Itàlia: la Flotilla de la Llibertat i l’escalada del moviment palestí

Un ampli moviment contra la matança de Gaza i en defensa del poble palestí està prenent forma a Itàlia. Es tracta d’una reestructuració de l’estancat panorama polític italià que acollim amb entusiasme, i on el Partit Comunista Revolucionari continuarà invertint les seves energies. Aquest moviment s’estendrà perquè expressa un sentiment profundament arrelat a la societat, una exasperació visceral davant dels horrors que presenciem en directe des de Palestina. Fins ara, aquest sentiment no té cap canal d’expressió. Ara, finalment, ha esclatat.

Gaza és un camp de concentració a l’aire lliure. El govern sionista utilitza sistemàticament l’emergència humanitària com a arma, condemnant centenars de milers de persones a la misèria i la fam. Mentrestant, el setge, els bombardejos i el bloqueig de l’ajuda continuen sense parar.

Milions de persones a tot el món han mostrat el seu suport a la causa palestina en els darrers mesos.

A Itàlia, la majoria de la població es va oposar immediatament a l’agressió israeliana i va mostrar solidaritat amb el poble palestí. Aquest sentiment no ha fet més que enfortir-se amb el temps. Això és degut tant a les atrocitats comeses per les Forces de Defensa d’Israel, d’una banda, com el suport israelià del govern, els empresaris, els mitjans de comunicació i tot l’establishment. Estava clar de quin costat estaven els opressors i de quin els oprimits.

Inicialment, després de l’atac israelià a Gaza, es van produir importants manifestacions organitzades per la comunitat palestina. Tot i això, aquestes no es van convertir en un moviment generalitzat. La postura dels principals sindicats i partits d’esquerra —començant per la Confederació General de Sindicats (CGIL) i el Partit Demòcrata (PD)— era en aquell moment escandalosament equidistant, és a dir, s’oposaven de facto a les mobilitzacions.

L’any passat, el moviment d’acampades nord-americanes —on els estudiants van ocupar els seus campus en protesta per la seva complicitat amb el genocidi israelià— va trobar ressò a Itàlia, donant lloc a un moviment que es va desenvolupar a les universitats. Tot i això, aquestes també van tenir un abast limitat, malgrat l’àmplia simpatia per la causa palestina. Això és degut en part al fet que es van centrar en accions simbòliques dutes a terme per uns pocs activistes, en lloc d’involucrar un sector més ampli dels estudiants.

Des de llavors, no hi ha hagut mobilitzacions significatives. Tot i això, mes rere mes, la indignació i la ira pel genocidi no han fet més que augmentar, cosa que ha provocat una creixent radicalització. Segons una enquesta del juny, només entre el 7% i el 18% dels italians simpatitzen amb Israel en el conflicte actual. L’oposició a la massacre s’ha tornat cada vegada més freqüent en tots els àmbits de la societat: a escoles i universitats, però també a l’esport, el cinema —com al Festival de Cinema de Venècia recent— i a les xarxes socials. Independentment del tema polític, les banderes palestines han onejat a totes les manifestacions, així com a molts balcons. La tensió social estava destinada a esclatar tard o d’hora.

El punt d’inflexió va arribar amb la manifestació del 30 d’agost a Gènova, on 50.000 persones van sortir al carrer per mostrar suport al comboi de 50 vaixells que es dirigia a Gaza en un intent de trencar el setge: la Flotilla Global Sumud. La participació va ser majoritàriament espontània i va superar amb escreix les expectatives dels organitzadors, obligant fins i tot a l’alcalde, membre del PD, a pronunciar un discurs d’oposició al genocidi i suport a la flotilla.

A la mateixa manifestació, un col·lectiu d’estibadors genovesos va declarar que un possible atac a la Flotilla s’hauria de respondre amb el bloqueig dels ports de tot Europa. El sindicat CGIL de Gènova va afirmar que, en cas d’atac, estava disposat a declarar una vaga general a la ciutat. Això dóna una idea de la pressió des de baix sota la qual operen les direccions sindicals.

Les manifestacions es van estendre ràpidament els dies següents: 15.000 persones a Catània, desenes de milers a Roma i manifestacions a totes les ciutats italianes. Després de l’atac amb drones a la flotilla davant de les costes de Tunísia, es va produir una segona onada de manifestacions. I la setmana que ve, amb la reobertura de les escoles, és molt probable que el moviment estudiantil entri en acció.

La idea darrere d’aquestes protestes és: «Prou declaracions buides, hem de fer alguna cosa». I és cert: ja hem sentit prou discursos al parlament que només serveixen per aparentar. Precisament per això no ens podem conformar a expressar la nostra indignació o prendre mesures simbòliques; necessitem solucions reals.

Hem de començar per avaluar la situació concreta: els responsables de la matança del poble palestí tenen nom i cognom.

