Sotmesa a intolerable pressió imperialista – Cuba avança cap a la restauració capitalista

Enfrontada a la pressió intolerable de l’imperialisme ianqui, l’Assemblea Nacional cubana va adoptar el 18 de juny en sessió extraordinària, una sèrie de propostes econòmiques que, en cas de ser aplicades, durien directament a la restauració del capitalisme.

El divendres 12 de juny en una roda de premsa matutina el president Díaz-Canel va anunciar àmplies mesures econòmiques. El dimecres 17 es va reunir el ple del CC del PCC i amb una celeritat inaudita, l’endemà l’Assemblea Nacional del Poder Popular aprovava ni més ni menys que 176 mesures que presses en conjunt quan es posin en pràctica suposaran la fi de l’economia planificada i la restauració del capitalisme.

No existeix cap altra manera d’analitzar les decisions preses. No es tracta d’algunes reformes, ni d’una obertura parcial al mercat. Estem parlant ni més ni menys que de la restauració completa d’una economia capitalista de mercat a Cuba. Un salt qualitatiu, no només quantitatiu. I això tindrà conseqüències molt greus i històriques.

Comencem per descriure les mesures aprovades:

– La fi de la planificació estatal de l’economia i l’adjudicació de recursos per part de l’estat i la seva substitució per «senyals de política per tots els actors econòmics» (públics i privats) i la preeminència dels «senyals del mercat».

– La fi del monopoli del comerç exterior.

– «Transformar l’empresa estatal socialista a societat mercantil per accions o participacions» i permetre que el capital privat, nacional i estranger compri les seves accions.

– Les empreses estatals tindran total autonomia per decidir la seva política d’inversions, els seus sectors d’activitat, els salaris dels seus treballadors, la venda dels seus actius al sector privat, fixaran els seus preus d’acord amb els costos i les que no tinguin beneficis seran liquidades.

– La creació d’un sector bancari i financer privat

– L’ampliació sense límit dels sectors oberts a la inversió privada, nacional i estrangera

– L’usdefruit indefinit de la terra a actors privats

– Eliminació dels subsidis universals que seran reemplaçats per atenció específica a persones vulnerables

– Flexibilització de l’acomiadament i establiment d’un subsidi d’atur d’entre 3 i 6 mesos de durada

– «Realitzar devaluacions successives de la moneda nacional per a reduir les diferències de tipus de canvi. Les empreses que no suportin la devaluació seran liquidades.»

– «Permetre a les empreses privades contractar més de 100 treballadors.»

– «Permetre que els negocis immobiliaris puguin realitzar operacions de compravenda d’unitats residencials.»

– «Permetre que la inversió estrangera disposi dels seus ingressos en divises, operi amb flexibilitat en un entorn de dolarització parcial de l’economia i permeti el seu accés al mercat canviari.»

– «Permetre l’aplicació de totes les modalitats de negocis, a Los Cayos, zones patrimonials de l’Havana vella i Trinidad»

– «Permetre el desenvolupament immobiliari en totes les zones turístiques del país»

– «Invitar franquícies d’aliments lleugers a invertir al país.»

Aquestes són només algunes de les propostes aprovades, que inclouen a més altres aspectes greus. He inclòs en la llista únicament les que em semblen més significatives.

Independentment de la voluntat i les paraules dels que van prendre aquestes decisions, en la pràctica del que estem parlant és de la restauració del capitalisme a Cuba. A l’abolició de la planificació econòmica se suma la conversió de les empreses estatals en empreses per accions, la seva subjecció a les regles del mercat capitalista i a més l’abolició del monopoli del comerç exterior que actuava com a barrera (parcial i molt debilitada, però barrera, al cap i a la fi) a la pressió del mercat capitalista mundial sobre l’economia cubana.

Les propostes també parlen del fet que s’exigirà a totes les empreses (estatals i privades) una “responsabilitat social” – una diputada va dir que l’empresa privada “també és socialista” – i que l’estat es reserva el dret de la propietat majoritària d’empreses estatals en sectors clau. En la pràctica res d’això importarà; els capitalistes no actuen sobre la base d’un imperatiu moral cap a la societat en conjunt, sinó sobre la base de la necessitat d’obtenir la quantitat més gran de diners possible, del contrari la competència els porta a la bancarrota.

El benefici privat d’una minoria de capitalistes, nacionals i estrangers, serà el criteri dominant en l’economia cubana, si aquestes propostes es posen en pràctica.

Les mesures aprovades es van presentar tant pel ministre Marrero com pel president Díaz-Canel com a mesures que s’haurien pres independentment de l’última escalada de l’ofensiva dels EUA, i com a part d’un «perfeccionament i enfortiment del model socialista».

