Guia de lectura: L’imperialisme, fase superior del capitalisme

Lenin va escriure L’imperialisme a la primera meitat del 1916, durant el seu exili a Suïssa. El context històric i polític és important per comprendre el significat de l’obra. La Primera Guerra Mundial va ser un esdeveniment trascendental que va sumir al moviment obrer internacional en una crisi, ja que els dirigents obrers no van saber analitzar-la correctament ni armar políticament a la classe obrera per a lluitar contra la brutal guerra imperialista.

Molts dels dirigents de la II Internacional, que havien capitulat davant el xovinisme social, presentaven l’imperialisme simplement com una política “dolenta” aplicada pel govern capitalista d’un país o altre, o com una conseqüència d’actituds nacionalistes. A L’imperialisme Lenin va tallar aquesta confusió i rearmar políticament als obrers més avançats amb una anàlisi materialista de com les guerres depredadores, l’annexionisme, i altres fluïen directament del capitalisme en la seva fase monopolista.

Va esbossar els processos a través dels quals el “vell” capitalisme, caracteritzat per la lliure competència de mercat, havia estat substituït per l’imperialisme, la fase superior del capitalisme. L’imperialisme es caracteritza per la dominació dels monopolis i del capital financer a escala internacional, això com per l’exportació de capital que té per conseqüència que les grans potències imperialistes es reparteixin el món.
Que la competència acabaria cedint el pas a la dominació monopolista era quelcom que Marx i Engels havien anticipat. El fet que les prediccions de Marx i Engels fossin confirmades per la història és una prova de la força del mètode materialista dialèctic i de la continuïtat de la teoria des dels fundadors del socialisme científic fins Lenin i els bolxevics.

Al llarg del llibre, a mesura que esbossa la seva anàlisi de l’imperialisme, Lenin també ataca als reformistes petitburgesos i als socialxovinistes com Kautsky per la seva incapacitat d’oferir una explicació marxista de l’imperialisme i, en conseqüència, per no haver adoptat una posició independent de la classe obrera en vigílies de la Primera Guerra Mundial, que va ser la traïció definitiva que va acabar amb la Segona Internacional.

L’imperialisme continua sent una eina teòrica vital per tal que els marxistes superin la confusió sobre aquesta qüestió dins del moviment obrer. A tot el món es demostra la correcció de l’argument de Lenin a mesura que l’equilibri de forces entre les potències imperialistes – l’imperialisme americà en declivi i l’imperialisme xinès en ascens, en particular – estan assentant les bases per noves lluites pels mercats i les esferes d’influència, que es reflecteixen en tensions creixents, guerres comercials, guerres per poders, etc.

Si vols comprar una còpia, el pots trobar aquí

CAPÍTOL 1: LA CONCENTRACIÓ DE LA PRODUCCIÓ I ELS MONOPOLIS

Al primer capítol, Lenin il·lustra amb diversos exemples com el capitalisme concentra enormement la producció a les nacions capitalistes avançades. La seva conclusió és que la lliure competència condueix a la victòria de les empreses més grans i productives i, finalment, un grapat de monopolis arriba a dominar tota l’economia. Aquesta és la característica més important de l’economia capitalista moderna segons Lenin i és una confirmació de la tendència descrita ja per Karl Marx, però negada pels apologistes del capitalisme.

Lenin explica que els monopolis amb prou feines eren perceptibles abans de la dècada del 1870, però després es van desenvolupar durant un llarg període, convertint-se en elements permanents a totes les nacions capitalistes desenvolupades després de la crisi del 1900-1903. Aquests monopolis van prosperar i millorar massivament la tècnica, però també van establir preus de monopoli.

Lenin va descriure el gran abast d’aquests gegants. En lloc que els fabricants produeixin per un mercat desconegut, aquests monopolis estimen els recursos de nacions senceres, calculen les habilitats de tot el mercat laboral i basen els seus càlculs en les capacitats de mercats nacionals sencers per absorbir els seus productes, mercats sobre els quals arriben a un acord per repartir-se entre ells.

