La caiguda de la dona: opressió, propietat i família

Per celebrar el dia de la dona treballadora el 8 de març d’aquest any, publiquem traduït al castellà l’anàlisi marxista de Fred Weston sobre els orígens de l’opressió de la dona i les seves arrels en el naixement de la societat de classes. Aquest article fou originalment publicat al número 41 de la revista In Defence of Marxism, la revista teòrica quadrimestral de la Internacional Comunista Revolucionària. Clica aquí per aconseguir la teva còpia.

Milers de milions de dones de tot el món s’enfronten diàriament a la discriminació, la violència i l’opressió. Però no sempre ha estat així. L’antropòleg pioner Lewis Henry Morgan va proposar la revolucionària idea que les dones de les primeres societats humanes eren lliures i iguals, i que l’origen de l’opressió de la dona es pot trobar en el sorgiment de la propietat privada i de la família monògama «nuclear». Avui dia, Morgan és desestimat per l’establishment acadèmic, però, en aquest article, Fred Weston explica que moltes de les seves idees han estat confirmades pels estudis i descobriments moderns. Els marxistes haurien d’estudiar aquestes idees i les proves més recents per tal de comprendre les causes de l’opressió de la dona a la societat i els mitjans amb els quals podem acabar amb aquesta opressió definitivament.

Les idees de Morgan van servir de base per un dels clàssics essencials del marxisme, «L’origen de la família, la propietat privada i l’estat». Aquesta obra ha estat editada recentment per la nostra editorial Lucha de Clases. Podeu adquirir la vostra còpia aquí. També podeu consultar la nostra introducció al text aquí.

 

L’opressió de la dona i l’origen de la família actual continuen sent qüestions clau per a qualsevol que avui en dia lluiti per un món millor. Una enorme quantitat de dones continua patint abús, assetjament sexual i, fins i tot a algunes parts del món, viuen en condicions d’esclavatge. Milions de nenes i dones han estat obligades a sotmetre’s a la mutilació genital femenina, un dels mètodes més cruels de control de la sexualitat de les dones. Alhora, milions de dones joves són víctimes del tràfic amb la finalitat de l’explotació sexual. La violència contra les dones continua sent un fet quotidià, i el feminicidi és un fenomen constant.

Aquesta és la barbàrie de la societat en la qual vivim avui dia i, malgrat algunes conquestes importants, encara som molt lluny d’assolir una igualtat real i plena entre homes i dones. Per tant, hem de fer-nos la següent pregunta: és aquesta la forma natural de relacionar-se entre homes i dones? Tot sovint se’ns diu que sí, que la família «nuclear» monògama, amb una figura paterna dominant i poderosa, sempre ha existit, i que els homes són naturalment agressius amb les dones. Però és això cert?

Marx i Engels van donar una resposta ferma i negativa. Engels, en particular, va desenvolupar un enfocament marxista sobre l’opressió de la dona a la seva famosa obra L’origen de la família, la propietat privada i l’estat publicada l’any 1884. Engels es va basar principalment en el text de Lewis Henry Morgan, La societat primitiva (1877), en la qual va argumentar: «El concepte de la família és el producte del desenvolupament de formes successives», de les quals la família moderna i monògama és només «l’última de la sèrie».¹ Morgan va explicar que aquesta evolució està íntimament relacionada amb el desenvolupament de noves tècniques, eines i armes, és a dir, de les forces productives.

Per tal d’abordar aquestes qüestions, Morgan va aplicar un enfocament fonamentalment materialista. El seu treball va influir inicialment en molts antropòlegs de la seva època. Així i tot, amb el pas del temps, les seves idees van arribar a considerar-se una amenaça per a l’estabilitat de la societat burgesa, sobretot després que Engels utilitzés els seus descobriments per elaborar una perspectiva marxista sobre la relació entre les forces productives i la família.

Al segle XX, les idees de Morgan i Engels van ser atacades de manera ferotge per antropòlegs conservadors com Bronislaw Malinowski, qui va afirmar amb franquesa:

Si es pogués arribar en algun moment a suprimir la família individual com a element central de la nostra societat, ens enfrontaríem a una catàstrofe social de tal magnitud que, en comparació, l’agitació política de la Revolució francesa i els canvis econòmics del bolxevisme es tornarien insignificants.²

Altres, com els de l’escola antropològica de Boas, van rebutjar la mera idea de l’existència d’etapes històriques, així com el «determinisme» i la «teoria evolucionista», en favor d’una visió idealista que fins i tot avui exerceix una poderosa i nociva influència en aquesta disciplina.

No es pot negar que les teories de Morgan estaven limitades pel nivell de coneixements científics disponibles a mitjans del segle XIX, i algunes de les seves idees no han sobreviscut la prova del temps. Però la pregunta que ens interessa fer és molt més important: en què va encertar Morgan? I què és allò que ens pot dir sobre l’evolució de la família i el seu possible futur?

Aquestes preguntes tenen una importància crítica en la lluita per un món millor i, en última instància, només poden respondre’s analitzant la història de la nostra espècie sota un enfocament veritablement científic.

El mètode materialista

Morgan va estudiar les formes de les primeres societats i va fer un veritable intent de comprendre les estructures socials internes i allò que impulsava els canvis en aquestes estructures, de la mateixa manera que Darwin s’havia dedicat a l’estudi de l’evolució biològica.

Morgan va considerar que, mitjançant l’observació i comparació de les societats contemporànies en els seus diversos nivells de desenvolupament, seria possible reconstruir una imatge completa del procés d’evolució de la societat humana. D’aquesta manera, Morgan va desenvolupar una teoria de l’evolució social que consisteix en la concepció que totes les societats travessen etapes similars de desenvolupament. Aquest procés té una direcció que va des de formes socials menys desenvolupades a formes més desenvolupades.

Morgan va comprendre que les institucions socials sorgeixen d’acord amb l’evolució específica de les condicions socials. Així, Morgan va arribar inconscientment a conclusions molt similars a les del materialisme històric desenvolupat per Marx i Engels. Trobem un clar exemple d’aquest mètode quan Morgan afirma el següent:

L’important fet que l’home va començar al peu de l’escala i es va elevar està demostrat expressivament per la successió de les seves arts de subsistència. Del seu enginy, en aquest sentit, penjava la qüestió sencera de la supremacia de l’home a la terra. L’home és l’únic ésser del qual es pot dir que ha aconseguit el domini absolut de la producció d’aliments que, en el punt de partida, no era més seu que d’altres animals. En cas de no haver ampliat les seves bases de subsistència, l’home no hauria pogut propagar-se fins a altres zones que no posseïen les mateixes classes d’aliments i, després, per tota la superfície de la terra; i, finalment, en cas de no haver aconseguit el domini absolut, tant sobre la seva varietat com sobre la seva quantitat, no s’hauria pogut multiplicar en nacions populoses. És probable, per tant, que les grans èpoques del progrés humà s’hagin identificat, més o menys directament, amb l’ampliació de les fonts de subsistència.[efn_notes] L H Morgan, La sociedad primitiva, MIA, 2000, pág 90 [/efn_notes]

Destaca clarament el plantejament evolucionista de Morgan sobre el progrés de la societat, determinat per les forces productives. L’escriptor de La societat primitiva va dividir la societat en diverses etapes: «salvatgisme, barbàrie i civilització». El salvatgisme comprèn tres períodes –inferior, mitjà i superior– sent l’inferior el menys desenvolupat. Morgan va explicar que, amb noves eines i tècniques, tals com la pesca o l’arc i la fletxa, la humanitat va passar d’un estadi a l’altre, La «barbàrie», per exemple, la va dividir en tres: el domini de la terrisseria; la domesticació d’animals, la plantació de cultius i el desenvolupament dels primers sistemes de regadiu i la fabricació de maons, etc.; i, en últim lloc, la dominació dels metalls tals com el bronze i el ferro.

