És el marxisme eurocèntric?

Això és el que diuen diversos intel·lectuals: de dretes, d’esquerres i fins i tot… alguns

“marxistes”. Responguem a aquests últims i, sobretot, als que es diuen “marxistes descolonials”.

Un mètode universal

Tal com ho va fer Engels abans que ell, Lenin destacava que el marxisme “és el successor legítim del millor que la humanitat va crear al segle XIX: la filosofia alemanya, l’economia política anglesa i el socialisme francès”.

Les tres “fonts” del marxisme són, doncs, europees; però el seu mètode i la seva doctrina científica són universals, és a dir, vàlids a tots els continents.

Per exemple, la filosofia marxista –el materialisme dialèctic– sosté que les nostres idees (el nostre pensament) reflecteixen el món objectiu i material (i no al revés). Això és cert tant a França com a l’Índia, Ghana, Perú i a qualsevol altre lloc. Els teòrics “descolonials” podran buscar durant molt de temps, però mai trobaran pobles en els quals les coses siguin d’una altra manera. A tots els països, “no és la consciència dels homes la que determina el seu ser; al contrari, és el seu ser social el que determina la seva consciència”, com va escriure Marx.

La concepció marxista de la història no és menys universal que els seus fonaments filosòfics. Marx va demostrar que, a tota societat on han sorgit classes socials, la seva lluita es basa en les relacions socials de producció, que, alhora, depenen del nivell de desenvolupament de les forces productives.

Marx afegia: “En una determinada etapa del seu desenvolupament, les forces productives materials de la societat entren en contradicció amb les relacions de producció existents (…). De ser formes de desenvolupament, aquestes relacions es converteixen en obstacles. Llavors s’obre una època de revolució social”.

Aquesta llei general s’ha complert –en diverses formes concretes– molt més enllà del continent europeu. Les dues grans revolucions xineses del segle XX són exemples clars d’això, entre molts d’altres.

Dogmatisme o marxisme

Alguns “marxistes descolonials” li atribueixen a Marx i a Engels la idea que tots els pobles han de passar les mateixes etapes que a Europa: esclavisme, feudalisme, capitalisme, socialisme. És cert que alguns “marxistes” dogmàtics defensen aquest esquema rígid, però no era en absolut el cas de Marx i Engels. Ells analitzaven cada societat de manera concreta, partint de les seves particularitats (i no d’esquemes a priori). Per exemple, cap al final de la seva vida, Marx va estudiar a fons el desenvolupament específic de les relacions de producció a Rússia. Fins i tot contemplava la possibilitat que una revolució portés a Rússia pel camí del socialisme abans que el capitalisme es desenvolupés plenament allà.

Dit això, Marx i Engels insistien en la tendència imparable del capitalisme a imposar-se a escala mundial. Avui en dia és un fet: les relacions de producció capitalistes dominen el món sencer. A tot arreu (o ben bé), són les lleis fonamentals de l’economia capitalista –tal com s’exposen a El Capital– les que estan en joc. A tot arreu regnen la gran propietat burgesa, la producció mercantil i la competència pels guanys. I a tot arreu, és una revolució socialista –i tan sols ella– la que pot treure als pobles de la misèria, de l’atur i de la barbàrie.

El reformisme “descolonial”

En el fons, és precisament aquesta conclusió revolucionària la que rebutgen molts dels suposats “marxistes descolonials”. Si els hi treus el seu raonament a tots els seus artificis acadèmics i literaris, es pot resumir així: “El programa revolucionari del marxisme sens dubte serveix a Europa i, en general, a les potències imperialistes. Però als països dominats per l’imperialisme, a on la burgesia nacional, alhora, està dominada pel gran capital estranger, aquest programa no serveix. En aquests països, necessitem un marxisme «descolonitzat», un marxisme local i un programa que vagi amb això” que, a la ploma d’aquests “teòrics”, mai deixa de ser obertament reformista.

Com totes les altres formes de revisionisme, “el marxisme descolonial” és un corrent petitburgès: reflecteix la pressió ideològica i els prejudicis de la petita burgesia. En particular, reflecteix la seva falta de confiança en la capacitat de la classe obrera per a prendre el poder i transformar la societat. Aquest és el vertader fons del nostre desacord –irreconciliable– amb aquest corrent.

Nota editorial: Si t’ha interessat aquest article, segur que t’interessarà: Marxismo y decolonialidad: entre la revolución y el reformismo