Vaga general de l’11N: Prop de dos milions als carrers mantenen en auge la idignació social

La vaga general de l’11 de novembre per l’habitatge i els salaris va concloure ahir amb manifestacions gegants a les principals ciutats del país: Madrid amb 600.000 manifestants, Barcelona amb 400.000, València i Bilbao amb més de 100.000, Zaragoza amb unes 50.000 dividides en dues manifestacions, Palma també 50.000 i Vigo amb 40.000; aquestes van ser les més multitudinàries, però diversos centenars de milers més van sortir als carrers per tot l’Estat a centenars de ciutats i pobles més. I això, tot i la forta pluja que va assotar la geografia peninsular de punta a punta al llarg del dia. De no haver estat per la pluja, les manifestacions haurien estat encara més grans sense cap mena de dubte.

Els sindicats estimen la participació en la vaga en un ventall d’entre el 41% a les regions de l’interior i el 75% a les regions costaneres i de l’arc mediterrani, amb l’excepció de Catalunya, que va tenir un 84% de participació, segons CCOO. A Astúries, l’aturada va ser del 75%, a Aragó de més del 70% i a Madrid del 60%, igual que al País Valencià. En general, l’aturada ha estat massiva o total en la gran indústria i polígons industrials adjacents, amb la quasi totalitat de les grans fàbriques tancades; el mateix que a les drassanes, ports i al transport, on només els serveis mínims escandalosament abusius van impedir una visibilitat més gran de la vaga. Així a Madrid, els serveis mínims del Metro imposats pel govern dretà de Díaz Ayuso van ser del 80% a les hores punta i del 50% la resta del dia!, el mateix pel que fa als autobusos urbans de l’empresa municipal. Els piquets a les portes de les cotxeres de l’empresa municipal de transports de Madrid (EMT) van ser apallissats brutalment per la policia, el mateix pel que fa als mercats centrals de Madrid (Mercamadrid) i de Barcelona (Mercabarna). Pel seu mèrit els sindicats van rebutjar acatar els serveis mínims del transport a Barcelona, que va mantenir-se durant més de 10 hores sense cap mena de transport.

Al llarg del dia milers de piquets volants van recórrer els carrers centrals de les principals ciutats, que van patir la repressió policial en alguns dels seus trams. Aquesta repressió es va traslladar a les manifestacions quan eren desconvocades, amb agressions i cops arbitraris sense provocació prèvia que expressen la necessitat del capital, a través del ministeri de l’interior, d’intentar disciplinar al moviment per la via repressiva. Però també es mostrava la independència d’actuació de la mateixa policia, plena de simpatitzants ultradretans que bullen d’odi cap a la classe obrera i la joventut combativa, segura que no patirà cap mena de sanció pels seus comandaments superiors ni pel ministeri de l’interior, com és el cas.

Cal destacar dos punts durant la jornada de la vaga i les manifestacions. El primer, la presència i el paper de la joventut, per a qui aquesta mobilització representava la seva primera experiència en una vaga general. Els joves van omplir els piquets des de primera hora del matí i les mateixes manifestacions, amb el foc i la combativitat que els caracteritzen. Ells van ser l’ànima dels centenars de comitès que es van formar als barris durant setmanes per estendre la vaga a tots els racons. En segon lloc, cal destacar l’alegria, l’optimisme i la determinació de lluita en els mateixos piquets i a les manifestacions, un ambient a anys llum del pessimisme i el fatalisme que predomina en les cúpules de les organitzacions d’esquerra i sindicals. La classe obrera s’ha alçat i costarà molt que torni a la rutina anterior. Com es cantava a les manifestacions: “No volem fer les paus, això és lluita de classes”.