Què vol dir això? Que la producció se socialitza cada cop més. Malgrat cantar les lloances de la “competència”, els capitalistes l’estan substituint –contra la seva voluntat– per la planificació econòmica! I qualsevol somni de tornar a la lliure competència és una utopia reaccionària.

• Per què l’eliminació de la competència no porta a l’eliminació de la crisi?
• Per què la idea “d’acabar” amb els monopolis és reaccionària i utòpica?
• Amb quins mecanismes específics afirmen els monopolis la seva dominació?

CAPÍTOL 2: ELS BANCS I EL SEU NOU PAPER

La concentració monopolística també té lloc a la banca. Això, explica Lenin al segon capítol, succeeix pel mateix mecanisme que la indústria, però també a través de grups o conglomerats financers massius, que permeten als grans bancs dominar als bancs més petits. Els bancs acostumaven a ser mers intermediaris del crèdit. Però en formar monopolis, van concentrar gairebé tota la riquesa monetària de la societat a les seves pròpies mans, així com tot el coneixement de les pràctiques comercials de tots els seus dipositants. Es van convertir en entitats extremadament poderoses, amb control de la vida o la mort sobre les línies de crèdit de tota la indústria.

Lenin descriu una tendència dels bancs a finals del segle XIX d’emprar directors i departaments especialitzats en indústries i una creixent “vinculació” amb la indústria (mitjançant representants als consells d’administració, etc.). Assistim a la gènesi dels immensos monopolis financers a mesura que els mateixos bancs intervenen en el capital industrial i comencen a dominar-lo.

Lenin explica que tenim en el monopoli bancari modern una forma de “comptabilitat general”. Així i tot, existeix una contradicció. La producció se socialitza, però els mitjans de producció romanen en mans privades. Això condueix a tota mena de desequilibris. Tot i que els bancs gairebé “planifiquen” la producció, no eliminen completament la competència. De la lliure competència hem passat a una barreja de competència i monopoli. Lenin assenyala que aquesta nova etapa del capitalisme mostra una societat en transició, però es pregunta: “cap a què s’està desenvolupant?”

• Per què els bancs deixen de ser mers intermediaris de crèdit un cop han establert els monopolis?
• Com dominen els grans monopolis bancaris als bancs més petits?

CAPÍTOL 3: EL CAPITAL FINANCER I LA OLIGARQUIA FINANCERA

Amb el sorgiment d’aquests enormes monopolis, el capital industrial i bancari tendeix a fusionar-se en els gegants del capital financer. En aquest capítol, Lenin descriu el sistema de societats com la “pedra angular” universal d’aquest sistema.

Amb una participació del 50% (d’accions) en una empresa, un gran capital pot dominar molts capitals més petits. En realitat, el percentatge necessari és molt menor perquè els petits accionistes estan inevitablement dividits. Aquesta és la resposta als qui volen “democratitzar” l’economia convertint cada treballador en accionista (com argumenten alguns reformistes). Lenin assenyala que això només augmenta la dominació del capital financer.

L’oligarquia financera així formada obté enormes beneficis del préstec, l’estafa i l’especulació. Comentant aquesta dominació, Lenin descriu com “el capitalisme, que va iniciar el seu desenvolupament amb el petit capital usurer, arriba al final d’aquest desenvolupament amb un capital usurer immens”. Per il·lustrar el seu punt de vista utilitza l’exemple de França. L’any 1916, França tenia una indústria estancada i el creixement demogràfic s’havia paralitzat. I, malgrat tot, un grapat de milionaris s’enriquia, precisament gràcies a la usura.
Lenin també descriu les altres formes amb les quals aquesta oligarquia financera amplia el seu domini a totes les esferes de la vida pública. Després de cada recessió, s’adquireixen empreses arruïnades per reorganitzar-les o despullar-les dels seus actius. En comprar infraestructures i transports, el capital financer troba al sector immobiliari noves vies d’especulació a gran escala. Ni tan sols l’Estat és immune, ja que –directament o indirecta– els funcionaris públics també són comprats.

