Un balanç del mundial i de la victòria de la Roja 

La nit de diumenge els carrers es van buidar com per art de màgia del seu tragí habitual. Totes les mirades es mantenien concentrades en el gran esdeveniment que cada quatre anys trenca la nostra rutina durant un mes i ens dona l’esperança d’un moment de desconnexió després de les llargues hores de treball que dia a dia ens mortifiquen.

El mundial ha despertat les emocions de milions de persones arreu del món, però sens dubte qui ha viscut aquest mundial de forma més profunda és l’afició de la selecció espanyola, que victòria a victòria l’ha vist avançar fins a aixecar la copa diumenge passat a la final. En l’expectació per aquest triomf que ha omplert milions de persones no ha estat un factor menor que en la selecció hi hagués jugadors provinents de famílies de classe treballadora i d’orígens humils, tals com Nico Williams, Pedro Porro o Lamine Yamal. En tots aquests noms milions de treballadors s’hi han vist reflectits, una mostra del potencial enorme que existeix entre la nostra classe i que per desgràcia, sota el capitalisme, només una minoria poden desenvolupar, romanent el potencial de la resta ofegat per les feines monòtones que ens entumeixen sentits i intel·lecte i per l’ansietat constant en arribar final de mes.

Per a bona part de la classe treballadora, el mundial és una forma d’establir vincles entre si, d’admirar-se per les capacitats atlètiques a les quals la humanitat pot arribar i per evadir-se de la realitat que ens envolta. Entenem que molts joves i treballadors necessitin alguna cosa a celebrar en la vida monòtona a la qual ens condemna el capitalisme, però no ens estaríem fent un favor si ignoréssim que l’esport d’alta competició i el futbol en particular són una eina perillosa en mans de la classe dominant, un modern pa i circ, utilitzats com a sedant per alienar a la classe treballadora de les nostres condicions d’existència miserables sota aquest sistema, calmar la nostra ràbia i impedir que dediquem el nostre temps a reflexionar sobre el món que ens envolta i a organitzar-nos i lluitar pels nostres interessos.

Unitat nacional… a quin preu?

No és casualitat, doncs, que des del president del govern, passant pels partits de l’oposició, fins a alguns polítics “independentistes” catalans hagin declarat el seu suport públic per la selecció espanyola. Sempre que la defensen apel·len de forma més o menys oberta a la unió del país sota la mateixa bandera. Aquesta idea d’unitat nacional que la classe dominant ha estat estenent a través de La Roja no pot ser més convenient en el context actual de crisi capitalista, de descrèdit de l’Estat i de les seves institucions; en el moment en què la patronal es prepara per atacar els treballadors, agitant la qüestió del fals “absentisme laboral”, i amb les lluites en curs de diversos sectors de la classe treballadora, començant per la lluita dels docents arreu de l’estat però també les vagues del metall a Galícia, del sector de la neteja a Saragossa, de l’alimentació a Coruña,  d’Airbus… Justament ara que la classe treballadora comencem a espolsar-nos tots aquests anys d’immobilitat que ens han entumit les extremitats, proclamant de nou que hi ha una lluita dins la nació, un conflicte entre classes irresoluble fins a la victòria d’un bàndol o l’altre, justament ara se’ns demana que oblidem “les nostres diferències” amb la classe dominant i que ens unim als qui retallen els nostres salaris mentre baten rècords de beneficis, als qui desmantellen la sanitat i l’educació pública per augmentar els pressupostos militars, als rendistes paràsits que es fan d’or a costa de la impossibilitat de milions d’accedir a un habitatge.

