Barcelona rebutja la monarquia – fora els Borbons i visca la república!

El diumenge el poble de Barcelona va expressar massivament el seu rebuig a la monarquia borbònica. Una monarquia que és hereva directa del franquisme, que va ser utilitzada per les oligarquies de la dictadura com a salvaguarda dels seus interessos, que està enfonsada en la corrupció i gaudeix d’una impunitat desvergonyida, amb una fortuna mai explicada, i que, per sobre de tot, es va implicar de manera directa en la repressió contra els drets democràtics dels catalans i les catalanes, sobre tot arran del discurs autoritari i neo-franquista del rei del 3 d’octubre.

Una monarquia que ha estat rebutjada a les urnes pel poble català en tres ocasions, el 27-S de 2015 i el 1-O i el 21-D de l’any passat. Segons l’última enquesta del CEO, un 60,3% dels catalans no sent cap confiança vers la corona.El règim, amb el recolzament dels Mossos d’Esquadra, que, com han assenyalat molts companys i companyes, “mai han sigut nostres”, van haver de tancar el centre de la ciutat perquè el rei pugues assistir al sopar al Palau de la Música. Perquè el “rei dels catalans” pugui visitar “els seus súbdits” s’ha de militaritzar la ciutat de Barcelona. Això és mirall fidedigne del descrèdit al que ha arribat la monarquia.

Els últims mesos, la classe dominant espanyola ha estat apostant políticament en el rei. Els grans partits, els mitjans de comunicació, els jutges i fiscals, els grans empresaris, han donat més suport que mai a la monarquia, tractant de convertir Felip VI en una mena de “súper home”. Raperos i tuiters han estat imputats per “insults a la corona”, i una histèria monarquista s’ha apoderat de la burgesia espanyola. La raó d’això és ben clara: davant el descrèdit del PP, en un context de crisi social, on l’anomenada recuperació no ha fet res per portar estabilitat al règim, i, sobre tot, davant de l’amenaça de l’aixecament del poble català aquesta tardor, la classe dominant espanyola necessita d’un “home fort”, del que, en terminis marxistes, s’anomena una figura bonapartista.

Necessiten un individu que pugui portar ordre i unificar a totes les forces de la reacció per damunt de la descomposició del sistema de partits. Aquesta és una aposta molt perillosa per al règim, perquè torna a la figura del rei en la cara visible, en el representant per excel·lència, de tot el règim. Això és veu més clarament que enlloc a Catalunya, però el rei s’enfronta al risc d’esdevenir l’objecte de la indignació popular arreu l’Estat. Ara, futurs moviments de masses a altres parts de l’Estat seran nítidament republicans, molt més, per exemple, que durant el 15M. Qui sap si aviat hi hauran també comitès de defensa de la república a Madrid o a Múrcia?

VIDEO impressionant gentada a Urquinaona ara – fora el rei Borbó! Fora el règim del 78 #DESTRONEMLO pic.twitter.com/HYX2YEHPlz

— Corrent Marxista Internacional – L'Octubre (@marxista_cat) February 25, 2018

Milers de manifestants es van concentrar el diumenge a la via Laietana per a rebre el Borbó com es mereix: amb eixordadores xiulades, cassolades, visques a la república i, gràcies als altaveus dels companys de Poble Nou, amb l’“Himno del Riego” i la Internacional, mentre una cassolada nacional es sentia a les 21h arreu el país. Cal felicitar als CDRs per la fantàstica feina feta, mobilitzant a milers de persones, organitzant piquets militants, oferint la coordinació necessària front a la repressió. Ens sembla notable que, davant de les crides d’Òmnium de romandre a casa i rebre el rei amb una cassolada des dels balcons, els CDRs decidissin portar la concentració davant del Palau de la Música.

Els Comitès han demostrat ser un moviment amb un fort arrelament als barris, amb una gran autoritat social, i que han avançat en la direcció correcta del trencament, de l’autoorganització des de baix, i de la desconfiança envers els dirigents d’ERC i PDECAT. La militància revolucionària de Catalunya té la tasca de bastir els CDRs i, sobre tot, d’enfortir-los políticament, armant-los amb una estratègia de poder davant de les vacil·lacions i els passos enrere del processisme. Aquí, els companys i les companyes de la CUP, que han jugat un paper cabdal als comitès arreu el territori, que han demostrat ser l’únic partit republicà conseqüent i lluitador, tenen un paper polític molt important, de portar les seves tesis als CDRs i fer una feina no només de dinamització, sinó també d’hegemonia política i programàtica. Com hem dit moltes vegades, a l’Estat espanyol el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària que només pot ser assolit per una direcció a l’alçada, que estigui disposada a trencar veritablement amb l’Estat i el sistema capitalista i imperialista que el sosté. Els CDRs poden esdevenir la llavor d’aquesta nova direcció.