Per acabar el capítol, veiem com un grapat d’economies avançades han passat a estar dominades pel capital monopolista. Al seu torn, tenen el monopoli de tot el món. A l’època de Lenin, només quatre nacions –la Gran Bretanya, França, Alemanya i els EUA– representaven el 80% de tots els valors emesos. Al següent capítol, Lenin desenvolupa la qüestió de l’exportació de capitals massiva.
• Se t’acudeix algun exemple modern de polítics reformistes que advoquessin per “democratitzar” l’economia convertint als treballadors en accionistes? ¿Com va acabar la cosa?

• Quines semblances existeixen entre la situació actual i la França de començaments del segle XX?
• De quina manera domina avui el capital financer totes les esferes de la vida pública?

CAPÍTOL 4: L’EXPORTACIÓ DE CAPITAL

L’època moderna té una altra característica. A l’època de la “lliure competència”, els capitalistes tendien a exportar mercaderies. A l’era de l’imperialisme, a això s’afegeix l’exportació massiva del propi capital. Com un grapat de països capitalistes avançats han arribat a estar dominats per monopolis, aquests països han desenvolupat un excés massiu de capital. Aquest capital només té un lloc on anar: s’exporta.
Lenin assenyala que això no significa que no hi hagi enormes zones subdesenvolupades a les economies “avançades”. Les masses continuen vivint en la pobresa i l’agricultura es trobava en un estat endarrerit. El desenvolupament sota el capitalisme sempre té un caràcter “combinat i desigual” i el capital mai s’utilitza simplement per treure a la gent de la pobresa.

La qüestió és que a alguns països el capitalisme és incapaç de trobar àrees rendibles per a la inversió, s’ha tornat massa madur per ser enderrocat. En el seu lloc, el capital s’exporta a països on els beneficis són elevats pel fet que la terra, els recursos i la mà d’obra són barats. Les nacions capitalistes avançades comencen així a viure de forma parasitària de l’explotació massiva dels països endarrerits.

On va a parar aquest capital exportat? En el cas de la Gran Bretanya, Lenin explicava que principalment en inversions a les seves colònies. En el cas de França, sobretot en forma de préstecs dins d’Europa, i particularment a Rússia. Alemanya, donat que no té colònies, exporta principalment capital a Europa i Amèrica.

L’exportació de capital pot alentir el desenvolupament de les nacions avançades, però en realitat fomenta el desenvolupament del capitalisme als països als quals s’exporta. Ara bé, ho fa de manera combinada i desigual. Enormes fàbriques modernes emergeixen al costat d’agricultors de subsistència, finques rurals feudals i altres modes de producció precapitalistes.

Així, el capital financer estén la seva xarxa per tot el món. Els bancs colonials s’estableixen com filials de les grans societats financeres a tot arreu i arriben a dominar el comerç. Aquest repartiment figurat del món entre els capitalistes financers porta al repartiment real del món, com Lenin explicarà al capítol següent.

• Se t’acudeixen exemples de desenvolupament combinat i desigual a les economies “avançades” actuals?
• Com afecten els efectes de l’exportació de capital a les tasques revolucionàries dels treballadors als anomenats països “subdesenvolupats”?

CAPÍTOL 5: EL REPARTIMENT DEL MÓN ENTRE LES ASSOCIACIONS DE CAPITALISTES

En aquest capítol, Lenin comença esbossant com un grapat de monopolis dominants de diferents nacions poden unir-se, formant càrtels mundials, o “super monopolis”. En el capitalisme, els mercats nacionals estan indissolublement lligats al mercat internacional. Així, els monopolis que primer dominen el seu propi mercat nacional passen a establir càrtels internacionals amb els seus homòlegs estrangers. Acorden com repartir-se el mercat mundial, s’abstenen de competir entre si dins de cada país i comparteixen la investigació i la tecnologia.
Després passa a refutar la idea, propagada pels escriptors burgesos i absorbida per Kautsky, de què aquesta “trustificació” internacional conduiria a la unitat i la pau. Lenin explica que l’equilibri de poder assolit per un càrtel pot modificar-se en qualsevol moment, en funció del canviant equilibri de forces, del desenvolupament combinat i desigual del capitalisme, i particularment en situacions de crisi i/o guerra.

