El programa de Transició: el mètode del marxisme en temps de crisi

Vivim el període més turbulent de la història del capitalisme.

Els nivells de pobresa augmenten a tot arreu. Al mateix temps, una petita minoria, l’“u per cent”, acumula riqueses sense precedents.

Les condicions laborals empitjoren a mesura que els empresaris erosionen els drets dels treballadors. Els salaris no segueixen el ritme de la inflació i les ajudes per als pobres es retallen constantment. Els preus de l’habitatge es disparen, mentre el lloguer es torna inassequible per a molts treballadors.

A més, el canvi climàtic té efectes catastròfics en molts països, des d’inundacions fins a incendis forestals, i la sequera destrueix el suport de milions de persones.

En aquestes condicions, les potències imperialistes s’enfronten entre si pels mercats i les esferes d’influència, inmiscuint-se en els assumptes de totes les nacions del planeta. Això genera inestabilitat i agitació; guerres i guerres civils.

Això porta a milions, si no a milers de milions, de persones a tots els països a preguntar-se per què passa això, quines en són les causes i quines són les solucions.

Els comunistes revolucionaris tenen respostes clares a aquestes preguntes i un programa per a resoldre aquesta crisi abordant-la d’arrel.

La quarta internacional

En què consisteix aquest programa? I com el relacionem amb les lluites quotidianes de la classe obrera?

Leon Trotsky aborda amb gran habilitat aquestes qüestions al Programa de Transició, escrit el 1938 i adoptat pel primer congrés de la recentment formada Quarta Internacional.

Junt amb Lenin, Trotsky va liderar el partit bolxevic i a la classe obrera fins al poder en la Revolució d’Octubre de 1917.

Tant Lenin com Totrsky van entendre que era impossible construir el socialisme en un sol país, especialment en les condicions d’extrema pobresa de Rússia en aquell moment. Per això, van treballar conscientment per estendre la revolució a escala internacional.

L’antiga Segona Internacional havia degenerat en una sèrie de partits reformistes que havien traït a la classe obrera en recolzar a les seves pròpies classes dominants durant la Primera Guerra Mundial.

Lenin i Trotsky van treballar àrduament per a l’establiment de la Tercera Internacional, coneguda com la Internacional Comunista o “Comintern”. Les seves seccions nacionals, els diferents partits comunistes, es van crear per proporcionar a la classe obrera el lideratge revolucionari necessari a cada país.

Desafortunadament, en una revolució rere l’altre, començant amb la Revolució Alemanya de 1918, els partits comunistes van demostrar ser massa dèbils per influir en els esdeveniments o no estar teòricament preparats per les grans tasques que se’ls presentaven.

Aquestes derrotes van conduir a l’aïllament de la Unió Soviètica. Això, sumat a l’endarreriment econòmic de Rússia, exacerbat per la devastació de la Guerra Civil Russa, va provocar la degeneració gradual de la República Soviètica. El poder va ser usurpat per una burocràcia privilegiada, encapçalada per Stalin.

Després de la mort de Lenin el 1924, aquest procés va començar a accelerar-se ràpidament. En aquestes condicions, Trotsky va formar l’Oposició d’Esquerra, que abogava per un retorn als ideals de la Revolució d’Octubre; a l’autèntica democràcia obrera dels primers anys posteriors a 1917.

Es va lliurar una lluita entre la burocràcia en ascens i els partidaris de l’Oposició d’Esquerra. Finalment, Trotsky va ser expulsat del Politburó el 1926 i exiliat el 1928.

El Comintern, després de fracassar en el seu intent de liderar el moviment revolucionari en nombrosos països, es va transformar gradualment d’instrument de la revolució mundial en instrument de la política exterior de la burocràcia governant de la Unió Soviètica.

Un punt d’inflexió clau es va produir amb la victòria de Hitler el 1933. El Partit Comunista Alemany i la direcció del Comintern no van entendre la naturalesa del feixisme. Van veure erròniament en l’ascens dels nazis la preparació de les condicions que permetrien als comunistes prendre el poder, en comptes de l’aniquilació total de la classe obrera alemanya, que era la seva vertadera essència.

Això va permetre a Hitler arribar al poder i liquidar un dels moviments obrers més forts del món sense disparar ni un sol tret.

