Groenlàndia, Trump, Gran Bretanya, i la crisi de la “relació especial”

El desig d’en Donald Trump de prendre el control de Groenlàndia i els seus recursos ha portat l’imperialisme nord-americà a entrar en conflicte amb Europa. Això posa a Starmer en mig d’un dilema, ja que tant ell com l’establishment britànic estan intentant dur a terme un delicat i insostenible acte d’equilibri.

Els genolls de Keir Starmer deuen corroir-se ara mateix.  Després de tot, el primer ministre britànic ha estat els últims 18 mesos arrossegant-se sobre aquests en un esforç per assossegar als seus amos a Washington.

Hi ha molts noms per aquest comportament subordinat: adulació, servilisme, prosternació, llepabotes, llepaculs – i molts altres eufemismes grollers (també inapropiats).

Com vulguis dir-li (que se’n digui), aquest lamentable espectacle és una visió veritablement nauseabunda i vergonyosa de sostenir.

I els últims esdeveniments dramàtics que envolten (en referència) a Groenlàndia –amb Donald Trump amenaçant de portar una bola de demolició (per enderrocar) a l’antic ordre occidental amb la intenció de fer-se amb aquesta gegant, rica en recursos i estratègicament important illa– no ha fet més que posar a Starmer i la resta de l’establishment britànic en una posició encara més compromesa i dolorosa.

La “Doctrina Donroe” de Trump

Trump ha declarat constantment la seva intenció de prendre possessió de Groenlàndia, fins i tot abans tornar a la Casa Blanca ara fa un any. Tanmateix, aquests rumors i maquinacions han anat creixent en les últimes setmanes, després del descarat moviment de l’imperialisme nord-americà del 3 de gener segrestant al president veneçolà Nicolás Maduro.

La crida del president nord-americà perquè Groenlàndia esdevingui part dels Estats Units  –ja sigui a través d’un acord via negociació o per la força si cal necessari– sobtadament és més greu després del segrest de Maduro.

Últimament, l’administració Trump s’ha estat mostrant cada cop més agressiva respecte a la seva retòrica al voltant de la nova “Doctrina Donroe”: els intents de Washington de fer flexionar els músculs de l’imperialisme nord-americà de manera més assertiva i agressiva al seu propi patí, és a dir, a qualsevol lloc i a tot arreu de l’hemisferi occidental.

Després d’apoderar-se de Veneçuela i el seu petroli, Groenlàndia sembla ser la següent en la mira del president. Quan se’l va preguntar sobre els seus objectius en relació amb el territori semi-autònom de l’Àrtic aquesta setmana, Trump va declarar que “hem de tenir-ho”: una proclamació nuament oberta i reaccionària dels objectius i ambicions de l’imperialisme nord-americà.

Això ha encès les alarmes a Copenhaguen, Londres, París, i Berlín -per no parlar d’Estrasburg i Brussel·les, seus de l’OTAN i la Unió Europea respectivament.

Groenlàndia pertany a Dinamarca, membre de l’OTAN, l’aliança de seguretat occidental, per a la qual l’imperialisme nord-americà actua com si fos la seva pedra angular irreemplaçable. Tanmateix, això no ha impedit que Trump contempli l’ús de les forces armades nord-americanes per apoderar-se de l’illa àrtica i els seus minerals.

Això ha posat a l’aguait a tot l’ordre mundial occidental i les seves institucions.

“Si els Estats Units decideixen atacar militarment a un altre país, membre de l’OTAN, llavors tot s’acabaria (s’aturaria?)”, va declarar el 5 de gener, Mette Frederiksen, la primera ministra danesa. “Això, inclou l’OTAN, i per tant tota la seguretat posterior a la Segona Guerra Mundial”.

Tensions imperialistes

Entre les moltes justificacions que dona Trump perquè els Estats Units controlin Groenlàndia, hi ha és que no confia que la resta de l’OTAN faci el pes a l’hora d’assegurar i protegir el Cercle Àrtic.

Per tant, i amb la finalitat de mitigar les preocupacions del president dels Estats Units, recentment diversos països europeus han enviat personal militar addicional a Groenlàndia, presumptament com a part d’un gran exercici de l’OTAN.

Això incloïa centenars de soldats de Dinamarca, acompanyats pel desplegament simbòlic (tokenistic) de 15 de França, 13 d’Alemanya, dos de Noruega, i miserablement un de la Gran Bretanya.