Les paraules «salvatgisme, barbàrie i civilització» que fa servir Morgan han adquirit connotacions lleugerament despectives, però ens hem d’enfocar únicament en la seva funció en relació amb el treball de Morgan. El que ens interessa és l’essència del seu significat i no el que aquests termes signifiquin avui dia. De la mateixa manera, la cronologia dels termes ja no és compatible amb ells 150 anys d’investigacions posteriors a La societat primitiva. Malgrat tot, la concepció del desenvolupament humà en etapes és essencialment una idea correcta.

De fet, la societat humana ha passat per diverses etapes de desenvolupament, basades fonamentalment en els materials utilitzats per la fabricació d’eines. Això és quelcom generalment reconegut pels arqueòlegs en l’actualitat, que han nomenat aquests diferents períodes de la història com: l’edat de pedra, l’edat de bronze i l’edat de ferro. Gràcies al desenvolupament d’eines, els humans van passar de la caça i recol·lecció a l’agricultura al període neolític, conegut també com la «nova edat de pedra». Posteriorment, es van produir diversos avenços en la metal·lúrgia, primer amb el bronze i més endavant amb el ferro, els quals van permetre el sorgiment de les grans civilitzacions del món antic. No es tracta d’un procés lineal i idèntic en tots els continents del món donat que, en part, també va dependre dels recursos locals disponibles. Tanmateix, aquesta és la imatge històrica generalment acceptada.

És aquest enfocament materialista el que va cridar l’atenció de Marx i Engels. Va ser aquest últim el que va explicar l’any 1884 el següent: «Morgan va descobrir novament, i a la seva manera, la teoria materialista de la història, descoberta per Marx quaranta anys abans, i, deixant-se guiar per ella, va arribar, en contraposar la barbàrie i la civilització, als mateixos resultats essencials que Marx».⁴, amb la intenció de produir un text amb la seva pròpia interpretació dels seus últims descobriments. Desgraciadament, Marx va morir abans de poder completar aquest treball, però les seves notes van ser utilitzades per Engels per a produir el seu text clàssic del 1884, poc després de la mort de Marx. El treball d’Engels sobre els orígens de la família pot considerar-se, per tant, una obra conjunta dels pares fundadors del marxisme.

Endogàmia i promiscuïtat dels primers humans

Morgan va mantenir que la societat humana primitiva va començar amb el que ell denominava la família «consanguínia»; és a dir, la reproducció entre parents propers. Després, i a través de diverses etapes, va explicar que es va eliminar la reproducció sexual entre diversos individus emparentats, establint certes prohibicions.

Quan Morgan va plantejar aquesta idea per primer cop va ser rebutjat amb indignació, i fins i tot continua sent desqualificat en molts cercles actuals. Al cap i a la fi, què podria ser més aliè als costums socials del nostre temps? Com a la seva època semblava tan antinatural, alguns sociòlegs, com Westermarck, van mantenir que existia un instint natural per evitar l’endogàmia.

No obstant això, estudis recents donen suport a la idea que va existir l’endogàmia entre els humans primitius i demostren en quina mesura ha canviat la nostra noció de la família al llarg dels mil·lennis. Un article publicat el 2018 conclou que la proporció relativament alta de deformitats dels esquelets de l’edat del glaç tenen molt probablement la seva raó de ser en l’endogàmia. Aquesta teoria és verificada pel baix nivell de diversitat genètica trobada en aquests esquelets. ⁵

Però evidentment aquest no va ser sempre el cas, ja que un interessant estudi elaborat a la Universitat de Cambridge informa que l’anàlisi de les restes humanes del jaciment de Sunghir, a Sibèria, demostraven que:

Els primers humans semblen haver reconegut els perills de l’endogàmia fa almenys 34.000 anys, motiu pel qual van desenvolupar xarxes socials i d’aparellament sorprenentment sofisticades per tal d’evitar-la.⁶

Això és important perquè demostra de manera crucial que les relacions sexuals entre els éssers humans han canviat. En un moment donat, la família humana va evolucionar i de les antigues relacions van sorgir altres noves. De fet, aquestes «sofisticades xarxes socials i d’aparellament» podrien fins i tot representar les primeres formes familiars conegudes més endavant com la «gens».

Morgan va distingir quatre etapes de desenvolupament posteriors de la família basades en la prohibició de l’incest, en les quals no es permetria aparellar-se amb membres del seu propi clan o, en la seva locució llatina, «gens». En altres paraules, aquests van ser sistemes que prohibien l’aparellament dins d’un determinat grup.

La seva hipòtesi era que, en aquest sistema, el «matrimoni en grup» era la norma. Significava això que tots els homes d’un grup tenien com a «esposes» a totes les dones d’un altre grup alhora? No necessàriament. S’han descobert societats en les quals el “matrimoni grupal” a la pràctica implicava una forma “d’aliança” entre grups, mitjançant la qual individus d’un grup només podien seleccionar les seves parelles a l’altre grup.

Malgrat tot, el que s’ha de destacar era el caràcter relativament promiscu de la reproducció a l’etapa primitiva de la societat humana. Contràriament a la concepció tradicional de la família, els homes i les dones no estaven lligats permanentment a una parella, podien trencar lliurement la relació i buscar una nova parella.

La moral desenvolupada durant milers d’anys sota la pressió de la societat de classes, on la dona ha estat considerada propietat dels homes i ha de ser fidel a un únic home tota la seva vida, ha deixat a la consciència col·lectiva la idea que aquest és l’estat natural i universal d’aquestes relacions. Tanmateix, molts estudis indiquen que la «promiscuïtat», entesa com la llibertat dels individus d’elegir amb qui, quan i quanta estona s’aparellen, estava clarament present a les primeres societats humanes.

Com explica Engels: «Què significa, aleshores, relacions sexuals promiscues? Que les restriccions vigents en l’actualitat o en èpoques anteriors no existien». Però afegeix també: «Però d’això no es dedueix, de cap de les maneres, que a la pràctica quotidiana dominés inevitablement la promiscuïtat. De cap manera queda exclosa la unió de parelles per un temps determinat, i així és com esdevé, en la majoria dels casos, fins i tot en el matrimoni per grups».⁸ [èmfasi afegit]. Això significa que tant l’home com la dona no eren units de manera permanent en el matrimoni tal com ho dicta actualment la moral moderna.

Això va preparar el terreny per a la pròxima família monògama que, segons Morgan: «es fonamentava en el matrimoni d’un home amb una dona, amb cohabitació exclusiva; això últim constituïa l’element essencial de la institució. És preeminentment la família de la societat civilitzada; i és, per tant, essencialment moderna».⁹  Però l’aparició i existència de la família moderna va requerir un tomb complet a l’ordre existent.

Descendència matrilineal

La posició de la dona no estava subordinada a la de l’home abans de l’aparició de la família monògama i patriarcal, i sobre aquesta qüestió Morgan va fer la més gran contribució a la nostra comprensió de la societat humana.

Morgan no era un antropòleg que va escriure les seves teories des de la seva torre de marfil, sinó que va fer un treball de camp real i concret vivint amb els iroquesos durant un temps. També va estudiar altres pobles indígenes d’Amèrica, recopilant informació de moltes altres fonts sobre pobles en desenvolupament primerenc.

Va comprovar que les dones tenien un estatus molt més igualitari entre els iroquesos que al món «civilitzat». Engels, a partir de la seva investigació, va comentar: «Tots són iguals i lliures, incloses les dones».¹⁰ Però, a què es devia aquesta igualtat?