En qualsevol organització internacional sana, una derrota tan catastròfica hauria provocat un debat i lluites internes. Així i tot, en tot el Comintern, la falsa línia de la burocràcia va ser acceptada sense resistència.

Trotsky va proclamar aleshores que el Comintern havia mort com a organització vertaderament revolucionària i va declarar que era necessari construir una Quarta Internacional.

Crisi de la direcció

El més destacable d’aquest document és que – igual que el Manifest Comunista – sembla encara més rellevant avui que quan es va escriure.

La seva declaració inicial – “la situació política mundial en conjunt es caracteritza principalment per una crisi històrica de la direcció del proletariat” – descriu encertadament el carreró sense sortida que enfronta tot el moviment obrer internacional en l’època actual.

El nivell de degeneració dels dirigents sindicals i obrers d’avui no té precedents. Això ha deixat a la classe treballadora sense direcció. També explica, a més, perquè els demagogs populistes de dretes aconsegueixen guanyar terreny i aparenten parlar en nom dels treballadors. La responsabilitat d’això recau sobre els suposats “dirigents” de la classe treballadora.

A tot arreu, la direcció reformista de la classe obrera ha capitulat completament davant l’ordre capitalista. A la Gran Bretanya, els dirigents laboristes s’han convertit en un mer apèndix de l’establishment burgès liberal, servint fidelment als interessos de la classe capitalista.

El mateix ocorre amb els dirigents socialdemòcrates a Alemanya. D’igual manera, els exestalinistes a Itàlia van dissoldre el Partit Comunista, donant origen al Partit Demòcrata, la direcció del qual és completament burgesa en el seu pensament i programa.

Als Estats Units, els dirigents sindicals estan completament supeditats a la seva classe dirigent. Aquesta mateixa situació es repeteix en nombrosos països.

Socialisme o barbàrie

El text de Trotsky també sembla descriure la crisi que a què s’enfronta el capitalisme avui:

“Les forces productives de la humanitat s’estanquen. Els nous invents i millores ja no aconsegueixen elevar el nivell de riquesa material. Les crisis conjunturals, en el context de la crisi social de tot el sistema capitalista, infligeixen privacions i patiments cada cop majors a les masses. El creixent atur, alhora, profunditza la crisi financera de l’Estat i debilita els sistemes monetaris inestables.”

I de nou:

“La mateixa burgesia no troba una sortida. […] Ara llisca a cegues cap a una catàstrofe econòmica i militar.”

Va advertir aleshores que:

“Sense una revolució socialista, en el pròxim període històric, una catàstrofe amenaça a tota la cultura de la humanitat.”

Aquesta catàstrofe va arribar en forma de la Segona Guerra Mundial, amb els seus 55 milions de morts; amb els horrors de l’Holocaust i la destrucció generalitzada que va assolar a molts països.

Avui no ens enfrontem a una guerra mundial en el període immediat. Així i tot, existeixen nombroses guerres locals i regionals, guerres civils, insurgències armades, atacs terroristes, etc; que assoten a moltes parts del món.

Podem afirmar que l’actual crisi del capitalisme mundial ens planteja, un cop més, la disjuntiva entre el socialisme i la barbàrie. Els elements de la barbàrie ja estan presents en les guerres i les guerres civils; en les fams que afecten regularment diferents parts del món; en la creixent pobresa i amb ella la violència i la delinqüència.

També hem vist el potencial del socialisme en les lluites de classes i revolucions massives a molts països: des de la Primavera Àrab del 2011 fins als aixecaments revolucionaris a Sri Lanka (2023), Bangladesh (2024) i, l’any passat, el Nepal i Indonèsia.

Necessitat d’un programa

La pregunta fonamental és: com poden aquests moviments de masses orientar-se cap a l’enderrocament exitós del capitalisme mitjançant la revolució socialista? Com pot el programa dels comunistes revolucionaris convertir-se en el programa de les masses? Aquesta era l’essència del Programa de Transició.

En una conversa que va mantenir amb els dirigents trotskistes estatunidencs el març del 1938, Trotsky va explicar que el seu objectiu era:

“… no entaular fórmules abstractes, sinó desenvolupar un programa concret d’acció i reivindicacions, en el sentit que aquest programa de transició sorgeix de les condicions de la societat capitalista actual, però condueix immediatament més enllà dels límits del capitalisme…”

“Aquestes reivindicacions són transitòries perquè condueixen de la societat capitalista a la revolució proletària, una conseqüència en la mesura en què es converteixen en les reivindicacions de les masses com a govern proletari. “

“No podem limitar-nos a les reivindicacions quotidianes del proletariat. Hem de donar als treballadors més endarrerits una consigna concreta que correspongui a les seves necessitats i que condueixi dialècticament a la conquesta del poder”.

