Treballadors del món, aixequeu-vos per defensar Cuba!

Per informar-se respecte de  l’actual agressió i la postura dels comunistes també podeu escoltar l’últim episodi del pòdcast en castellà de la Internacional Comunista Revolucionària “El fantasma del comunismo” aquí.

Cuba s’enfronta ara a una apagada quasi total després que Trump imposés un bloqueig petrolier a l’illa. L’objectiu és clar: l’imperialisme estatunidenc veu una oportunitat per esclafar definitivament la revolució cubana després de 67 anys d’atacs implacables. És el deure del moviment obrer mundial mobilitzar-se en defensa de la revolució cubana.

L’atac militar estatunidenc del 3 de gener contra Veneçuela va aïllar a Cuba d’un dels seus proveïdors d’energia més importants. Les vendes de petroli veneçolà a l’illa caribenya ja havien disminuït durant l’última dècada a causa de la crisi econòmica a Veneçuela. Ara s’han aturat completament, donat que els Estats Units controlen el flux de petroli veneçolà i la seva comercialització.

Després, el 29 de gener, Trump va emetre una escandalosa ordre executiva en la qual descrivia a Cuba com una «amenaça inusual i extraordinària» per la seguretat nacional dels Estats Units i amenaçava d’imposar aranzels punitius a qualsevol país que vengués petroli a l’illa. El principal objectiu d’aquest escandalós acte d’intimidació imperialista era Mèxic, que ja havia cancel·lat uns dies abans un enviament de petroli a Cuba per part de l’empresa estatal Pemex.

Després del col·lapse econòmic de Veneçuela, Mèxic s’havia convertit en el principal proveïdor de petroli a Cuba.

L’últim enviament de petroli de Mèxic a Cuba va arribar a l’illa el 9 de gener.

Cuba depèn de les importacions de petroli per cobrir entre el 60 i el 70% de les seves necessitats energètiques, mentre la resta prové del petroli cubà i altres fonts d’energia, incloses plaques solars. Això significa que, privat d’un subministrament vital, el país s’està paralitzant lentament, cosa que podria provocar una crisi humanitària en tota regla.

Crisi humanitària

El Govern cubà ha hagut d’emprendre mesures d’emergència per donar prioritat als serveis essencials i reduir el consum energètic. Les empreses estatals han passat a una setmana laboral de quatre dies i a treballar des de casa sempre que sigui possible. S’han produït retallades significatives en el transport públic, inclosa una reducció de la freqüència dels autobusos interurbans, els trens i els serveis de transbordadors.

S’han cancel·lat importants esdeveniments culturals, com la Fira Internacional del Llibre de l’Havana i la Fira de l’Havà. La venda de combustible és limitada i només es realitza en dòlars estatunidencs. S’ha reduït l’horari escolar i les universitats han passat a l’ensenyament a distància.

Les apagades elèctriques, que ja afectaven les ciutats i pobles de Cuba, ara s’han perllongat i arriben a les 16 i fins i tot 20 hores en algunes províncies. Això també afecta la capacitat dels cubans per cuinar, conservar aliments a les seves neveres, utilitzar ventiladors o il·luminar les seves cases, llocs de treball o escoles. S’han posposat les intervencions quirúrgiques electives i les consultes mèdiques que no són urgents. Els pacients que necessiten diàlisi s’han vist obligats a viure a temps complet en centres mèdics, donat que l’Estat no pot transportar-los.

En alguns casos, la falta d’electricitat ha provocat talls d’aigua. Cada cop és més difícil transportar els aliments des dels productors als mercats de les ciutats, i els productes importats no poden portar-se des dels ports fins als distribuïdors.

S’ha suspès la venda de combustible per a l’aviació. Com a resultat, les tres companyies aèries canadenques que volen a l’illa han cancel·lat tots els seus serveis i només treballaran per repatriar als turistes canadencs que ja es troben a l’illa. Les companyies espanyoles han anunciat que faran gasolina a la República Dominicana. Les russes també han cancel·lat els seus vols i han anunciat la repatriació dels turistes russos. Per descomptat, l’escassetat de combustible té un impacte negatiu enorme en el turisme, una de les principals fonts d’ingressos del país.