La Casa Blanca, tanmateix, ha interpretat aquest moviment no com una tranquil·litat, sinó com un desafiament; una mena de remor de sabres per part dels europeus.

“El missatge que venia d’Europa no era clar, ni tampoc la raó”, va comentar la primera ministra italiana, Giorgia Meloni. “El risc és que les iniciatives d’alguns països europeus s’hagin pogut interpretar com a antiamericanes”.

“No estic segura que aquest fos el millor moment de Dinamarca”, va declarar un alt diplomàtic europeu. “El missatge va semblar una mica massa subtil”. Vam entendre que la intenció era demostrar que ens ocupàvem de la seguretat de l’Àrtic. Però ens preocupava que Trump pogués veure això com un acte de defensa contra ell”.

Com a resposta, Trump ha advertit als països involucrats en aquesta aventura àrtica que podrien enfrontar-se a uns aranzels addicionals immediats del 10 %, arribant al 25 % en els pròxims mesos, si no cedeixen a les seves exigències de propietat dels Estats Units sobre Groenlàndia.

El teòric militar prussià Carl von Clausewitz va afirmar correctament que “les guerres són una continuació de la política per altres mitjans”. I ara veiem com les guerres comercials són una continuació dels interessos imperialistes per altres mitjans.

Aquests aranzels serien devastadors pel capitalisme europeu, en un moment en el qual als fabricants i a les indústries del continent ja els hi esta costant competir en el mercat mundial.

Al mateix temps, permetre que Groenlàndia es vengui seria cop humiliant per la classe dominant europea. Mentre que la confiscació forçosa de l’illa per l’imperialisme nord-americà soscavaria irremeiablement la unitat de l’OTAN, Europa i les relacions amb els Estats Units.

Això seria el toc de mort de l’aliança transatlàntica, i de tot l’ordre occidental que s’ha construït entorn la mateixa els últims 80 anys.

I seria també un senyal per la resta del món que Europa és una força gastada; un conjunt de nacions impotents i en decadència, que poden ser trepitjades fàcilment en aquesta nova època de “el poder dona el dret a” (“might makes right”) i d’enfrontaments entre els grans poders imperialistes.

Tots els camins porten a la ruïna

La perspectiva d’una ruptura amb els EUA ha deixat l’establishment europeu consternat. Desesperats, alguns polítics com Emmanuel Macron han promès que no sucumbiran al xantatge de Trump, sinó que respondran de la mateixa manera a qualsevol aranzel punitiu dels EUA.

“Cap intimidació ni amenaça ens influirà, ni a Ucraïna, ni a Groenlàndia, ni a cap lloc del món quan ens enfrontem a aquestes situacions”, afirmava el president francès a les xarxes socials.

“Les amenaces aranzelàries són inacceptables… Els europeus hi respondran d’una manera unida i coordinada… Vetllarem perquè es respecti la sobirania europea”.

En la mateixa línia, el ministre de finances alemany, Lars Klingbeil, va declarar que “no permetrem que ens facin xantatge”, tot afegint que “s’ha creuat línia”.

Altres veus més sòbries (conservadores), tanmateix, són conscients de la poca influència estratègica i de munició econòmica que té Europa amb relació a una possible confrontació amb els Estats Units.

Pitjor encara, si s’enfrontessin a Trump plantant-li cara per Groenlàndia, els europeus podrien provocar que el president dels Estats Units retirés tot el suport americà a Ucraïna i l’OTAN, presagiant la fi de l’associació transatlàntica.

El dilema al qual s’enfronten els líders europeus és clar. O bé claudiquen ara i deixen que Trump faci el que vulgui pel que fa a Groenlàndia, marcant un trencament entre els Estats Units i Europa; o bé es mantenen ferms i, per tant, arriben al mateix resultat desastrós per un altre camí, més tortuós.

A l’edat mitjana, els escriptors europeus solien dir que “tots els camins porten a Roma”. Avui, els seus homòlegs contemporanis podrien dir de la mateixa manera que “tots els camins porten a la ruïna”.

Tot per res

El fet és que Europa en conjunt depèn extremadament de la seva relació amb els Estats Units –molt més que viceversa–. Les classes dirigents europees no es poden permetre perdre els seus vincles comercials i de seguretat amb els EUA. I Trump ho sap.

La naturalesa relativament unidireccional d’aquesta relació s’ha demostrat constantment en els darrers anys. Els líders europeus s’han esforçat al màxim per apaivagar Washington, només per trobar-se rebutjats una vegada i un altre en tots els casos.

