Trump signa la rendició dels Estats Units

El Palau de Versalles va ser una elecció interessant per part de Donald Trump per a la  cerimònia de firma que posaria fi a la guerra amb l’Iran. Però com que estava signant  un document de rendició de facto, el lloc no resultava inapropiat.

Aquest Memoràndum d’Enteniment (MOU) de 14 punts entre els Estats Units i l’Iran  representa una humiliació per a Trump, una derrota estratègica per a l’imperialisme  nord-americà i un punt d’inflexió en la situació mundial. Per als israelians —als quals  no es va consultar i que no són signataris d’un acord que, tanmateix, els obliga — les  implicacions són potencialment encara més greus.

La revista Foreign Policy ho descriu com «una derrota més gran que la del Vietnam».  De fet, malgrat haver estat una guerra més curta i menys esgotadora que la del  Vietnam, les implicacions del cas de l’Iran són, en molts sentits, de més abast.

El control de l’Estret d’Ormuz ha estat lliurat a l’Iran. Els estats productors de petroli  de la regió han quedat reduïts a una posició de rendir tribut i humiliar-se davant dels  iranians.

Rússia i la Xina surten enfortides. Són les úniques amb influència sobre l’Iran. Va ser  Pakistan, aliat de la Xina, qui va actuar com a mediador en gran part de les  negociacions. A nivell mundial, es produirà un reequilibri a mesura que tant els aliats  com els enemics dels EUA prenguin nota de les cartes febles que tenen els nord americans.

Pel que fa a Israel, aquesta notícia ha caigut sobre aquest país com una bomba. Si es  manté, podria significar la fi de Benjamin Netanyahu. Fins i tot posa en dubte el futur  de la mateixa relació entre els Estats Units i Israel. O potser Netanyahu tingui algun  nou pla per salvar la pell, cosa que només pot significar nous horrors per a la regió.

Els homes desesperats tendeixen a prendre mesures desesperades. Mentre s’escriuen  aquestes línies, Netanyahu està bombardejant el Líban en un intent evident de fer  fracassar aquest acord. Hi ha els qui, dins de l’establishment neoconservador dels  EUA, l’estarien incitant a fer-ho.

L’última notícia és que s’ha obligat Israel a signar un alto el foc amb Hezbol·là. Tot i  que la situació continua sent provisional, podem dir això: no hi ha millor acord per a  Trump. Encara que es tracti de termes de rendició, ¡són el millor que l’imperialisme  nord-americà pot esperar!

El que diu el Memoràndum

Vegem-ne els termes.

El primer punt estableix clarament que les parts «declaren el cessament immediat i  permanent de les operacions militars a tots els fronts, inclòs el Líban…» i, a més,  garanteixen «la integritat territorial» del Líban.

Així doncs, no només els iranians han aconseguit la pau dels nord-americans, sinó que  aquest acord obligaria els israelians no només a un alto el foc, sinó a la retirada del  Líban.

Amb la finalitat de les hostilitats, ara comença un període de negociació de 60 dies per  arribar a un acord definitiu, «prorrogable per consentiment mutu». En aquest temps,  se suposa que arribarà a un acord sobre l’espinosa qüestió de l’urani enriquit de l’Iran.  Si això arribés a succeir, als iranians se’ls prometen 300 mil milions de dòlars en  inversions, la fi definitiva de totes les sancions i la retirada naval total dels Estats Units.

Tot i que Trump ha promès que els 300 mil milions de dòlars no provenen dels  contribuents nord-americans, sinó d’inversors regionals i d’altres, siguem clars: es  tracta d’un Estats Units derrotat que paga reparacions de guerra.

Fins i tot esperant aquest acord complet, el Memoràndum posa en vigor «exempcions  per a l’exportació de petroli cru iranià, productes petrolífers i derivats, i tots els serveis  associats, incloses les transaccions bancàries, les assegurances, el transport, etc.».

És a dir, a tots els efectes, a la pràctica eximeix de totes les sancions des del primer  dia! 

Independentment de futures negociacions, aquest Memoràndum garanteix  immediatament:

• La fi de l’agressió israeliana contra el Líban;
• Un fi de facto de les sancions;
• El reconeixement del dret de l’Iran a controlar l’Estret d’Ormuz;
• L’alliberament de milers de milions en actius congelats.
• Igual de significatiu és el que el Memoràndum no esmenta.