També es va dir que aquestes mesures deslliguen el nus que oprimia les forces productives … Com si el problema fos la propietat estatal i la planificació, i no la burocràcia i la manera burocràtica en què es planifica.

Això és potser el més greu. Es pot argumentar que algunes d’aquestes concessions al mercat eren inevitables davant la pressió insuportable de l’imperialisme en els últims mesos que ha portat a una asfíxia gairebé total de l’economia cubana. Però llavors el que cal dir és que aquestes mesures són un retrocés greu i molt perillós, no lloar-les com un pas endavant, ni presentar-les com l’enfortiment del socialisme.

Dins d’aquest torbellí atordidor de decisions, el president Díaz-Canel va anunciar també que s’havia cridat a economistes cubans que ell va descriure com a «crítics» per assessorar sobre aquestes mesures. Entre ells es troben Omar Everleny i Triana Cordoví, que des de fa uns 20 anys advocaven, des del CEEC i fora d’ell, per la via xinesa-vietnamita cap a la restauració capitalista. És posar la guineu a cuidar les gallines.

En diverses de les intervencions a l’ANPP i al CC del Partit es va explicar que les propostes sorgien «de l’estudi de les experiències d’altres països socialistes», és a dir, la Xina i el Vietnam.

Per ser clars, a la Xina i al Vietnam, la direcció dels seus partits comunistes va restaurar el capitalisme. En aquests casos el procés va trigar dècades, a Cuba es vol avançar per dies i setmanes.

La diferència és que a la Xina, la restauració capitalista en un país gran, amb una enorme reserva de mà d’obra barata i amb un estat fort, va portar eventualment a un desenvolupament sobirà que ha convertit el país en una potència mundial amb capacitat per desafiar el domini dels EUA. La Xina és un país capitalista, i els interessos d’un grapat de multimilionaris, amb vincles estrets amb l’aparell de l’estat i del mal anomenat Partit Comunista, dominen l’economia i es beneficien de l’explotació del treball de milions. Però almenys és un país capitalista que determina la seva pròpia política i competeix en el mercat mundial de tu a tu amb l’imperialisme dels EUA.

Cuba no està en condicions de replicar aquest procés. És necessari parlar clar. L’entrada sense cap mena de límit ni traves de capital estranger en la dèbil economia cubana portarà molt ràpidament a la seva dominació completa i el seu sotmetiment. A la pèrdua de sobirania econòmica la seguirà, més aviat que tard, la pèrdua de sobirania política.

És clar que n’hi ha molts, fins i tot al CC i l’ANPP, que recelen d’aquestes mesures, sobretot per l’impacte econòmic que tindran. Així per exemple, en la reunió de l’organisme dirigent del Partit, Miriam Nicado, va explicar com les mesures econòmiques adoptades «poden augmentar diferències en la població» … «I fins i tot poden portar a que hi hagi una major concentració de la riquesa en alguns sectors».

Així doncs, per reforçar les propostes, es va presentar una carta signada per Raúl Castro avalant-les, usant així tot el prestigi de la direcció històrica de la revolució, els que van expropiar el capitalisme per poder complir amb la promesa de sobirania i justícia social dels barbuts, per justificar tot el contrari.

La brutal i cruel campanya d’asfíxia econòmica per part dels EUA

Malgrat les protestes que aquestes mesures es prenen per decisió pròpia i sobirana, la realitat és tossuda. L’asfíxia econòmica per part dels EUA ha assolit nivells insostenibles.

El bloqueig petrolier decretat al gener paralitza ràpidament l’economia del país, provocant apagades que duren més de 24h, colpejant el transport de persones i mercaderies (inclosos aliments), els serveis públics (incloent-hi escoles i hospitals), impedint a la població conservar els pocs aliments als quals poden accedir, obligant-los a cuinar amb carbó…

Marco Rubio s’ha dedicat a amenaçar, amb èxit, a països del Carib i Centreamèrica perquè expulsin les missions mèdiques cubanes (font d’ingressos crucial).

Moltes línies aèries han suspès vols a l’illa per falta de combustible d’avió (resultat del bloqueig petrolier), colpejant durament el turisme, particularment rus i canadenc.

Les sancions secundàries imposades per Rubio l’1 de maig han forçat la sortida de la minera canadenca Sherritt International (associada amb una estatal cubana per a l’explotació de níquel i cobalt), de les hoteleres indonèsies, turques, espanyoles, canadenques de la seva associació amb l’estatal Gaviota, han suspès l’operació de Visa i Mastercard a l’illa, han obligat les navilieres europees Hapag-Lloyd i CGA CCM a suspendre frets, i fins i tot la minorista Envioscuba.com a cessar operacions.