La unitat de la nació que agita la classe dominant és una farsa que pretén que els treballadors no ens organitzem amb un programa independent que doni solucions reals a la nostra situació, sinó que ens identifiquem amb la classe dominant nacional, com si pel fet de viure dins d’unes mateixes fronteres tinguéssim els mateixos interessos. La unitat nacional, per tant, pretén esborrar les diferències reals que fan irreconciliables explotadors i explotats. Com a símbol i cap visible d’aquesta unitat nacional fictícia que se’ns intenta imposar per la força, durant la competició hem vist també el blanquejament de la monarquia borbònica, paràsita del poble i hereva de la dictadura franquista. A la final Felip VI va estar fraternitzant amb els jugadors de la selecció durant l’entrega de medalles i va arribar a alçar la copa, senyal indiscutible de la victòria de la “nació”.

Nacionalisme espanyol, racisme i franquisme

De la mà amb la unitat nacional, la victòria de la selecció espanyola és un vehicle per difondre el nacionalisme espanyol. En el context actual de ressorgiment de la lluita obrera i d’atacs imminents a les nostres condicions de vida, la difusió del nacionalisme espanyol té per objectiu que els treballadors ens dividim, que ens omplim de sospites cap al veí i que veiem en els treballadors d’altres països o nacionalitats amb els que treballem braç a braç els culpables de les nostres angoixes. En mans de la classe dominant, el nacionalisme espanyol no pot tenir cap altre significat ni intenció. Quan borden contra la immigració volen ensordir el fet evident i contrastable que aquesta no és la causa del mal estat dels serveis públics ni dels salaris baixos. Les persones migrants no reben, de fet, més que un 11% de les ajudes públiques (RTVE, 02/11/26), però assenyalar aquest grup és una manera d’amagar que els recursos socials per millorar tant els serveis públics com els salaris existeixen, però que són retinguts en mans dels rics, que any rere any no paren de batre rècords de beneficis que es reparteixen en forma de dividends.

L’exaltació nacionalista resulta encara més reaccionària en un moment en què la propaganda antiimmigració és el principal cavall de batalla de la classe dominant, en què sota la rojigualda s’està lliurant l’intent d’aplicació de la “prioritat nacional” a les comunitats autònomes governades per PP i Vox, consistent en prioritzar a l’hora de rebre ajudes les persones que “mantinguin un arrelament real, durador i verificable amb el territori”. Comentaris com el de l’impresentable M. Rajoy (Mariano Rajoy, per si quedaven dubtes) declarant al diari El Debate que la selecció francesa “té una plantilla d’alt nivell, però sense francesos”, en una clara al·lusió al fet que bona part de l’equip estigui formada per jugadors negres, contribueixen a estendre aquesta divisió entre ciutadans de primera i de segona, contra la qual tot treballador ha de lluitar aferrissadament, sense fer cap concessió. A això se li afegeix la incitació a l’odi contra els argentins que han estès els mitjans de comunicació i tertulians futbolístics arran de la final del mundial i que ens ha deixat les lamentables imatges d’aficionats espanyols increpant, perseguint i fins i tot agredint aficionats argentins.

El mundial també ha servit de pretext per covar els grupuscles franquistes i feixistes, que hem vist eclosionar aquests dies amb la bandera del “pollastre” i la creu de Borgonya, onejant lliurement entre les celebracions per la selecció. A Salou fins i tot aquesta escòria s’ha envalentit prou com per apallissar un grup de joves durant les celebracions. Per molt que en l’actualitat aquests grups feixistes siguin una minoria, si volem que el mundial sigui una celebració de l’esport mundial no podem deixar que aquests atacs quedin impunes.

