Onades de calor: un nou crim del capitalisme contra la classe treballadora

El dissabte 28 de juny va morir a Barcelona la Montse, treballadora de l’àmbit de la neteja, després d’una criminal jornada laboral sota el sol enmig de la primera onada de calor. Per bé que d’un menor vol mediàtic -probablement per tractar-se de treballadors migrants-, una setmana abans, a la província de Lleida, dos temporers ja havien patit un cop de calor que els hi llevà la vida; la mateixa setmana, un altre treballador d’obra a Tarragona morí després de marejar-se per la calor i caure de la teulada on estava treballant.

Totes aquestes tragèdies van ser un preàmbul a les vinculades a la salvatge onada de calor que es va estendre durant les dues primeres setmanes d’agost, sacsejant l’estat espanyol. Els efectes de la mateixa van afectar durant mesos l’ecosistema i les vides dels habitants dels pobles afectats pels devastadors incendis que van devorar més de 300.000 hectàrees de terreny, segons el programa europeu de detecció d’incendis Copernicus (El Periódico, 18/08).

La mort d’un treballador del camp a Alcarràs, d’una treballadora de la neteja a Cádiz i d’un noi de 22 anys a Jaén mentre treballava a la via pública, formen part de l’amarg record de 2053 morts atribuïbles a les altes temperatures (Instituto Carlos III) que el mes d’agost va deixar al seu pas, de les quals la gran majoria foren de majors de 65 anys.

És una veritat de sentit comú que les onades de calor són cada vegada més llargues, més intenses, més freqüents i prematures. Com a conseqüència, les morts vinculades a les mateixes estan multiplicant-se, principalment entre gent gran, malalts crònics i treballadors de sectors d’alta exposició a les condicions climàtiques.

Donem tot el nostre condol a les famílies, amics, parelles i demés persones properes a les víctimes; però si volem que ningú més hagi de patir aquest dolor tan injust, no podem negligir els culpables d’aquest crims invisibles i, per tant, impunes. Hem de combatre’ls per enderrocar-los. Per aquest fi, hem d’exposar amb claredat qui són: la classe capitalista, i a partir d’aquí exposar els seus motius i els seus mecanismes.

En el cas de les onades de calor o d’altres esdeveniments climatològics -com ho varen ser les inundacions de la DANA-, podem mostrar que el capitalisme és doblement responsable de les víctimes: primerament en tant que causa d’aquests fenòmens climàtics extrems; segonament, com a culpable de forçar als treballadors a exposar-se a aquestes mateixes condicions incompatibles amb la vida.

La crisi climàtica és un producte del capitalisme

Analitzant científicament el funcionament del capitalisme, Marx ja va assenyalar (tan aviat com fa dos segles!) que ‘la producció capitalista no desenvolupa la tècnica i combinació del procés social de producció sense soscavar, al mateix temps, les dues fonts de tota riquesa: la terra i el treballador.’ (El Capital, llibre 1, vol.2)

Encara que les formes i la intensitat del soscavament del planeta eren diferents a les d’avui en dia, Marx ja va reconèixer les contradiccions inherents al model productiu capitalista: tot i que la naturalesa proporcioni abundància de recursos per l’ampli abastiment de la humanitat i de les seves ambicions més progressistes, l’anàrquica sobre-explotació per part del capital està destruint fonts d’energies renovables -amb la dessecació de rius-, destruint els medis d’absorció natural dels gasos d’efecte hivernacle amb la desforestació massiva, extingint espècies senceres etc.

Aquesta sobre-explotació respon a la insaciable fam de profit dels capitalistes, i la conseqüent necessitat de rendibilitat competitiva, on l’impacte ecològic de la seva activitat o la salut dels seus treballadors és l’última de les seves inquietuds. Posar frens a la producció no és una opció, ni tampoc seran frenats pels governs burgesos i les seves cíniques institucions, com les COPs, on s’evidencia la pressió que exerceix l’oligopoli energètic en la presa de decisions.

