Feminicidis i crisi sistèmica: una resposta socialista a la violència masclista

Recentment, El País ha publicat la preocupant notícia que en el mes que portem d’estiu, sis dones i un nen han mort víctimes de violència masclista. Segons fonts oficials, la xifra de dones assassinades per violència de gènere aquest 2025 s’eleva ja a les 21, en dates actuals. L’estiu acumula gairebé un terç dels feminicidis registrats en tot l’any, concentrant al voltant del 30% dels crims.

Però, l’última setmana de juny ha estat especialment tràgica: els cinc assassinats en escasses 48 hores van alertar el Ministeri d’Igualtat, que ha convocat a totes les comunitats autònomes i a la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) un comitè de crisi per al proper 10 de juliol, a causa de l’augment de feminicidis. (Huffpost. 2025, 28 juny. El repunte de los crímenes machistas en junio pone el foco en el verano: “Es una época especialmente peligrosa”).

La tendència de la concentració en època estival s’ha volgut explicar per diferents casuístiques: ja sigui la major convivència entre víctima i assassí, que acumula «tensions en la convivència»; la calor com a factor agreujant de l’estat d’ànim; les «ordres d’allunyament que no han estat comunicades a temps» o, segons Victoria Rosell, antiga delegada del govern contra la violència de gènere, «l’autonomia que adquireixen les dones en vacances incomoda el maltractador i el condueix cap a conductes més violentes».

Aquestes consignes pretenen descriure les casuístiques que poden portar algú a atemptar, matar, maltractar o cometre una infinitat d’horrors contra una altra persona, però no s’atreveixen a esmentar el problema real i sistèmic que hi ha darrere d’aquestes atrocitats. Lluny de buscar una alternativa efectiva, el reformisme institucional es centra en els individus – culpables innegables – sense anar a qüestionar l’arrel del problema. No es planteja com el capitalisme és incapaç de garantir la seguretat vital de les dones.

La violència masclista està intrínsecament relacionada amb el problema general de l’opressió de la dona. És el capitalisme, en primera instància, allò que aprofundeix i perpetua l’esclavitud de la dona, així com la seva marginació social i cultural. Les pràctiques de sexualització de la figura femenina – finançades i explotades pels negocis i les empreses capitalistes dins la cultura de masses – continuen perpetuant la banalització de la violència i la degradació social i moral.

L’Administració sembla atorgar certa culpa a les víctimes que «no van prendre mesures preventives». La realitat, però, és ben diferent. Malgrat que l’Administració al·lega que les causes de la violència son produïdes, presumptament, per factors socials o de temperament, obvia esmentar que les dones sovint reben amenaces – que inclouen els seus fills, familiars o coneguts – i viuen amb la por constant de ser maltractades, agredides o assassinades si es decideixen a denunciar. Aquesta por s’agreuja per la desconfiança institucional, que lluny d’oferir ajuda, imposa obstacles burocràtics. Això porta les víctimes a dubtar: si val la pena denunciar, si realment estan patint violència o si hauran d’enfrontar-se al seu agressor en un judici interminable, revivint el trauma i la culpabilitat.

És igualment evident que no només el factor social és determinant, el factor econòmic i la falta de recursos resulten altament paralitzadors. Denunciar no només suposa una càrrega emocional, sinó també econòmica. Les dones que s’enfronten a aquesta decisió es troben amb una infinitat d’obstacles: els ja esmentats tràmits burocràtics, costos abusius i una assessoria legal confusa. Sense el recolzament d’una xarxa familiar o d’amistats, moltes es veuen incapacitades fins i tot per iniciar el procés de denúncia.

La situació s’agreuja davant dels compromisos familiars: la presència de fills, un matrimoni en crisi o un divorci en curs. Denunciar quan es té fills implica afegir un tràmit legal més al calvari, amb el risc que l’agressor utilitzi el sistema per contraatacar -sol·licitant la custòdia o, encara pitjor, fent xantatge emocional i econòmic a la víctima-.

És evident que l’Administració ens vol fer creure que part de la culpa recau en les dones «per no haver denunciat», una afirmació completament injustificable, ja que sembla ignorar totes les causes materials que impedeixen la víctima fer-ho. Segons l’enquesta a gran escala sobre Violència contra les Dones, presentada per la Delegació del Govern el 2019, només el 21,7% de les dones maltractades van denunciar, mentre que el 73% mai va contactar amb serveis socials ni va formalitzar cap denúncia. Malgrat això, el 80% dels feminicidis comesos fins al 2019 no tenien cap denúncia prèvia.

Tota consigna burgesa fracassa en explicar el veritable fenomen de la violència. Llarg de ser una conducta individual o marginal, aquesta és l’expressió clara i estructural del capitalisme patriarcal en decadència. L’opressió sistèmica de les dones sota el capitalisme compleix una doble funció —ideològica i econòmica—, imposant condicions especialment dures a les dones. Moltes es veuen privades d’accés a feina i a habitatge, i les mares solters, en conseqüència, queden condemnades a la pobresa i la misèria.

La degeneració de la societat capitalista es manifesta en la seva forma més crua i cruel amb l’epidèmia de violència masclista. Països com l’Índia, el Pakistan, Mèxic i l’Estat espanyol presenten xifres esgarrifoses de violacions i feminicidis. Les societats capitalistes es complauen en autoanomenar-se «civilitzades» mentre perpetuen i normalitzen els horrors que les dones pateixen dia rere dia. Això no és sinó el símptoma d’una societat malalta fins a la medul·la.