Il·lumina el caràcter oportunista dels reformistes i social xovinistes que se centren en tal o tal altra forma de lluita entre monopolis capitalistes per repartir-se el món, és a dir, si ho fan pacíficament un dia o per mitjans militars al següent. Explica que aquesta qüestió és sempre secundària respecte de la naturalesa d’aquesta lluita i el seu contingut de classe. Als burgesos els interessa amagar aquesta naturalesa. Que els dirigents obrers l’amaguin és una traïció.

Lenin ja explica que l’imperialisme no és una característica o actitud del capitalisme: és l’estat superior del capitalisme mateix, un resultat inevitable de la lliure competència. L’estructura econòmica del sistema imperialista mundial altament concentrat és el que obliga la classe capitalista a repartir-se el món entre si.

Lenin acaba el capítol explicant com creixen les relacions entre els càrtels internacionals sobre la base de la divisió econòmica del món, i que, paral·lelament i en connexió amb això, creixen les aliances polítiques entre els Estats sobre la base de la divisió territorial del món.
• Se t’acudeix algun exemple modern de reformistes que amaguin de forma oportunista el veritable caràcter de l’imperialisme?
• Pots donar un exemple modern de lluites entre càrtels i monopolis internacionals per redividir el mercat mundial? Quin canvi (en l’equilibri de forces competidores, factors externs, etc.) va precipitar el pas d’una coexistència pacífica a una lluita per la redivisió?

CAPÍTOL 6: EL REPARTIMENT DEL MÓN ENTRE LES GRANS POTÈNCIES

Lenin comença aquest capítol il·lustrant com el període de 1876 a 1900 es va caracteritzar pel repartiment final del món. La política colonial de les potències imperialistes havia completat la presa de tots els territoris no ocupats del planeta. Aquesta partició era “final” en el sentit que no hi havia nous territoris que les potències imperialistes poguessin disputar-se. Això no significava que aquesta divisió fos estàtica o permanent, sinó que només podien adquirir-se nous territoris a través d’una redivisió.

El colonialisme en l’època de l’imperialisme és qualitativament diferent del colonialisme del lliure comerç perquè està indissolublement lligat als monopolis financers. La política colonial en l’època de l’imperialisme té per objectiu donar als monopolis una garantia davant dels seus competidors, monopolitzant el control de totes les fonts de matèries primeres i de mà d’obra en un territori determinat.

Amb tot, es van produir grans desequilibris en el repartiment del món. A finals del segle XIX, països com la Gran Bretanya i França es van fer amb la major part de les possessions colonials. Alemanya, en particular, va entrar tard a l’escena. Però les velles potències capitalistes, la Gran Bretanya i França, estaven estancades, mentre que les noves potències com Alemanya, els Estats Units i el Japó creixien molt ràpidament. Finalment, també hi havia el cas de Rússia, on l’imperialisme coexistia en un mateix sistema econòmic amb les relacions de propietat precapitalistes: un excel·lent exemple del desenvolupament desigual i combinat.

Lenin explica que aquí hi ha una contradicció: els països amb el ritme més ràpid de desenvolupament econòmic i tecnològic no són necessàriament els que tenen més colònies. Aquesta contradicció només es pot resoldre mitjançant la guerra per la redivisió entre aquestes potències.