La claudicació de l’esquerra 

L’exaltació més evident del nacionalisme espanyol ha vingut de la dreta, però l’ús que n’ha fet l’esquerra també tenia com a intenció i té com a conseqüència estendre entre nosaltres el verí del nacionalisme espanyol. L’actual esquerra ha estat incapaç de presentar un programa que apel·li directament als treballadors, l’enorme majoria de la societat, i millori significativament les nostres condicions de vida. En la situació actual de descomposició oberta del sistema, presentar un programa en defensa dels treballadors significa assenyalar els capitalistes com a culpables i atacar la seva propietat privada sobre els mitjans de producció i dels recursos de tota la societat, utilitzats en detriment d’aquesta i pel seu únic benefici privat; significa, per tant, assenyalar els seus amos i això no ho poden permetre. Com a conseqüència, l’esquerra està pagant cara la seva covardia amb l’envalentiment de la dreta. Molts dels seus votants deixen de fer-ho, desil·lusionats amb la política oficial; alhora, part de la joventut que comença a votar és atreta cap als partits de dreta pel llenguatge que utilitzen en assenyalar l’esquerra, la immigració, les nacionalitats oprimides dins de l’estat espanyol, etc. com a culpables de la crisi. A l’esquerra només li queda assimilar el llenguatge de la dreta en un intent vergonyós de retenir votats, i això és justament el que ha fet en defensar el nacionalisme espanyol a través de la selecció.

Hem vist des de l’esquerra intents de ressignificar la bandera espanyola i fer-la un símbol de tothom: unitat de la nació i  pau entre classes. Però com a treballadors, a part de ser intransigents amb aquesta difusió del nacionalisme espanyol que va en contra dels nostres interessos, també hem de fer memòria i lluitar perquè els polítics no ens tractin com a estúpids. La bandera espanyola no és un símbol que expressi realment la unitat nacional ni únicament la victòria de la selecció. És símbol de la derrota que vam patir els treballadors i oprimits durant la guerra civil i durant la farsa de la Transició, que va deixar intacte l’aparell judicial i l’estat franquista, que va deixar en llibertat els policies i militars assassins i que ens va imposar un rei i una Constitució per refermar el domini de la propietat privada sobre tota la societat. És per això que no es pot ressignificar així com així una bandera que ha estat teixida amb el vermell vessat per la sang de centenars de milers de treballadors i camperols assassinats pel feixisme.

La ferida oberta de la qüestió nacional

És per aquest motiu que una bona part de la classe treballadora veu correctament amb desconfiança tant la bandera espanyola com la selecció, en quant és utilitzada per justificar aquesta imposició. Especialment, són els sectors de la nostra classe formats pels treballadors de les nacionalitats oprimides dins de l’estat espanyol els que majoritàriament no se senten identificats ni representats per l’actual selecció. Els atacs constants que rep el català, l’euskera o el gallec, la memòria de la dictadura al nostre país i el ressorgiment en l’actualitat de discursos d’odi contra aquestes nacionalitats porten a veure en La Roja una altra imposició del nacionalisme espanyol. Concedir a aquestes nacionalitats el dret democràtic bàsic de tenir una selecció pròpia a la que animar no seria una passa cap a la divisió, sinó al contrari: una condició necessària cap a la fraternitat i la igualtat que hauria de caracteritzar tot esport.

Però també cal destacar que la popularitat de la selecció aquests dies a Catalunya i Euskal Herria, on s’ha pogut veure pels carrers un augment de rojigualdas penjades als balcons, és una clara conseqüència de la fallida dels partits independentistes petitburgesos per portar endavant l’alliberament nacional sense claudicar davant la burgesia, deixant així orfes de direcció política centenars de milers de joves i treballadors que encara pateixen l’opressió nacional.

L’augment en la violència de gènere i el negoci de la FIFA

A l’ús dels mundials per promoure el nacionalisme se li afegeix que en les condicions actuals el futbol divideix homes i dones en la mesura en què aquest esport és envilit per l’augment inhumà de violència masclista que sempre es dona concretament durant els mundials i per la normalització de la violència entre jugadors dins del camp. Sense anar més lluny, al mundial d’enguany com a mínim 11 jugadors tenen o han tingut mai alguna acusació per abús sexual, i alguns fins i tot per violació. És indubtable que la impunitat d’aquests jugadors davant les acusacions és conseqüència tant dels recursos que tenen per pagar-se una bona defensa -o subornar a les víctimes- com pel suport que reben de part de totes les marques i empreses que s’enriqueixen gràcies a ells. Però aquesta violència va més enllà de les grans estrelles i es dona principalment entre l’afició. Segons Miguel Lorente, expert en qüestions de gènere, els casos de violència de gènere augmenten un 30% durant els mundials de futbol (La Ser, 21/07/26). Una celebració de l’esport internacional com els mundials haurien de ser quelcom que omplís d’il·lusió tota la societat, no que fes témer una part d’aquesta per les seves vides.

