cada 6 mesos; que cap conveni col·lectiu tingui una durada superior a un any per les condicions econòmiques i inflacionàries canviants; cap eliminació dels plusos actualment vigents i la seva incorporació a la massa salarial per al subsidi d’atur i la jubilació; incloure l’índex de l’augment del preu de l’habitatge i del lloguer en els augments salarials; no a la divisió en les condicions laborals i salarials dels treballadors de les contractes i els de les empreses matrius; que es doni plena satisfacció a les reivindicacions del sector docent i de la sanitat pública; ni un euro més a les empreses privades d’aquests sectors, que haurien d’integrar-se a la xarxa pública sense indemnització per als seus propietaris; que els diners per a armament es destinin íntegrament a la despesa social; que els sectors que més s’han lucrat amb les butxaques dels treballadors, armament i energètiques, siguin expropiats sense indemnització, excepte als petits estalviadors sense recursos. Que s’obrin els llibres de comptes als treballadors perquè les empreses justifiquin què s’ha fet amb els fabulosos beneficis acumulats en els últims anys. Sobretot, cal generalitzar les lluites unificant-les, primer a escala regionali, posteriorment, en l’àmbit estatal Per organitzar la lluita, s’haurien de crear comitès de vaga a cada empresa i sector en conflicte, formats pels elements més combatius escollits en assemblees i revocables en tot moment. Cap acord a esquena dels treballadors, comitès de negociació escollits en les mateixes assemblees d’empresa i sector, i que les assemblees tinguin l’última paraula per a la seva aprovació o rebuig.

A l’horitzó, i segons es desenvolupi el moviment, estaria plantejada fins i tot la convocatòria d’una vaga general a tot l’Estat. Això mostrarà clarament qui té el veritable poder en la societat, que no és altre que la classe obrera, sense el permís amable de la qual ni es mou una roda ni s’encén una llum. La lluita unida de tota la classe obrera esborrarà d’una sola passada totes les diferències d’ètnia, país i gènere amb què la reacció de dretes ha tractat de dividir i enfrontar la classe treballadora. La capa més conscient de la nostra classe traurà les conclusions més avançades: que per acabar amb l’explotació que pateixen els treballadors i les seves famílies a mans dels rics i paràsits cal prendre el poder econòmic, expropiant el gran capital per planificar l’economia a partir de les necessitats de l’aclaparadora majoria dels explotats, i el poder polític per escombrar tota l’estructura podrida de l’aparell de l’Estat, judicatura, policia, exèrcit, alta administració i monarquia. La necessitat de lluitar per una societat socialista s’obrirà pas engruixint les files dels qui aspirem a un món sense explotació, violència ni injustícies.

PS: ÚLTIMA HORA

L’endemà de publicar aquest article, ahir 24 de juny, una assemblea de 1.000 persones reunides a l’auditori Marcelino Camacho, a la seu de CCOO de Madrid, convocada pels sindicats docents de CCOO, UGT, CGT, STEM i CNT, amb el suport d’una desena d’associacions de pares i mares i estudiantils, va acordar convocar una vaga educativa indefinida a la Comunitat de Madrid a partir del 14 d’octubre. Dels presents, al voltant de 900 eren docents acreditats i amb dret a vot. Prèviament, es convocarà una aturada d’un dia el 22 de setembre. Les reivindicacions són bàsicament les mateixes plantejades pels seus companys catalans i valencians en les seves lluites recents: baixada de ràtios, augment salarial lineal de 600 euros, disminució d’hores lectives, climatització de les aules, contractació de més personal administratiu, entre d’altres. Aquest és un desenvolupament important que confirma les perspectives que plantegem en el nostre article. Ara es tracta de conformar assemblees de treballadors a cada centre d’estudis per preparar i organitzar la lluita, i que la referència plantejada pels docents madrilenys s’estengui al conjunt del sistema educatiu espanyol per confluir en una vaga educativa indefinida estatal que satisfaci totes les reivindicacions docents i sigui un detonant per desfermar una onada de vagues en tots els sectors de la classe treballadora. Com va expressar un docent que va prendre la paraula a l’assemblea d’ahir: “Tot el poder a les assemblees…”