Què vol Trump?

Trump està estrenyent el cinyell al voltant del coll del poble cubà fins al punt d’asfixiar-lo. El 30 de gener, el Financial Times calculava que Cuba tenia reserves de petroli per tan sols uns 15 o 20 dies més.

Quan se li va demanar que respongués a l’advertència de la presidenta mexicana Sheinbaum sobre la crisi humanitària que desencadenaria el bloqueig petrolier, Trump va respondre de manera frívola: «Potser sí, potser no. Crec que, abans que s’arribi a una crisi humanitària, voldran parlar, voldran arribar a un acord».

Trump també ha declarat que Cuba «ja està parlant» amb els Estats Units, tot i que alts funcionaris cubans han negat que s’estiguin portant a terme negociacions formals.

Per descomptat, si algú t’està ofegant i tu li entregues els teus objectes de valor perquè et deixi anar, això difícilment pot anomenar-se “un acord” fruit “d’una negociació”. Però, què és el que el reaccionari de la Casa Blanca li està exigint a Cuba?

És clar que un dels aspectes de l’últim atac de Trump a Cuba és el que es descriu en el document de l’Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units: eliminar als adversaris dels Estats Units de l’hemisferi. L’ordre executiva del 29 de gener esmenta específicament una instal·lació d’intel·ligència russa a l’illa. Washington vol que Cuba estigui sota el domini total de l’imperialisme estatunidenc i que trenqui els seus vincles econòmics, polítics i militars amb Rússia i la Xina.

En les seves declaracions recents sobre Cuba, Trump també ha esmentat que hi ha molts cubanoamericans als Estats Units que van ser “molt maltractats”. Això és una referència a la llei Helms-Burton, que parla d’aquelles persones i empreses a les quals la revolució va expropiar, una excusa que fa molt de temps que utilitza l’imperialisme estatunidenc per atacar Cuba.

És evident que la màfia gusano de Miami juga un paper desmesurat en la política estatunidenca (tant Demòcrata com Republicana). A l’administració Trump estan representats principalment pel mateix Marco Rubio.

En realitat, el que estem veient és la continuació, a una escala molt més gran, del bloqueig de Cuba imposat per l’imperialisme estatunidenc des de fa dècades, que va ser formalitzat pel president Kennedy el 3 de febrer de 1962.

Per justificar el bloqueig, el subsecretari de l’Estat Mallory va escriure l’any 1960 que la revolució cubana era tan popular que «l’única forma previsible d’alinear el suport intern és mitjançant el desencantament i descontent basat en la insatisfacció econòmica i les dificultats». Per tal d’aconseguir-ho, va proposar «una línia d’acció que… aconsegueixi el màxim avenç possible en la denegació de diners i subministraments a Cuba, per tal de reduir els salaris monetaris i reals, provocar fam, desesperació i l’enderrocament del govern» (l’èmfasi és meu).

L’objectiu és clar: fer caure la revolució cubana. Els mitjans també són clars: provocar fam i desesperació per generar malestar social, cosa que conduiria a l’enderrocament del govern, o forçaria al govern cubà a “negociar” una capitulació i el final de la revolució.

Hi haurà una «Delcy Rodríguez de l’Havana»?

Els mitjans de comunicació capitalistes internacionals estan jugant el paper que se’ls hi ha assignat, difonent tota mena de rumors. El diari reaccionari de dretes ABC, de Madrid, afirmava que ja s’estaven produint contactes d’alt nivell entre Cuba i els Estats Units a Mèxic, a través d’Alejandro Castro Espín, qui va tenir un paper en les converses secretes que van portar al desglaç d’Obama l’any 2014.

