La Global Sumud Flotilla navega cap a Gaza. I ara què?

Fa una setmana, la Global Sumud Flotilla va abandonar el port de Barcelona per iniciar la seva navegació pel Mediterrani, amb l’objectiu declarat de trencar el bloqueig a Gaza i establir-hi un corredor d’ajuda humanitària.

La seva partença es donà enmig de les operacions que el govern de Netanyahu està dirigint brutalment contra Ciutat de Gaza. Per si els bombardejos constants no fossin suficient, els plans del govern israelí inclouen matar de fam la població supervivient a través d’un bloqueig de tota ajuda humanitària. Paral·lelament, a Cisjordània, els atacs i assassinats de palestins per part dels colons sionistes no paren d’augmentar. El seu objectiu és clar: massacrar o expulsar tots els palestins de la seva terra.

Aquesta és la situació a Gaza, mentre la criminal hipocresia dels capitalistes i els seus polítics a la Unió Europea -per no parlar dels Estats Units!- està arribant a uns nivells inimaginables. Cal entendre aquesta hipocresia com la contradicció entre el que diuen públicament per contenir la ràbia que el genocidi està despertant i la veritat nua, el fet que sense el seu suport econòmic, militar i polític, Israel no podria dur a terme de cap manera el genocidi.

L’última exhibició en aquesta línia va ser l’amenaça del govern belga de reconèixer l’estat palestí i trencar els acords econòmics amb Israel… després que tots els ostatges hagin estat alliberats i Hamàs ja no “gestioni” Palestina! A l’estat espanyol, per bé que superficialment el govern de Sánchez s’hagi mostrat més ferm contra el genocidi a Gaza, la seva actitud no ha estat menys exempta d’elements contradictoris i d’hipocresia. Per una banda, tenim les declaracions de Pedro Sánchez i del ministre d’Assumptes Exteriors, José Manuel Albares, des d’octubre del 2023, dient que s’havia tallat el comerç d’armes amb Israel; per altra, tenim que des d’aleshores fins ara s’han adjudicat 46 contractes d’importació de material bèl·lic israelí, i que encara hi ha deu contractes en actiu (rtve, 25/04/25).

Està clara la jugada: el Govern mai no va tenir la intenció de fer-ho, a part que les empreses privades van seguir exportant tota mena de mercaderies a Israel: segons dades del DataComex -el programa que enregista el comerç exterior espanyol- el 2024 es van produir exportacions pel repugnant valor de 1.722.382.425,19 euros. Ara sembla que el govern adoptarà una posició més dura, pressionat per les mobilitzacions populars contra el genocidi a Gaza. Així, dimecres 8 de setembre, Sánchez va anunciar que el consell de ministres aprovaria un decret-llei per ratificar legalment el que -deia ell- ja es donava en la pràctica, l’embargament total d’armes. No obstant, l’endemà, dimarts 9 de setembre, ni tan sols el consell de ministres va aprovar aquest decret-llei, adduint que “hi ha alguns aspectes que ultimar”. Quins aspectes? Hem d’exigir al govern que compleixi ja els seus compromisos. A part, veient l’historial del govern i la seva hipocresia, cal desconfiar de les seves promeses. Al cap i a la fi, el govern i els capitalistes espanyols no s’estarien pronunciant per Palestina si no fos per la pressió als carrers. Per tant, cal exigir que el govern faci públics i més accessibles tots els pactes, siguin polítics o comercials, d’àmbit públic o privat, entre l’estat espanyol i Israel, així com que es crei un òrgan format per membres de les diferents organitzacions pro palestines, sindicats i organitzacions d’esquerra compromeses amb la lluita contra el genocidi, encarregat d’assegurar el compliment tant de l’embargament com del tall total de relacions. Com expliquem al nostre últim article analitzant les mesures que el govern proposa per l’embargament comercial d’armes contra Israel, han de ser els propis treballadores els que s’encarreguin de fiscalitzar i controlar que cap vaixell ni avió en territori espanyol transporti armes ni municions (entre d’altres) cap a o des de Israel.

La Flotilla ja ha marxat. Què podem esperar? 

