Després de l’èxit de les mobilitzacions per l’habitatge, cal una vaga general ja!

El rebuig per la majoria parlamentària de la dreta dels dos decrets del govern de Sánchez que proposaven mesures molt limitades d’alleujament parcial i temporal als desnonaments i prorrogar durant 2 anys la caducitat dels contractes de lloguer, ha encès encara més el foc del descontentament social sobre la qüestió de l’habitatge. Tot i el caràcter limitat i parcial de les mesures que proposaven aquests decrets, totes les enquestes mostraven que la immensa majoria de la població les donava suport. Fins un mitjà de dretes obertament hostil al govern, com El Mundo, va realitzar una enquesta que mostrava un clar recolzament popular als decrets del 73.5%!

La percepció que tenir un sostre – com el pa, la roba per vestir o l’electricitat – no pot ser un bé de mercat sinó un bé social garantit per a tots, s’està obrint en la consciència social. Com és possible que un grapat de grans propietaris tingui el dret a decidir sobre centenars de milers de persones si poden disposar o no d’un habitatge, i que una persona hagi d’entregar el 50% o més del seu sou per poder viure i dormir sota un sostre?

Mobilitzacions massives, la reacció impotent

En conseqüència, les mobilitzacions del cap de setmana contra l’especulació immobiliària, que van seguir a aquesta derrota parlamentària, han estat un èxit acaparador. Centenars de milers de persones es van mobilitzar en més de 50 ciutats de tot l’Estat, destacant Madrid amb més de 200.000 persones. La manifestació de Barcelona va haver de ser posposada a la tarda d’avui, dilluns, degut a les fortes pluges, però sens dubte també serà massiva.

El moviment, impulsat des de baix com per una força elemental, ha anat molt més lluny del que la majoria podia preveure després de les primeres mobilitzacions a Madrid, després del desnonament de la Maricarmen. A més de les mobilitzacions multitudinàries des del cap de setmana anterior fins a la data, 10 dies que han commogut a la societat espanyola de dalt a baix, s’han succeït les acampades en les places amb milers de participants. Hem de saludar l’esforç i el sacrifici dels activistes dels sindicats de l’habitatge que han establert el punt de referència a través del qual s’ha expressat la ira popular acumulada, amb el suport destacat de militants d’organitzacions comunistes i revolucionàries. Això és notable, l’esquerra reformista i parlamentària no ha jugat el més petit paper en organitzar i canalitzar la protesta.

Les crides de la reacció i dels feixistes per desmuntar violentament les acampades d’algunes ciutats, com Madrid i Sevilla, van ser completament esclafades pels fets. Milers de joves revolucionaris van escombrar dels carrers les exigües forces dels pijo-nazis de Núcleo Nacional, que van haver de fugir com conills en ambdues ciutats protegits per la policia, com es pot veure en els innumerables vídeos que circulen per les xarxes socials (Madrid, Sevilla). Les banderes roges i els cants a favor de la lluita de la classe obrera dominen ara tot l’escenari, per horror de la dreta i dels seus mitjans de comunicació. La burgesia observa amb preocupació la situació. Aquest grau de radicalització del moviment i aquesta exposició de la debilitat de la reacció ha estat ara descoberta, i celebrada, per molts en l’esquerra com si s’hagués produït un miracle. Aquesta idea, però, l’hem defensat en soledat des de l’OCR i la nostra organització internacional, l’ICR, des de fa molt de temps. Ens reconforta que els fets ens hagin donat la raó quan altres a l’esquerra, de manera impressionista, es lamentaven, fins fa unes setmanes, del suposat auge de la reacció i del feixisme.

És extraordinària la dialèctica del procés de la consciència social. Fa dues setmanes el panorama polític estava dominat per temes relacionats amb la migració en un sentit reaccionari; ara, per desesperació de la dreta, gràcies a la mobilització de masses al carrer, el panorama està dominat per la necessitat d’expropiar als rendistes. Un canvi significatiu!
A l’espera de la decisió de Sánchez sobre avançar les eleccions generals (finalment convocades pel 29 de novembre), una cosa ha quedat clara: s’ha aconseguit més en tots aquests dies de mobilitzacions incessants als carrers que en 8 anys de govern “progressista”, amb les seves lleis i decrets rutinaris que van directament a la brossa per la seva inoperància, en mig de recriminacions mútues sobre competències entre govern central i autonomies. El que abans es jutjava com una mesura radical en matèria de desnonaments i lloguers ara fins als més acovardits del govern de Sánchez ho veuen com quelcom pràctic i raonable, i es lamenten que Junts no li hagi donat suport. La conclusió és clara, hem de prendre el nostre destí en les nostres mans, només podem confiar en la lluita de masses dels treballadors i la joventut per arrencar concessions a la classe dominant i avançar cap a la nostra emancipació social.

