Els incendis en l’Estat espanyol: Crisi ecològica sota el capitalisme

Els incendis que han afectat l’Estat espanyol no han d’entendre’s simplement com una sèrie de desastres naturals desafortunats. És part d’una crisi ecològica i social més àmplia, on el canvi climàtic, l’abandó de les zones rurals, la falta de serveis de prevenció i la forma en què està organitzat l’Estat es relacionen entre si. El que a primera vista sembla ser solament un problema d’incendis també és una qüestió de com la societat organitza la seva relació amb la naturalesa, el treball i els recursos públics.

La magnitud de la crisi actual és enorme. Fins a finals d’agost els incendis han cremat 265.000 hectàrees, i només fins a finals de juliol més de 115.000 persones havien estat evacuades de les seves llars o romàs confinades. Al mateix temps, el govern nacional ha proposat un Pacte d’Estat sobre els incendis, mentre que el Partit Popular ha rebutjat l’acord fins ara. Un Pacte d’Estat pretén establir un acord entre les diferents forces polítiques i administracions per a coordinar la prevenció, la gestió de les emergències i les polítiques de recuperació a llarg termini. En teoria un pacte d’aquest tipus hauria de permetre establir una estratègia que no depengui dels canvis de govern i que garanteixi recursos suficients per a la prevenció i la protecció dels territoris rurals. Com assenyala El País, els governs no han aconseguit establir “una estratègia comuna a llarg termini” enfront dels incendis (El País, 28/07/2026). La confrontació política entre el Govern de Pedro Sánchez i el Partit Popular, inclòs el rebuig de Feijóo al pacte proposat, mostra com una crisi que requereix planificació a llarg termini contínua travessada per conflictes polítics immediats.

Per a les famílies d’aquests pobles, això no significa solament abandonar una casa durant unes hores: significa veure com a anys de treball, records, terres i formes de vida poden desaparèixer en qüestió de dies, mentre els qui prenen les decisions polítiques continuen discutint qui té la culpa.

Les causes immediates són relativament clares. La calor extrema, les sequeres, la vegetació cada vegada més seca i l’abandó de les zones rurals han creat condicions en les quals els incendis poden estendre’s més ràpid i ser molt més difícils de controlar. Però les condicions climàtiques per si soles no expliquen la magnitud de la catàstrofe. La qüestió de la prevenció també és fonamental.

L’experiència dels bombers forestals de Madrid deixa això molt clar. A l’abril, abans que arribés la calor de l’estiu, els treballadors van advertir que els treballs de prevenció havien baixat al 50% del normal. Segons eldiario.es, els equips de bombers van passar de tenir set integrants a cinc. Un bomber va explicar que “amb cinc persones en lloc de set, aquest atac és més curt i més lent” (24/07/2026).

Més important encara és que aquests treballadors porten anys advertint sobre el problema. Jesús Molina, president del comitè d’empresa dels bombers forestals, va declarar: “No és que portem mesos, és que portem anys avisant que una cosa així podia passar” (Ibíd.).

Aquest és un dels fets més importants de tota la crisi. Les persones el treball de les quals les posa directament en contacte amb els boscos van entendre el perill abans que les institucions polítiques actuessin. Això planteja una qüestió fonamental sobre qui ha de tenir el poder per a decidir com es gestionen els boscos i com s’organitzen els recursos destinats a la prevenció. Els bombers forestals no haurien de limitar-se a executar les decisions preses des dels despatxos de les administracions, si no haurien de tenir una participació directa i decisiva en la planificació de la prevenció.

Això significa posar la gestió dels serveis forestals en mans dels qui fan aquest treball, juntament amb les comunitats rurals i el conjunt de la població treballadora. Els bombers forestals haurien de poder intervenir directament en decisions com on es necessiten treballs de neteja i manteniment, quines zones presenten major risc, com han d’organitzar-se les brigades i quins recursos són necessaris per a respondre a una emergència. Això permetria que la planificació no fos determinada principalment per criteris de reducció de costos o per interessos polítics de curt termini.