No s’esmenta el canvi de règim; no es mencionen els aliats de l’Iran; no s’esmenta que  a l’Iran no se li permeti cobrar peatges al trànsit marítim que travessa l’estret; no es  mencionen els míssils balístics de l’Iran. «Si altres països els tenen», va dir Trump  referint-se als míssils balístics, «és una mica injust que ells no en tinguin alguns». ¡En  això té raó!

De fet, no s’esmenta cap dels molts i diversos objectius de guerra que Trump va  plantejar en el període previ i durant el transcurs d’aquesta guerra.

Què obtenen els nord-americans a canvi?

Una promesa dels iranians de no fabricar armes nuclears, una promesa que els  iranians han fet sempre; unes paraules una mica embafadores; i una concessió  genuïna: la reobertura de l’Estret d’Ormuz, que ni tan sols estava tancat abans que  comencés la guerra i que ara estarà sota control iranià.

El que això significa per als EUA

Un nen de sis anys podria adonar-se que això és una rendició per part dels nord americans.

La raó és òbvia. Tot i haver esgotat massivament els seus arsenals de míssils, no han  aconseguit sotmetre l’Iran ni per mitjans militars ni econòmics. Han passat quatre  mesos des que l’Iran va tancar l’estret. En aquest temps, els Estats Units han estat  esgotant les reserves estratègiques de petroli per mantenir baixos els preus. Ara  aquestes reserves s’estan esgotant i s’acosta un cataclisme econòmic.

Trump ho va admetre amb franquesa: «No volia veure una catàstrofe econòmica. Si  haguessin seguit amb això, podria haver passat». Amb l’obertura de l’estret, el  preu del petroli va tornar a baixar a 80 dòlars per barril i el mercat de valors es va  disparar.

Aquest memoràndum té molts detractors, però el fet que el mercat de valors no fos un  d’ells va ser motiu d’alegria per a Trump. «El mercat de valors és més brillant que  qualsevol dels que són aquí, incloent-hi la gent en aquest escenari. Excepte jo, és clar»,  va dir radiant, mentre els altres «a l’escenari», inclòs Marco Rubio, es movien amb  incomoditat.

Trump ara camina amb pas alegre. Està donant un sospir d’alleujament. Però les  conseqüències d’aquesta guerra se sentiran als Estats Units durant els propers anys.

De seguida, provocarà la ira de l’establishment neoconservador republicà. Estan  furiosos. L’establishment nord-americà no pot acceptar psicològicament la idea que  ells –els totpoderosos nord-americans– puguin haver estat derrotats, i de manera tan  contundent.

Esclatarà una guerra al si del moviment MAGA. Si els neoconservadors no poden posar  fi immediatament a aquesta pau, cercaran venjança, potser després d’un període de  rearmament.

Però els resultats se sentiran a tota la societat nord-americana. Quan Trump intenta  capgirar-ho —arribant fins i tot a qualificar aquest acord com una «rendició  incondicional» per part de Teheran—, què fa sinó afegir una farsa còmica al fet de la  humiliació nord-americana?

Aquesta no és una derrota heroica com la de l’Álamo, que pot fer que els pits dels nord americans s’inflin d’orgull patriòtic com potser ho van fer en el passat. El ridícul de  Trump —com el ridícul d’una baralla de la UFC i un espectacle de motos tot terreny al  jardí de la Casa Blanca per al 250è aniversari de la república nord-americana— simplement desposseeix l’Estat de la poca solemnitat que li quedava. Tota la conducta  de Trump, que gira al voltant de salvar les aparences, només inspira menyspreu i odi.

En el cas de les potències imperialistes en declivi ja ho hem vist abans: la derrota a  l’estranger prepara el terreny per a la lluita de classes a casa. Va ser la derrota de  França a Algèria la que va asseure les bases per al Maig del 68. A Portugal, va ser la  costosa guerra a Àfrica la que va asseure les bases per a la Revolució dels Clavells de  1974. Aquest succés accelerarà la tendència cap a la lluita de classes a l’interior dels  Estats Units.

Implicacions regionals

Tot i això, també a l’Iran l’acord té els seus crítics. Curiosament, aquests crítics  consideren que l’Iran va cedir el seu avantatge massa fàcilment i volen imposar ni més  ni menys que una derrota absoluta als nord-americans. Això significaria la retirada  total dels Estats Units de l’Orient Mitjà i el reconeixement del dret de l’Iran al seu urani  enriquit.