Morgan va arribar a la conclusió que, en un període anterior, els humans s’organitzaven en clans matrilineals, en els quals la descendència es traçava per la línia materna, i no en la família patriarcal (que significa literalment “domini del pare”), que va acabar emergint amb l’aparició de la propietat privada i la societat de classes.

Hi ha un gran debat sobre si el «matriarcat» ha existit algun cop, però es tracta d’una discussió falsa i enganyosa. El matriarcat implica el domini de la dona, però el que Morgan va emfatitzar va ser el concepte de la matrilinealitat, és a dir, la descendència per línia materna durant el període primerenc de la societat humana, donat que l’absència de l’aparellament estricte o permanent significava que no hi havia forma segura de saber qui era el pare. La matrilinealitat no significa absència del rol social dels homes o la seva subordinació a les dones.

Hi ha molts intents de negar la matrilinealitat, i això es deu al fet que tota la història escrita, que comença a partir del quart mil·lenni abans de Crist, procedeix de civilitzacions que eren patriarcals, classistes. Per tant, és fàcil veure d’on ve la idea que «els homes sempre han dominat a les dones». No obstant això, els exemples de societats matrilineals que sobreviuen en l’actualitat donen suport a la teoria de Morgan.

A les províncies xineses de Yunnan i Sichuan es troba el poble «mosuo», en el qual el llinatge es continua traçant a través de les dones de la família, i la propietat es transmet per línia femenina. Els fills pertanyen i resideixen a la llar materna. Els homes mosuo tenen el deure de criar als fills de les seves germanes i cosines (un fenomen que Morgan va descriure en els seus estudis de les societats matrilineals) i s’encarreguen de la cria d’animals i la pesca, totes elles activitats que aprenen dels seus tiets (germans de la mare) i dels homes adults de la família.

Els «bribri» de Costa Rica, els «minangkabau» de Sumatra occidental, alguns «akan» de Ghana i els «jasi» de l’Índia han conservat la descendència per línia femenina, i cap d’aquestes societats ha interactuat entre si.

L’influent antropòleg Franz Boas va intentar trobar exemples de transicions de la patrilinealitat a la matrilinealitat per tal de desacreditar tot l’esquema de Morgan. Boas creia haver trobat aquesta característica entre els «kwakiutl» de la costa nord-oest del Pacífic americà, tot i que més endavant es va demostrar que no era un exemple vàlid. Boas va descobrir que la descendència es traçava tant per línia masculina com femenina, però el que ignorava era que aquesta societat havia patit un enorme trauma sota l’impacte del contacte amb els europeus, i tot el seu sistema es va ensorrar sota aquesta pressió.

És fàcil imaginar com traçar la descendència d’avantpassats i l’herència de qualsevol propietat conservada a través de la línia materna podria reforçar la posició de la dona a la societat. Però hi ha un altre factor important a tenir en compte de la societat prehistòrica: el caràcter extremadament igualitari de la societat caçadora-recol·lectora en general.

Comunisme primitiu

Cal assenyalar que, malgrat que el mateix Morgan no fos comunista, sinó un estatunidenc republicà i un burgès acomodat que creia que el sistema polític dels Estats Units era la forma més elevada de societat, es va referir diversos cops al seu llibre La societat primitiva al fet que els primers humans vivien de forma comunista; és a dir, que no hi havia propietat privada.

Colin Renfrew és un exprofessor d’Arqueologia de la Universitat de Cambridge i membre conservador de la Cambra dels Lords entre 1991 i 2021, motiu pel qual no se’l pot acusar de tenir simpaties comunistes. En el seu llibre, Prehistory –  The making of the Human Mind (Londres, 2007), afirma el següent:

«Les primeres societats de caçadors-recol·lectors, com les dels nostres avantpassats paleolítics, semblen haver estat sempre comunitats igualitàries, en les quals els individus participaven sobre una base d’equitat…» ¹¹  [èmfasi afegit], En què es basava aquesta igualtat? En les societats de caçadors-recol·lectors no hi havia divisió en classes, ni propietaris dels mitjans de producció, ni propietat terratinent. La poca «propietat» que existia eren eines rudimentàries, armes per cercar, caçar i esquarterar animals així com la roba que la gent portava posada.

No hi havia propietat privada ni divisió de classes, no hi havia explotadors ni explotats, ni un aparell armat per sobre de la societat. Morgan va afirmar:

L’estat no existia. Els governs eren essencialment democràtics, perquè els principis sobre els quals descansaven la gens, la fratria i la tribu eren democràtics.

A la seva descripció dels iroquesos afirma que: «cada llar practicava el comunisme en el règim de vida».¹² La idea que els éssers humans van viure en allò que Marx i Engels van denominar «comunisme primitiu», sense cap concepte de propietat privada i al llarg de la major part de la seva existència, és inacceptable per qui defensa la idea que rics i pobres, o explotadors i explotats, sempre han existit; que la competència depredadora individual i salvatge del capitalisme actual és simplement part de la «naturalesa humana» i hem d’acceptar-la.

Com va dir l’antropòleg estatunidenc Leslie A. White a la seva obra The Evolution of Culture, The Development of Civilization to the Fall of Rome:

«Tan amenaçadora s’ha tornat la teoria del comunisme primitiu que membres de les tres “escoles” antropològiques s’han sentit cridats a difamar-la. Lowie, de l’escola de Boas, l’ha atacat repetidament. Malinowski, líder de l’escola funcionalista, la va titllar de “potser la fal·làcia més enganyosa que existeix a l’antropologia social” (…) Lowie ha estat elogiat per erudits catòlics per la seva crítica a la teoria del comunisme primitiu i, a través d’ella, per la seva oposició a les doctrines socialistes. (…) Semblaria que estava fent un esforç per “fer del món un lloc segur per a la propietat privada”»¹³

Amb tot, malgrat totes les objeccions, hi ha molts estudiosos que confirmen el caràcter igualitari de les societats caçadores-recol·lectores, en les quals les dones gaudien d’una posició molt més elevada a la societat, tractades com a iguals i no com a propietat dels barons.¹⁴

Una característica clau dels humans és la seva tendència a cooperar i compartir. Els humans no podrien haver sobreviscut de cap altra manera. No som especialment ràpids ni forts en comparació amb molts altres animals. Com a individus aïllats, en les condicions de l’època, hauríem estat en perill constant de ser atacats pels grans carnívors, alhora que ens hauria resultat molt més difícil aconseguir aliments. Per tant, aquesta cooperació no provenia d’un esperit d’altruisme abstracte, sinó que era una necessitat material. La cooperació era necessària no només en la caça, sinó també en la recol·lecció.

Caça, recol·lecció i matrilocalitat

Sembla que a les societats prehistòriques de caçadors-recol·lectors existia una divisió del treball entre sexes, tot i que variava d’un poble a un altre, i no era una divisió estricta, com la trobem a les societats posteriors classistes, com la grega.

Alguns cops els homes participaven en la recol·lecció i les dones ajudaven en la caça, com han demostrat els recents descobriments de dones enterrades amb les seves armes. Però, en general, els barons acostumaven a sortir a caçar i les dones a buscar menjar. I un no era menys important que l’altre. De fet, molts cops els homes tornaven amb les mans buides, mentre les dones sempre portaven alguna cosa a casa. Així doncs, la divisió del treball en aquesta fase de la societat humana no implicava la subordinació de la dona a l’home.