Des d’una perspectiva marxista, aquesta contradicció mereix alguna cosa més que una crítica a la mala administració. Ens porta a criticar el mateix mode de producció capitalista. El capitalisme organitza la producció sobre la base de l’acumulació de capital. Les necessitats socials i ecològiques passen a segon pla. La prevenció d’incendis presenta un problema particular: no genera un guany immediat. Un bosc que no es crema, difícilment apareix com un “èxit econòmic”, encara que la seva conservació sigui fonamental per a la vida humana i la biosfera.

L’abandó de les zones rurals de l’Estat espanyol també ha d’entendre’s dins d’aquest context. La despoblació rural moltes vegades es presenta com un fenomen demogràfic lamentablement, però una anàlisi materialista cerca entendre què va produir aquesta situació. La concentració de la producció agrícola, el desplaçament dels petits productors, la migració cap a les ciutats en cerca d’oportunitats laborals i la transformació de les economies rurals han canviat la relació entre les persones i la terra.

El capitalisme no sols expulsa a les persones del camp cap a les ciutats; també deixa enrere territoris cada vegada més vulnerables, on els qui romanen han d’enfrontar-se a incendis, falta de serveis i precarietat amb recursos cada vegada més limitats.

Els mateixos bombers forestals assenyalen una possible alternativa. Julio Chana relaciona la prevenció d’incendis amb mantenir vives les comunitats rurals, donar suport a la ramaderia i mantenir l’activitat agrícola al voltant dels pobles. Aquest tipus de paisatge, segons explica, pot ajudar a crear una varietat de terrenys que dificulta la propagació dels incendis (Ibíd.). Va més enllà de simplement contractar més bombers.

La situació en la Comunitat de Madrid ofereix un exemple concret d’aquestes contradiccions. Ayuso, va descriure la situació com una “tempesta perfecta” i es va referir a ella com “l’incendi més greu de la història de la Comunitat de Madrid”. Al mateix temps, eldiario.es informa que els bombers forestals ja havien advertit que la meitat dels treballs preventius habituals no s’havien realitzat (Ibíd.).

El punt no és a dir que Ayuso personalment va causar els incendis. Això reduiria un problema estructural a una sola persona. Més aviat, podem analitzar les polítiques del seu govern com una expressió concreta d’un enfocament capitalista de l’administració pública. L’article descriu al sector forestal com “precaritzat i externalitzat” per la Comunitat de Madrid, mentre que els treballadors acusen l’administració d’ignorar les seves demandes.

Com a marxistes entenem que l’Estat no existeix fora de la societat de classes com una institució completament neutral. Funciona dins de les relacions socials del capitalisme i ajuda a mantenir les condicions necessàries perquè aquestes relacions continuïn. Per això, els serveis públics estan constantment sota pressió per a reduir costos, augmentar l’“eficiència”, privatitzar i externalitzar serveis.

Per tant, la solució no pot ser simplement tenir una millor resposta d’emergència després que comenci el pròxim incendi. Es necessita una inversió pública constant en prevenció, serveis forestals públics més forts, ocupacions estables per als treballadors forestals, suport a les comunitats rurals i una planificació democràtica del territori i dels recursos naturals en tot el país. Però, per a dur a terme això de manera eficient cal expropiar la gran propietat forestal, sense indemnització, perquè passi a domini públic.

Els incendis demostren que les crisis ecològiques mai són solament ecològiques. Es converteixen en crisis socials depenent de com la societat organitza el treball, la terra, la producció i els recursos públics. Els treballadors que van advertir sobre els incendis van entendre això sobre la seva pròpia experiència.

La lliçó principal que hem de prendre d’aquesta crisi no és simplement que cal apagar els incendis de manera més eficient en l’Estat espanyol. És que la societat capitalista, a més d’haver generat les condicions per a aquesta crisi, és incapaç de donar una resposta eficaç als seus símptomes. La crisi ecològica exigeix més que una millor administració. Exigeix transformar les relacions socials que determinen què es produeix, on s’inverteixen els recursos i, en última instància, a quins interessos serveixen aquestes decisions. Per això és necessari expropiar als capitalistes que destrossen el medi ambient i no els importa l’impacte ni els importa prevenir la destrossa. Cal posar la gestió dels boscos sota control obrer per a preservar la naturalesa i la qualitat de vida en les comunitats rurals.