La idea fonamental és que el partit revolucionari ha de partir dels problemes immediats que enfronta la classe treballadora: qüestions com la inflació, els salaris baixos, les llargues jornades laborals, l’elevat cost de l’habitatge, la sanitat, l’educació, etc.

Així i tot, no s’ha de quedar allà. Fer-ho implicaria transformar el programa en el clàssic “programa mínim” de la Segona Internacional, desvinculat del “programa màxim” del socialisme. Això ens arrossegaria al pantà del reformisme.

No, el partit revolucionar té el deute de partir dels problemes immediats i plantejar demandes que ofereixin una solució, però sempre vinculant-les a la necessitat que la classe obrera prengui el poder com a mitjà per a concretar aquestes mateixes demandes.

Hem de comprendre que l’enderrocament del capitalisme mitjançant la revolució socialista no pot aconseguir-se amb una petita organització aïllada de la massa obrera. Només pot dur-se a terme per les mateixes masses.

Com va explicar Marx: “L’emancipació de les classes obreres ha de ser conquerida per les mateixes classes obreres”. També va explicar que “la teoria es converteix en força material quan es consolida en les masses”.

Consciència revolucionària

La classe obrera és la que pot transformar la societat. Necessita, però, comprendre clarament les tasques que té per davant. La classe obrera tampoc arriba a conclusions revolucionàries de la nit al dia. La classe obrera s’involucra en la lluita per les seves reivindicacions immediates en el lloc de treball, i allà és des d’on els comunistes revolucionaris han de partir.

Així i tot, no ens limitem únicament a aquestes reivindicacions. Participem braç a braç amb els treballadors en les seves lluites. Sempre plantegem, però, que a llarg termini, el capitalisme és l’obstacle perquè arribin a una solució permanent als seus problemes.

La victòria final de la revolució socialista seria inimaginable sense les lluites quotidianes de la classe obrera sota el capitalisme. És a través d’aquestes lluites que la classe obrera comença a comprendre la vertadera naturalesa del sistema a què s’enfronta.

Amb el temps, i a través de moltes experiències, els treballadors comencen a comprendre què tal o qual reforma, tal o tal altre conquesta, com sous més alts o una jornada laboral més curta, no pot mantenir-se sense eliminar el sistema capitalista en la seva totalitat.

Els comunistes revolucionaris no adopten una postura sectària ni ultraesquerrana sobre aquestes qüestions. Això significa que no ens mantenim al marge de la massa treballadora. No subestimem la seva falta de comprensió sobre la necessitat de la revolució social i l’enderrocament del sistema capitalista.

Els comunistes comprenen que la massa treballadora aprèn de l’experiència. Per tant, participem en les lluites quotidianes dels treballadors, vivint de prop la seva experiència. I en cada etapa, ens basem en les conclusions a què arriben els treballadors i les utilitzem per elevar el nivell general de comprensió.

Al mateix temps, no sembrem il·lusions en el sistema, sinó que el desemmascaram davant dels ulls de les masses.

Demandes

El Programa de Transició planteja demandes que s’apliquen a diferents situacions, tenint en compte les condicions concretes de cada país. Inclou demandes aplicables a les condicions dels països capitalistes desenvolupats i als països industrialitzats, on els treballadors es concentren en grans fàbriques.

També planteja demandes per aquells països amb una indústria menys desenvolupada i on gran part de la població encara viu en condicions rurals i camperoles. Planteja demandes específiques pels règims feixistes, on les consignes democràtiques podrien jugar un paper en la mobilització de les masses.

Així mateix, inclou una secció dedicada a la Unió Soviètica, on la burocràcia estalinista havia usurpat el poder polític. Trotsky va plantejar la necessitat d’una “revolució política”: és a dir, una revolució que mantingués les conquestes d’octubre del 1917 – una economia centralitzada i planificada – a l’hora que reconquerís el poder per a la classe treballadora, com a únic mitjà perquè la societat avancés cap a un comunisme genuí.