El diari “liberal” El País, també de Madrid, està buscant a una persona al Govern cubà que pugui ser «la Delcy Rodríguez de l’Havana». És a dir, algú amb qui els Estats Units «pugui fer negocis». Es van fixar en Óscar Pérez-Oliva Fraga, besnebot de Fidel i Raúl Castro:

«Segons diversos analistes, podria jugar a Cuba el mateix paper que Delcy Rodríguez a Veneçuela. És un tecnòcrata que reuneix les condicions per convertir-se en president de Cuba en cas de negociacions amb Washington».

Als “liberals” d’El País no els hi passa pel cap que els Estats Units no té cap dret a decidir qui és el president de Cuba, i que Delcy Rodríguez només es va convertir en presidenta interina de Veneçuela després d’un atac militar brutal de Washington en el qual van segrestar al cap d’Estat del país.

La posició oficial del Govern cubà és que està obert al diàleg amb els Estats Units, sempre que aquest es produeixi sense «pressions ni condicions prèvies», en «igualtat de condicions», amb total respecte a la sobirania cubana i sense «ingerència en els assumptes interns».

És evident que això no és el que vol Washington. Els EUA exigeix submissió i està disposat a aconseguir-la mitjançant un bloqueig petrolier total, sense importar-li l’impacte que aquest tingui en la vida del poble cubà. La implicació és que, si no poden aconseguir la submissió per aquests mitjans, l’imperialisme estatunidenc també està disposat a recórrer a l’agressió militar directa. Vaixells de l’Armada dels Estats Units ronden prop de la costa nord de Cuba i avions militars estatunidencs de vigilància electrònica sobrevolen l’illa caribenya.

En el curs de l’actual escalada d’intimidació militar, portaveus estatunidencs, entre ells Rubio i Trump, han dit que el que volen és que Cuba «obri» la seva economia, que porti a terme «reformes econòmiques» que permetin a les empreses estatunidenques invertir en sectors com el turisme, la banca i les telecomunicacions.

Per «obrir» no es refereixen merament a permetre la inversió estatunidenca. Si les seves empreses no inverteixen a Cuba, com ho fan les empreses d’Europa, Canadà i altres països, és degut a les lleis de bloqueig ianquis que fa dècades que estan en vigor.

El que realment volen dir amb «reformes» i «obertura» no és cap altra cosa que el desmantellament de l’economia planificada en la qual es basen les conquestes de la revolució.

Cuba abandonada pels seus “aliats” burgesos

Davant una amenaça tan imminent, s’ha de respondre a la pregunta: com es pot defensar la revolució cubana?

Des del punt de vista institucional, Cuba mai ha estat tan aïllada com ara. Una editorial de la publicació revolucionària de l’esquerra cubana La Tizza descriu la situació així:

«(…) gairebé tots els governs “no alienats”, o de retòrica “progre” miren cap a un altre cantó; (…) els blocs de la suposada integració, les aliances, fòrums, comissions mixtes i congressos eviten el compromís pràctic i material amb Cuba i ofereixen, com a màxim, declaracions de la seva consternació i impotència».

Aquesta és una descripció precisa de la difícil situació que travessa la revolució cubana. El govern veneçolà de Delcy Rodríguez, malgrat les seves declaracions de sobirania, es troba en una posició de subordinació semicolonial sota Washington. Això es demostra clarament en el fet que ha tallat completament el seu subministrament de petroli a Cuba, que representava al voltant del 34% de les importacions energètiques de l’illa. Caracas ni tan sols ha reconegut que ha cessat aquest subministrament, i no ha donat cap explicació pública al respecte.

A Mèxic, el govern de Claudia Sheinbaum ha complert amb les instruccions i amenaces de Trump i ha tallat també el subministrament de petroli a Cuba, que representa un altre 44% de les seves importacions de cru. El seu govern ha enviat ajuda humanitària molt necessària (principalment aliments), però ha declarat públicament que no pot posar «en risc els interessos de Mèxic» i continuar el subministrament de petroli.

