Contra el sectarisme: una posició marxista

El sistema capitalista està submergit en una de les pitjors crisis de la història. Les seves contradiccions inherents estan sent exposades cada cop més clarament als ulls de milions d’oprimits. Davant el canvi climàtic, l’opressió de la dona, l’explotació laboral, la misèria de milions de persones, la burgesia no té solucions; al contrari, només ofereix més explotació, opressió i decadència cap a la barbàrie per a la majoria de la humanitat.

No és estrany doncs que els elements més intel·ligents de la burgesia estiguin preocupats. En una infinita quantitat dels seus escrits i xerrades es denota pessimisme, fins i tot un element de por. Tal com els marxistes (encara que des d’una perspectiva de classe oposada), aquests burgesos són capaços d’honestament veure i entendre que el seu sistema no funciona, que la destrucció del planeta, l’increment de la desigualtat i la polarització política comporten la lluita de classes. Poden entreveure que el període històric en què hem entrat està prenyat de grans lluites i explosions revolucionàries a tot el món. Temen, per tant, que els seus privilegis siguin amenaçats i fins i tot arrabassats per la massa oprimida.

Responent aquests factors, ja s’estan donant moviments massius per tot el món. Com no podia ser altrament, cada lluita té les seves característiques particulars, determinada per factors històrics, culturals, organitzatius, etc. Tot i això, el fil conductor és que expressen la crisi orgànica del sistema i un desig de trencar amb l’status quo: Catalunya, Sudan, Xile, Colòmbia, Estats Units, entre molts altres països i moviments. Tot apunta que la lluita de classes s’anirà expandint per tots els racons del món i incrementant-se en intensitat. Així doncs, és obligació de tot revolucionari seriós armar-se amb les idees i els mètodes correctes per intervenir enèrgicament en aquests moviments i contribuir a l’organització i la presa de consciència de la classe obrera, amb l’objectiu de prendre el poder.

En aquest sentit, el marxisme és la teoria que millor representa el llegat històric de la lluita de la classe obrera i el millor instrument per contribuir a la lluita per acabar amb el capitalisme. Però el marxisme genuí no només és ideologia, també és mètode i tàctica.

Crisi del capitalisme, crisi del reformisme

Dins del moviment obrer han coexistit des de fa molts anys dues tendències principals, els reformistes i els revolucionaris. De manera general, els primers tenen com a objectiu reformar el sistema capitalista i així millorar les condicions de vida de la majoria, alguns amb la idea que això conduirà de per si mateix al socialisme, encara que de manera gradual i sense convulsions, mentre que la majoria es limita als confins del sistema. Els segons lluiten per enderrocar el sistema capitalista i construir una nova societat.

Com és evident, aquestes dues tendències defensen objectius oposats i es troben en pugna constant dins del moviment obrer per influenciar-lo i dirigir-lo. De forma general, i que la història recent confirma, en l’àmbit mundial la influència de les idees reformistes i dels reformistes ha tendit a ser més gran que la dels revolucionaris. I això no és estrany: durant dècades després de la Segona Guerra Mundial, el sistema capitalista va experimentar un creixement econòmic sense precedents (almenys als països imperialistes), cosa que va crear les condicions materials per fer concessions a la classe obrera, sobretot als països avançats: estat del benestar, millors condicions, accés a més béns de consum per a les masses, etc. Cal apuntar que aquests avenços no van caure del cel, van ser obra de l’organització i la lluita de classes. A més d’aquest factor, cal afegir que la consciència tendeix a ser conservadora, en el sentit que les masses abans provaran de millorar la seva situació pel camí que sembla més fàcil, pel més conegut, indolor i segur. A través de la mateixa experiència posen a prova la seva consciència i la transformen, adonant-se que les seves reivindicacions més bàsiques entren en contradicció amb el mateix sistema i tornant-se conscients del seu propi poder al caliu de la lluita. A més, cal distingir entre el reformisme dels dirigents, que condueix inevitablement a la derrota, del reformisme de les masses, que és una etapa necessària en la seva radicalització, que els comunistes han d’acompanyar, entroncant amb el seu procés d’aprenentatge i accelerant la seva presa de consciència revolucionària.

