L’auge d’Aliança Catalana, la reacció que neix de les cendres del moviment independentista

El 12 de maig va fer un any d’ençà que Aliança Catalana (AC) va entrar al Parlament.  El sorgiment d’aquest partit constitueix l’expressió catalana del “populisme de dretes” que mira de dividir la classe obrera fent servir la demagògia antiimmigració i el nacionalisme.

El partit va ser format a Ripoll l’any 2020 arran de l’escissió dels membres de la llista del Front Nacional de Catalunya al municipi liderada per la regidora Sílvia Orriols, qui es va caracteritzar pel seu discurs islamòfob. El fort impacte de la islamofòbia oberta d’AC sobre l’electorat més conservador de Ripoll té una causa accidental: el radicalisme islàmic originat a la ciutat que va portar als atemptats de l’estiu del 2017. Sent regidora de l’Ajuntament, el discurs de Sílvia Orriols es va amplificar i va tenir eco, primer obtenint 6 regidors a l’Ajuntament de Ripoll el 2023, cosa que li va donar l’alcaldia, i després amb l’entrada al Parlament, amb 2 escons, el 2024.

L’auge d’Aliança Catalana i la composició del moviment

Un factor per a l’auge d’AC ha estat la conclusió del procés independentista, per la traïció de Junts i ERC en els moments decisius. El descrèdit dels partits independentistes oficials, sumats a la desmoralització i desmobilització fruit de la derrota del moviment i, sobretot, la manca d’una alternativa revolucionària, han permès a Aliança Catalana explotar la qüestió independentista. Així, ha pogut trobar una base en les capes més endarrerides del moviment, de composició petitburgesa i més netament identitàries. Aquestes capes, que  en l’auge del moviment van quedar ofegades per la seva envergadura de masses i pels elements avançats de la joventut i la classe treballadora, ara, en la situació de desarticulació del moviment, poden fer-se escoltar més fort.

AC assenyala correctament a Junts i ERC com a traïdors al moviment, però és incapaç d’explicar-ne les raons ni oferir una alternativa per la resolució de la qüestió nacional. AC presenta la claudicació dels dirigents independentistes com una manca “voluntat” o “fermesa” personals, en la seva corrupció o en el fet de no ser “prou catalans”. En realitat, la principal raó es troba en el caràcter petitburgès d’aquests dirigents, que els feia incapaços de portar fins al final la lluita per l’autodeterminació, que exigia l’ús de mètodes revolucionaris i la ruptura amb el règim del 78 i el sistema capitalista.

Per altra banda, AC també es nodreix de la crisi de la democràcia burgesa en conjunt, això és, el descrèdit de totes les institucions i partits existents que, govern rere govern, han estat gestionant la crisi del capitalisme, sense evitar l’empitjorament de les condicions de vida, la degradació dels serveis públics, la inflació, etc. Emergint com un partit “nou”, sense vincles amb els partits tradicionals ni les institucions, AC pot explotar demagògicament el merescut odi cap a la classe política. Alhora els “cordons sanitaris” i els atacs altisonants contra AC per part d’aquests mateixos polítics, completament desacreditats i incapaços d’oferir una alternativa, només fan que reforçar el seu perfil “d’oposició”.

Tot plegat se suma al seu programa econòmic i social, netament petitburgès, basat en la rebaixa d’impostos, en especial el de successions, la reducció de la despesa social, la defensa de la propietat privada front “l’okupació”, mesures proteccionistes per protegir les empreses catalanes, etc. En matèria d’habitatge, per exemple, AC planteja derogar la llei de limitació als preus del lloguer i, en canvi, promoure beneficis fiscals i “facilitats” per a la construcció de nous habitatges o per als inversors que vulguin comprar i reformar pisos per llogar-los.

Així, la base social d’AC és principalment la petita burgesia d’identitat nacional catalana. Això ho mostren els resultats de les últimes enquestes: AC s’ha expandit entre els votants tradicionals de Junts i apunta als 19 escons al Parlament. Al seu torn, el mapa de vots del 12M mostra que AC està fent arrels als municipis del Pirineu i la província de Girona, zones del territori amb major identitat catalana i major presència d’aquesta capa basada en la petita propietat agrícola.