De fet, la divisió del treball que existia al si de la família tendia en molts casos a afavorir la posició de la dona. Kit Opie i Camilla Power, autores d’Àvies i coalicions femenines: una base per la prioritat matrilineal?,¹⁵ sostenen que, a les societats que van examinar, el nombre de calories necessàries per alimentar a tots els adults i nens d’un grup requeriria la cooperació de les dones i de les seves parentes femenines, en particular les àvies, juntament amb els homes. Entre els «Kung» del desert de Kalahari, per exemple, els estudiosos demostren que «la recol·lecció aporta entre el 60% i el 80% de la dieta total»¹⁶

Les dones que no poden anar a buscar menjar, ja sigui perquè són a les últimes fases de l’embaràs o perquè estan alletant als nounats, tenen assegurades les seves calories diàries perquè les altres dones se les proporcionaran. Un cop més, això no es deu a un esperit abstracte d’altruisme. És una pràctica habitual que tot el món ajudi a la resta, perquè saben que quan es trobin en la mateixa situació, ells també rebran ajuda.

Per tant, la idea que les dones depenien totalment dels homes, i com a resultat fins i tot en les primeres societats humanes una dona havia de buscar a un home individual per sobreviure, no se sosté.

Tot això proporciona una base material sobre la qual descansava la igualtat entre els sexes. Opie i Power també expliquen el paper de les dones més grans, que ja no podien tenir fills, però que podien jugar un paper clau més endavant a la vida ajudant a mantenir a la descendència de les seves filles. Això explicaria el caràcter matrilocal de les famílies –les dones romanen prop de les seves mares– i, per tant, també el caràcter matrilineal de la societat.

Assenyalen que:

Les proves de la genètica molecular suggereixen que la tendència ancestral de les parentes femenines a romandre juntes va persistir amb l’aparició dels humans moderns. Els estudis revelen diferències en els patrons de filopàtria [la tendència d’un individu a tornar o romandre a la seva zona d’origen, o lloc de naixement] entre les poblacions caçadores i agrícoles de l’Àfrica subsahariana.¹⁷

I afegeixen: «Com més gran és la dependència de la caça en aquestes poblacions, menys probable és que siguin virilocals». Això significa que les dones de les societats caçadores-recol·lectores tendeixen a romandre dins d’un grup en el qual les dones estan emparentades, amb mares, germanes, cosines, però en el qual els homes amb els quals s’aparellen venen de fora. Tot això és una sorprenent confirmació del que va escriure Morgan el 1877.

Hi ha, per descomptat, excepcions a aquesta regla, com els indígenes del nord d’Alaska, entre els quals trobem «homes que proporcionen gairebé tot el menjar». Són caçadors i no agricultors. Ara bé, això no és degut al fet que la gent d’allà senzillament «pensi» que la caça és millor, i «esculli» no adoptar la plantació dels cultius.

En un altre article s’explica que a «algunes regions àrtiques i subàrtiques hi ha comparativament pocs animals petits i cap aliment vegetal d’importància dietètica, de manera que la caça major representa una proporció molt gran de tots els aliments consumits».¹⁸ Hi ha una raó material concreta per la qual els homes juguen un paper tan important en l’obtenció d’aliments en una situació així: «En aquestes societats àrtiques o subàrtiques no és probable ni la recol·lecció significativa ni el pas a l’agricultura».¹⁹

Trobar aquestes «excepcions» no nega el panorama general de l’evolució social, en el qual les condicions han estat favorables per al desenvolupament de l’agricultura. Com expliquen els autors:

A efectes de comprendre la transició cap a les societats agrícoles, aquests grups també poden tenir un interès limitat com a model per a les societats de caçadors-recol·lectors que van arribar a existir a l’Àfrica, Europa i altres llocs que van experimentar la transició a l’agricultura.²⁰

És evident que això té un enorme significat per a la posició de la dona a aquestes societats. Les dones individuals no es traslladaven de la casa del seu pare a la del seu marit i es quedaven allà, envoltades de la seva família extensa, com és molt comú avui dia a tot el món. Això significava que depenien molt menys de la seva parella. Més aviat, la seva parella es trobava envoltada per tots els costats pels parents de la seva parella femenina i, fins a cert punt, depenia d’ells.

En alguns casos, els caçadors barons havien d’entregar totes les seves captures a la mare de la seva parella abans que aquesta les repartís entre la família. No resulta estrany que els exemples supervivents d’aquestes comunitats registrin un índex de violència cap a les dones tan baix en relació amb el nostre.

Propietat, desigualtat i monogàmia

Aquest mode de vida igualitari va començar a canviar després de l’aparició de l’agricultura en el que es va conèixer com la revolució neolítica, fa aproximadament 12.000 anys.

Els estudis han confirmat que la desigualtat de gènere va anar canviant gradualment durant un llarg període, a mesura que els humans passaven de la caça-recol·lecció a l’agricultura, en particular als cultius. Les evidències arqueològiques de tot el món suggereixen un canvi en la divisió del treball entre homes i dones després de l’adopció de l’agricultura. Les causes directes varien d’un lloc a l’altre, però és evident que van influir diversos factors importants: l’augment de les taxes de natalitat i, per tant, de les responsabilitats de la cura dels fills, la necessitat més gran de processar aliments i, finalment, l’ús d’arreus més pesats, com l’arada.

Un estudi publicat per la Xarxa d’Investigació en Ciències socials del 2012 explica:

«El pas a l’agricultura va donar lloc a una divisió del treball dins de la família, en la qual l’home utilitzava la seva força física en la producció d’aliments i la dona s’ocupava de la cria dels fills, l’elaboració i producció dels aliments i altres tasques relacionades amb la família».

I continua:

«La conseqüència va ser que el paper de la dona a la societat ja no li donava viabilitat econòmica per si mateixa. En essència, el canvi general en la divisió del treball associat a la revolució neolítica va empitjorar les opcions exteriors de la dona (fora del matrimoni), i això va augmentar el poder de negociació masculina dins la família, cosa que, al llarg de generacions, es va traduir en normes i comportaments que van configurar les creences culturals sobre els papers de gènere a les societats. (…) En resum, aportem noves proves coherents amb la hipòtesi que una revolució neolítica primerenca, a través dels seus efectes sobre les creences culturals, és una font dels papers de gènere moderns».²¹

Juntament amb el canvi en la divisió del treball, també sembla haver-se produït un abandonament de la matrilocalitat en favor de la patrilocalitat, cosa que hauria tingut un impacte addicional en la posició de la dona a la llar. Un article del 2004 de la Universitat de La Sapienza de Roma va revelar que un estudi de l’ADN mitocondrial de 40 poblacions de l’Àfrica subsahariana mostrava «una sorprenent diferència en l’estructura genètica de les poblacions productores d’aliments (bantús i sudaneses) i les caçadores-recol·lectores (pigmeus, kung i hadza)».²² Les dones de les poblacions caçadores-recol·lectores, com les Kung i els Hadza, tenien més probabilitats de romandre amb les seves mares després del matrimoni que les dones de les poblacions productores d’aliments dependents de l’agricultura, cosa que suggereix un fort vincle entre l’agricultura i la patrilocalitat.

Òbviament, és quasi impossible determinar exactament quan la descendència matrilineal va donar lloc a la patrilinealitat. El canvi hauria esdevingut en un període remot del passat no registrat, i cada societat individual s’hauria desenvolupat a la seva manera i al seu propi ritme. Però és segur que aquesta transició va tenir lloc en lagun moment entre l’aparició de l’agricultura i el sorgiment de les primeres societats de classes, fa aproximadament 5.000-6.000 anys, perquè totes i cadascuna d’aquestes societats eren patrilocals, patrilineals i, sobretot, patriarcals.

Morgan va identificar la clau d’aquest canvi dramàtic en l’auge de la propietat privada. Va explicar que:

«La qüestió de l’herència estava cridada a sorgir, a augmentar la seva importància amb l’increment de la propietat en varietat i quantia, i a donar lloc a alguna regla d’herència establerta»²³

La propietat no va sorgir immediatament com una cosa privada, ja que inicialment les normes de l’herència es basaven en la propietat comuna de la terra i dels ramats dins de la gens, essencialment les unitats familiars més amples que constituïen la base de la societat fins a la formació dels primers Estats. Això significava que la propietat no podia transferir-se a fora la gens.