Com ha mostrat la història, i ens podem remuntar a la història recent, el reformisme porta en si mateix la llavor de la covardia i la traïció: Tsipras a Grècia, Sanders als EUA, Corbyn al Regne Unit, etc. Això no és així perquè els dirigents reformistes siguin individus mesquins, o tan sols febles, sinó que flueix directament de la seva política. La seva estratègia es basa en dialogar, negociar i pressionar els empresaris, o el que és el mateix, col·laborar amb la classe opressora en nom dels oprimits. En moments on el capitalisme es pot permetre concessions, els reformistes són capaços de, en nom de la classe obrera i del poble i recolzant-se sobre ell, esgarrapar reformes a la burgesia. Tot i així, generalment comencen per exigir una cosa per progressivament eliminar els aspectes que menys agraden als capitalistes, diluint així les seves reivindicacions i programa. Com podria ser altrament? Qui té la paella per la mà és la burgesia, i com que el reformisme no va més enllà dels límits del capitalisme, els reformistes accepten les normes del joc establertes pel sistema i els burgesos.

Ara bé, quan el capitalisme no es pot permetre reformes, com en l’època actual, el reformisme es converteix en la seva darrera defensa. Això és així perquè accepta els límits, i per tant les contradiccions, del sistema. Així, la pròpia lògica de la seva política els empeny a atacar la classe obrera, i ho fan en nom d’aquesta! Només cal esmentar Zapatero per entendre aquesta qüestió. És un reformisme no ja sense reformes, sinó de contrareformes. És més, en moments d’auge revolucionari, el reformisme actua de fre per a les aspiracions de les masses, cridant a la calma, a la serenitat i a la responsabilitat per reconduir el moviment per vies segures: les institucions burgeses, els despatxos privats i les maniobres entre bastidors amb els empresaris. És per tot això que els marxistes estem en completa oposició al reformisme. Denunciem que és una política que en última instància perjudica els interessos de la classe obrera i dels oprimits, i que per tant condueix a la perpetuació del capitalisme.

Aquesta posició de principis, però, no és l’última paraula sobre el tema. Lenin va explicar incomptables vegades quina ha de ser l’actitud dels revolucionaris envers el reformisme. Al seu article sobre el Marxisme i el reformisme, diu:

“A diferència dels anarquistes, els marxistes admeten la lluita per les reformes, és a dir, per millores de la situació dels treballadors que no lesionen el poder, deixant-ho com estava, a les mans de la classe dominant. Però, alhora, els marxistes combaten amb la major energia els reformistes, els quals circumscriuen directament o indirectament els anhels i l’activitat de la classe obrera a les reformes. El reformisme és una manera que la burgesia té d’enganyar els obrers, que continuaran sent esclaus assalariats, malgrat algunes millores aïllades, mentre subsisteixi el domini del capital.”

En un sol paràgraf Lenin descriu quina ha de ser l’actitud dels marxistes davant del reformisme. És més, la tasca de tot revolucionari ha de ser estar al capdavant de qualsevol reivindicació parcial per millorar la situació material de la nostra classe. D’aquí que es derivi el nom “d’avantguarda” per als marxistes i revolucionaris en general. Marx i Engels ja van explicar això al Manifest Comunista:

“Els comunistes es distingeixen dels altres partits obrers només per això: 1) En les lluites nacionals dels proletaris dels diferents països, assenyalen i posen en primer pla els interessos comuns de tot el proletariat, independentment de tota nacionalitat. 2) A les diverses etapes de desenvolupament per les quals ha de travessar la lluita de la classe obrera, sempre i a tot arreu representen els interessos del moviment en conjunt.” (èmfasi nostre)

Veiem, doncs, com és responsabilitat dels marxistes combinar una lluita decidida i constant per a millores parcials mentre es combat el reformisme com a tendència política, tot sobre la base que el principal objectiu és enderrocar el capitalisme.