El programa reaccionari d’AC i la qüestió migratòria

Juntament amb la qüestió nacional, la qüestió migratòria és al centre de tot el programa, reduint-la a una mateixa premissa: la falta de recursos. Segons AC, la manca de recursos per a sanitat, educació, habitatge o pensions per als catalans es deu a la seva inversió destinada als immigrants. Però l’absència dels recursos no es deu a la seva inexistència, es deu a la rapaç acumulació dels capitalistes a costa de la misèria creixent per a la immensa majoria. Mentre la població catalana ha crescut en 2 milions en els últims 25 anys (un 33%), el PIB català ha passat en el mateix període de 122.000 milions a 325.000 milions d’euros (un 111% ajustat a inflació). El programa d’AC connecta amb els símptomes de la crisi existent, però culpa d’aquesta a l’immigrant, desviant així l’atenció de qui realment té la responsabilitat, la gran burgesia i el seu sistema.

A més, AC carrega les culpes als immigrants, però mirant de diferenciar entre el migrant legalitzat, a qui mirarien de recolzar i integrar, i el migrant “il·legal”, a qui s’ha de deportar i evitar que entri, per evitar la depreciació dels salaris dels treballadors catalans. És a dir, AC culpa als immigrants dels abusos als quals es veuen sotmesos per la cobdícia dels empresaris que, aprofitant-se de la seva situació irregular i la seva manca de drets sindicals, els sotmeten a les condicions salarials i laborals més extremes.

La manera de lluitar per millors salaris no és competint entre els diferents sectors de la classe obrera ni deportant els sectors més oprimits, sinó lluitant pels drets polítics i sindicals de tots els treballadors independentment de la seva situació legal, i per la màxima unitat de classe contra els empresaris que ens exploten a tots. El discurs d’Aliança Catalana divideix la classe i encobreix els empresaris i, per tant, no és un atac als immigrants, sinó als treballadors en conjunt.

No menys reaccionària és la solució d’AC al flux migratori: frenar-lo amb “ajuts” als països d’origen, mitjançant “la cooperació internacional d’Estats i organitzacions no governamentals per generar zones segures a l’Àfrica i l’Orient Mitjà”. Aquesta política sembla oblidar que són els mateixos Estats imperialistes europeus, i les ONG i universitats que són l’extensió del mateix Estat, els que històricament i encara avui mantenen el domini econòmic i polític que causa el fenomen migratori. AC ens vol convèncer que els millors bombers són els piròmans que van iniciar l’incendi, però l’imperialisme europeu ha jugat i juga un paper profundament reaccionari arreu del món, espoliant els recursos naturals i establint condicions de vida horribles pels pobles sotmesos. La hipocresia d’AC resulta evident quan, mentre parla de “crear zones segures a l’Orient Mitjà”, ha defensat incondicionalment Israel en la seva guerra genocida contra Gaza.

AC també culpa als migrants del declivi del català, però les dades mostren que la demanda de sol·licituds per aprendre la llengua excedeix per molt l’oferta existent, i és que hi ha 2.3 milions de persones que volen aprendre i millorar el seu català davant les 120.000 places d’oferta disponible, un 5% de la demanda. El problema no és l’absència de voluntat dels migrants, i tampoc l’absència de recursos tal com s’ha tractat més amunt. El principal motiu són els atacs al català per part de l’espanyolisme i l’aparell de l’Estat, però també les claudicacions dels partits independentistes, amb la concessió del 25% del castellà o la llei ineficient del català en l’audiovisual, producte de defensar la llengua dins dels límits del règim del 78 i dels guanys capitalistes, que no permeten dedicar els recursos en educació, oci i cultura accessibles en català.

Construir el partit per a l’oposició de classe

La conclusió fonamental d’aquesta anàlisi és que l’absència d’un partit comunista revolucionari va permetre, primer, la derrota del moviment independentista per, després, alimentar l’auge d’AC. Aquest factor continuarà sent determinant en el període que s’acosta. Per aquesta raó, la tasca dels comunistes ha de ser la construcció d’una organització armada amb el programa socialista, que mostri la necessària connexió de l’opressió capitalista en tots els fronts, plantegi la necessitat unívoca de la revolució socialista mundial i pugui mobilitzar a la classe treballadora davant la crisi del capitalisme i la reacció oberta com AC.