La vaga general. Com es pot convocar?

Si hi va haver una consigna que destaqués per sobre de qualsevol altra en totes les mobilitzacions i pancartes en l’extraordinària mobilització d’aquest cap de setmana, va ser la de vaga general! És en la vaga general on milions tenen dipositada ara l’esperança per la satisfacció de les seves demandes: abaixar un 50% els lloguers que devoren els nostres salaris, expropiar als fons voltor i grans propietaris que acumulen centenars de milers d’habitatges i oferir-les en lloguer social, contractes de lloguer estables i indefinits, entre d’altres. El divendres 2 d’octubre, una enquesta apareguda a eldiario.es afirmava que el 73% de la població donava suport a una vaga general per l’habitatge! Això inclou a més del 60% dels votants del PP i Vox, quelcom insòlit. Així que el debat que hi ha sobre la taula no és si hi ha condicions per convocar una vaga general i que sigui exitosa, això ja és clar. L’assumpte és qui l’hauria de convocar, com, quan i amb quin programa i objectius concrets.

El president de la patronal, Garamendi, com una mostra del pànic que rodeja a la classe dominant, es va afanyar a declarar als mitjans de comunicació que tal vaga general seria “il·legal”, ja que no prové d’un “conflicte laboral”. Garamendi s’aferra a un article constitucional que, lamentablement, l’esquerra reformista va acceptar incloure fa 48 anys en la redacció de la Constitució del 1978 que prohibeix les “vagues polítiques”: Però, més enllà d’això, les declaracions de Garamendi són una mostra d’impotència. Ja hi va haver altres vagues generals “polítiques” convocades per CCOO i UGT sense més conseqüències legals, com els aturs generals parcials de 2 hores el 1991 contra la primera guerra del Golf, o el 15 d’octubre de l’any passat contra el genocidi de Gaza. Inclús, aquesta última, va ser registrada per CGT i els sindicats nacionalistes ELA, LAB i CIG com una “vaga general de 24 hores”. Sempre es pot establir el vincle entre assumptes polítics i socials amb qüestions laborals. I en el cas de l’habitatge més clarament que en altres; quan la major part del salari és saquejada per l’especulació immobiliària i per la pujada dels tipus d’interès de les hipoteques pels bancs. Clarament, la lluita obrera per l’habitatge va contra la línia de flotació dels sectors més reaccionaris i paràsits de la burgesia espanyola: immobiliàries, fons d’inversió i bancs. Per descomptat que al senyor Garamendi no li fa gens de gràcia que la seva classe social, i els seus exorbitants beneficis, quedin exposats davant dels ulls de milions de treballadors, ni la consciència que poden treure els mateixos treballadors de la seva enorme força social a través de la vaga general. Amb el total descrèdit que ja pateix el sistema judicial burgès espanyol, això seria com prendre la metxa d’un barril carregat de pólvora. L’actual ambient explosiu detonaria un ambient revolucionari.

Així que ni pel cantó de les condicions objectives ni pel cantó de la legalitat hauria d’haver-hi cap impediment per convocar la vaga general. La pilota està al camp, doncs, de qui tenen la capacitat per organitzar als treballadors per parar la producció, el transport, el comerç i els serveis públics: els sindicats obrers de masses. Això implica, en primer lloc, a CCOO, UGT i CGT; i, en segon lloc, als sindicats nacionalistes d’Euskadi i Galícia que són hegemònics en aquests territoris: ELA, LAB i CIG.

La CGT ja s’ha pronunciat favorablement. Així, la responsabilitat principal descansa en les direccions d’UGT i CCOO que agrupen en conjunt al 75% de la representació sindical en les empreses de tot l’Estat. Fins ara han donat evasives, mostrant clarament que a aquests dirigents els encantaria amagar el problema. En aquest sentit, fins i tot veurien amb alleujament que Pedro Sánchez convoqués les eleccions avui mateix per tenir la justificació de dir que la vaga no seria necessària perquè el poble pot escollir ara a un govern d’esquerra amb prou majoria per atendre a les seves reivindicacions. Veiem aquí com els reformistes dels partits d’esquerra i dels sindicats veurien amb alegria desviar la còlera social dels carrers a les aigües estancades del Parlament.