El criminal duet Trump – Rubio han colpejat sistemàticament totes les fonts d’ingrés de divises de Cuba: l’exportació de serveis mèdics, el turisme, les remeses, la mineria … I a més han tallat el subministrament energètic.

Al xantatge econòmic sense precedents se sumen les bravates de Trump i Rubio, les amenaces militars, obertes i velades, i la visita a la Rambo de Hegseth a la base de Guantánamo.

La via xinesa a la restauració capitalista … ¿amb empresaris gringos?

Una possible explicació d’aquestes mesures és, per tant, que la direcció cubana ha decidit restaurar el capitalisme però mantenint el control polític (a la xinesa) com una manera d’impedir una intervenció militar imperialista i el canvi de règim, per negociar com a contrapartida l’aixecament de les sancions.

Això aniria en línia amb una sèrie de moviments i declaracions recents. A finals de maig va visitar Cuba l’empresari estatunidenc i candidat Trumpista a la governació de Rhode Island Vic Mellor, «convidat per empresaris cubans». Durant la seva visita es va reunir dues vegades amb el net de Raúl Castro.

«Vaig tenir l’oportunitat de reunir-me amb Raúl (Rodríguez Castro) i comparteixo la seva visió d’obrir Cuba als negocis. Crec que Cuba ho necessita, crec que el món ho necessita», va declarar Mellor a l’AFP. «Crec que és hora d’avançar, és hora d’un canvi, i Raúl també ho creu».

Tendre.

L’endemà de l’aprovació de la restauració capitalista a l’ANPP – al poble cubà no se li ha consultat, i amb prou feines se li ha explicat – Raulito va concedir una entrevista exclusiva a The National, d’Abu Dhabi fent una crida a una «relació cordial» amb els EUA. Afegia que es podia arribar a un acord sobre les indemnitzacions a cubanoamericans per les propietats expropiades per la revolució.

En la mateixa entrevista, el viceministre de comerç i turisme Carlos Méndez es va dirigir directament a la comunitat empresarial estatunidenca. «Volem que els empresaris estatunidencs sàpiguen i comprenguin que Cuba és un país obert a la inversió… en sectors com la mineria, el turisme, el sector immobiliari, la banca i les finances», va afirmar. «Existeixen diferències entre els nostres governs que no haurien d’impedir que la comunitat empresarial participi en l’economia cubana».

Clarament, hi ha diferències entre Marco Rubio i Donald Trump en la seva actitud cap a la revolució cubana. Tots dos volen destruir-la, això sí, però difereixen sobre quin és l’objectiu final. Per a Rubio és canvi de règim i que la gusanera cubanoamericana contrarevolucionària de Miami prengui el control. A Trump probablement li bastaria tenir el control de l’illa i els seus recursos econòmics, expulsar la Xina i Rússia, independentment de qui estigui al comandament inicialment: el model veneçolà.

Un indici que ha passat gairebé desapercebut. Quan les sancions secundàries de Rubio van forçar la minera canadenca Sherrit a abandonar l’illa, l’empresa, que depèn gairebé totalment de les seves inversions a Cuba, es va enfonsar. Llavors va entrar en joc una empresa estatunidenca propietat d’un exassessor de la primera administració Trump que va oferir comprar una participació majoritària.

Quin interès pot tenir un inversor texà per una empresa canadenca que s’ha quedat sense negoci per culpa de les sancions de Rubio? Si no és que calcula que pot obtenir de Trump una llicència per operar a Cuba! Una operació d’aquest tipus, en cas de completar-se, significaria que la mineria del níquel i el cobalt a Cuba passa de control canadenc … A control dels EUA, en un moment en què l’imperialisme estatunidenc està en una cursa per assegurar-se accés a minerals crítics.

És desgavellat pensar que s’estigués preparant una operació similar en altres sectors de l’economia, incloent-hi el sector hoteler turístic? El xantatge imperialista ja ha forçat la sortida parcial de multinacionals espanyoles i canadenques del sector. Estarien les grans cadenes estatunidenques disposades a substituir-les? O empreses d’altres països no rivals dels EUA. Es parla d’un grup emiratià que té interès a construir una «Illa Trump» a Cayo Santa María (!!).

Sigui com sigui, amb acord amb un sector de la burocràcia de l’estat i el Partit a Cuba, o per la força, el control de l’economia cubana per part de sectors empresarials estatunidencs significarà la pèrdua total de sobirania de cara als EUA.