El sectarisme, una malaltia mortal

Dit tot això, cal apuntar que la lluita de classes i el marxisme són concrets. Mentre és cert que els reformistes no defensen en última instància els oprimits perquè accepten els límits del sistema, aquesta generalització és una abstracció. Hi ha moments històrics on una política reformista pot girar cap a l’esquerra. Això depèn de molts factors, però un és clau: la pressió per sota de les masses i les seves aspiracions. Partint del concret, i no esperant condicions “pures” per a la revolució, com ja va criticar Lenin al seu moment, els marxistes han de connectar amb les aspiracions i la consciència de la classe obrera a cada moment amb l’objectiu de fer-les avançar cap a la presa de poder.

Així doncs, com a lluitadors incansables per als interessos de la classe obrera, els marxistes no només han de participar en totes les lluites parcials que millorin les condicions dels oprimits i connectar-les amb la tasca general de posar fi al sistema, sinó que a més tenen la responsabilitat de pressionar els dirigents reformistes perquè compleixin la seva paraula i perquè vagin més enllà en el transcurs de la lluita de classes. En altres paraules, els marxistes hem d’emplaçar i exigir als reformistes que defensin realment la classe obrera i els oprimits, i pacientment explicar que cal anar més enllà per aconseguir reformes de calat i defensar-les. D’aquesta manera, i com la pròpia experiència recent està demostrant (Syriza, UP), els reformistes es comprometen als ulls de les seves bases quan no compleixen el seu programa de reformes, quan s’obliden dels punts del seu programa que més necessita la classe o quan arriben a compromisos amb la burgesia per fer retocs que no amenacin els interessos empresarials. Durant aquest procés, la classe obrera passa per l’experiència que fins i tot per aconseguir les reformes mínimes per defensar les seves condicions de vida, cal anar més enllà. Mitjançant la crítica marxista al reformisme, plantegem que l’única alternativa possible, fins i tot per poder aconseguir reformes, és la revolució socialista.

Quant a això, Lenin deia en el mateix article esmentat anteriorment:

“Com més gran és la influència dels reformistes en els obrers, tanta menys força tenen aquests, més depenen de la burgesia i més fàcil li és a aquesta última anul·lar amb diversos estratagemes l’efecte de les reformes.”

Dit d’una altra manera, els marxistes han de participar activament en les lluites per reformes, a més del que ja s’ha dit, per combatre la influència dels dirigents reformistes a la classe obrera. Amb un mètode correcte sobre la base d’uns principis clars, els marxistes poden accelerar la inevitable covardia i la traïció del reformisme i així preparar el camí per a la revolució. És precisament això el que el sectarisme és incapaç de comprendre.

Alan Woods, en un article polèmic titulat Marxisme davant de sectarisme, resposta a Luis Oviedo (PO), diu:

“Per començar, hem d’entendre que, per als sectaris, la menció de qualsevol polític o partit burgès o petitburgès en qualsevol cosa que no sigui un to esquerp, hostil i denunciant, és l’equivalent a “sembrar il·lusions”.”

Lenin, el gran teòric, però també home pràctic deia:

“Si vols ajudar les ‘masses’ i guanyar-te la simpatia i el suport de les ‘masses’, no has de témer les dificultats o punxades, estratagemes, insults i persecucions dels ‘líders’ (els qui, sent oportunistes i socialxovinistes, estan en la majoria dels casos directament o indirectament relacionats amb la burgesia i la policia), sinó que has de treballar absolutament on sigui que es trobin les masses. Has de ser capaç de qualsevol sacrifici, de superar els obstacles més grans, per continuar l’agitació i propaganda de forma sistemàtica, perseverant, persistent i pacient en aquelles institucions, societats i associacions -fins i tot les més reaccionàries- en què es troben les masses proletàries o semiproletàries” (el nostre èmfasi). (Lenin, Obres completes, Vol. 31, p. 53.)