El fet que els dirigents de la República Islàmica no hagin exigit més posa de manifest  la pressió a què estan sotmesos —especialment per part de Rússia i la Xina, que  sortirien perdent si el món sencer se sumís en una profunda crisi econòmica.

Però no calia que els iranians exigissin aquestes coses. Fins i tot sense una retirada  formal, els Estats Units sortiran més febles que mai d’ara endavant.

Les seves bases són ruïnes fumejants. A tota la regió, tots han pogut comprovar la  impotència nord-americana i la fortalesa iraniana. Els diferents Estats del Golf estan  signant ara els seus acords per separat amb l’Iran.

Després de patir danys massius pels bombardejos iranians a la primera etapa de la  guerra, els Emirats Àrabs Units aparentment van acordar pagar-li a l’Iran entre 10 i  20 mil milions de dòlars, dels quals ja se n’han pagat 3 mil milions. Els qatarians han  arribat a un acord similar. Els saudites hauran d’arribar a un aviat. Això és el pagament  d’un tribut.

Després hi ha les aliances nord-americanes a la regió, que ja s’estaven enfonsant abans  d’aquesta guerra. Des que va començar la guerra, els Emirats Àrabs Units s’han retirat  de l’OPEP, cosa que ha acabat efectivament amb aquest càrtel i ha consolidat la  ruptura entre els saudites i els emirats. Les relacions fredes entre Turquia i Israel s’han  deteriorat encara més.

Després hi ha l’aliat número u dels Estats Units, el mateix Israel. Aquest és un escenari  de malson per a la classe dominant israeliana.

El major perdedor: Israel

Fa dècades que els governants d’Israel anhelen un enfrontament amb l’Iran. No només  buscaven un canvi de règim i la desnuclearització. Volien la destrucció de l’Iran com a  Estat-nació, com un pas cap a la completa redefinició del mapa de l’Orient Mitjà.

Al començament de la guerra, van pensar que aquesta era la seva oportunitat. Es van  imaginar que fins i tot podrien destruir tots els Estats-nació de la regió, excepte el  mateix Israel, creant una situació de barbàrie en què ells mateixos governarien sobre les ruïnes.

A mitjans de març, mentre la guerra amb l’Iran estava al punt àlgid, Naftali Bennett,  pensant en el futur, ja anomenava a Turquia «el nou Iran». Aquest mateix Naftali  Bennett és ara el candidat favorit dels liberals per desafiar a Netanyahu a les properes  eleccions!

Al febrer i al març, la classe dominant israeliana estava eufòrica, embriagada per les  seves pròpies il·lusions.

Però des d’aquelles altures han caigut ara de cop a la realitat amb un terrible estrèpit.

En aquest moment, a tot l’espectre de l’elit sionista se li anomena una «capitulació  catastròfica». Estan arremetent contra Netanyahu per haver comès l’error estratègic  de permetre que la qüestió del Líban es vinculés a la guerra amb l’Iran.

Però aquest enllaç era precisament tota l’estratègia de Netanyahu! Com hem explicat en una altra ocasió, els israelians s’han acostumat molt a pressionar els seus  benefactors nord-americans, sense deixar-los cap altra opció que recolzar Israel.

Netanyahu va envair el Líban alhora que va començar la guerra amb l’Iran,  precisament per vincular els dos conflictes. Si els nord-americans intentaven retirar se, per arribar a un acord amb l’Iran, ell podria continuar provocant els iranians al  Líban i mantenir els nord-americans a la guerra a qualsevol cost.

Aquí hi ha el problema: pel fet que Netanyahu ha vinculat tots dos conflictes d’aquesta  manera, Trump no té més remei que posar fi a la intervenció israeliana al Líban per  poder sortir d’aquesta guerra.

La classe dominant israeliana està consternada i en pànic. Per a Netanyahu, això és  encara pitjor. Una derrota en aquesta guerra significa la seva fi, amb la destitució del  seu càrrec i potser fins i tot la presó esperant-ho.

Pot Netanyahu aturar aquest acord?

Alguns dels aliats de Netanyahu insisteixen que poden seguir pel seu compte. «L’acord  de Trump no ens obliga. Israel no està subordinat als Estats Units», va protestar Ben  Gvir. «Som un país independent i sobirà».

De veritat? JD Vance li va recordar:

En primer lloc, Donald J. Trump és l’únic cap d’Estat a tot el món que simpatitza amb  la nació d’Israel en aquest moment. I és que és el cap d’Estat de la superpotència  mundial. Si jo fos al gabinet del govern israelià, potser no estaria atacant l’únic aliat  poderós que em queda a tot el món.