Han llençat milers de milions al forat negre que és la guerra d’Ucraïna, inútilment.  Han fracassat completament en la seva missió de convèncer a Trump de recolzar la seva ridícula “coalició dels disposats”. I ara el seu home a Kíev –Zelenski– s’enfronta a la derrota, ja que el president dels EUA busca abandonar Ucraïna per complet.

Es van negar a prendre represàlies quan es va tractar de la imposició d’aranzels nord-americans del 15% sobre els béns de la UE, esperant ingènuament evitar veure’s embolicats en una guerra comercial en escalada. No obstant això, Trump ha arrasat amb el ja humiliant “acord” comercial que van acceptar a contracor l’estiu passat, amb les seves amenaces d’aranzels addicionals per a aquells països europeus que s’han atrevit a desplegar tropes a Groenlàndia.

I han enfurismat els votants nacionals donant suport –financera, militar i diplomàticament– als crims de l’imperialisme nord-americà i els seus aliats arreu del món: ja sigui el genocidi a Gaza; el recent cop d’estat a Veneçuela; o les campanyes de bombardejos dels Estats Units a l’Iran i el Iemen.

Per tant, militarment, econòmicament i políticament, doncs, els líders europeus s’han prostrat davant els seus senyors nord-americans. Tot i això, tot el seu servilisme i apaivagament no ha donat precisament res. De fet, ha deixat Europa i els seus representants polítics en una posició molt pitjor: arruïnats i trencats.

Amic o enemic?

Sorprenentment, els europeus més obstinats han actuat sense parar commocionats per les decisions destructives de Trump, incapaços de comprendre com el president dels Estats Units pot ser tan perjudicial amb els amics més propers i de llarga durada d’Amèrica.

” Vivim en territoris inexplorats”, va declarar el ministre de finances francès, Roland Lescure. “Mai havíem vist això abans. Un aliat, un amic de 250 anys, està considerant utilitzar aranzels […] com a arma geopolítica”.

Tanmateix, la conducta de Trump no hauria de sorprendre. Ell i els seus assessors MAGA han exposat repetidament els seus objectius i actituds cap a Europa en blanc i negre, potser de manera més clara i emfàtica amb l’últim document d’Estratègia de Seguretat Nacional de l’administració.

En definitiva, Trump i el seu equip principal no consideren a Europa un amic sinó un enemic; no un aliat sinó un adversari. «Amèrica primer» significa que la resta del món és l’últim.

Als ulls del president dels Estats Units i els seus col·legues, Europa no és un continent unit que cal admirar i respectar, sinó una conjunt dispers de poders febles i nacions més petites, que ha de ser dividida i explotada pel capital nord-americà.

I la veritat és que Trump i els seus principals portaveus tenen raó. La seva baixa estima pels europeus s’acosta més a la realitat que la imatge inflada que Macron i Merz tenen de França i Alemanya, respectivament, i del vell món en general.

Sota pressió

Entra a Keir Starmer, potser el més il·lús i patètic de tots els líders europeus (una competència dura).

Mentre els seus homòlegs europeus indignats consideren com podrien contrarestar l’assetjament i les amenaces de Trump, Starmer ha estat apel·lant a la calma, recordant als establishments occidentals la importància vital –econòmica, militar i política– de l’aliança transatlàntica.

De la mateixa manera, el líder laborista ha resistit les pressions dels polítics d’ambdós bàndols de la Cambra dels Comuns, i tant els diputats de l’oposició com els altres diputats han demanat al primer ministre que adopti una postura més estrident contra la darrera agressió imperialista de Trump.

Amb l’excepció de Starmer, els líders de tots els principals partits polítics britànics –inclòs Nigel Farage– han atacat Trump per la seva bel·ligerància i assetjament sobre Groenlàndia.

La líder conservadora Kemi Badenoch, per exemple, va dir que els esdeveniments recents van demostrar la necessitat que Gran Bretanya reforcés les seves pròpies defenses: “En cas contrari, acabarem sent gargots a mesura que els EUA s’annexin Groenlàndia i ens imposin aranzels perquè no hem demostrat cap força”.

Mentrestant, diversos diputats laboristes han demanat a Starmer que aprofiti el conflicte sobre Groenlàndia com una oportunitat per refer els llaços amb Europa.