La vaga general de l’11N es va enfrontar a una campanya histèrica i d’odi mai vista per part de la dreta i dels seus mitjans de comunicació afins. Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid, va qualificar als sindicats de “màfia sindical” i de “brossa sindical”. Abascal de Vox els va definir com a “sindicats mafiosos” i “milícies criminals de Pedro Sánchez”. Abascal es va permetre insinuar, fins i tot, que un eventual govern de PP-Vox il·legalitzarà els piquets de vaga. És prou lamentable que els insults miserables d’aquests lacais del capital i dels rics no trobessin cap resposta contundent per part de les direccions sindicals. Al final, el que demostren és el pànic d’aquests titelles dels empresaris a la classe obrera mobilitzada que, des de les mobilitzacions per l’habitatge a finals de setembre, ha fet una passa endavant en l’escena social. El que més temen la dreta i la ultradreta és que aquesta mobilització social es tradueixi en un nombre més gran de vots a l’esquerra en les eleccions del 29 de novembre, ii aquest temor no manca de bases, en la mesura en què la dreta, fins i tot abans d’iniciar-se oficialment la campanya electoral, ja havia desplegat obertament el seu programa de govern: privatitzar parcialment el sistema de pensions, castigar amb rebaixes salarials als treballadors que pateixin baixes laborals reiterades per accident o malaltia, congelar els salaris, endurir el dret a vaga i augmentar la repressió policial.

Dit l’anterior, hem de ser molt crítics amb l’actuació de les direccions sindicals, en particular d’UGT i CCOO. Sí, han aconseguit salvar la cara en aquesta vaga general, però no gràcies als seus mèrits sinó a la gran disposició a la lluita de milions de treballadors. No és casual que els dirigents d’UGT i CCOO, Pepe Álvarez i Unai Sordo, hagin declarat que l’abast d’aquesta vaga general “ha superat les seves expectatives”. És natural. En primer lloc, van endarrerir un mes la data de la vaga general des del moment àlgid en què es trobava el moviment per l’habitatge, a començaments d’octubre. En aquelles dates, el suport a la vaga general entre la població era del 73%, segons una enquesta d’eldiario.es; això incloïa un 60% dels votants del PP i Vox! Ja vam advertir aleshores que deixar passar tant temps per la vaga general era una política sindical que abandonava a la derrota, en deixar refredar els ànims de lluita deixant passar el moment més propici per llençar una mobilització tan important. Clarament, els dirigents d’UGT i CCOO tenien pànic a desplegar un moviment en ple mes d’octubre que escapés fora del control de les seves mans. En segon lloc, des de l’anunci de la vaga general el 6 d’octubre les direccions sindicals han deixat passar setmanes sense fer absolutament res! Ni propaganda, ni assemblees, ni agitació. No van fer cap esforç per vincular la vaga general a la qüestió salarial, ara que la inflació interanual està al 5%, plantejant que aquesta vaga servís de tret de sortida per una ofensiva general per augments salarials. En lloc d’això, van centrar quasi exclusivament la propaganda de la vaga en la qüestió de l’habitatge, que no afecta per igual al conjunt de les famílies obreres. A tot l’anterior hem d’afegir l’impacte i la commoció general que va provocar la catàstrofe ferroviària d’Urda (Toledo) amb 69 morts, que va esborrar de la consciència d’un dia per l’altre la perspectiva de la vaga general projectada per dues setmanes més tard, introduint dubtes seriosos sobre la seva viabilitat. Només els 10 dies anteriors a l’11N van prémer l’accelerador els sindicats, però centrant-se en les grans empreses, deixant completament abandonada la tasca d’agitació i conscienciació en les petites i mitjanes empreses, polígons industrials i barris obrers. Aquesta última tasca als barris de les ciutats, amb gran carestia de recursos, experiència i forces humanes, ha recaigut exclusivament en els centenars de comitès en suport a la vaga que han format els activistes vinculats al moviment per l’habitatge i petites organitzacions revolucionàries.

Justament, han estat tots aquests factors els que han impedit que aquesta vaga general tingués un suport encara més contundent i ampli en el conjunt de la classe, i ha pavimentat la idea que l’objectiu de les direccions d’UGT i CCOO amb la vaga de l’11N era simplement ajudar electoralment a Pedro Sánchez.