A la gens matrilineal, els fills es quedaven a la gens de la mare. PEr tant, els béns s’heretaven a través de la línia femenina. Això significava que els fills dels homes no pertanyien a la gens dels seus pares, sinó a la de les seves parelles femenines. Així i tot, en un moment donat, a diferentes parts del món i en diferentes èpoques, a mesura que els homes acumulaven cada cop més béns, es va produir un canvi i els drets de propietat van passar a transmetre’s per línia masculina.

La desigualtat, les classes i l’opressió de la dona no van sorgir immediatament de les primeres formes d’agricultura i domesticació. Però un cop realitzat el pas a l’agricultura, s’havien assentat les condicions per assolir una productivitat de la terra cada cop més gran. Com pot observar-se a múltiples jaciments neolítics, el «comunisme en el mode de vida» va continuar fins i tot quan els humans van passar d’una existència nòmada a una sedentària. No obstant això, l’excedent que va acabar produint-se va significar que només era qüestió de temps que apareguessin les classes, i amb elles la desigualtat social, la primera víctima de les quals van ser les dones. En el període que va des de les primeres societats agrícoles sedentàries fins a l’aparició de les primeres civilitzacions conegudes a la història, aquest procés es va completar.

Això es va repetir de forma independent a moltes altres parts del món, com a Mesopotàmia (actual Iraq), Egipte, Amèrica central i del sud, la Xina, l’Àsia meridional i parts de l’Àfrica subsahariana. Cap d’elles era una còpia perfecta de l’altra, però tenien moltes característiques comunes.

No podem dir amb exactitud com es va produir el pas de la descendència matrilineal a la patrilineal. Tanmateix, Morgan va poder entrevistar a membres de diverses tribus d’Amèrica del nord i va observar que alguns d’ells havien passat recentment d’heretar per línia femenina a fer-ho per línia masculina, en alguns casos en memòria viva.

Com ell diu:

«En l’actualitat molts indis posseeixen béns considerables que consisteixen en animals domèstics i en cases i terres de propietat individual, i entre aquests es generalitza el costum de fer la repartició en vida, per evitar l’herència gentilícia»²⁴ [èmfasi meu].

Explica que, a mesura que la propietat augmentava en quantitat, «creixia l’oposició al desheretament dels fills en benefici de la gens», és a dir, per línia materna. En realitat, aquest és un exemple viu de com va poder donar-se la transició de la matrilinealitat a la patrilinealitat en altres societats.

Així doncs, l’aparició de la propietat privada va ser l’element clau que va determinar el canvi radical de la condició de la dona, que va passar de ser igual a subordinada de l’home. «La família monògama deu el seu origen a la propietat»²⁵ va escriure Morgan.

Va sorgir una nova forma de societat, en la qual els homes propietaris van començar a imposar a les dones condicions fins aleshores desconegudes. L’única manera d’assegurar-se que la dona prouís els fills del marit era imposar estrictes normes de conducta, com la reclusió de les dones dins la casa, la prohibició de la seva sortida de casa sense companyia i una estricta fidelitat.

Morgan descriu així el procés:

«Un cop que les cases i terres, ramats i manades i menesters intercanviables haguessin augmentat tant en quantitat i arribessin a ser subjectes de propietat individual, sorgiria la qüestió del dret de la seva herència que apressaria la ment humana»

Morgan explica que la família va acabar convertint-se en «una organització productora de propietats», i afegeix:

«Havia arribat el moment en el qual la monogàmia, fent certa la paternitat dels fills, proclamaria i mantindria el dret exclusiu d’aquests a heretar els béns del seu extint pare».²⁶

Morgan, com hem vist, no es va limitar a observar als iroquesos o la informació que rebia d’altres erudits i viatgers. També es va fixar en altres fonts, per exemple, en els antics grecs i romans, i en el que es podia discernir dels seus primers escrits, dels seus mites i llegendes, sobre les seves primeres estructures familiars.

Troba rastres de la gens als primers textos i mites dels antics romans i grecs, així com en el «sept» irlandès, el «clan» escocès, el «ganas» sànscit, etc. Això és molt significatiu, donat que aquestes cultures mai podrien haver tingut cap contacte amb les tribus natives americanes que va observar Morgan.

Els antics grecs i romans havien adoptat una gens masculina, després de la transició de l’anterior gens femenina, i descriu com això va continuar en el primer període d’urbanització.

A l’antiga societat grega, veiem la perdició de la dona en una de les seves pitjors formes. Temorosos que qualsevol contacte amb altres homes pogués desembocar en relacions sexuals, els homes atenesos no permetien que les seves dones fossin vistes en públic i als homes aliens a la família no se’ls permetia estar amb les dones de la casa. A l’antiga Roma, el pater familias era l’autoritat suprema, amb poder de vida i mort sobre tots els membres de la família: dona, descendència, així com sobre els esclaus.

Cal assenyalar que aquesta «monogàmia» era en realitat només per les dones. I juntament amb aquesta nova moral restrictiva van emergir diferents formes de prostitució femenina (i en alguns casos masculina) en les antigues societats de classes. L’estat atenès va arribar fins i tot a regular la prostitució amb la introducció de prostíbuls.

Abans que sorgissin aquestes societats de classes, les dones eren venerades i honrades com a dadores de vida. Les epopeies gregues parlen de deesses i dones guerreres, elevades a una posició de culte i respecte. Robert Graves, a la seva obra Els mites grecs (1955), opinava que la Grècia de l’edat de bronze havia passat de ser una societat «matriarcal» –nosaltres diríem matrilineal– a una patriarcal. Es refereix a la història de Zeus empassant-se a Metis, la deessa de la saviesa, cosa que va portar a fer que «els aqueus suprimissin el seu culte i s’arroguessin tota la saviesa a Zeus com la del seu deu patriarcal».²⁷

Aquesta degradació de la dona als cels era clarament un reflex de la seva degradació a la terra. William G. Drever ha argumentat al seu llibre Déu tenia esposa? que un procés similar va tenir lloc en la mitologia dels antics hebreus, que en el seu període primitiu creien que Yahvé (el seu déu) tenia una dona, considerada la reina dels cels.²⁸

Morgan i Engels sobre el futur de la família

El que deia Morgan sobre el desenvolupament passat de la família desafiava els punts de vista tradicionals, però el que deia sobre el futur de la família era encara més desconcertant per als burgesos:

Quan s’accepta el fet que la família ha passat per quatre formes successives i actualment travessa la cinquena, sorgeix la pregunta de si aquesta forma serà la definitiva. L’única resposta lògica és que la família ha de progressar amb el progrés de la societat i canviar en la mesura que aquesta ho faci, tal com va succeir en el passat.²⁹

Engels va anar més lluny:

«Així doncs, el que podem conjecturar avui sobre la regulació de les relacions sexuals després de la imminent supressió de la producció capitalista és, més que res, d’un ordre negatiu, i queda limitat, principalment, a allò que ha de desaparèixer. Però, què sobrevindrà? Això es veurà quan hagi crescut una nova generació: una generació d’homes que mai s’hagin trobat en el cas de comprar a costa de diners, ni amb l’ajuda de cap altra força social, la prostitució d’una dona; i una generació de dones que mai s’hagin vist en el cas d’entregar-se a un home en virtut d’altres consideracions que les d’un amor real, ni de negar-se a entregar-se al seu amant per por a les consideracions econòmiques que això els hi pugui comportar. I quan aquestes generacions apareguin, enviaran al diable tot el que nosaltres pensem que haurien de fer. Es dictaran a si mateixos la seva pròpia conducta, i, en consonància, crearan una opinió pública per jutjar la conducta de cadascú. I tot quedarà fet!».³⁰

Tot sovint s’ataca a Engels com un home de l’època victoriana, però en aquestes poques frases veiem que en realitat estava molt avançat al seu temps en la qüestió de la família i en com els éssers humans es relacionarien sexualment en el futur.