L’essència de les demandes de transició resideix en la seva rellevància immediata per als problemes de la classe treballadora.

Davant la inflació galopant, la demanda d’una escala salarial flexible respon al problema immediat de la devaluació dels sous. La demanda d’una escala d’hores flexible – o una setmana laboral més curta, com la plantejaríem avui – sense retallades salarials, respon al problema de l’atur. Si no hi ha prou llocs de treball, que es reparteixin perquè tothom tingui feina!

Així i tot, les demandes transitòries no es limiten als problemes immediats. Estan vinculades al fet que, per assolir i mantenir aquestes demandes, la classe treballadora ha d’assumir la tasca d’enderrocar tot el sistema mitjançant la revolució socialista.

Anant més enllà del reformisme

Durant moltes dècades, la il·lusió que era possible una reforma gradual del sistema capitalista va dominar el moviment obrer. Tot i això, aquesta il·lusió ha començat a ensorrar-se.

Després de la crisi financera del 2008, es van imposar mesures d’austeritat a la classe treballadora, mentre la classe capitalista buscava reduir els nivells de deute sense precedents acumulats durant el període anterior.

L’impacte d’aquestes polítiques es redueix en una estadística: des del 2009, les mesures d’austeritat aplicades a tota la Unió Europea han deixat al ciutadà europeu mitjà amb un poder adquisitiu real 3000 € menor. A tot arreu, la renda disponible real s’ha reduït dràsticament.

La pressió és implacable. S’ha calculat que, perquè els estats membres de la UE arribin a una relació deute públic/PIB del 60% – tal com s’estableix en el tractat al qual tots es van subscriure – necessitarien una retallada anual del 2% de la despesa pública fins el 2070.

Això implica mesures d’austeritat permanents durant dues o tres generacions. Significa no tan sols una caiguda significativa del poder adquisitiu eral dels salaris, sinó també la destrucció de la sanitat, l’educació, l’habitatge social, les pensions, etc; és a dir, tot allò que fa una existència civilitzada.

La primera reacció a això es va observar a partir del 2014-2015.

Va ser el període del sorgiment de noves forces polítiques com Podemos a l’Estat espanyol; l’auge de partits abans marginals, com Syriza a Grècia; i el gir radical a l’esquerra del Partit Laborista britànic, que va portar a Jeremy Corbyn a convertir-se en el seu dirigent. Als Estats Units, una figura com Bernie Sanders – amb el seu discurs sobre una “revolució política” contra la “classe multimilionària” – va assolir gran popularitat.

Lamentablement, d’una forma o l’altra, aquestes figures i formacions van decebre enormement als milions de treballadors i joves que van dipositar-hi les seves esperances. A Grècia, els dirigents de Syriza van formar govern i van implementar les mateixes polítiques contra les quals havien votat les masses.

A l’Estat espanyol, Podemos va entrar en governs de coalició que van implementar les mateixes polítiques. Als Estats Units, Sanders va capitular completament davant l’establishment del Partit Demòcrata.

Això va generar una gran decepció. També va portar a un sector, però, – sobretot entre els joves – a buscar respostes sobre per què havia succeït tot això. Això explica l’auge en popularitat de la idea del comunisme.

Tot i la propaganda dels principals mitjans de comunicació, que promouen la idea que el comunisme està mort i que el marxisme és cosa del passat sense rellevància per al món actual, un ample sector de la joventut veu el capitalisme com el problema. I busquen comprendre per què la societat es troba en un punt mort.

Comunisme revolucionari

En aquest context, molts treballadors i joves recorren a l’única explicació racional i científica de la crisi actual: les idees del socialisme científic; del marxisme.

Tot i els intents per demostrar que el capitalisme és l’única forma de societat possible, és precisament el capitalisme en crisi el que impulsa als sectors més avançats i reflexius de la joventut i la classe treballadora a buscar una sortida revolucionària.

Karl Marx va afirmar: “Els filòsofs només han interpretat el món de diverses maneres; del que es tracta és de transformar-lo”.

Marx no estava descartant la filosofia en si mateixa. El marxisme també és una perspectiva filosòfica. El que volia dir és que no ens limitem a interpretar i analitzar el món, sinó que lluitem activament per transformar-lo.

Aquesta és l’essència del comunisme revolucionari.