Amb un gran dolor veiem que malgrat tots els esforços i accions, el genocidi a Gaza no ha fet res més que agravar-se. Davant aquest fet, no és estrany que s’estiguin intentant tota mena d’accions per acabar amb la indústria bèl·lica israelí i el terrible bloqueig d’ajuda humanitària.

Un d’aquests intents és la Global Sumud Flotilla, que marca la gairebé cinquantena flotilla amb ajuda humanitària a Gaza des de 2008, de les quals només n’han arribat cinc. Saludem per tant la tripulació a bord de la Flotilla en aquesta difícil missió i desitgem de tot cor que assoleixin el seu objectiu declarat d’establir un corredor d’ajuda humanitària.

Ara bé, tenint en compte que Israel rep carta blanca de les classes dominants d’Europa i d’Estats Units per actuar amb absoluta impunitat, i que fa tan sols dos mesos l’embarcació Madleen i la seva tripulació ja van ser segrestades il·legalment abans d’arribar a Gaza, convé no esperar passivament que aquesta Flotilla triomfi.

De fet, la reacció d’Itamar Ben Gvir, ministre de Seguretat Nacional d’Israel, davant la Global Sumud Flotilla va ser que els seus tripulants serien considerats “terroristes” i tractats de forma conseqüent. Però com hem vist, els vertaders terroristes són els macabres sionistes i la classe dominant ianqui i dels països europeus que els hi donen suport.

Els governs europeus i l’estatunidenc no estan fent res -ni tampoc ho faran- per aturar el genocidi, que per ells és un negoci de milers de milions. Aquests gairebé dos anys de genocidi han estat plens de promeses buides d’embargaments d’armes i d’accions simbòliques per part dels governs europeus, l’estatunidenc i de les seves institucions, que no han afectat el més mínim la capacitat genocida israelí. Hem intentat que la pressió des de baix els fes complir el promès, que accions directes els forcessin a trencar relacions amb Israel, però els capitalistes i els seus lacais polítics ens ha demostrat una i altra vegada que no és suficient.

Ells no abandonaran voluntàriament aquest negoci, doncs seria anar en contra dels seus interessos de classe. Cal que l’única classe social que no té res a guanyar amb aquest genocidi, la que controla realment la producció per benefici aliè, sigui la que aïlli efectivament Israel. Aquesta no és altra que la classe treballadora.

Lluita de classes contra el genocidi! 

Pel seu paper essencial en la producció, la classe treballadora és l’única que realment pot estroncar el flux de beneficis que els capitalistes i els seus lacais polítics estan guanyant amb el genocidi, així com executar per la seva pròpia mà les promeses d’aïllar Israel que aquests mai no compliran. Els mètodes de lluita que en última instància aturarien la producció -tancaments de fàbriques, vagues, etc.-, l’eficiència dels quals han estat provats per la història, requereixen d’una planificació conscient i d’òrgans democràtics propis que dirigeixin i sostinguin la lluita.

Per bé que des de 2023 ja haguem vist arreu d’Europa exemples magnífics de com la classe obrera pot aturar, o amenaçar amb aturar, la producció o transport de mercaderies per a Israel, caldria desenvolupar el moviment pro Palestina sobre la base d’aquest camí de forma resolta i audaç, tot estenent el moviment a l’estat espanyol i a Catalunya. L’exemple més recent són els portuaris de Gènova, que han amenaçat amb bloquejar l’embarcament de contenidors cap a Israel i amb fer-lo extensiu a tota Itàlia i Europa, si la Flotilla és atacada. Sectors combatius dels sindicats italians estan agitant per una vaga general a Itàlia si això arriba a passar. A l’estat espanyol, diverses organitzacions estudiantils i d’esquerres també estan cridant a la vaga estudiantil. Aquest és el camí a seguir!

Ara bé, perquè el moviment guanyés en extensió i força per aquesta línia, seria fonamental que els membres actualment actius del moviment pro Palestina dirigissin la seva activitat, en primer lloc, cap als sectors econòmics clau que participen directament del comerç amb Israel: fàbriques de peces d’armament -i demés indústria bèl·lica-, els ports, les duanes i el sector transportista, que inclouria, també, el transport de combustible.