L’altra cosa que diria és que, els últims tres mesos, dos terços de les armes defensives  que han protegit la seva pàtria han estat fabricades per mans dels Estats Units i  pagades amb els impostos dels Estats Units.

Una amenaça gens vetllada: «No posis en perill la teva relació amb nosaltres, Bibi! Et  penediràs!». Però Netanyahu s’ha sortit amb la seva en situacions difícils en el passat.  Estarà tramant com sortir-ne d’aquesta també. La pregunta és: ho podrà fer?

Hi ha moltes incògnites i personatges impredictibles involucrats. Però a curt termini,  sembla que una de les coses següents està a punt de col·lapsar: l’economia mundial; la  relació entre Israel i els EUA; la pròpia societat israeliana, o una combinació de totes  tres.

Escenari 1: l’economia mundial s’esfondra

Tot i això, si Netanyahu i els neoconservadors aconsegueixen que Trump reprengui  aquesta guerra, l’equilibri militar romandrà sense canvis. Les reserves de munició  costosa estan críticament exhaurides. Per tant, si els iranians reprenguessin el seu  bombardeig contra Israel, els nord-americans no tindrien els míssils de defensa aèria  per protegir-los, encara que volguessin! 

En el millor dels casos, es tornaria a tancar l’estret d’Ormuz, cosa que significaria una  catàstrofe per a l’economia mundial. Però els iranians també tenen la capacitat de  sumar-hi el tancament de l’estret de Bab el Mandeb i, per tant, de l’accés al Mar Roig,  activant els seus aliats hutís al Iemen. Això tallaria la principal ruta comercial entre  Europa i Àsia.

De moment, l’economia mundial segueix a la corda fluixa. Val la pena assenyalar que,  fins i tot ara, podrien passar moltes setmanes, o fins i tot mesos, abans que les  empreses navilieres puguin resoldre els efectes secundaris logístics i comencin a  sentir-se prou segures per transitar per l’estret en gran nombre.

Moltes de les instal·lacions de petroli i gas de la regió trigaran anys a reparar-se abans  que puguin tornar a abastir el mercat mundial. Mentrestant, l’esgotament de les  reserves estratègiques fa que el món sencer sigui molt més vulnerable a noves crisis, sense esmentar el fet que la demanda ara serà més gran simplement per reposar  aquestes reserves.

Tot això li dona molt a pensar a Trump.

Escenari 2: es trenca la relació entre els EUA i Israel

És possible que això no impedeixi que Netanyahu porti les coses al límit. Netanyahu  ja està intentant provocar al Líban. Ha hagut de signar un alto el foc, per ara, però  buscarà pretextos per trencar-lo. I l’endemà de la signatura del Memoràndum, va  anunciar una «zona d’amortiment» d’ocupació israeliana permanent al Líban, cosa  que viola directament l’acord.

Però en fer-ho, Netanyahu podria estar jugant amb la pròpia relació entre els Estats  Units i Israel.

Per la seva banda, el mateix Netanyahu ha previst la lògica subjacent en la seva política  de ruptura amb els EUA En certa mesura, ja ha intentat preparar psicològicament la  societat israeliana per fer-ho. L’any passat va parlar de la necessitat d’independitzar la  societat israeliana de l’ajuda nord-americana en la propera dècada, per convertir Israel en una mena de Super Esparta capaç de lliurar les seves pròpies batalles.

Potser ho intenten. Però una ruptura amb els Estats Units seria existencial per a Israel,  i de tota manera només aniria seguida d’una derrota.

Escenari 3: Israel es trenca

La darrera possibilitat és que Netanyahu es vegi obligat a cedir. Però llavors totes les  contradiccions de la societat israeliana —que vam veure esclatar en les protestes contra  la reforma judicial del 2023 i que hem vist ressorgir periòdicament, com en les  protestes pel retorn dels ostatges— tornarien a esclatar una vegada més.

Netanyahu ha intentat desviar les contradiccions de la societat israeliana cap a  l’exterior des del 7 d’octubre del 2023. Ara tornaran a internalitzar-se.

Tres anys de guerra han deixat la societat israeliana en ruïnes. Hi ha hagut un augment  del 240 per cent en els tractaments de salut mental des del 2024. Els joves estan a  l’exèrcit i els inversors en tecnologia han fugit.