Hem de reiterar el que hem explicat per activa i per passiva. Les conquestes de la revolució cubana s’assenten sobre l’expropiació del capitalisme. Si es restaura el capitalisme, inevitablement no es podran sostenir les conquestes (que tot i que molt debilitades per dècades d’assalt imperialista) encara existeixen. Completar el procés de restauració capitalista significarà sense cap dubte una major diferenciació social, l’acumulació de riquesa en unes poques mans i el sorgiment d’una classe capitalista cubana que farà servir el seu poder econòmic per exercir el poder polític. No estem parlant d’unes quantes MIPYMES amb una dotzena de treballadors cadascuna, sinó de grans inversors estrangers prenent control dels sectors de l’economia que generin guanys. A més, la naixent burgesia cubana estarà sostinguda per (o millor dit, estarà sota el control de) la potència imperialista més poderosa del planeta a 90 milles de distància.

Amb la destrucció de l’economia planificada es destrueixen totes les conquestes de la revolució, incloent-hi la sobirania nacional. Una Cuba capitalista es trobaria en una situació de sotmetiment semicolonial respecte als EUA.

Hi havia una altra alternativa?

A Cuba, molts revolucionaris i comunistes són ben conscients dels perills i conseqüències d’aquestes propostes, malgrat que la direcció insisteix que es tracta de «perfeccionar el model socialista» i «canviar tot el que hagi de ser canviat» (aprofitant cínicament una cita de Fidel).

Però l’oposició a la restauració capitalista s’enfronta a moltes dificultats.

La primera és la falta d’una cultura de debat polític decisori dins del Partit i de l’estat en general. A Cuba s’han fet moltes consultes i plebiscits. Fa 15 anys, els Lineamientos van ser sotmesos a una discussió molt àmplia, però al final les decisions es van prendre per dalt sense cap participació directa de la classe obrera en la presa de decisions.

La segona és el reflex, comprensible, de la unitat i el tancament de files davant l’agressió imperialista. La síndrome de la plaça assetjada. Hem de respondre a això que durant les negociacions del tractat de Brest-Litovsk a la Rússia soviètica, en un moment de perill militar imminent, els bolxevics van organitzar un ampli debat dins del Partit i de les institucions soviètiques. Hi havia tres postures enfrontades i totes elles usaven els mitjans de comunicació estatals i reunions públiques per agitar pel seu punt de vista. Al final es va haver de prendre, de manera afanyada, una decisió.

Durant els anys 1960, en un període d’amenaça militar imminent per a la revolució cubana, es van dur a terme molts debats ben aguts entre revolucionaris – sobre els manuals soviètics, sobre el model econòmic, de la necessitat de la revolució internacional, de la política amb relació a l’art i la cultura. Res d’això va debilitar la revolució, si no al contrari.

La unitat davant l’enemic serveix per defensar la revolució, però és falsa la unitat amb aquells que proposen restaurar el capitalisme, perquè això significa acatar una decisió que en realitat la destrueix.

La tercera és la falta d’una resposta clara a la pregunta: però quina altra alternativa hi ha? Aquesta és la més important. Cal dir que és totalment cert que la situació és desesperada. Però és important parlar clar i anomenar les coses pel seu nom. No es pot disfressar el que és en realitat un pas enrere molt important amb fraseologia sobre l’«enfortiment del projecte socialista». Això ja es va fer amb l’Ordenamiento i les conseqüències estan a la vista.

Control obrer contra la burocràcia

Les concessions al mercat poden ser (són) necessàries en aquestes concessions, però d’aquí a la restauració completa hi ha un gran pas. Una diferència que no és de grau sinó de qualitat. Qualsevol concessió al capitalisme ha d’anar acompanyada (com va ser en el cas de la NEP a la Rússia soviètica) de mecanismes de control i gestió obrera de l’economia i la societat.

Una mica d’això s’apunta en l’article de l’economista cubà Liu Mok reproduït a la revista cubana Juventud Técnica amb el títol ¿Hay otra alternativa para Cuba?:

“Reconèixer la necessitat de transformar no obliga a acceptar que l’única sortida sigui ampliar progressivament els espais d’acumulació privada de capital o convertir les empreses estatals en societats per accions obertes a nous inversionistes… crida l’atenció que amb prou feines es discuteixin alternatives que aprofundeixin la participació directa dels treballadors i de les comunitats en la gestió econòmica. El debat sembla moure’s entre dos pols: mantenir estructures burocràtiques immòbils i ineficients o transferir majors espais al capital privat. Entre tots dos existeix un terreny poc explorat… Una opció diferent seria avançar cap a formes d’autogestió obrera i comunitària. En lloc de transformar empreses estatals en societats per accions on el poder de decisió acaba depenent de qui posseeix més capital, podria avançar-se cap a empreses gestionades democràticament pels seus treballadors.” En els últims anys, altres han plantejat la necessitat del control obrer per combatre la burocràcia. Totalment encertat.