En aquest moment, el que Cuba necessita més que cap altra cosa és precisament petroli. Els aliments són sens dubte molt benvinguts, però no es poden transportar sense combustible ni conservar sense electricitat. En aquesta qüestió crucial, Sheinbaum no està disposada a fer valer el dret sobirà de Mèxic de comerciar amb un altre país sobirà. Els límits del nacionalisme burgès queden cruelment al descobert.

Altres països llatinoamericans han ofert paraules de suport i han criticat públicament el bloqueig petrolier de Trump, però cap d’ells ha pres mesures concretes per trencar-lo.

La Xina i Rússia també han protestat, però fins ara només es tracta de paraules. El tan esbombat món multipolar, que se suposava que garantiria millors condicions per a la sobirania de les petites nacions, ha demostrat ser tan sols retòrica buida davant el poder de les forces del Comando Sud dels Estats Units reunit al Carib.

Segons un informe de Izvestia, fonts de l’ambaixada russa a l’Havana li van comunicar que «en un futur pròxim, s’espera que Rússia subministri petroli i productes derivats a Cuba com ajuda humanitària».

Rússia ja està subjecte a draconianes sancions estatunidenques, de tal manera que l’amenaça de Trump d’imposar aranzels punitius té un menor impacte, però continua sense resoldre’s la qüestió de com es transportaria el petroli en un moment en el qual la flota russa està sota sancions ianquis i els petroliers vinculats a Rússia són confiscats al Carib, l’oceà Índic, l’Atlàntic Nord i el Mediterrani.

Com explica La Tizza:

«La Xina i Rússia expressen acompanyament i denúncia discursiva, però cap d’ells ha mostrat una disposició a córrer la mateixa sort del poble cubà davant una agressió directa. Suport simbòlic, càlcul estratègic, i una illa empesa a enfrontar quasi sola l’escalada bèl·lica curosament provocada. Ja no esperem res de les potències externes. Com va expressar Antonio Maceo: “millor pujar o caure sense ajuda que contraure deutes de gratitud amb veïns tan poderosos”. Ja havíem après des de feia temps que en les hores decisives, Cuba només compta amb el seu propi poble».

Només els treballadors del món poden salvar Cuba!

Amb qui més pot comptar la Revolució Cubana per rebre ajuda en aquesta hora tan necessitada? L’editorial de La Tizza apunta en la direcció correcta: «Aixequeu-vos amb Cuba pobles del món!», proclama el titular. «A qui acudir, en primer lloc, sinó als pobles per enfrontar aquest bloqueig imperialista que més creix a mesura que Cuba es descobreix sola i abandonada a la seva sort?».

Els companys de La Tizza fan una crida encertada al poble dels Estats Units:

«Abocats a l’enfrontament del pla per convertir a Cuba en la Gaza del Carib, et parlem primer a tu, poble dels Estats Units, en la teva infinita diversitat. A cada ciutadana i ciutadà que no suporta ja el desvari dictatorial que governa la Casa Blanca. A tu, que vius assetjat, assetjada pels incomptables problemes d’una societat que dista molt de “tornar a ser gran”. Et parlem a tu, que recordes a cadascuna de les guerres en les quals els rics es van tornar més rics i els pobres més pobres, i en les quals l’única cosa que va tornar a casa – quan va tornar alguna cosa – van ser els cossos inermes dels teus fills. Guerres alienes, decidides en despatxos, fetes per joves que, per guanyar-se la vida, es van veure obligats a segar-ne d’altres».

Hi ha molta veritat en aquestes paraules. El destí de la revolució cubana es decidirà en última instància en l’àmbit de la lluita de classes internacional.

Val la pena assenyalar que la situació actual és una confirmació del fet que no es pot construir el socialisme en un sol país, i menys encara en una petita illa caribenya a 145 kilòmetres de la potència imperialista més poderosa del món. Durant gairebé tres dècades després del 1959, la revolució cubana va poder comptar amb una relació econòmica molt favorable amb l’URSS. Sí, aquesta relació va venir acompanyada d’una sèrie de concessions polítiques i va provocar greus distorsions en l’economia cubana. Però, així i tot, li va donar un respir a la revolució.