A la cita anterior, Lenin esmenta un aspecte molt important: la paciència. Això es deriva de la seva absoluta confiança en el marxisme i en la classe obrera, en la tasca històrica objectiva que ha de fer la classe obrera per acabar amb tota opressió. I això, combinat amb un infatigable sacrifici i una enorme dedicació dels bolxevics, el va conduir a dir al seu llibre sobre La malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme:

“Negar-se a treballar als sindicats reaccionaris significa deixar les masses de treballadors insuficientment desenvolupades o endarrerides sota la influència dels líders reaccionaris, els agents de la burgesia, els aristòcrates obrers o els “treballadors que s’han tornat completament burgesos”.”

Més clar no es pot dir. Però Lenin no s’inventava res de nou, Marx ja va explicar en altres paraules la mateixa idea: en una carta a Engels, va dir que ell sempre va ser “suau en les formes, però audaç en el contingut”. Cal recordar que Marx i Engels van ser els principals dirigents que van construir la Primera Internacional, composta per tota mena de tendències polítiques. De tot això flueix com s’ha de plantejar la crítica al reformisme.

Unides Podem i els revolucionaris

Com ja s’ha apuntat, cal exposar la contradicció dels dirigents reformistes entre les seves paraules i els seus fets, les coses que prometen i que al final no compleixen. Sense una correcta orientació i mètode, el reformisme en surt reforçat. En aquest sentit, organitzacions com el Frente Obrero són un exemple clar de com no s’ha d’actuar.

Certament, Unides Podem ha anat girant a la dreta i ha caigut en el cretinisme parlamentari els darrers anys, molt més preocupat per les seves activitats dins de les institucions, i celebrant el “diàleg social” com la millor meravella mai inventada. En aquest procés, s’ha anat integrant al règim del 78. Per descomptat, la direcció d’UP és inadequada per dirigir un procés de transformació social i necessitem una direcció revolucionària que estigui a l’alçada dels esdeveniments. Ara bé, això justifica titllar públicament UP de “ven obrers”, de “traïdors”, de fer escarnis en mítings, de rebutjar qualsevol de les seves iniciatives, per molt tímides que siguin? Justifica que el FO dediqui la majoria dels seus atacs a UP? Aquests mètodes sectaris d’enfocar la crítica a l’actual direcció d’UP, lluny d’afeblir-la políticament, l’enforteixen.

Així, el 14 de gener passat un membre de FO va interrompre a crits la ministra de treball i màxim referent actual d’UP, Yolanda Díaz, en un acte al Cercle de Belles Arts de Madrid, i li va retreure l’acord de la reforma laboral amb la patronal.

Aquest tipus d’accions són completament incorrectes en la metodologia i el contingut de classe. En primer lloc perquè prevalen l’acció individual d’una persona audaç davant d’una acció de masses. El primer representa una actitud típicament individual, petit burgesa, cap a la lluita política; davant del segon, que és el que caracteritza una política proletària. Si tenia sentit una acció com aquesta s’hauria d’haver fet com una protesta genuïna de treballadors completament identificats de l’empresa o sector al qual pertanyessin, i davant de les portes de l’edifici, i amb una condició fonamental: haver organitzat aquesta protesta ABANS a la seu de la CEOE, de la patronal. En no fer això, aquesta acció va fer aparèixer FO atacant només UP i no fent res contra l’enemic de classe, el principal beneficiari de la reforma laboral, apareixent així alineat amb aquest davant molta gent, independentment de les seves intencions.

És més, ens agradi o no, UP, y sobre tot ara Yolanda Díaz, continua sent un referent a l’esquerra del PSOE, i, encara que vagi perdent suport per tot el país, manté una certa base i influència a l’esquerra i al moviment obrer. En altres paraules, encara juga un paper a la política de l’Estat espanyol, i per tant, juga un paper de direcció. Per això, en la mesura que encara desperta il·lusions en una capa nombrosa, no s’avança res en el seu descrèdit criticant-la amb insults o utilitzant mètodes gamberrils que generen rebuig a la base i els votants d’UP, sinó amb la crítica política d’exposar allò que defensen amb paraules i, en canvi, practiquen amb els fets. Així, doncs, el tipus d’activitats i denúncies estridents, que són el centre de l’activitat del FO, són l’expressió política del sectarisme que tant va denunciar i al qual Lenin es va oposar tota la seva vida.