L’actitud de les cúpules d’UGT i CCOO no pot estranyar a ningú. Segons el cas, s’han oposat a les lluites més rellevants pel salari en el que portem d’any, quan no les han traït obertament: van firmar una acord a esquenes dels docents catalans aquesta primavera que va ser respost amb una vaga indefinida que va durar setmanes, van trair la lluita d’Airbus que es va allargar durant 2 mesos, fa tan sols dos dies CCOO va firmar un acord salarial amb la patronal del metall de Múrcia a esquenes dels treballadors, han traït també als obrers del metall de Tarragona, que estan ara en vaga indefinida contra l’acord firmat per CCOO i UGT amb la patronal, i així podríem continuar. Com podria gent que traeix regularment als treballadors en la seva lluita quotidiana pels salaris, organitzar de manera efectiva una vaga general contra la patronal per salaris decents per tots. És clar que no és possible.

En qualsevol cas, i això és molt important, al final les direccions d’UGT i CCOO van haver de convocar una vaga general, tard i mal organitzada, per la pressió irresistible des de baix. I ara, la vaga de l’11N ha deixat el llistó ben alt. Ha demostrat, tot i les dificultats, la força del moviment obrer. Hi ha una enorme indignació amb el que està passant: els salaris són devorats per la inflació i els preus de la benzina, molts treballadors es tornen pobres després de pagar el lloguer o la hipoteca, altres veuen que els seus fills no poden emancipar-se amb habitatges tan cars i salaris tan baixos, i els patrons estrenyen les regnes a les empreses. Hi ha ganes de baralla, de lluitar, de revertir anys d’atacs als centres de treball i d’escassos augments salarials. Sense dubte, la vaga de l’11N estimularà la lluita sindical, estenent els conflictes salarials per tot l’Estat, com ja vèiem abans de l’11N. Aquest escenari és un malson per la patronal i la dreta, que fins fa molt poc es fregava les mans amb la possibilitat, per fi, de tenir un govern PP-Vox a la Moncloa que legislés sense obstacles a favor dels seus interessos amb rebaixes d’impostos i una nova reforma laboral que continués arrencant drets als treballadors. Una classe treballadora, forta i en auge, no entrava als seus plans. Menys encara, que aquesta situació hagi posat en la diana d’enemics a batre per a milions de treballadors, al PP i a Vox a les eleccions del 29N.

La tasca del moment és impulsar la lluita sindical, per augments salaris i pel dret a l’habitatge. Cal exigir un augment salaria mínim i immediat del 10% (que inclouria l’augment del preu de l’habitatge, fins ara exclòs de la mediació oficial de l’IPC) més un percentatge afegit en cas de pèrdua de poder adquisitiu acumulada des del 2021. A més, cal reclamar clàusules d’augment automàtic dels salaris amb l’augment dels preus cada 6 mesos.

L’OCR ha estat present en aquesta vaga general, participant en comitès de suport a la mateixa als barris i les universitats, en les manifestacions i els piquets. Hem agitat per un programa revolucionari per solucionar el problema de l’habitatge que passa per l’expropiació sense indemnització dels habitatges en mans dels fons voltor i dels grans propietaris, que sumarien més d’1 milió d’habitatges; com també de les grans empreses constructores i dels bancs per iniciar un pla de construcció d’habitatges socials amb un lloguer equivalent al 10% dels ingressos familiars.

La situació a l’Estat espanyol no és única. Els mateixos problemes per la classe treballadora els veiem a França, Itàlia, Portugal, Grècia, Bèlgica, etc. En tots aquests països veiem enormes lluites contra els patrons i els governs de la dreta. Al final, el sistema capitalista, sustentat en l’explotació que patim milions d’obrers a mans dels grans empresaris i banquers, és incapaç d’assegurar-nos pa, sostre i treball digne. Ha de ser enderrocat i substituït per un altre governat i controlat directament per la classe treballadora, amb la propietat col·lectiva gestionada democràticament de les empreses, bancs i recursos que estan ara en mans d’un grapat de paràsits cobdiciosos.

Perquè la classe obrera pugui viure, el capitalisme ha de morir. Uneix-te a nosaltres per lluitar pel comunisme!