• Quina és la diferència entre una colònia i una semicolònia, segons la descripció de Lenin? Se t’acudeix algun país modern que pugui considerar-se una semicolònia?
• En aquest capítol, el famós imperialista i magnat del diamant, Cecil Rhodes, diu: “Si voleu evitar la guerra civil, haureu de convertir-vos en imperialistes”. Què vol dir amb això? Per què Lenin descriu a Rhodes com un “socialxovinista una mica més honest”?
• Se t’acudeixen altres exemples en els quals un equilibri de forces canviant hagi plantejat la qüestió d’una redivisió de colònies o “d’esferes d’influència”?

CAPÍTOL 7: L’IMPERIALISME, FASE PECULIAR DEL CAPITALISME

En aquest capítol, Lenin polemitza un cop més contra Kautsky i la seva concepció de l’imperialisme. Lenin resumeix el seu propi anàlisi, unint els fils del que ha discutit fins ara. Esbossa els trets bàsics de l’imperialisme: la concentració de la producció i el capital, que porta a la formació de monopolis; la fusió del capital bancari i industrial; l’exportació de capital, que adquireix un caràcter diferent de l’exportació de mercaderies; i la formació de monopolis internacionals.

En subratllar que els trets de l’imperialisme són essencialment productes del desenvolupament del mateix capitalisme, Lenin contraposa la seva anàlisi a la de Kautsky. Per Kautsky, l’imperialisme no era una etapa del desenvolupament capitalista, sinó una política aplicada pels capitalistes.

Kautsky intentava separar la dimensió política de l’imperialisme (guerres, ocupacions, annexions, etc.) de la seva base econòmica fonamental. La conclusió d’aquesta mena de pensament és que, donat que l’imperialisme és només un tipus de política en el capitalisme actual, són possibles altres més pacífiques. En última instància, això obre la porta a idees reformistes perquè no descarta la possibilitat d’un altre tipus de política burgesa sobre la mateixa base material.

Finalment, Lenin passa a atacar “l’ultraimperialisme” de Kautsky, que consistia en la idea que el domini dels càrtels internacionals disminuiria les desigualtats i contradiccions inherents al capitalisme mundial. Lenin ja ha explicat que l’aparent treva entre càrtels pot estar subjecta a canvis i redivisions; però en aquest capítol va més enllà i mostra que el capital financer i els trusts en realitat augmenten la desigualtat en la taxa de creixement entre les diferents parts de l’economia mundial. Per exemple, en el període previ a la Primera Guerra Mundial, Alemanya creixia a un ritme més ràpid que la Gran Bretanya, però aquesta encara tenia més colònies. Aquesta mena de contradiccions, explica Lenin, conduiran a guerres entre les potències imperialistes.

• Pots pensar en idees/polítiques reformistes contemporànies sobre l’imperialisme que facin ressò del pensament de Kautsky?
• Kautsky afirma que l’imperialisme representa un esforç de les nacions capitalistes industrials per annexionar territoris agraris. Lenin explica en aquest capítol que això és erroni. Per què?

CAPÍTOL 8: EL PARASITISME I LA DESCOMPOSICIÓ DEL CAPITALISME

Lenin explica que un aspecte important de l’imperialisme és el creixent “parasitisme” d’una capa de la població de les nacions imperialistes avançades. L’exportació de capital, una característica clau de l’imperialisme, té lloc en part perquè el capital financer no pot trobar prou possibilitats d’inversió rendible dins dels límits de la nació imperialista. Mentrestant, l’exportació de capital permet a tota una part de la població viure a expenses dels dividends obtinguts d’aquestes inversions massives a l’estranger.

Lenin utilitza l’exemple de la Gran Bretanya al llarg d’aquest capítol. Malgrat que fos la Gran Bretanya la major nació exportadora del món, Lenin va demostrar que obtenia cinc vegades més ingressos dels dividends, interessos, i altres que dels beneficis obtinguts del comerç exterior.