El govern israelià segueix un pla sistemàtic per ocupar tot el territori palestí, objectiu compartit per tota la classe dirigent sionista, independentment de les divisions internes sobre el moment oportú o els millors mètodes. Després de dos anys de guerra a Gaza, és impensable simplement demanar un alto el foc o que l’accés humanitari aconsegueixi alguna cosa. Cal lluitar per enderrocar Netanyahu i l’Estat sionista d’Israel.

Aquesta és la tasca de la classe obrera de l’Orient Mitjà, començant per les masses àrabs, que també s’enfronten als règims propis, que no fan res contra el genocidi.

Només mitjançant mitjans revolucionaris es pot aconseguir la pau a l’Orient Mitjà. Mitjançant la col·lectivització dels recursos, fent-los públics i accessibles a tots els pobles de la regió, és possible establir una coexistència que transcendeix les divisions religioses i ètniques fomentades deliberadament per l’imperialisme per dividir i governar els explotats.

L’enemic a casa

Però el que passa a casa, a Itàlia i a altres llocs, és igualment decisiu. Israel només pot fer el que fa perquè compta amb el suport militar, polític i econòmic de l’imperialisme nord-americà i europeu, inclòs el govern de Meloni, que té enormes interessos a la regió. Per això, hem de començar amb una lluita contra la nostra pròpia classe dominant.

Grups com el PD no proposen res més que el reconeixement de l’Estat palestí, una cosa ja promesa per Macron i altres, i ara promogut fins i tot per Ursula von der Leyen. No ens preocupa obtenir un reconeixement superficial de Palestina per part dels nostres governs, tots ells amb les mans tacades de sang, sinó lluitar per enderrocar completament els governs que recolzen el genocidi.

Cal assenyalar que l’Autoritat Nacional Palestina ja existeix formalment, després de ser establerta pels Acords d’Oslo de 1993; això no ha impedit que Israel ocupi, colonitzi, devasti i annexi territoris palestins.

La idea de “dos pobles, dos Estats” sobre una base capitalista és una utopia reaccionària. Avui dia, els governs que volen amagar els seus vincles amb Israel la utilitzen com a tapadora. Mai no hi podrà haver un Estat veritablement lliure i sobirà sobre una base capitalista.

Macron i altres, inclòs el govern italià, parlen de reconèixer un Estat palestí, però continuen armant les Forces de Defensa d’Israel (FDI) fins a les dents. Rebutgem aquesta repugnant hipocresia que amaga els veritables interessos del sistema econòmic capitalista i d’empreses com Leonardo, que obtenen enormes beneficis a costa del poble.

Aliances com l’OTAN només serveixen per defensar interessos imperialistes comuns, que vinculen Europa amb els Estats Units i Israel. No és casualitat que els governs dels països membres, amb Giorgia Meloni al capdavant, aprovin polítiques d’austeritat sagnants per elevar la despesa militar al 5% del PIB, cosa que alimenta l’escalada del militarisme.

Paralitzar el país per aturar la guerra

El que més temen les classes dominants és un aixecament massiu a Occident i l’Orient Mitjà, perquè saben que és l’únic que realment aturaria el saqueig. Per això, les crides internacionals a la moderació amb Netanyahu han augmentat els últims mesos: no per compassió, sinó perquè senten que la situació podria esclatar.

La seva por és precisament per allò que hem de treballar. Necessitem una lluita que els aclapari.

Cal ampliar la mobilització de joves i treballadors, amb assemblees i iniciatives de protesta a escoles, universitats i centres de treball.

Alguns camarades declaren sincerament “no en el nostre nom”. Aquestes declaracions personals són insuficients: si les massacres continuen, importa poc si les aprovem o no.

En canvi, exigim l’enderrocament dels governs que donen suport a Israel, la ruptura dels acords militars amb Israel, l’expropiació de les empreses els productes o serveis els quals contribueixen al genocidi, la nacionalització de la indústria militar sota control obrer i la seva reconversió a fins socialment útils, i acabar amb la despesa militar per finançar escoles i sanitat.

L’única solució rau en la mobilització internacional de la classe treballadora, que és l’única força capaç de paralitzar la maquinària militar israeliana i el sistema que la sustenta.

Donem suport a la declaració de bloquejar tots els ports d’Europa si es perd el contacte amb la Flotilla, i donem suport a la lluita dels estibadors que a Barcelona, ​​Gènova i El Pireu han impedit l’enviament d’armes a Israel.

Aquest és un punt de partida important, que cal estendre a tots els ports. Per intensificar la lluita, cal que la classe treballadora en conjunt actuï. Cridem a totes les organitzacions sindicals a organitzar una vaga general contra el setge a Gaza i el govern de Meloni, còmplice de l’assassí Netanyahu.

Com deia el gran revolucionari Karl Liebknecht: «El principal enemic és a casa».

• Cases, no barracons. Llibres, no bombes!
• Pau entre els pobles, guerra contra els capitalistes!
• Itàlia fora de l’OTAN!
• Aturem el genocidi a Palestina!
• Per una federació socialista de l’Orient Mitjà!