Els sindicats de l’habitatge han proclamat el correcte: cal tornar als barris obrers, a les places, a les fàbriques i oficines a mobilitzar activament a la classe treballadora. Per obligar a aquests dirigents a llençar-se pel camí de la vaga general cal incrementar la pressió organitzant brigades de desenes de milers d’activistes recorrent els barris, polígons i places agitant per la vaga general ja, animant a celebrar assemblees de treballadors en cada empresa votant resolucions a favor de tal mesura. Cada activista treballador en la seva empresa s’ha de convertir en un agitador a favor de tal mesura, lligant una solució justa al problema de l’habitatge amb l’increment dels salaris, devorats també per l’espiral inflacionista que s’està deslligant. Encara ens buiden les butxaques: els propietaris, les empreses energètiques, els bancs… Ja n’hi ha prou!

La CGT té ara una enorme responsabilitat, encara que sigui un sindicat amb menor presència que CCOO i UGT té ara una via directa a centenars de milers de treballadors que constitueixen els seus afiliats i els votants de les seves candidatures sindicals. Mediàticament, com tota organització obrera de certes dimensions, pot arribar a milions de treballadors. La CGT ja s’ha pronunciat a favor de la vaga general en el seu congrés federal d’aquest cap de setmana. Aquests no són temps normals. La classe obrera ha fet una passa endavant, sortint al carrer per centenars de milers sense esperar una indicació dels seus dirigents des de dalt. L’ambient és explosiu. Amb audàcia, fins i tot una organització relativament petita pot tenir un eco poderós. Ja ho vam veure fa just un any a Itàlia, quan el petit sindicat d’estibadors UBS va convocar una vaga general en solidaritat amb el poble pobre de Gaza que va arrossegar a la base de sindicats de masses com la CGIL, obligant a aquesta finalment a convocar una vaga general que va tenir un seguiment enorme. En les condicions actuals, i després del vist en els darrers 10 dies, qui pot dubtar que si la CGT fes una crida energètica a la vaga general, posant una data per aquest mateix mes d’octubre, i cridés expressament als militants i dirigents d’UGT i CCOO a què se’ls uneixin, no tindria un eco poderós? És clar que sí. Cal atrevir-se, passar de les paraules als fets.

La vaga general, com pot ser efectiva?

La vaga general és una eina poderossíssima en mans de la classe treballadora. Per això, la classe dominant li té tanta por. No la tem principalment perquè amb la vaga deixi de fer negoci durant un dia; això no els preocupa, al llarg de l’any hi ha diversos dies festius on la majoria d’obrers no treballen. Que hi hagi un o dos festius l’any, més o menys, com podria ser una o dues jornades de vaga general, no els preocupa en absolut. La temen principalment perquè mostra l’enorme poder que descansa en la classe treballadora; on, sense el seu amable permís, ni gira una roda, ni s’encén un llum, ni es connecta un ordinador. És la major experiència col·lectiva unificadora, de classe, que poden experimentar milions de treballadors d’oficis i dedicacions molt diferents, que posa obertament sobre el tapet: qui mana aquí, qui té el poder de fer funcionar, o paralitzar, el país i la societat. En fer-se conscient de la seva força i paper social, a través d’una vaga general ben organitzada, els treballadors prenen consciència que poden dirigir la societat sense caps, ni jutges, ni policia ni reis. Els ajudaria a ser conscients que podrien construir una societat nova, a la seva imatge i semblança, a través de la solidaritat i la mentalitat col·lectiva que els és pròpia, expropiant als grans capitalistes per produir i planificar la riquesa pel bé i benestar comú, sense paràsits que visquin de la seva feina.