L’exèrcit ha deixat de publicar les xifres de baixes per trastorn d’estrès posttraumàtic  (TEPT), precisament a causa de com són d’elevades aquestes xifres. «La gent ha perdut  la confiança en la seva societat, en el govern i a les institucions», va declarar a Al Jazera un veterà i professional de la salut mental.

Segons algunes estimacions, més de la meitat dels reservistes no es presenten quan  són convocats.

Tot això amenaça d’esclatar una vegada més. Després d’haver-se recolzat en elements  religiosos reaccionaris de la societat israeliana, en aquest moment Netanyahu  s’enfronta a protestes massives de jueus ultraortodoxos que es neguen a servir a les  Forces de Defensa d’Israel (FDI).

Hi ha hagut protestes massives i bloquejos d’autopistes. S’han produït disturbis davant  de les residències dels jutges de la Cort Suprema; els comandants de les FDI fins i tot  han estat objecte d’intents d’assalt a casa seva. El Shin Bet ha començat a fer una  avaluació d’intel·ligència sobre el terrorisme jueu d’extrema dreta.

Les nombroses contradiccions dins d’Israel podrien esclatar de manera impredictible.

Això és una raó més perquè Netanyahu torni a adreçar l’atenció cap a l’exterior. Si no  és al Líban, llavors on? Hem vist un repunt dels atacs de les FDI a Gaza. Smotrich,  durant la darrera setmana, ha iniciat provocacions a la ciutat cisjordana d’Hebron.  Podrien accelerar el procés d’annexió de Cisjordània?

Altres, com el ministre del Likud Amichi Chikli, han promès que Israel aviat estarà en guerra amb Síria, com a part del que la classe dominant israeliana anomena cada  vegada més un «Eix del Mal sunnita radical» liderat per Turquia. Obligat pels Estats Units a no atacar l’Iran ni els seus aliats, podria Israel tornar-se de front contra els  mateixos aliats regionals dels Estats Units?

Resultat

Irònicament, un dels resultats d’aquesta guerra és precisament fer que els Estats Units  siguin més dependents d’Israel com el seu representant, en debilitar en general els  Estats Units a la resta de la regió! A mesura que Israel segueix descontrolant-se, encara  podria encendre nous incendis a tota la regió i arrossegar encara més els Estats Units.

Però fem un pas enrere i subratllem els punts generals més importants.

Iran en surt enfortit: políticament, militarment i amb els milers de milions de dòlars  alliberats; és molt possible que també econòmicament en un futur no gaire llunyà.

Per als Estats Units i els seus aliats, això és un desastre, un desastre total i absolut.  Traurà a la llum totes les contradiccions dins dels Estats Units, Israel i tot Occident.  Ha delmat la influència nord-americana a la regió —i molt més enllà—.

Al sud-est asiàtic, Filipines, Austràlia, Vietnam, Cambodja, Laos, Tailàndia, Myanmar  i Bangla Desh: tots aquests països van enviar delegacions a la Xina durant aquesta  guerra per suplicar fertilitzants, petroli i altres productes bàsics essencials. I el mateix  van fer els europeus! I el mateix va fer Trump! Ell va ser allà no fa gaire, sens dubte  suplicant a Xi que pressionés els iranians.

No oblidem que, des que va començar aquesta guerra, els nord-americans s’han  enfurismat pel que van percebre com una falta de suport europeu i han reduït la seva  presència militar al continent. Ha estat un altre clau més al taüt de l’anomenat  Occident col·lectiu.

Mentrestant, l’economia mundial és més fràgil que mai. Els iranians són els reconeguts  amos de l’Estret d’Ormuz, mentre que els pigmeus europeus cometen actes de pirateria  contra l’anomenada “flota fantasma” russa. Aquesta és una altra gran bretxa al comerç  mundial, que dóna un nou impuls al proteccionisme i a la remilitarització.

Per altra banda, això suposa un gran cop per a la principal potència imperialista del  món. Fins i tot ara, l’imperialisme nord-americà continua assetjant i intimidant,  especialment a l’hemisferi occidental. Abans, les masses potser ho acceptaven amb  fatalisme. Qui podria derrotar el poder concentrat de l’imperialisme nord-americà?  Doncs bé, ara s’ha aconseguit!

Al gran esquema de les coses, aquesta derrota es veurà com un punt d’inflexió clau en  el declivi de l’imperialisme nord-americà.