“Els espanyols primer”: l’escassetat artificial sota el capitalisme

Des del pacte entre PP i Vox a Extremadura a l’abril, la qüestió de la “prioritat nacional” ha estat en boca de tots, fins i tot en la dels suposadament moderats com Feijóo, o  Moreno Bonilla, que aquesta setmana s’acaba de treure la careta al pactar amb els que  era “impossible governar” a Andalusia. Però la fan més gran de la “prioritat nacional”  ha estat sens dubte Isabel Díaz Ayuso que, inspirada per la ultradreta, va decidir  limitar el bo de metro a la Comunitat de Madrid a aquells que estiguessin  empadronats, deixant fora del descompte moltes persones (espanyoles i estrangeres)  que viuen i que treballen a Madrid.

El que és important no és determinar si les clàusules pactades amb Vox són legals o  il·legals, realitzables o irrealitzables, sinó combatre tots aquests reaccionaris que  agiten a favor de la “prioritat nacional” amb arguments sòlids. Però no n’hi ha prou  amb posar les dades sobre la taula, el que necessitem és un programa de classe que  ofereixi una alternativa al seu discurs demagògic, classista i racista, i resolgui els  veritables problemes dels treballadors.

Mateixos drets per a nadius i migrants 

Des que el govern va engegar el procés extraordinari de regularització de migrants, gràcies  a la incansable pressió i lluita als carrers, i per necessitats de sectors significatius de la  burgesia, la dreta no ha parat de queixar-se. Mentre que per a la dreta és un escàndol  que els migrants puguin votar (encara que saben perfectament que regularitzar no vol  dir donar la nacionalitat, requisit per poder votar), per a nosaltres el dret a vot és un  dret fonamental que hem de defensar i que enforteix la classe obrera en conjunt per  lluitar pels nostres interessos de classe i contra l’explotació capitalista.

La classe dominant s’aprofita de la divisió entre obrers nadius i migrants per treure’n  el màxim benefici possible. De fet, a molts capitalistes els interessa mantenir els  migrants en situació irregular per precisament poder amenaçar-los en qualsevol  moment i encadenar-los a una situació de brutal explotació. Fins i tot als qui beneficia

la regularització, els interessa l’ambient de criminalització contra els treballadors  immigrants, per mantenir-los aïllats i separats dels altres treballadors i fomentar l’odi  i la desconfiança entre ells, perquè romanguin desorganitzats sense capacitat de lluitar  amb els germans de classe nadius. Així és com en algunes zones, on gran part de la  població migrant no té drets polítics com el vot, la dreta aconsegueix una majoria  artificial. Nosaltres lluitem pels plens drets per a tots els treballadors, sigui quin sigui  el seu origen, per acabar amb la competència entre germans i enfortir la unitat dels qui  treballen contra els qui s’apropien de la feina aliena. Aquesta és l’única lluita per  lliurar: la lluita entre classes.

Els treballadors migrants, igual que qualsevol treballador, generen riquesa amb la  feina i aporten a l’economia. Segons dades oficials, aporten el 10% d’ingressos a la  Seguretat Social i van generar el 25% del creixement del PIB el 2024 (Ser,  24/09/2025). A més, arriben amb formació, cosa que suposa un estalvi al país que els  rep. Tot i això, la propaganda reaccionària gira al voltant de la idea que “no n’hi ha per  a tots” perquè “els migrants treuen als espanyols els pocs recursos que hi ha”. Res més  fals.

El mite del “no hi ha diners” 

És veritat que la classe treballadora, i especialment la migrant, sent cada cop més la  pressió asfixiant del capitalisme: l’empitjorament de les condicions laborals, la crisi de  l’habitatge, el desmantellament de la sanitat i l’educació públiques, etc. La dreta  s’aprofita d’aquest panorama per suposadament prioritzar els “espanyols primer”.  Però no és cert que no hi hagi diners. La qüestió no és qui hauria de rebre engrunes  primer sinó qui s’apropia de la riquesa i qui la gestiona.

Com bé explica i demostra Karl Marx a El Capital, els treballadors, immigrants o no,  reprodueixen amb la seva feina, no només el seu salari (que surt de franc al capitalista),  sinó també tot el cost del seu manteniment i reproducció, inclosos els costos mèdics i  de formació. És a dir, no costa un extra a la societat. El problema és que els empresaris  no volen pagar més impostos per finançar més despesa social perquè prefereixen  quedar-se amb aquesta plusvàlua, aquest extra de riquesa generada pel treballador  que s’apropien per la cara, per al seu propi benefici abans que lliurar-la a l’Estat per  finançar aquests serveis. Hi ha diners de sobres. L’escassetat, sota el capitalisme, és  totalment artificial: com deia Marx, l’acumulació de misèria en un pol és alhora  l’acumulació d’una riquesa obscena a l’altre. Com s’atreveixen a dir que “no hi ha

diners” per als serveis públics, per exemple, mentre els bancs, l’oligopoli energètic i  d’altres aconsegueixen beneficis rècord?