És cert que la immensa majoria dels treballadors espanyols no han arribat encara a aquesta consciència socialista, necessiten molta més experiència d’esdeveniments i de lluita perquè aquestes idees s’obrin pas, juntament amb l’existència d’una organització comunista de masses, també absent avui, que els ajudi a treure conclusions socialistes acabades del caràcter inacabat i parcial de les seves experiències de lluita. Aquesta darrera tasca és en la que està centrada la nostra organització, l’OCR. La immensa majoria de joves i treballadors actualment pensen en la vaga general com una demostració de força, un poderós cop sobre la taula, que obligui a la burgesia paràsita i als seus representants polítics al Parlament a cedir davant dels reclamants de baix. És cert que la burgesia podria cedir una mica abans de veure’s amenaçada a perdre-ho tot. Però per aconseguir això es necessita una disposició decidida a la lluita, i un programa i unes reivindicacions prou audaces, capaces de mobilitzar a milions per elles. La burgesia acceptaria la primera envestida de la classe treballadora. Són molts milers de milions d’euros de beneficis els que extreu del parasitisme immobiliari, no els cedirà fàcilment. Confia en la propaganda dels seus mitjans de comunicació prostituïts, en la cridòria dels seus polítics a sou, dels alts dignataris de l’Església (el principal propietari immobiliari del país!), i de més. La classe obrera té armes molt més poderoses: el seu número, el seu paper social i econòmic, i la consciència i confiança en les seves pròpies forces. Això últim, al final, és el decisiu, però és el que ha de ser agitat, emfatitzat i treballat a fons per les organitzacions sindicals i les seves direccions. La vaga general no ha de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà per assolir un fi. Cal mostrar al capital rendista, i a la classe obrera mateixa, que s’està disposat a lluitar fins al final. Cal agitar obertament, que si davant d’una vaga general de 24 hores la classe dominant i els seus polítics no cedeixen, n’hi haurà en pocs dies una altra però de 48 hores, i després una altra de 72 hores, escalant la lluita fins a amenaçar amb una vaga general indefinida, amb la consciència i el convenciment clara de dur-la a terme si cal. No hi ha un altre camí per la victòria.

Plantejar-se una vaga general com una simple “postura” combativa, com un fi en si mateix i després tornar a la rutina com si res hagués passat, tindria efectes perversos i contraproduents, de desànims, pèrdua de confiança, el que seria aprofitat per l’enemic de classe per incrementar la seva arrogància i insolència. No es pot jugar amb la idea d’una vaga general, si es fa la primera passa s’ha d’anar fins al final, fins a derrotar als rendistes i especuladors.

Quin programa?

Les principals demandes fins ara plantejades des del moviment per l’habitatge són un punt de partida: baixa de lloguers, contractes de lloguer indefinit, fi de la compra especulativa i fi als desnonaments. Tot això és necessari, però cal anar més enllà, necessitem atacar el problema d’arrel.

Necessitem un programa revolucionari amb demandes socialistes clares i fermes, la principal ha de ser l’expropiació, sense indemnització, de tots els habitatges en mans de grans propietaris: bancs, fons d’inversió, immobiliàries, etc., que sumen més d’1 milió, més que suficient per resoldre el problema de l’habitatge a l’Estat espanyol a curt termini. També fan falta recursos per construir habitatges de qualitat i assequibles. Per això és imprescindible l’expropiació sense indemnització de la gran banca i empreses de la construcció, que han acumulat obscenes quantitats de beneficis, sota control obrer, per posar en marxa un pla públic estatal de construcció d’habitatges segons les necessitats socials. Parlar de construcció d’habitatges socials sense aclarir d’on vindran els recursos ni amb quins mitjans es farà, és només xerrameca.

Per resumir, el programa de l’Organització Comunista Revolucionària (OCR) defensa les següents mesures fonamentals:

1. Expropiació sense indemnització d’habitatges de bancs, immobiliàries i grans tenidors (propietaris de més de 3 habitatges) per lloguer social a no més del 10% dels ingressos familiars.
2. Que cap hipoteca ni lloguer suposi més del 10% dels ingressos familiars
3. Escala mòbil de salaris en línia amb l’inflació
4. Prohibició de compra de pisos pel negoci del lloguer a fons d’inversió i particulars
5. Prohibició de pisos turístics
6. Aturar els desnonaments
7. Per organitzar una planificació socialista de l’habitatge i altres necessitats socials
8. Per un pla estatal públic de construcció segons les necessitats socials. Per això, expropiació de la banca i les grans constructores, sense indemnització
9. L’habitatge sota control dels veïns i treballadors!
10. Coordinar i unificar la lluita per l’habitatge en tot l’Estat! A per la vaga general, ja!

L’OCR no es limita a fer propaganda i difondre les seves idees per les xarxes socials. Està present a les acampades i manifestacions defensant aquest programa.

Per lluitar per aquest programa socialista revolucionari per l’habitatge, i per la lluita general pel comunisme, uneix-te a l’OCR.