Quan la Unió Soviètica es va esfondrar, com a resultat de les seves pròpies deformacions burocràtiques estalinistes, la revolució cubana es va quedar sola en les condicions extremadament dures del període especial.

L’inici de la revolució bolivariana a Veneçuela li va proporcionar una altra bossa d’oxigen, tant econòmica com política. Al seu torn, quan la revolució veneçolana va entrar en crisi com a resultat de no haver expropiat a la classe dominant, Cuba va tornar a quedar més aïllada i la pressió cap a la restauració capitalista va augmentar.

Aquests dos casos subratllen el fet que una revolució que va abolir el capitalisme no pot sobreviure a llarg termini en aïllament.

Ara, un altre cop, Cuba només pot comptar amb el seu propi poble, però també amb els pobles del món; és a dir, la classe obrera, la pagesia pobre i la joventut revolucionària del món. No es tracta d’una figura retòrica abstracta, sinó d’una qüestió concreta.

L’única cosa que pot obligar el govern mexicà a trencar la seva submissió als dictats imperialistes del seu poderós veí del nord seria un moviment de masses del poble mexicà, els seus sindicats i organitzacions de masses, la seva joventut i pagesia.

El mateix s’aplica a Colòmbia i Brasil, dos països productors de petroli amb governs escollits pels treballadors i els pobres. La poderosa Federació de Treballadors Petroliers del Brasil ha exigit al govern de Lula que enviï petroli a Cuba. La secció brasilera de la ICR ha llançat una campanya amb el mateix lema.

Per descomptat, Trump ha amenaçat d’imposar aranzels punitius a qualsevol país que vengui petroli a Cuba, però si països com Mèxic, Colòmbia i Brasil desafiessin aquesta amenaça, i ho fessin amb el suport d’un poderós moviment de masses contra l’imperialisme, això posaria a l’imperialisme estatunidenc en una posició difícil. Tal moviment trobaria un eco dins dels mateixos Estats Units, entre les desenes de milers de joves que s’han mobilitzat contra el genocidi a Gaza, entre els milions que s’han oposat a les brutals batudes de l’ICE contra els immigrants, entre els milions de treballadors que van votar a Trump quan va prometre finalitzar les «guerres eternes» i les aventures militars a l’estranger i que ara se senten decebuts.

L’alternativa a això, una poderosa mobilització de les masses treballadores de tot el continent i més enllà, és la destrucció de la revolució cubana i totes les seves conquestes.

No parlem només de les conquestes materials, en particular en els àmbits de l’habitatge, educació i salut, ara greument soscavades per dècades de bloqueig i aïllament de la revolució així com per les insidioses contrareformes capitalistes. També ens referim a la sobirania nacional, a la independència del país davant la dominació imperialista.

Com diuen els companys de La Tizza: «la revolució va haver de ser socialista per poder ser d’alliberament nacional». L’única manera mitjançant la qual Cuba podria alliberar-se dels Estats Units era a través de l’expropiació dels capitalistes i terratinents. La restauració del capitalisme a Cuba significaria convertir a l’illa novament en una semicolònia dels Estats Units, com l’era abans del 1959.

Una victòria dels Estats Units a Cuba també significaria un major avenç de l’anomenada Doctrina Monroe, el restabliment de la dominació semicolonial dels Estats Units sobre tot el continent. El que està en joc no és només la revolució cubana, per important que sigui des del punt de vista del moviment obrer mundial, sinó també l’actual ofensiva de l’imperialisme estatunidenc per a sotmetre el que consideren el seu propi pati del darrere.

Per aquesta raó, unim les nostres veus a les dels nostres companys cubans: aixeca’t moviment obrer del món, aixeca’t amb la Revolució Cubana.