Després que Engels produís la seva obra clàssica, les files de la segona Internacional i més tard de la Internacional comunista es van educar en les idees que ell va elaborar sobre aquesta qüestió. Quan els bolxevics van arribar al poder l’any 1917, van començar a aplicar aquestes idees, cosa que es pot veure en les diverses lleis i reformes adoptades en relació amb el matrimoni, els drets de la dona, la cura dels nens, etc.

A més de les reformes polítiques, Lenin i Trotsky van insistir en la necessitat d’una autèntica igualtat social i política, alliberant a les dones de la càrrega de les tasques domèstiques, de la cura dels nens, etc.; que continua pesant desproporcionadament sobre elles.

L’aïllament de la revolució en un únic país endarrerit va fer que moltes d’aquestes reformes progressistes només poguessin realitzar-se parcialment, ja que la Unió Soviètica no disposava de recursos materials suficients per mantenir-les. No obstant això, les seves audaces reformes ens van permetre albirar el que podria aconseguir una veritable societat socialista. I aquesta és precisament la raó per la qual la classe dominant no pot perdonar no només als bolxevics, sinó fins i tot al mateix Morgan.

La reacció burgesa contra Morgan i Engels

Val la pena assenyalar aquí el tractament tan diferent cap a Darwin i Morgan. Darwin tampoc entenia del tot com es poduia l’evolució perquè encara no s’havien realitzat certs descobriments científics, com la genètica. Això no li treu el seu paper històric en haver impulsat enormement la nostra comprensió de com ha evolucionat la vida.

Morgan va rebre un tracte diferent. La burgesia pot viure amb la idea de l’evolució biològica. Fins i tot intenten tergiversar-la per utilitzar-la com a justificació de la mateixa societat capitalista. Però no poden viure amb una idea que porta inevitablement a la conclusió que el mateix capitalisme és una mera fase destinada a finalitzar-se.

Tot i que Morgan no era enemic del capitalisme, els seus descobriments en mans d’Engels apuntaven en una direcció: així com la societat havia canviat en el passat en consonància amb el desenvolupament de les forces productives, un major desenvolupament d’aquestes forces estava preparant les condicions per a la desaparició del mateix capitalisme i, amb ell, de la família tal i com s’havia conegut durant milers d’anys sota diferents formes de societat de classes. Per tant, les idees de Morgan havien de ser minades i desacreditades, donat que minar el seu punt de vista significava minar també a Engels i les opinions dels marxistes, als qui es consideraven promotors d’idees perilloses que amenaçaven l’estabilitat de la societat burgesa.

Per descomptat, és necessari ser objectiu quan es tracta amb Morgan i l’antropologia de la seva època. Per exemple, ell no entenia el nivell de desenvolupament que havien assolit les cultures ameríndies més avançades, com la dels asteques. Creia que estaven al mateix nivell que els iroquesos. Fins i tot quan un dels seus alumnes va assenyalar el seu error, ell va mantenir aquesta opinió.

No obstant això, queda clar que Morgan va trencar clarament amb l’estreta mirada dels seus predecessors –i fins i tot contemporanis– i va aplicar inconscientment el mètode del materialisme històric a la comprensió del desenvolupament humà primitiu. Va fer una important contribució a la nostra comprensió del desenvolupament de la societat humana i això s’ha de reconèixer.

El que hem d’entendre, malgrat tot, és que aquells qui ataquen a Morgan o a Engels no ho fan des del punt de vista de profunditzar la nsotra comprensió sobre la base d’estudis més actualitzats, cosa a la qual el mateix Engels hauria estat obert. No, ataquen i intenten desacreditar el seu mètode científic, el mètode del materialisme dialèctic, com a part d’un atac més ampli en general contra el marxisme.

Fins a mitjans del segle XIX –el període d’ascens del capitalisme– els primers economistes, historiadors, paleontòlegs i antropòlegs burgesos seguien intentant realment descobrir els mecanismes que determinaven el desenvolupament de la societat. Adam Smith, per exemple, intentava comprendre els mecanismes que determinen el funcionament del capitalisme. Però va ser necessari que Marx extraiés totes les conclusions lògiques.

Tanmateix, a principis del segle XX, quan el capitalisme va assolir els seus límits i va començar a estancar-se i a entrar en crisi, la classe capitalista havia deixat de jugar un paper genuinament progressista, cosa que va repercutir també en el seu enfocament d’aquests estudis.

La classe burgesa s’ha convertit en una classe totalment reaccionària i busca idees que justifiquin la conitnuïtat de la seva existència. La raó és prou clara: la seva riquesa i privilegis depenen de la continuació del sistema actual i, per tant, intenten demostrar que mai pot acabar.

El cèlebre antropòleg Bronisław Malinowski va ser una figura important en aquesta envestida burgesa. «La família individual sempre ha existit, i (…) es basa invariablement en el matrimoni en parelles simples»,³¹ va afirmar l’any 1931.

Malinowski reaccionava davant la idea que la família havia evolucionat al llarg del temps i passat per diferents formes. La seva postura era que una anàlisi històrica de les formes anteriors de la família estava mancada de proves, i que aquesta sempre havia sigut, és i serà nuclear. Com s’ha citat anteriorment, creia que la «família individual» (amb l’home al capdavant) era «l’element central de la nostra societat», i que suprimir-la seria una «catàstrofe social».

Aquí veiem com molts antropòlegs que han intentat comprendre societats anteriors, les han vist a través del prisma de la societat en la qual van nèixer. En la ciència pot existir el prejudici social. La ciència no és un «fòrum» neutral d’idees; és un camp de batalla que reflecteix totes les pressions de la societat de classes.

L’antropologia, per ser un estudi de la societat humana, és una de les ciències més propenses a aquesta mena de prejudicis socials. Les creences religioses, les tradicions, la moral i els prejudicis de classe poden impedir a antropòlegs veure el que realment tenen davant, sobretotpel que fa les normes sexuals, però també la qüestió de la propietat.

Així doncs, des de començaments del segle XX, l’antropologia va ser testimoni d’una creixent reacció contra les idees de Morgan. Marvin Harris, a la seva obra El desenvolupament de la teoria antropològica (1968), explica que «la ciència de l’antropologia va creuar l’umbral del segle XX convençuda de que per sobreviure i progressar necessitava rebutjar l’esquema de Morgan i destruir el mètode sobre el qual es basava»³² [l’èmfasi és meu].

Quin era el mètode que volien destruir? Harris explica que: «els triomfs del mètode científic en els dominis físic i orgànic van portar als antropòlegs del segle XIX a pensar que els fenòmens socioculturals eren governats per principis que podien descobrir-se i enunciar-se en forma de lleis». Però en el segle XX, «va arribar a acceptar-se generalment que l’antropologia no podria descobrir mai els orígens de les institucions ni explicar les seves causes».³³

Això va suposar un rebuig de l’enfocament científic i materialista dels estudis antropològics i un gir cap a mètodes acientífics i idealistes. Això va conduir a una situació en la qual:

«Sobre la base d’evidències etnogràfiques parcials, incorrectes o mal interpretades, va sorgir una concepció de la cultura que exagerava tots els ingredients estranys, irracionals i inescrutables de la vida humana. Deleitant-se amb la diversitat de les pautes, els antropòlegs escollien els esdeveniments divergents i incomparables. Subratllaven el sentit íntim, subjectiu de l’experiència i excloien els efecte si les relacions objectives. Negaven tot determinisme històric en general i en especial negaven el determinisme de les condicions materials de la vida»³⁴

Aquest enfocament idealista rebutjava el mètode materialista i evolucionista, i amb ell la idea que es pogués elaborar una visió històrica global i a llarg termini del desenvolupament de la societat; rebutjava la idea que es poguessin trobar lleis del desenvolupament de la societat, i en el seu lloc insistia en què cada cultura havia de considerar-se aïlladament com única i snese un ordre específic de desenvolupament. Franz Boas (1858-1942) va ser un pioner d’aquesta corrent, amb tota la seva teoria del «particularisme històric».