Woods, al mateix article esmentat a dalt, diu:

“El problema és que, malgrat les denúncies i els crits, les masses no segueixen els grups ultraesquerrans, sinó que es mantenen tossudament fidels a les seves organitzacions tradicionals. No seran convençuts per denúncies i insults. Per contra, aquest mètode els conduirà al rebuig, els empenyerà cap als braços dels líders reformistes i desacreditarà els marxistes, els quals apareixeran als ulls de les masses com a sectaris que destrueixen i dificulten la lluita.”

En altres paraules, l’obrer mitjà que vota i recolza UP, i fins i tot el PSOE, no només ho fa en les circumstàncies actuals com un vot de rebuig a la dreta, sinó perquè percep que, atès el panorama polític, aquestes organitzacions són les úniques que troba a mà per tractar que defensin els seus interessos com a persona de classe obrera. Una petita organització que cridi contra aquestes organitzacions sobre la base de l’infantilisme serà rebutjada amb menyspreu per la massa de la classe, que per sobre de tot planteja les tasques polítiques de manera pràctica.

En lloc de ressaltar només els aspectes negatius d’UP, i oblidar o ignorar que malgrat tot mantenen un cert suport social, el que caldria fer és exigir-los que compleixin el seu programa i compromisos, per molt limitats que siguin, perquè quedin exposats davant les bases si no ho fan. Per al FO, és molt més fàcil, i vistós, fer estridents denúncies i organitzar escarnis com una manera de promocionar-se públicament a les xarxes socials i aconseguir notorietat, cosa que és, en realitat, l’únic objectiu pel qual organitza aquest tipus d’accions .

Aquí cal aturar-se un moment. Lenin, com a dirigent de la Tercera Internacional, va defensar implacablement les seves idees davant del sectarisme d’algunes seccions de la Internacional perquè volia educar en els principis i mètodes del marxisme revolucionari a aquests companys. Només cal llegir, per exemple, el seu llibre La malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme. En aquests camarades hi veia una desviació infantil al seu programa i mètodes, però que alhora partia d’una base amb la qual, amb paciència i sobre l’impacte dels esdeveniments, es podia treballar per erradicar el seu sectarisme.

No podem afirmar el mateix sobre el FO. Més aviat, aquesta organització que reivindica el règim burocràtic establert per Stalin a l’antiga URSS, així com a altres països de l’antiga Europa de l’Est (com Albània), és una mostra de tot allò que no representa i defensa el comunisme genuí. En primer lloc, les seves posicions sobre la qüestió nacional són obertament reaccionàries, defensant una cosa al seu programa per després agitar i llançar consignes semblants o iguals a la dreta. Així doncs, no és coincidència que durant la crisi de Ceuta del juny del 2021 llancessin la mateixa consigna de “sobirania nacional”, i convoquessin una manifestació a la mateixa hora i al mateix lloc que la feixista Falange Espanyola. Defensen el patriotisme espanyol, fet que significa estar en els fets del costat de l’imperialisme espanyol, abandonant així per complet el principi marxista de la unió voluntària del proletariat mundial com a base per lluitar contra l’imperialisme i acabar amb el capitalisme mundial.

Una conseqüència d’això es fa sentir en la posició del seu principal dirigent, Roberto Vaquero, sobre els immigrants, on planteja que cal “controlar la immigració” i “que no hi pot venir tothom, que ha de venir la gent ordenada”. Defensa, des del nacionalisme espanyol, que els immigrants han “d’integrar-se” a la “cultura” espanyola. Plantejaments que difereixen molt poc dels postulats de Vox. La posició marxista, partint d’una anàlisi de classe, és que la classe obrera no té pàtria, que el que ens uneix és la nostra posició social i paper en la producció i que la crisi migratòria és conseqüència de l’imperialisme i del capitalisme; l’alternativa només pot ser la revolució socialista internacional i no mesures repressives que no resolen res i que s’utilitzen per dividir i enfrontar els treballadors nadius dels immigrants. Res a veure amb la posició de Vaquero basada en un idealisme reaccionari.