A sobre, l’imperialisme també es caracteritza per la seva tendència a l’estancament i el declivi. Això es deu al domini dels monopolis sobre l’economia: aquesta tendència pot imposar-se durant períodes determinats i els preus del monopoli eliminen l’incentiu d’invertir en la millora tecnològica. Alhora, la conversió dels burgesos en una classe de rendistes els separa cada cop més del procés de producció.
Aquestes característiques de l’imperialisme que Lenin resumeix tenen conseqüències importants per al moviment socialista. Els grans beneficis monopolistes d’uns pocs països molt rics s’utilitzen per subornar a una capa superior de la classe obrera, reforçant així les tendències oportunistes dins del moviment obrer, ja que aquesta capa superior es divorcia de la massa de la classe obrera i de les seves necessitats.

• Considerant el capitalisme actual, on veiem la confirmació del seu parasitisme?
• Què és un sistema en decadència?
• Per què les característiques esmentades del capitalisme en la seva fase imperialista signifiquen que l’oportunisme no pot triomfar completament en el moviment obrer com ho va fer en la Gran Bretanya a finals del segle XIX? I per què significa que l’oportunisme es fon completament amb la política burgesa per convertir-se en “socialxovinisme”?

CAPÍTOL 9: LA CRÍTICA DE L’IMPERIALISME

En aquest capítol, Lenin resumeix les actituds de les diferents classes cap a l’imperialisme. Les classes propietàries, diu, s’han passat completament al cantó de l’imperialisme i el màxim que poden fer els comentaristes burgesos és encobrir la seva defensa de l’imperialisme amb crides exigües a reformar-lo per frenar els seus aspectes més violents.

A causa de les pressions sobre les petites empreses creades per la dominació de la oligarquia financera i la relativa eliminació de la competència, a començaments del segle XX es va desenvolupar a molts països avançats una oposició democràtica petitburgesa a l’imperialisme. Aquesta posició contraposa la “llibertat”, la “democràcia”, la “competència” com a alternatives a les característiques existents de l’època imperialista: aquest tipus de pensament idealista torna a veure l’imperialisme com una política i no com una etapa en el desenvolupament del capitalisme.

Lenin explica que no és la tasca del moviment obrer oposar-se a l’imperialisme defensant un hipotètic retorn a una època passada de competència i lliure comerç. Això seria impossible en qualsevol cas, donat que els mateixos monopolis sorgeixen del creixement i concentració de la producció i el capital a l’era de la lliure competència. Els marxistes han de tenir clar que l’única alternativa a l’imperialisme és el socialisme. No volem tornar a la lliure competència, volem acabar amb la competència acabant amb el capitalisme.

• Pots pensar algun exemple de comentaristes burgesos moderns que intentin encobrir la seva defensa de l’imperialisme?
• Pots donar exemples de crítics petitburgesos moderns de l’imperialisme?
• En quin sentit podria considerar-se reaccionària la crítica de Kautsky de l’imperialisme?

CAPÍTOL 10: EL LLOC HISTÒRIC DE L’IMPERIALISME

En última instància, Lenin caracteritza l’imperialisme com capitalisme monopolista; una fase de transició caracteritzada per monopolis i càrtels, pel nou paper dels bancs com monopolistes del capital financer, i per una nova política colonial centrada en la lluita per les matèries primeres i l’exportació de capital.

L’imperialisme ha provocat un augment del cost de la vida per a les masses treballadores provocat per la dominació dels càrtels. Aquesta és, segons Lenin, una de les principals característiques de l’imperialisme com època transitòria, que comença amb la consolidació del capital financer. Les principals característiques de l’imperialisme com a època de transició són l’augment de la concentració i la socialització de la producció.

A escala internacional, l’imperialisme ha augmentat la desigualtat del desenvolupament econòmic dels Estats perquè ha construït un sistema en el qual uns pocs Estats imperialistes i rendistes dominen i exploten a un gran nombre d’Estats més dèbils. Per Lenin, els poders oligàrquics dels monopolis són un símptoma del capitalisme “moribund”, un sistema en transició.

• Per què l’imperialisme és una fase de transició?
• Com prepara l’imperialisme el camí cap al socialisme?