Això, en efecte, va ser una anticipació del pensament postmodernista, que va donar lloc a un nombre d’esquerrans desil·lusionats i fins i tot «marxistes» allunyar-se d’una perspectiva científica i materialista cap a la negació no només de les lleis del desenvolupament, sinó del mateix desenvolupament.

Va haver antropòlegs que van lluitar contra aquesta tendència, com Leslie A. White i Marvin Harris, els quals a la seva manera van resistir la deriva cap a l’idealisme i van mantenir un enfocament materialista. Però com Harris va comentar l’any 1999 a la seva obra Theories of Culture in Postmodern Times: «He de confessar que el gir que ha donat la teoria –allunyant-se dels enfocaments processuals d’orientació científica i aproximant-se a un posmodernisme de “tot s’hi val”– ha estat molt més influent del que hauria cregut quan vaig estudiar el que va passar a partir dels anys seixanta».³⁵ Aquest gir no va ser en absolut casual.

Amb els enfocaments de Boas i, més endavant, postmodern, tot el que ens queda és una massa d’estudis de casos individuals, de fets aïllats, inconnexos entre si, sense cap intent d’establir una relació de causa o efecte, amb la conclusió final que la realitat és incognoscible.

Una de les crítiques que l’escola boasiana va fer a Morgan, i a tots els evolucionistes socials de l’època, va ser que tenien una visió rígida de com es desenvolupaven les cultures humanes i que imposaven un model dins el qual s’havia de forçar a totes les cultures locals.

És cert que les societats humanes no van evolucionar totes exactament de la mteixa manera, seguint cada fase una espècie de pla preestablert. Podem negar que en diferents condicions geogràfiques i climàtiques hi ha hagut diferents ritmes i direccions de desenvolupament? Seria absurd i anticientífic. Per exemple, s’ha demostrat que s’han donat casos en els quals cultures que s’havien endinsat en formes primerenques d’agricultura, van tornar posteriorment a la caça. Per què? Perquè en les condicions donades, l’agricultura va resultar ser menys productiva, o els canvis climàtics van obligar a aquests grups humans a desplaçar-se. Hi havia una raó concreta i material per aquest retorn a allò que se suposaria com una forma de subsistència menys desenvolupada.

Si apliquem això a la família, veurem que, tot i la seva adopció de l’agricultura i la domesticació, alguns jaciments neolítics suggereixen la continuació d’una igualtat entre els sexes, fins i tot durant períodes molt llargs. I també podem trobar-nos amb societats de caçadors-recol·lectors en les quals l’opressió de la dona ha sorgit sota la influència de formes posteriors de societat, en les quals s’han donat contactes amb agricultors: un exemple sorprenent de la llei del desenvolupament desigual i combinat.

Així i tot, això no refuta que existeixin lleis discernibles de l’evolució social, i etapes. La qüestió és que el procés general va tendir en una direcció, i per raons materials que podem entendre. Ni una única societat de classes ha presentat mai el nivell d’igualtat observat en una àmplia gama de societats de caçadors-recolectors, passades i presents.

Una visió objectiva del desenvolupament de la societat, una observació dels fets donats, mostra que si, que l’evolució social va prendre camins lleugerament diferents, depenent de les condicions locals. Però una cosa és reconèixer això i una altra molt diferent extreure d’aquí la conclusió de què no existeixen lleis discernibles del desenvolupament social.

Boas no va ser en absolut l’únic antropòleg que va adoptar aquesta perspectiva. Altres després d’ell han adoptat un enfocament igualment idealista. El que si podem dir és que el seu mètode, independentment de la seva intenció, li ve de perles a la classe capitalista actual. En lloc d’utilitzar el llenguatge obertament reaccionari de Malinowski, poden amagar-se darrere d’una filosofia que es presenta com a progressista, quan en realitat és profundament reaccionària.

 

La necessitat d’una comprensió teòrica

Per a concloure, podem fer-nos la pregunta: Per què importa tot això? Per què defensem les idees centrals elaborades per Morgan, Engels, de l’evolució social i amb això la idea que la família ha evolucionat? La resposta a aquesta pregunta és que una comprensió teòrica és necessària en la lluita per abolir l’opressió.
Aquest debat no té un interès merament acadèmic. El conflicte entre materialisme i idealisme en totes les esferes de la vida és un conflicte entre progrés i reacció. En realitat, forma part de la lluita de classes.
Si acceptem la perspectiva antimaterialista i idealista que va arribar a dominar l’antropologia en el segle XX –i que continua fent-lo en l’actualitat– ens quedem sense una comprensió real de com i per què va canviar la societat, com i per què va canviar la família i, per tant, com i per què pot tornar a canviar en el futur. Ens quedem amb la idea que són les ments dels individus les que van determinar els canvis, i no el canvi en les condicions el que va determinar els canvis en el pensament.
L’abandó de la perspectiva materialista i evolucionista en l’antropologia va ser un pas enrere, ja que no deixava espai per a una autèntica comprensió científica de com va evolucionar la societat humana des de les seves etapes més primerenques, passant per diverses formes fins a arribar a la societat industrial actual.
Ens deixa amb la idea que no té sentit lluitar per un canvi radical de l’estructura de la societat. En lloc d’això, hem de treballar sobre els individus que componen la societat. Això ens deixa sense una forma concreta de canviar les condicions materials. Significa, en el cas de la lluita pels drets de les dones –i d’altres capes oprimides de la societat– que la lluita de classes no té cap paper a exercir. Tot es converteix en una batalla per les paraules, pels significats. Per aquest camí el moviment acaba en un atzucac.
El que fa falta és tornar a la idea que hi ha una direcció en el desenvolupament de la societat, que les diferents etapes de desenvolupament ens han portat on estem avui, i que l’etapa actual, la de la societat capitalista, no ha fet més que preparar el terreny per a una etapa superior, la del socialisme, per la qual cal lluitar.

El futur de la família.

Als que neguen que la família hagi evolucionat a través de diverses formes diferents, podem assenyalar-los el fet que, malgrat els més fervents desitjos de figures com Malinowski, està més que clar que la família ha experimentat molts canvis fins i tot en el període relativament curt que ens separa dels dies de Morgan i Engels.
Som testimonis d’això. En l’actualitat, gairebé el 50% dels matrimonis als Estats Units acaben en divorci o separació, mentre que la xifra al Regne Unit ronda el 42%. Estimacions recents mostren també que al voltant del 40 % dels naixements als Estats Units es produeixen fora del matrimoni.³⁶ En molts països del món, els matrimonis són cada vegada menys freqüents, la gent es casa més tard i s’està produint una «dissociació» entre la paternitat i el matrimoni. Com diu un article, «en les últimes dècades la institució del matrimoni ha canviat més que en milers d’anys abans».³⁷