L’agitació hauria de començar fomentant en aquests sectors la creació de comitès de treballadors i treballadores pro Palestina, sense importar la seva afiliació sindical, que poguessin decidir democràticament com encarar la lluita i de quina manera arrossegar la resta de treballadors al moviment. La creació de diversos d’aquests comitès és el que permetria, al seu torn, unir els comitès de totes les branques involucrades per colpejar de forma coordinada i contundent.

Pel que fa als sindicalistes que s’oposen activament al genocidi, caldria que comencessin exigint a les seves direccions sindicals el més fonamental: que es posicionessin en contra del genocidi i a favor del tall complet de comerç i relacions amb Israel. Més enllà de pronunciar-se públicament, les direccions sindicals no haurien de tenir cap problema en recolzar en la pràctica -o fins i tot incentivar- la resta d’iniciatives, com la creació dels comitès de treballadors propalestins que hem mencionat suara.

Guanyar-se l’adhesió de cada cop més treballadors també requeriria que els membres més conscients pro Palestina expliquessin de forma clara que el genocidi i l’empitjorament de les condicions a casa tenen exactament el mateix culpable: el capitalisme en la seva fase imperialista. Explicar que el genocidi a Gaza és promogut pels interessos econòmics i polítics, principalment, de l’imperialisme estatunidenc, que durant anys ha recolzat la seva colònia sionista per assegurar-se el control polític i militar de la zona, així com millors pactes de petroli amb els països àrabs de la regió; després, exposar que l’imperialisme decadent europeu, tement la desinversió estatunidenca al continent, segueix servilment els dictats de la Casa Blanca, tot assenyalant els beneficis en mans privades que la indústria bèl·lica està amassant amb la venta d’armes a Israel. Com a últim cop de gràcia, mostrar clarament que la decisió de l’imperialisme estatunidenc “d’abandonar” Europa ha comportat l’exigència, expressada per Trump, d’apujar el pressupost militar, a costa dels serveis públics i del nivell de vida de la classe treballadora.

Explicant el funcionament real del capitalisme en la seva fase imperialista s’acabaria demostrant que guerres i genocidis no són fruit de l’atzar ni de la voluntat d’aquest o aquell polític, sinó l’expressió necessària de la decadència del capitalisme que, incapaç de jugar cap mena de paper progressiu, asfixiat per l’enorme desenvolupament de les forces productives i per les fronteres entre estats, es nega a morir.

Aturar la producció i transport en base al plantejat seria tan sols solucionar una part del problema. L’altre cara de la moneda és que mentre els recursos de la societat estiguin en mans dels parasitaris capitalistes que busquen enriquir-se a costa de tot i de tothom, les guerres i genocidis, com dèiem, seguiran a l’ordre del dia. És per això que la lluita contra el genocidi hauria de lligar-se obertament amb la lluita contra el capitalisme tot animant a que la classe treballadora prengui per si mateixa el poder i construeixi una nova societat sobre les runes de l’antiga.

Més concretament, mentre existeixi capitalisme i la seva darrera fase, l’imperialisme, Palestina no serà lliure, doncs sempre serà asfixiada pels interessos de les potències imperialistes tant regionals com mundials. Un moviment de comitès de treballadors que conclogués amb jornades de vagues i ocupacions a l’estat espanyol serviria per inspirar a que els treballadors i oprimits d’Orient Mitjà -i la pròpia Palestina- tinguessin la seva onada revolucionària que escombrés del mapa tant l’imperialisme com els seus règims reaccionaris capitalistes.

El camí s’ha obert davant nostre i no hi ha temps a perdre. Avui més que mai, es bifurca en dues vies: socialisme o barbàrie.

Fora l’imperialisme de Gaza!

Desconfiança absoluta cap a les institucions burgeses! Creem comitès de treballadors i treballadores pro Palestina! Visca la lluita del poble palestí! 

Visca la lluita de la classe obrera! 

Intifada mundial fins la victòria!