Els objectius pactats no només no es compleixen (Oxfam, 19/10/22), sinó que constantment es fan arribar diners públics a empreses privades del sector petrolier a través d’empreses amb participació de l’estat o directament a través de licitacions. Per exemple, segons un estudi del FMI del 2023, a l’estat espanyol, el 2022, es van enregistrar subvencions del govern a empreses de combustibles fòssils per un valor de 25.968 milions de dòlars. A nivell mundial, segons un altre informe del mateix any publicat per Action Aid, les energies renovables van rebre un 40% menys de finançament públic que les energies fòssils! Veiem, per tant, que les institucions burgeses internacionals no compleixen de cap el seu objectiu declarat. I per què ho haurien de fer, si no són els capitalistes qui paguen de forma immediata les conseqüències?

La violència climàtica contra la classe treballadora

Amb l’envelliment, augmenta la vulnerabilitat davant de les altes temperatures per pèrdua de la capacitat de termoregulació, és un fenomen fisiològic. Això explica que la mortalitat per onades de calor es concentri en població d’edat avançada. Però a aquesta inevitabilitat s’afegeixen factors de risc no tan naturals. Per exemple, factors socials de risc: l’augment infinit de l’edat de jubilació, la poca cura que es té del seu benestar degut a que les famílies no disposen dels recursos econòmics i el temps necessaris per cuidar a casa dels seus propis familiars d’edat avançada o, fins i tot, l’infrafinanciació pública dels serveis i residències que es dediquen a la seva cura.

Dins la classe treballadora de l’estat espanyol, el proletariat migrant pateix particularment de l’explotació capitalista i durant les onades de calor això és encara més tangible. Es tracta justament de persones que, si no és per conflictes bèl·lics orquestrats per les potències imperialistes del Nord global, sovint han de fugir dels seus llocs d’origen per causes climàtiques de les que no són pas responsables, o pels nivells de pobresa als que les potències imperialistes els han sotmès.

Casos com el de la Montse o com el dels temporers, així com les morts entre la gent gran, mostren que les morts per onades de calor són el resultat de la combinació entre la imposició d’unes condicions laborals i de vida que no paren esment al benestar dels treballadors i el propi estat de salut de les persones, que també està determinat en última instància per factors socioeconòmics.

Aquestes morts, que bé podrien anomenar-se assassinats imprudents atès que l’explotació capitalista s’hi troba al darrere, evidencien la necessitat d’una alternativa socialista, que porti la classe treballadora a la posició de planificar l’economia racionalment, vetllant per les necessitats del planeta i assegurant unes condicions dignes i saludables pels treballadors. Aquests són dos fronts d’una mateixa lluita on la victòria depèn de la correcta organització de la nostra classe.

L’única solució és la revolució comunista

Per enderrocar el mode de producció capitalista i construir el socialisme necessitem comprendre’l. Aquesta comprensió passa necessàriament per adoptar el punt de vista de la classe social encarregada de capgirar-lo, la classe treballadora, i per l’adopció de l’únic mètode d’anàlisis que es fixa en la peremptorietat de les coses i que, per tant, és autènticament revolucionari.
Aquest mètode no és altre que el marxisme i la dialèctica.

Si, com nosaltres, vols lluitar per un sistema on l’economia no respongui als interessos d’una minoria, sinó que estigui sota control i planificació racional de la classe treballadora, en benefici de i per la salut de tothom, uneix-te a l’OCR!

Mitjançant l’organització de la nostra classe protegirem la vida a la terra dels responsables de la crisi planetària, transformant el sentiment d’impotència en el d’importància i l’alienació en connexió.

L’esperança no és suficient, l’optimisme ha de ser revolucionari: arrelant-se i canalitzant-se correctament, des del coneixement cap a la revolució.

És per això que ens eduquem en el marxisme, la tradició més important de la història, la que ens conduirà a la victòria de la classe treballadora.