Aquests canvis s’han produït a causa de diversos factors, el més important dels quals ha estat l’enorme afluència de dones al mercat laboral, la qual cosa els ha donat un major grau d’independència.
No obstant això, continua existint una important bretxa salarial entre homes i dones. Malgrat els progressos realitzats, especialment des dels anys setanta del segle passat, la majoria de les dones no són totalment independents econòmicament a causa de la persistència de la desigualtat, la pobresa i l’austeritat. Però continua sent cert que les dones no són tan dependents dels homes com ho eren en el passat –almenys als països industrialitzats avançats– i amb aquesta major independència econòmica ha arribat una major exigència de les dones d’igualtat davant la llei i en les condicions socials.
Per tant, podríem plantejar-nos una altra pregunta: Si en els últims 70 anys s’ha produït en la família tot el canvi descrit, per què no s’haurien pogut produir canvis encara majors al llarg de desenes de milers d’anys, i per què no podria canviar en el futur en una direcció progressiva?
Dit això, és clar que l’opressió de la dona no desapareixerà pacíficament sota el capitalisme. A més de les barreres materials a les quals s’enfronten les dones, milers d’anys de societat de classes, cultura i ideologia misògines continuen determinant, en un grau o un altre, la perspectiva de milers de milions de persones en l’actualitat. Els prejudicis i la moral classista s’han acumulat els uns sobre els altres i continuen sent fortes sota el capitalisme.
Sovint s’afirma erròniament que el capitalisme és l’arrel de l’opressió de la dona. Això és simplificar enormement la qüestió. Com hem vist, la dominació de l’home sobre la dona es va produir fa milers d’anys, quan van sorgir les primeres formes de societat de classes. No obstant això, la veritat és que la cultura misògina continua florint sota el capitalisme i és utilitzada activament per la classe dominant quan la seva posició es veu amenaçada, com veiem avui dia.
Tot allò que pugui utilitzar-se per a dividir a la classe treballadora és útil per als capitalistes. El racisme, l’homofòbia, la transfòbia, les divisions religioses i ètniques, tot es considera una eina útil per a enfrontar a un grup de treballadors contra un altre. Aquesta és una poderosa raó per la qual la família nuclear encara es presenta com una de les «pedres angulars de la civilització», i sempre ho serà sota el capitalisme.
L’emancipació final i veritable de la dona només s’aconseguirà quan desaparegui d’una vegada per sempre la societat de classes. Com van dir Marx i Engels «la força propulsora de la història… és … La revolució».³⁸ La nostra tasca avui és lluitar pel derrocament de l’actual sistema capitalista opressor, que ha superat el seu paper històric.
Una vegada que s’eliminin totes les contradiccions que es deriven d’aquesta societat, i una vegada que les forces productives s’alliberin de les limitacions de l’afany de lucre i es posin sota el control dels qui produeixen la riquesa, la classe obrera, les condicions materials canviaran radicalment, i amb aquest canvi radical seran les generacions futures els qui decideixin com volen relacionar-se entre si. Les relacions entre els éssers humans estaran per fi lliures de la necessitat material i de la moral distorsionada imposada per la societat de classes.

 

1. L H Morgan, La sociedad primitiva, MIA, 2000, pàg. 395.
2. M F A Montagu (ed.),  Marriage, Past and Present – A Debate Between Robert Briffault and Bronislaw Malinowski, Extending Horizons, 1956, pg 76
4. Friedrich Engels i Lewis Henry Morgan, El origen de la familia, de la propiedad privada y del Estado: en relación con las investigaciones de L.H. Morgan, Akal básica de bolsillo (Tres Cantos, Madrid: Akal, 2017), 5. [/efn_note ]

   Marx, de fet, havia estudiat La societat antiga de Morgan, juntament amb els treballs d’altres antropòlegs de l’època, i va escriure extenses notes ³ L Krader (ed.), Los apuntes etnológicos de Marx, SXXI Editores, 1988

5. E Trinkaus, “An abundance of developmental anomalies and abnormalities in Pleistocene people” in PNAS, Vol. 115, No. 47, 2018
6. “Prehistoric humans are likely to have formed mating networks to avoid inbreeding”, University of Cambridge, 5 October 2017
8. Engels and Morgan, El origen de la familia, de la propiedad privada y del Estado, 44, 45. [/efn_note ]

   Ara bé, l’existència de «l’aparellament», o parelles en el context de grans clans o «gens», no han de considerar-se com el concepte de «matrimoni» que coneixem ara. Morgan subratlla que «es fonamentava en l’aparellament d’un baró i una dona sota la forma del matrimoni, però sense cohabitació exclusiva. El divorci o separació era lliurat a la voluntat, tant de la dona com de l’home»⁷ L H Morgan, La sociedad primitiva, MIA, 2000, pág. 97

9.  ibid. pág. 98
10. bFriedrich Engels i Lewis Henry Morgan, El origen de la familia, de la propiedad privada y del Estado: en relación con las investigaciones de L.H. Morgan, Akal básica de bolsillo (Tres Cantos, Madrid: Akal, 2017), 124.
11. C Renfrew, Prehistory – The making of the Human Mind, Modern Library, 2007, pg 135
12.  L H Morgan, La sociedad primitiva, MIA, 2000, págs 130, 132
13. L A White, The Evolution of Culture, The Development of Civilization to the Fall of Rome, McGraw-Hill, 1959, pág. 256.
14. Véase H Devlin, «Early men and women were equal, say scientists», The Guardian, 14 de mayo de 2015.
15. K Opie, C Power, «Grandmothering and Female Coalitions: A Basis for Matrilineal Priority?» en Early Human Kinship, From Sex to Social Reproduction, Wiley, 2008, pg 168-186
16. C W Hansen i altres, «Modern Gender Roles and Agricultural History: The Neolithic Inheritance» en Journal of Economic Growth, Vol. 20, 2015, pg 7-8.
17. K Opie, C Power, «Grandmothering and Female Coalitions: A Basis for Matrilineal Priority?» en Early Human Kinship, From Sex to Social Reproduction, Wiley, 2008, pg 185
18. S L Kuhn, M C Stiner, «¿Qué debe hacer una madre? The Division of Labor among Neandertals and Modern Humans in Eurasia» en Current Anthropology, Vol. 46, No. 6, 2006, pg 995
19. C W Hansen i altres, «Modern Gender Roles and Agricultural History: The Neolithic Inheritance» en Journal of Economic Growth, Vol. 20, 2015, pg 9.
20. ibid. 
21. ibid. pg 3-5
22. G Destro-Bisol et al., «Variation of Female and Male Lineages in Sub-Saharan Populations: the Importance of Sociocultural Factors» en Molecular Biology and Evolution, Vol. 21, No. 9, 2004, pg 1673
23.  L H Morgan, Ancient Society, Bharati, 1947, pg 74
24. L H Morgan, La sociedad primitiva, MIA, 2000, pág 212
25.  ibídem, pág. 400
26.  ibídem, págs. 537-38
27. R Graves, The Greeks Myths, Penguin Books, 1972, pg 20
28. William G. Dever, Did God Have a Wife?, 2005
29. L H Morgan, La sociedad primitiva, MIA, 2000, pág 486
30. F Engels, El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado, MIA, 2017, pág 38
31. M F A Montagu (ed.), Marriage, Past and Present – A Debate Between Robert Briffault and Bronislaw Malinowski, Extending Horizons, 1956, pg 41.
32. M Harris, El desarrollo de la teoría antropológica, S XXI Editores, 1979, pág 217
33. ibídem, pág. 1
34.  ibídem, págs. 1-2
35. M Harris, Teorías de la cultura en la posmodernidad, Crítica, 2014, pág. 11
36. E Wildsmith et al., «Dramatic increase in the proportion of births outside of marriage in the United States from 1990 to 2016», Child Trends, 8 de agosto de 2018.
37. E Ortiz-Ospina, M Roser, «Marriages and divorces», Our World in Data, 2020
38. K Marx, F Engels, La ideología alemana, MIA, 2001