L’enemic de la classe obrera nativa no és el migrant sinó la classe dominant. Culpen  els migrants dels mals causats pel sistema capitalista que defensen. Nosaltres  assenyalem directament les grans empreses, com les de l’IBEX35, que, si fossin  expropiades sense indemnització i sota control obrer, tornarien a posar la riquesa en  mans dels qui la produeixen, i aquesta riquesa, avui a les butxaques d’uns quants,  podria ser utilitzada en benefici de la societat.

Com ho pagaríem? 

Sense acudir a butxaques tan grans com les del bilionari Elon Musk o les empreses de  l’IBEX35, prenem simplement els 33 milionaris més rics d’Espanya, que sumen una  riquesa conjunta de 197.500 milions d’euros (equivalent a gairebé el 40% de la riquesa de  la població total). Què podríem fer amb aquesta quantitat de diners?

Per començar, podríem climatitzar totes les escoles públiques. Segons CEAPA, es  calcula que climatitzar un centre costaria de mitjana uns 150.000 euros. Si ens  poséssim la tasca de climatitzar les 19.338 escoles públiques d’aquest país, hauríem  d’invertir uns 2.900 milions d’euros. Encara ens quedarien 194.600 milions.

Podríem invertir en construir més escoles i hospitals, encara que és clar que hi ha molt  de marge per contractar més personal i equipar amb millors recursos les instal·lacions  ja existents. Si volguéssim contractar 40.000 professionals sanitaris (d’atenció primària, especialitats, infermeria, etc.) per reduir les llistes d’espera això suposaria  un cost anual aproximat de 3.500 milions d’euros. Tenint en compte que les empreses  de l’IBEX35, només l’any 2025, van guanyar 66.000 milions d’euros, només caldria derivar  el 5,3% d’aquests guanys cada any per mantenir l’ampliació del personal sanitari.

Actualment, només hi ha aproximadament 2,4 llits per cada 1.000 habitants. Per acostar nos a altres països amb més dotació, necessitaríem construir uns 50 hospitals  comarcals nous (200 milions per hospital) i 20 grans hospitals (1.000 per hospital).  Els càlculs podrien variar, però podrien vorejar els 30.000 milions d’euros d’inversió.  Després de pagar el pla d’aclimatació, el primer any d’ampliació de personal mèdic i la  construcció de 70 hospitals ben equipats, encara tindríem un fons de 161.100 milions  d’euros.

La llista podria seguir, però cal abordar un últim problema més: la crisi de l’habitatge.  Amb els diners que ens queden, tindríem recursos de sobres per elaborar un pla públic d’habitatges que s’ajustés a les necessitats actuals. Si uséssim tots els diners que ens  queden, podríem construir 500.000 habitatges nous (per 180.000€ cadascun) i  rehabilitar 875.000 habitatges (per 80.000€ cadascun). Aquest pla d’habitatge es  podria comparar amb el Nou Pla que proposa el govern, que ja analitzem aquí.

Acabem amb el capitalisme! 

Aquestes mesures són només una demostració de l’enorme potencial que hi ha per  transformar la societat, però només ho podrem aconseguir si la classe treballadora  pren el control d’aquesta riquesa. Per això necessitem una revolució social en què  expropiem a la burgesia les palanques fonamentals de l’economia, per gestionar-les  sota control obrer democràtic i planificar-les racionalment.

Els capitalistes són els veritables culpables dels problemes que pateix la majoria de la  població (precarietat, sanitat, habitatge, educació, etc.), però, en comptes de reduir-ne  els beneficis, prefereixen continuar acumulant riquesa i assenyalar els migrants que  ells mateixos exploten. Fins que no acabem amb la propietat privada dels mitjans de  producció i fins que no gestionem els recursos sobre la base d’un pla racional sota  control dels treballadors, les condicions de vida i de treball no faran més que  empitjorar. Només la classe treballadora unida pot acabar amb aquest sistema  explotador. Per acabar amb l’escassetat artificial i la misèria, acabem amb el  capitalisme!