“Els aranzels i les amenaces de Trump signifiquen que és hora de decidir-se”, va suggerir Stella Creasy, una diputada laborista. “Si no podem confiar en els Estats Units… la resposta és prendre’ns seriosament el nostre futur estratègic amb Europa”.

Acte d’equilibri

En lloc de fer-se ressò d’aquests sentiments i criticar Trump, Starmer ha intentat d’equilibrar-se entre Amèrica i Europa.

D’una banda, el primer ministre del Regne Unit ha reconegut que la intimidació de Trump cap a Groenlàndia i Europa és “completament errònia”. Però, d’altra banda, Starmer ha denunciat la política “performativa”, dient que prefereix “solucions a eslògans”.

Aquest llenguatge delicat no té res a veure amb cap perspicàcia política o destresa diplomàtica per part de Starmer, sinó amb la posició precària del capitalisme britànic.

“Hi ha un potencial que això causi un dany enorme al Regne Unit, ja sigui una guerra comercial o l’afebliment de les aliances”, ha afirmat Starmer, i ha afegit que:

“Hem de recordar en tot moment que és pel nostre interès nacional que continuem treballant amb els nord-americans pel que fa a defensa, seguretat i intel·ligència”.

«La nostra dissuasió nuclear és la nostra arma principal, i dissuasiva, quan es tracta de garantir la seguretat de tothom al Regne Unit, la meva principal obligació. I això requereix que tinguem una bona relació amb els Estats Units.» (èmfasi nostre)

En altres paraules, mentre que Europa té poca influència sobre Washington, Gran Bretanya no en té cap.

Per tant, l’establishment britànic no té més remei que aferrar-se a l’anomenada “relació especial” costi el que costi.

D’aquí les interminables mostres d’obsequiositat degradant i adulació de Starmer cap al “capo” del Despatx Oval: ja sigui estenent la catifa vermella i tota la pompa reial per a l’última visita de Trump al Regne Unit; o mossegant-se la llengua mentre el seu homòleg americà el castrava en un viatge recent a Escòcia.

I, així i tot, això no ha impedit que el president dels Estats Units llanci Gran Bretanya a la resta d’Europa, acusant el govern de Starmer de cometre “un acte de GRAN ESTUPIDESA” amb la seva decisió de lliurar les Illes Chagos –on hi ha una base militar americana– a Maurici.

Aferrar-se al passat

Després de dècades de degeneració i decadència, el capitalisme britànic es troba encara més vulnerable que els seus iguals en relació amb la capritxositat de Trump i l’agenda “Amèrica Primer”.

Durant dècades, des de la postguerra, quan el sol començava a pondre’s sobre el seu Imperi, l’establishment britànic es va aferrar a les cues de l’imperialisme nord-americà, en un esforç per mantenir qualsevol rellevància a l’escenari mundial.

Institucions i acords com l’OTAN, l’OMC i l’ONU van ajudar a mantenir l'”ordre basat en les regles” liberal, proporcionant a potències en decadència com Gran Bretanya seguretat militar, lliure comerç i un seient a la taula.

Gran Bretanya es va beneficiar d’aquest acord, econòmicament i políticament, trobant el seu lloc dins de la xarxa d’imperialisme occidental teixida pels Estats Units.

Dins de la UE, Gran Bretanya va treure profit del seu paper com a Cavall de Troia dels EUA dins dels murs del mercat únic, actuant com a cap de pont per a les excursions del capital americà a Europa. D’aquesta manera, el Regne Unit es va convertir en un centre global de serveis financers i legals, actuant com a “majordom del món”.

El Brexit va revertir aquest afer acollidor: va allunyar Gran Bretanya del seu soci comercial més gran –Europa– i va fer que la petita nació insular depengués encara més econòmicament dels EUA, alhora que va reduir la importància del Regne Unit per a Washington.

Avancem ràpidament fins avui, i l’economia del Regne Unit està clarament en dificultats, amb els mercats financers trucant a la porta de la Gran Bretanya, exigint el reemborsament dels considerables deutes del país.

La imposició de més aranzels proteccionistes a les seves exportacions seria un altre clau al taüt per al capitalisme britànic. Starmer i el seu govern estan desesperats per mantenir els vincles comercials i d’inversió del Regne Unit amb els EUA.

Al mateix temps, amb les forces armades britàniques en un estat lamentable i deteriorat, el Regne Unit no està en condicions de perseguir una “autonomia estratègica” pel que fa a assumptes militars i de seguretat.