El capitalisme està limitant el potencial del futbol perquè sigui una activitat en què l’ésser humà pugui expressar lliurement les seves capacitats en blanquejar tota aquesta violència, tant dins com fora del camp. L’incentiu econòmic és, evidentment, el que es troba a la base d’aquest blanquejament. Que la FIFA és abans que res un negoci ho veiem amb els incontables casos de corrupció que ha tingut en el que portem de segle (Fifagate, ISL…) , amb el blanquejament que fa dels governs dels països on se celebren els mundials -com en els casos més recents de Qatar i d’Estats Units- o amb els preus abusius que imposen a les seves samarretes i marxandatge a través de pactes amb empreses o contractes de publicitat. Això no és obrir les portes del futbol a tothom ni, com diu la FIFA, una mostra que “el futbol uneix el món”.

Per alliberar l’esport… lluitem pel socialisme!

En lloc de permetre el desenvolupament atlètic de les capacitats de tothom, l’actual sistema ho restringeix a uns pocs afortunats, i condemna a la resta a una vida grisa sense més objectius que aguantar un dia més; en lloc de promoure la col·laboració voluntària entre pobles, l’actual sistema estimula que el futbol sigui una eina del nacionalisme en mans de la classe dominant per enfrontar-nos entre nosaltres i defensar així la seva explotació; en lloc d’enfortir els vincles de confiança entre homes i dones, l’actual sistema premia el futbol masculí, degrada el femení, i genera una cultura esportiva en la qual la violència de gènere és normalitzada. En establir una recompensa econòmica darrere de l’esport, les actuals condicions també fomenten la violència entre els equips i la competitivitat insalubre.

Si volem obrir la porta que noves generacions puguin desenvolupar-se plenament a través de l’esport, cal que els treballadors ens organitzem per acabar amb el capitalisme, aquest sistema inhumà que enriqueix a uns pocs mentre la majoria ens empobrim, i substituïm el lliure mercat i l’apropiació privada de la riquesa per una economia planificada sota l’administració democràtica dels treballadors en la qual la riquesa sigui apropiada per la societat en conjunt, en benefici del conjunt. L’onada nacionalista que les classes dirigents ens estan intentant infondre és un atac directe cap a la unitat que necessitem per transformar la societat. Podem estar segurs que aquesta mania nacionalista té una data de caducitat perquè encara tenim fresc el record de l’anterior victòria de La Roja, que tot i haver estimulat també el nacionalisme espanyol no va impedir ni l’11M, ni l’inici del Procés el 2012, ni l’organització al voltant de moviments polítics que demostraven, tot i que fos superficialment, un caràcter radical i antirègim, com el Podemos de 2014. Amb tot, cal que els treballadors lluitem de forma conscient contra aquest ús de la selecció com a mitjà del nacionalisme espanyol, i expliquem pacientment als nostres companys treballadors que siguin guanyats cap al nacionalisme quines són les intencions reals d’això i per què va en contra dels nostres interessos.

Només quan hàgim acabat amb el capitalisme podrem deixar de veure com se’ns escupen a la cara missatges sobre pau i amor durant els mundials alhora que s’ho miren des de la llotja i s’aplaudeixen públicament els criminals que tenen les mans tacades de sang, els instigadors de les guerres. Quan hàgim acabat amb tots aquests paràsits l’esport s’alliberarà de les actuals cadenes i finalment, units en una república internacional de treballadors i treballadores, podrem expropiar la FIFA de les seves proclames buides i ara si pronunciar amb ple dret les paraules “el futbol uneix”.