La violència masclista no és un fenomen cultural, sinó l’expressió directa de la propietat privada, de la família patriarcal i, per descomptat, de la divisió sexual del treball. Engels ja ho assenyala a L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat: el patriarcat no és un fenòmen espontani, sinó el producte de les condicions materials de la història, que neix amb la divisió de classes i es consolida amb el nucli familiar burgès.

Durant segles, l’estabilitat de la societat de classes ha trobat un punt de suport en l’opressió familiar, en l’esclavització sistemàtica de les dones pels homes. Aquesta forma d’esclavitud és anterior al capitalisme, però aquest l’ha banalitzada, explotada i reproduïda fins a l’extrem. L’aparició de la família patriarcal representa, com va assenyalar Engels, «la primera derrota històrica universal del sexe femení». En assolir el control absolut de l’àmbit domèstic, l’home va precipitar la degradació de la dona, reduint-la a la servitud: esdevenint esclava del desig masculí i un simple instrument per a la reproducció. (F. Engels, El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado)

Sense entendre aquestes perspectives, qualsevol reformisme es converteix en fum. Sense qüestionar els fonaments materials del patriarcat i de la violència, cap solució serà realment efectiva; només serà pal·liativa. Es decreten minuts de silenci, ajuda als familiars i «plans de millora». Però, la realitat és que aquestes mesures mai arriben a tenir un impacte veritable i a llarg termini. Se’ns prometen ajudes en salut mental, habitatge, educació, etc. Però les sessions psicològiques són escasses, espaiades en el temps, amb un control deficient del pacient i sense cap alternativa real. Moltes dones acaben sent derivades a psiquiatria per «histèria», «TEPT» o depressió, ofegant-se en medicaments, sense una perspectiva clara de «millora». D’aquesta manera, se’ls transmet la idea que «el problema el tens tu, i per això t’has de medicar», mentre que els veritables culpables queden impunes. I ningú sembla qüestionar les arrels de la violència.

Aquesta situació obre la porta a idees reaccionàries, que no són sinó una estratègia política de classe. L’institucionalisme burgès demostra una vegada i una altra el seu fracàs: les alternatives reformistes prometen mesures i xarxes de suport, mentre que les conservadores ataquen el feminisme. Els sectors reaccionaris neguen l’existència de la violència masclista, al·legant que «la violència no té gènere» i que «no està en l’ADN dels homes». D’aquesta manera, qüestionen la pèrdua de la presumpció d’innocència i culpen la Llei «sí és sí» de reduir les penes als agressors sexuals.

El capitalisme es recolza en la reproducció de les estructures patriarcals, perpetuant així la desigualtat. Alçar la veu contra aquesta desigualtat inherent representa una amenaça per al statu quo. Tant el feminisme i les seves reivindicacions com les lluites LGTBI, antiracistes o qualsevol altra que combat la injustícia i lluita per la llibertat, posen en perill la suposada «unitat nacional i cultural» que defensen les posicions conservadores. I aquesta unitat no és sinó l’hegemonia ideològica de la burgesia. Les lluites per un salari digne, per una vida sense por, per una societat i una sexualitat lliure i plena fomenten l’organització revolucionària. Si aquestes lluites s’agrupessin sota una direcció revolucionària, constituirien una amenaça veritable per a l’institucionalisme burgès. És per això que les idees conservadores intenten presentar el feminisme com una lluita anti-homes.

Aquest fenomen, però, no és exclusiu de les polítiques conservadores: les postures reformistes també neutralitzen el potencial revolucionari del feminisme, desactivant-ne la capacitat transformadora.

Avui, el concepte de feminisme s’ha diluït fins a perdre gairebé el seu significat. Tota la càmera política s’ha apuntat a l’etiqueta feminista. Fins i tot els polítics reaccionaris del PP o Vox ara es proclamen feministes – com si el fet de tenir dones ministres fos prova de res! I no cal dir que aquestes dones són tan reaccionàries i corruptes com els seus homòlegs masculins.

Deixant en evidència que l’única alternativa que tenim les dones, els treballadors, els oprimits, és una lluita obrera i revolucionària que no depengui de l’Estat ni de reformismes, la veritable resposta davant la violència, l’agressió, el maltractament i qualsevol forma d’opressió contra un individu ha de ser una resposta organitzada. Com hem esmentat en altres articles, una iniciativa efectiva podria incloure la creació d’un cens de dones afectades, ja hagin interposat denúncia o no. Això aniria acompanyat d’una xarxa de suport real, vigilància domiciliària i de l’agressor, acompanyament personal, entre altres mesures.

Hi ha un sentiment creixent d’alienació, injustícia i opressió que està alimentant un moviment col·lectiu de dones contra el sistema. El despertar de milions de dones, especialment entre les generacions més joves, que senten una indignació pujant per la discriminació, l’opressió i la humiliació a què són sotmeses en un sistema injust, és un fenomen revolucionari que hem de celebrar i recolzar amb el màxim entusiasme.

Cal tenir ben present que la llibertat real de les dones, i de tots els oprimits, només serà possible amb l’enderrocament del podrit sistema capitalista i la construcció d’una societat sense classes. Som conscients de les limitacions de l’institucionalisme burgès; per això, és imprescindible una acció revolucionària de les masses per eradicar la violència, l’opressió i la por.