En resum, l’establishment britànic necessita Trump, els EUA, l’OTAN i l’ordre occidental de la postguerra molt més del que Trump necessita la Gran Bretanya o qualsevol d’aquests altres carregadors i penjadors.

Això explica el comportament adulador de Starmer des que va entrar al número 10: els esforços constants i les obertures efusives dels representants polítics britànics per guanyar-se el favor del seu cap a l’altra banda de l’Atlàntic, així com la completa ineficàcia d’aquesta servilitat.

Punt d’inflexió (ruptura)

D’altra banda, malgrat les barreres relacionades amb el Brexit, la Unió Europea continua sent el mercat global més gran per a béns i serveis britànics, representant gairebé el doble de la quota d’exportacions del Regne Unit que la dels EUA (al voltant del 41% en comparació amb el 22,5%).

De la mateixa manera, la dependència del capitalisme britànic del comerç i la inversió exteriors és tal que el país ha de romandre obert als negocis amb la Xina, l’Índia i altres potències emergents que xoquen cada cop més amb l’imperialisme nord-americà i l’administració Trump.

El resultat és que Starmer i el seu govern han de dur a terme un delicat equilibri estúpid: intentar mantenir relacions cordials amb tothom, fins i tot quan aquests diversos socis comercials es barallen i s’escandalitzen entre ells.

El conflicte sobre Groenlàndia demostra com d’impossible és aquest contorsionisme a llarg termini. Starmer vol acords comercials i de seguretat tant amb els EUA com amb Europa, fins i tot quan tots dos divergeixen i xoquen entre si.

Una ala vocal de seriosos estrategs burgesos comença a concloure que aquesta situació insostenible està arribant a un punt d’inflexió; que l’episodi de Groenlàndia representa la gota que vessa el got, una línia a la sorra quan es tracta de la reculada britànica i europea.

Durant generacions, els establishments britànics i europeus van confiar en la seva “relació especial” amb l’imperialisme nord-americà, els primers fins i tot més que els segons. Però ara estan cada cop més preocupats de ser abandonats i expulsats; qüestionen si encara es pot confiar en el seu aliat, que abans era fiable.

D’aquí els titulars recents de destacats columnistes del Financial Times com Gideon Rachman, que afirmen que “Europa no ha d’aplacar Trump sobre Groenlàndia” i que “Europa ha de pensar l’impensable sobre l’OTAN”.

Això conduirà a –i ja està produint– divisions a les classes dirigents de totes aquestes potències en declivi. Mentre una ala s’inclina cada cop més cap enrere per mantenir les relacions transatlàntiques, una altra ala començarà a buscar socis més fiables en altres llocs, inclosos Delhi i Pequín.

Alhora, aquest canvi en les plaques tectòniques de les relacions mundials només accelerarà encara més el declivi del capitalisme britànic i europeu: exclòs del mercat global per la competència creixent i aixafat sota els peus trepitjants de titans enfrontats.

Enderroquem l’imperialisme!

És impossible dir exactament com es desenvoluparà la disputa sobre Groenlàndia; si Trump capturarà l’illa àrtica per mitjans “pacífics” o per la força.

Les amenaces aranzelàries i militars podrien ser només la darrera demostració de fanfarroneria per part de Trump: una tàctica de negociació agressiva del president dels Estats Units; un intent de dividir Europa i obtenir més concessions dels líders europeus, mentre beuen i xerren a la trobada anual de multimilionaris que és Davos.

D’una manera o una altra, però, Trump obtindrà el que vol de la seva diplomàcia de vaixell de canons: control –oficial o no– sobre Groenlàndia i els seus recursos. Els europeus poden cridar i fer el que vulguin, però en realitat no hi ha res que puguin fer per aturar l’imperialisme nord-americà en aquest esforç.

A més d’això, és probable que la Casa Blanca reiteri les seves demandes d’una major despesa militar per part d’Europa, si aquests bel·licistes volen mantenir l’OTAN.

Sigui quin sigui el resultat final, és clar que la classe treballadora pagarà el preu de tota aquesta tensió i discòrdia imperialistes accentuades: a través del proteccionisme i el militarisme; guerres comercials i conflictes armats; inflació i inestabilitat; crisi i caos.

Això és tot el que el capitalisme té per oferir. El sistema ha arribat a un carreró sense sortida (punt mort). Només una revolució mundial –per enderrocar l’imperialisme i establir un nou ordre global socialista– pot proporcionar un camí a seguir per a la humanitat.