La situació no millora pel que fa a la lluita per l’alliberament de la dona. Amb un reduccionisme mecanicista cru, i contra els “progres”, denuncien de manera estrident el moviment feminista. Són orgànicament incapaços de saber separar la direcció de la base del moviment, les idees confuses que dominen dins del feminisme del potencial revolucionari que representa que milers de dones lluitin per millorar les seves condicions de vida i que s’hagin despertat políticament. Són incapaços de recolzar-se sobre els elements progressistes del moviment que contribueixen a la lluita de classes, i plantejar un programa de classe i la necessitat de posar fi al capitalisme per acabar amb l’opressió de la dona, criticant alhora els elements reaccionaris interclassistes.

De la mateixa manera adopten una posició reaccionària sobre la lluita pels drets de les persones trans. Abandonant (o sense conèixer) el principi comunista de defensa de tots els oprimits davant el Capital i l’opressió, el FO adopta una posició biològica mecànica que el fa mimetitzar-se amb el camp de la reacció, novament. El seu eslògan “el sexe biològic existeix, la misèria dels treballadors també” mostra per una banda la seva total incomprensió del mètode de la dialèctica materialista davant d’aquesta qüestió i un reduccionisme “obrerista” sense embuts. La posició comunista davant l’opressió del col·lectiu trans és la defensa dels seus drets, reivindicant més recursos i inversions en l’assessorament i la transició, partint que el sexe biològic existeix però que la concepció subjectiva de gènere per a les persones que no s’identifica amb el seu sexe biològic està íntimament relacionada dialècticament amb la societat, la seva cultura, la seva història.

Tornant a la nostra crítica a les mitges tintes i a l’abandonament de les millors posicions que abans defensava UP, cal combinar un to “respectuós en les formes, però dur en el seu contingut”, a més de ser ferm en els principis. Per sobre de tot cal exigir-los que compleixin el seu programa, per molt limitat que sigui, de manera que quedin compromesos als ulls de la classe obrera si no ho fan, que és precisament el que passa. Només així els reformistes es veuen pressionats pel seu flanc esquerre, i només així l’avantguarda és capaç de connectar amb la consciència concreta de la massa de la nostra classe per contribuir al seu avenç. Amb estridències, denúncies estèrils i escarnis, el reformisme pot sortir del pas desacreditant el mètode i la forma de la crítica per així desactivar-la.

Conclusions

Si l’objectiu és realment defensar els treballadors i enderrocar el capitalisme, és absolutament essencial que els comunistes sàpiguen plantejar les idees i mètodes del marxisme correctament dins del moviment obrer.

Comprenent que les masses aprenen a través de la seva pròpia experiència, la classe obrera en conjunt no arriba a conclusions revolucionàries de manera immediata. Han de passar per l’escola de la lluita de classes i treure’n les pròpies conclusions. Això vol dir que els comunistes no només confien plenament en la classe treballadora per la seva posició social i paper polític en la revolució, sinó que també són pacients. L’eslògan intern que va llançar Lenin durant l’auge revolucionari després de la caiguda del Tsar va ser “treballar pacientment”.

Així, doncs, l’orientació i el mètode correcte en l’actual situació de decadència capitalista és més important que mai, per més difícil que sembli, per més dificultats que sorgeixin i per més atacs que es rebin. El camí fàcil pot produir fruits a curt termini, però mai no serà la fórmula per acabar amb el capitalisme. El que cal és una combinació correcta de dues coses: una implacable defensa d’idees i principis, i una extrema flexibilitat en la tàctica i les qüestions organitzatives. Les masses obreres passaran per la dura escola de la lluita de classes, on posaran a prova organització rere organització per buscar una sortida a la crisi del sistema. La tasca dels marxistes és lluitar per millorar les seves condicions de vida immediates amb l’objectiu de fer avançar la seva consciència de classe i preparar així l’enderrocament del capitalisme.