Revolució internacional per trencar l’aïllament

D’altra banda, és necessària una política que impulsi la revolució internacional, ja que en última instància la font de la majoria dels problemes que assetgen la revolució (incloent-hi la burocràcia) és el seu aïllament. No és possible construir el socialisme en un sol país. No ho era a la Rússia soviètica que abastava un continent sencer amb enormes recursos materials i humans. Menys ho és en una petita illa del Carib a 90 milles de distància de la major i més reaccionària potència imperialista del món.

És de destacar que a pesar de totes les dificultats del període especial, Cuba no va restaurar el capitalisme els anys 1990 després de la caiguda de l’URSS. A principis dels 2000 es va beneficiar de l’inici de la revolució bolivariana a Veneçuela, que li va proporcionar una línia de salvament, no només econòmic sinó també polític. Tanmateix, en la mesura que la revolució veneçolana no es va completar com l’abolició del capitalisme, va entrar en crisi, colpejant així Cuba.

Si la revolució veneçolana hagués seguit l’exemple de la revolució cubana en el període de 1959-62, expropiant l’imperialisme i l’oligarquia capitalista, això hauria actuat com un poderós pol d’atracció a tot el continent i més enllà, i solidificat les seves conquestes. Però això no va ser així. Una part molt important de la responsabilitat d’aquest fracàs recau també en la política de la direcció cubana que en lloc d’impulsar la revolució veneçolana a aprendre de les seves pròpies lliçons, va aconsellar en tot moment moderació, “no provocar l’enemic”, “entendre les diferències”, “no copiar models”. Algunes destacades figures cubanes es van dedicar a fer campanya contra el control obrer a Veneçuela, declarant que era “contrarevolucionari”.

La derrota de la revolució veneçolana, per no haver-se completat, va aprofundir l’aïllament de la revolució cubana, assentant les bases de l’actual situació. Ningú pot negar la solidaritat internacional de la revolució cubana, enviant metges a totes les parts del món on eren necessaris, ni la gesta heroica de Cuba a Angola. Però en lloc d’una política leninista d’internacionalisme proletari, de fomentar i preparar les condicions per a la revolució mundial, la direcció (salvant l’època de “crear dos, tres, molts Vietnams” del Che els anys 1960) va seguir una política, en primer lloc, de sotmetiment a l’etapisme estalinista de l’URSS (amb resultats desastrosos a Nicaragua), i posteriorment la utopia reformista de l’“antineoliberalisme” dels governs “progressistes” i el multipolarisme geopolític de recolzar-se en els governs capitalistes de Rússia i Xina.

La Internacional Comunista Revolucionària ha defensat aquests punts de vista en tot moment i en tots els fòrums als quals hem tingut accés, incloent-hi a Cuba i a Veneçuela els últims 25 anys.

Alguns diran que aquesta política – control obrer i internacionalisme proletari – és utòpica. Bé, el realisme dels qui argumentaven a favor de la geopolítica mentre es mantenia l’asfíxia burocràtica és en gran mesura responsable d’haver-nos portat a aquest punt on la restauració capitalista apareix per a molts com l’únic possible.

En l’últim període no han faltat oportunitats revolucionàries a l’Amèrica Llatina i a tot el món. Els aixecaments insurreccionals a l’Equador i Xile el 2019, les aturades nacionals a Colòmbia, la revolució al Sudan, els enderrocaments insurreccionals de governs a Sri Lanka, Bangladesh, Nepal, les grans vagues generals a França, a Itàlia contra el genocidi imperialista a Gaza.

En totes aquestes ocasions, en un grau o un altre, les masses obreres i camperoles ho van donar tot per transformar radicalment les seves condicions de vida, per acabar amb l’opressió i la misèria. Només va faltar una direcció revolucionària a l’altura de les circumstàncies per poder portar la classe obrera al poder.

El retard en la construcció del factor subjectiu, el partit revolucionari, és també un factor de primer ordre que contribueix a l’aïllament de la revolució cubana i empeny cap a la restauració capitalista. És responsabilitat nostra, al mateix temps que defensem amb totes les nostres forces la revolució cubana, accelerar la construcció de l’eina amb la qual la nostra classe pugui enderrocar el capitalisme. La victòria de la classe obrera en qualsevol país, seria una poderosa palanca per trencar l’aïllament de la revolució cubana i impedir la restauració capitalista.

És necessari i urgent empènyer-nos en aquesta tasca.